Aquest és, de fet, el segon volum d’un mateix dietari de Raimon: primer fou Les hores guanyades (1983), i, ara, aquest Personal i transferible. El conjunt va del 15 de desembre de 1980 al 31 de desembre de 1983, suma 735 pàgines, i no m’estranyaria que, en el futur, continués. Gairebé una addicció.
El lector hi trobarà, com escriu Raimon, “reflexions, records, comentaris, opinions sobre la gent que he vist, transcripció de converses, algun projecte de poema i tot el que d’una manera espontània he anat escrivint”. I el lector observarà també les raons que l’han decidit a escriure’l: la de mostrar el Raimon que hi ha més enllà dels CDs i dels recitals, i la de fer patent que aquest Raimon inèdit vol ser reconegut també com un escriptor: “Crec que això de cantar en públic és provisional, i que jo m’hauria de dedicar a escriure”. Per això llegeix i rellegeix els dietaris de Renard, Musil, Brecht, Pla, Fuster, Pavese o Gide. I en ells troba els models —i, és clar, el prestigi— que busca.
En aquest dietari, Raimon parla de moltes coses, però les que reitera més sovint són, em sembla, tres: les relacionades amb la seva professió, les que parlen de la gent que tracta i les qüestions polítiques. Quan parla d’aquests temes, Raimon ens facilita accedir a la privacitat de les seves idees i sentiments, però, tanmateix, d’intimitats, poques. És un tipus de dietari que s’acosta més a l’acta notarial que al monòleg interior. Qüestió de gradacions.
De la seva activitat artística, en diu fonamentalment dues coses: la feina i l’èxit. En el dietari, hi consta, amb precisió, tot el procés que precedeix el cant: la creació del poema, la construcció de la música i els assaigs. És a dir, treball. Però hi consta també l’èxit: arreu—al país de punta a punta i a l’estranger— és ben rebut, o molt ben rebut. No sembla, malgrat això, que Raimon tingui la menor temptació de divisme. En el dietari, ni rastre.
Sobre el seu entorn, és evident que Raimon és molt sociable i que ho cultiva, tot i que, a vegades, voldria “deixar de ser personatge públic”. Quan explica que, després d’un viatge, es troba a casa “noranta-sis telefonades al contestador automàtic”, s’entén. Però em sembla que això respon, més aviat, al que, en les pel·lícules de guerra, en deien “fatiga de combat”. En tot cas, al voltant de Raimon es dibuixen tres cercles de relacions: el de la gent de l’ofici (periodistes, editors, gestors culturals), per raons òbvies; el de les nombroses personalitats culturals —Espriu i Miró, entre les més valorades— que li plau molt d’explicar recordar quan i com les va conèixer, i, encara, hi ha els amics de debò, com ell en diu, que no són gaires: Andreu Alfaro, Manolo Vicent, Joan Fuster i quatre o cinc més. Moltes complicitats i poques confidències. I en el centre de les seves relacions, Annalisa, amb qui es casà el 1966, i de qui parla amb una claredat breu i contundent: “Jo em trobo estrany sense Annalisa, i encara que ens telefonem cada dia, ja l’enyoro”
I són part del seu entorn els llibres que llegeix—d’Ariosto a Wittgenstein—, l’art que admira—Miró i Alfaro, els preferits— i les pel·lícules que veu. No només cita els autors, sinó que, sovint, comenta les obres, la qual cosa esvaeix la sensació d’exhibicionisme cultural que, inicialment, produeix.
Pel que fa a la política, hi ha alguns aspectes remarcables. Primer, que la política —els partits, les eleccions, els mítings— no li interessen gaire: “M’avorreix”, diu. Però té una orientació ideològica esquerrana —ni ianquis ni convergents, simplificant-ho molt— i els seus comentaris —més decebut que bregós— hi responen. En una cosa és inequívoc: ell és ciutadà dels Països Catalans. No gesticula, no argumenta, simplement ho és. Indesinenter.
És curiosa, d’altra banda, la similitud del que deia als anys vuitanta amb el que passa avui: el neofranquisme latent o patent, la victimització dels castellanoparlants a Catalunya, l’hostilitat frontal de la dreta i els seductors esquers del PSOE, la politització de la judicatura, etc. Potser és veritat allò de l’España eterna.
Personal i transferible
Raimon
Editorial Empúries
Barcelona, 2023
448 pàgines