L'estàtua d'Alfons III mira el no-res amb els seus ulls de pedra. Són les sis del capvespre del divendres 23 d'octubre i a la plaça de la Conquesta de Maó només hi ha cadires buides. La convocatòria de l'extrema dreta balear espera l'arribada de Santiago Abascal mentre creixen els rumors sobre la contramanifestació, convocada pel moviment antifeixista de Menorca a tan sols uns carrers més avall. Els militants locals de Vox es distingeixen entre els curiosos i els assistents ocasionals a la Biblioteca Municipal —situada a la mateixa plaça on tindrà lloc el míting— perquè duen unes cridaneres armilles grogues. Estan entusiasmats, eufòrics; caminen d'un extrem a l'altre de la plaça repartint cadires de plàstic on col·loquen metòdicament una bandereta d'Espanya i una altra de Vox. S'acosta l'hora i la plaça s'omple a poc a poc de simpatitzants i policies.
Antonio, professor de secundària de l'institut Pasqual Calbó i Caldés, és militant de la formació ultra des dels seus inicis. Va participar en l'organització de l'anterior visita del seu líder a l'illa, l'abril de 2023, i avui ocupa un paper central en la coordinació de l'acte. La seva tasca és dinamitzar l'espera, fomentar els vincles entre militants, consolidar vots i repartir banderetes. S'abraça amb els nouvinguts, es fa fotografies amb altres activistes arribats de Mallorca i de la Península, i va d'un costat a l'altre sense dissimular l'emoció. «És una alegria ser davant del que serà el millor president de la nostra història», comenta mentre abraça una senyora de mitjana edat, de cabells castanys recollits en una cua, que assenyala unes cadires encara buides. «Allà hi ha lloc, senyors, ocupau tots els seients», indica amb unes mans suaus al canell de les quals llueix, superposades, una polsera d'Espanya i una altra de la Guàrdia Civil.
Per arribar a la convocatòria del moviment antifeixista cal baixar uns 250 escalons per una successió de revolts sinuosos que van cap al port. Ses Voltes és un laberint de corbes en pendent que separa la plaça de la Conquesta del parc Rochina, l'espai que la Delegació del Govern espanyol ha autoritzat la mobilització de rebuig a Santiago Abascal. El cel és gris i el vent de tramuntana sacseja les pancartes improvisades. Reyes pinta una tela blanca amb retoladors permanents damunt el terra pedregós. «Què estrany: els que duen esvàstiques i parlen de caçar éssers humans estan tan tranquils, i nosaltres, que només pintam uns cartons, hem d'anar escortats», es lamenta mentre van arribant patrulles de la Policia Nacional. «Qui és el responsable d'aquesta convocatòria?», demana un caporal amb un to que vol ser conciliador, però que no amaga del tot el menyspreu, el rebuig. Són les 18.30, l'hora d'inici del míting, i el parc Rochina aplega una multitud insòlita que supera les 500 persones, molt per damunt de les expectatives dels convocants. «Ni jo m'ho crec, estic flipant», confessa Custodia, militant històrica de la CGT Menorca, amb un somriure ben ample.
Els accessos estan bloquejats. A les escales de Ses Voltes, dues fileres de policies impedeixen pujar cap a la plaça. Els carrers adjacents, que s'enfilen en pendents sinuosos, estan tallats amb furgonetes que n'obstaculitzen el pas. «L'autorització és per fer la manifestació al parc Rochina i enlloc més. Som aquí per garantir l'ordre i que cadascú pugui exercir el seu dret a l'espai públic», crida el caporal envoltat d'agents de la UPR. Els manifestants formen una columna que comença a cantar. Alguns grups reduïts cerquen alternatives per arribar a la part alta de la ciutat sense passar pel control policial; d'altres decideixen pujar per l'escala costi el que costi.
Escales amunt, el desplegament és encara més exagerat. Gairebé una trentena d'agents antiavalots de la Unitat de Prevenció i Reacció de Palma s'han desplegat als dos únics carrerons que donen accés a la plaça de la Conquesta: el Portal de Mar i el carrer d'Alfons III. És una imatge insòlita en democràcia: no s'havien desplegat antiavalots a Menorca des del setembre de 1977, quan una protesta contra el batlle franquista de Maó va mobilitzar els grisos per reprimir una manifestació ecologista. L'escena és surrealista: grups de turistes, endarrerits de l'estiu acabat ja fa molt, passegen per la zona amb bosses de souvenirs i capses d'ensaïmades entre una multitud de militants antifeixistes i policies coberts de cascs, escuts i porres, com si haguessin sortit de La guerra de les galàxies. «Why is this demonstration?», demana un turista anglès, indignat perquè una protesta social espatlli la postal idíl·lica de les seves vacances menorquines.
Dins la plaça de la Conquesta, mig miler d'assistents ballen, riuen, fumen i victoregen Espanya. El ritme de «No te escaparàs», d'Hombres G, es repeteix una vegada i una altra a través d'uns altaveus gegants. S'acosta l'hora i l'equip de comunicació de Santiago Abascal ocupa les seves posicions. Un home de cabells escassos i canosos camina pausadament entre la gent, observa amb deteniment les credencials dels periodistes presents, memoritza cares i noms i passeja a poc a poc indicant als assistents que s'apartin per deixar passar el vehicle. La gent s'amuntega en direcció al Portal de Mar mentre la música canvia sobtadament: ara sona una mena d'himne èpic a l'estil de Gladiator. Una furgoneta Mercedes-Benz amb els vidres tintats entra a tota velocitat i deixa enrere el cordó policial que bloqueja el pas dels manifestants, que ja comencen a arribar amb comptagotes.
Un home amb una camiseta amb el símbol de Núcleo Nacional no pot contenir l'entusiasme i aixeca el braç en salutació feixista. «Santiago, viva España, Santiago presidente», crida mentre la música èpica arriba al clímax. És el moment àlgid de l'horabaixa i el màxim dirigent de Vox surt del vehicle per banyar-se en una multitud. Toca i es deixa tocar, es mostra proper, besa infants, es fa selfies, somriu i avança cap a l'escenari envoltat d'un mar de gent que l'aclama. És l'èxtasi nacional. Puja a la tarima, on s'abraça amb el president del Parlament de les Illes Balears, Gabriel Le Senne. L'equip de premsa oficial de Santiago treballa coordinadament amb els seus guardaespatlles: quatre individus d'aspecte ferotge i maneres barroeres —pantalons beix, barbes espesses de conqueridor, americanes blaves, tall militar i auriculars— que barren el pas a les banderes amb creus de Borgonya i a les samarretes amb calaveres Totenkopf, que queden allunyades de la imatge central de l'acte. Els toleren, els encoratgen, els consenten, però no els volen a la foto.
Al Portal de Mar, una de les responsables del dispositiu policial crida nerviosa. La convocatòria antifeixista ha aconseguit pujar uns quants graons de Ses Voltes mentre la crispació s'apodera dels agents, que manipulen les porres amb nervis, amb ganes, amb desig. «Que no passi ningú, collons!», crida ella sense que els seus subordinats puguin fer gaire més que empènyer els manifestants per evitar que rebentin l'acte. Estan confosos, desbordats. Poc després d'aquella horabaixa, el sindicat policial Jupol emetrà un comunicat en què es queixarà de les «condicions extremadament complexes» en què van haver de treballar i assenyalarà la «manca d'efectius» disponibles.
El final de l'acte precipita la crispació. Els assistents al míting onegen les seves banderes —d'Espanya, de la Creu de Borgonya, de la Legió, ocasionalment, de Vox— i el comandament policial decideix desallotjar la zona carregant contra els manifestants antifeixistes. Un, dos, deu cops de porra. Un, dos, tres projectils de so a l'aire. Quinze ferits, dos dels quals menors d'edat, i un jove hospitalitzat. Abascal surt triomfant del seu acte, concebut explícitament per a això: l'espectacle i la repressió.
Cam té 27 anys. És d'origen argentí i va acudir a la manifestació perquè, segons explica, com a persona migrant la seva existència està en perill si Vox arriba a guanyar les eleccions. També conta que, fa un temps, va iniciar una transició de gènere. «El diari local va titular que una dona havia estat hospitalitzada. No em fan mal només els cops que vaig rebre, sinó també el fet que, a més de pegar-me, decidissin ignorar la meva identitat de gènere», explica mentre repassa els fets. «Era a les primeres files quan un policia va donar l'ordre d'acabar amb la manifestació.
Quan els agents van començar a avançar, em vaig girar per allunyar-me, però em van pegar per darrere amb una porra a la cama. Vaig continuar caminant com vaig poder, sense sentir-la, fins que un altre policia em va tornar a colpejar i em va fer caure a terra. Un cop a terra, tres agents em van pegar mentre intentava protegir-me el cap amb els braços. Vaig rebre cops de porra per tot el cos fins que vaig perdre el coneixement». Cam va acabar ingressat a l'Hospital Mateu Orfila, on li van administrar tramadol, un derivat de la morfina, per controlar el dolor. «Estoy roto, pero no derrotado», conclou amb un somriure.