L'enyorança és remirar el mòbil una vegada i una altra a la recerca d'uns missatges que mai arribaran, negar-se davant l'espill que la ferida no tornarà a sagnar, autoenganyar-se pensant que no hi haurà més nits de plorar. La ràbia són els raigs del sol intentant il·luminar una habitació sense finestra, maleir-se per ser incapaç d'espantar els records quan sonen aquelles cançons de festa.
La nostàlgia i l'empipament són el còctel de les ressaques emocionals, però també els ingredients de l'alliberament musical protagonitzat per Esther Querol, coneguda artísticament solament com a Esther. La vinarossenca, amb una veu deliciosa i poderosa, expulsa la ràbia acumulada al seu nou i segon àlbum, Tot comença (Primavera d'Hivern, 2025). Ho fa endurint els seus ritmes, vestint-se de cuir i amb cadenes a les butxaques dels pantalons, però sense arrufar les celles, ni tampoc fent cara de pocs amics.
Esther es trau de damunt els malestars que marmolaven la seua psique de manera vitalista i desinhibida, despullant-se emocionalment a través de les lletres i adoptant el carpe diem com a filosofia musical. Amb el propòsit de deixar-se endur a l'escenari, de moure el cos i connectar amb les sonoritats de la seua adolescència, s'aparta de la seua ànima més assossegada i vira cap a uns ritmes més rockers, embolcallats de l'esperit d'aquella revista denominada Súper Pop.
Tot comença és una aposta audiovisual vigorosa i un disc cuidat fins al mil·límetre tant en la presentació física com amb la producció marca de la casa d'Àlex Blat, però també és un pèndol entre l'essència de l'antiga i la seua nova versió musical al més pur estil de la canadenca Abril Lavigne. Un tema, justament, de l'artista nord-americana, «Complicated», i «Welcome to me live», de Simple Plan, serveixen d'inspiració per a «Tot comença», la porta musical de l'àlbum.
La cançó homònima al títol del treball exerceix com una mena d'amfitriona del nounat univers melòdic que construeix amb unes guitarres carregades de protagonisme, tot i que sempre en segon pla envers la veu engalipadora de la cantant de Vinaròs (Baix Maestrat). Amb menys ràbia musical, amb un to inferior d'energia vitalista, és l'aperitiu a un món de sentiments descarnats i abandonament dels vells sacrificis amorosos.
«La millor de les mentides», una confessió d'aquelles enyorances que ningú volem reconèixer, és melòdicament addictiva, un joc d'equilibri farcit de reminiscències del seu anterior disc i una immersió en les seues noves sonoritats. Un single rupturista amb la seua discografia, però menys trencador que altres temes com ara «Torno a mi», fonamentada en aquelles sintonies de la factoria Disney per a joves d'hormones rebolicades, canvis de veus sobtats i pubertats marcades al rostre.
El segon àlbum d'Esther es converteix en un viatge inspirat en les melodies de sèries com ara Hannah Montana i Camp Rock, però edificat amb el formigó musical d'artistes com ara Paramore, Simple Plan, Abril Lavigne i la resta de propostes pop-rock de segell nord-americà que van connectar amb els adolescents i joves del moment. O dit d'una altra manera: en una experiència que supura adrenalina, amb versions profundament emprenyades, que mostren la venjança de cors glaçats per promeses tan volàtils com les fulles rogenques de la tardor. «Si te'n vas» és un cant obscur que dispara contra les paraules encotillades de correcció quan l'ànima és pur cabreig de traïció.
Amb una bateria de profund arrelament castrense i d'evocacions disco-tecno, «Des d'aquí dalt» és la cirereta del pastís de les noves sonoritats d'Esther; d'un plantejament carregat d'optimisme en una peça arredonida per l'aparició estel·lar del català Miki Núñez. Aquesta energia desimbolta, aquesta recerca de connexió amb les rialles i els somriures de nits festives transformades en contes de fades, s'intercala amb l'Esther que va emocionar el cor dels espectadors del circuit valencià amb la seua irrupció sideral. Ho fa oferint «Fet a mida», una balada del pop de la vella escola.
«Al menjador», la seua cançó més íntima, comparteix coordenades sonores per transformar els oients en testimonis únics de la seua quotidianitat. És, de fet, un quadre melòdic de la seua llar, un llenç que dibuixa a través de la serenitat de la guitarra acústica i del caliu de les seues cordes vocals les parets que l'han vist créixer i somiar, estimar i lamentar. Un exercici de nostàlgia en un disc farcit de ràbia descarregada, d'una vitalitat desfermada.