La biografia del líder de Zoo, Panxo (Toni Sánchez), trenca tots els esquemes del pessimisme lingüístic del país. Va nàixer, el 1982, a Oriola, al si d’una família castellanoparlant que es va traslladar a Gandia quan ell només tenia un any. Va ser a l’escola i als carrers on va aprendre la llengua que ha triat per expressar-se creativament. Ara és possiblement la veu en català més escoltada fora de l’àmbit lingüístic, amb seguidors al Japó, Alemanya i França, capaç de reunir 8.000 persones a Madrid (el passat dissabte, 3 de desembre) i unes 14.000 a Barcelona.
—Què significa per a Zoo el concert de Barcelona?
—Com a banda, crec que assolim una fita. El Sant Jordi és el lloc més gran on tocarem, és el més heavy que hem aconseguit durant vuit anys. I crec que qualsevol des de fora ho pot valorar. Més des de dins —els companys del grup, els tècnics, tots— sentim que és la culminació d’un treball d’un any preparant això amb il·lusió i disciplina, un treball en equip superbonic i superconstant. És una satisfacció molt gran; ens sentim orgullosos d’haver-ho aconseguit.
—Les vendes han anat bé?
—Sí, vam fer uns 8.000 al del cap de setmana passat a Madrid i farem 13.000 o 14.000 a Barcelona. És el que somiàvem i volíem, o siga que molt contents.
—A més per a un grup com Zoo, el directe és fonamental.
—Sí, la música que fem i l’escena a la qual pertanyem són indissociables de l’actuació en directe. Aquest tipus de directes no són fàcils, perquè són recintes grans, difícils de sonoritzar; portem un repertori més llarg i tot és més complicat, però és un repte i una manera de demostrar on estem, de plantar la bandera.
—Hi haurà novetats al concert del Sant Jordi?
—Tenim un directe de dues hores amb molts col·laboradors, que ja és més llarg del normal. I hem ampliat un poc la banda per a aquest directe; hem introduït dos nous vents: un trompeta i un altre trombó. Tindrem dues coristes, que són dues components de Marala, i un bateria per a un fragment del concert. Tocarà cinc cançons. I després tenim col·laboracions, com Toni Mejías, de Los Chikos del Maíz, i Míriam, de Lisasinson... i potser una sorpresa d’última hora. A més, hi haurà un espectacle de vídeo per donar-li un plus visual a l’espectacle.
—Amb l’últim disc, Llepolies, heu arriscat amb un cert canvi musical —menys rap que en els altres—, però el públic ha respost molt bé.
—Sí, és el disc que més ens ha funcionat. I hi havia canvi... Realment, hi havia millora. L’estil l’hem mantingut. El que passa és que l’hem enriquit, l’hem millorat molt. A nivell vocal, potser sí que rapejo una mica menys, però la identitat del grup es manté.
—Ha dit alguna vegada que el procés de creació de Llepolies havia estat l’ideal, a diferència dels anteriors. Creus que l’èxit del disc té a veure amb això?
—Vull pensar que sí. És un disc que creem molt més relaxats, sense tindre concerts a la vista, amb més mitjans, més pasta i més equip tècnic, i això crea una sèrie de condicions objectives que afavoreixen molt més el procés creatiu. Això va associat a l’evolució del grup: hem pogut fer millor vida i això fa que pugues quedar millor.
—Quin és el vostre mètode per a compondre les cançons?
—De vegades jo tinc alguna idea de lletra i d’altres vegades Arnau Giménez i Pollet [Toni Fort] tenen alguna idea musical que em fan arribar perquè jo desenvolupe una lletra. Jo sempre faig com un primer esborrany de la cançó amb una mostra xicoteta de música i una idea de lletra. A partir d’ací ja comencem un procés més coral i anem passant-nos, els uns als altres, millores en la cançó, tant en la composició com en l’estructura. La lletra, normalment, és cosa meua al cent per cent i la resta de coses entre tots.
—I en el cas de Llepolies, què vau fer diferent?
—Vam tindre un any sabàtic, que vam buscar a consciència per a poder compondre el disc. I ens vam tancar una setmana, amb tot l’equip, en una casa rural de Carrícola (Vall d’Albaida). Ja portàvem algunes cançons esbossades i allà comencem a donar-li cos i discutir les coses. A més, va coincidir amb l’arribada de la pandèmia, que va fer que després poguérem dedicar molt més temps a les cançons...
—Després de la reunió a Carrícola, va arribar el confinament?
—Just quan acabem la setmana a Carrícola. La setmana següent declaren el primer confinament.
—I la gravació?
—Molt bé. A poc a poc, al nostre local d’assaig, perquè ara és relativament fàcil traure un so de qualitat amb pocs mitjans, més encara en un cas com el nostre, que treballem molt digitalment. Va ser una gravació més pausada, perquè les altres vegades sempre estàvem marcats per terminis. Li vam pegar moltes voltes, regravàvem i discutíem les coses. Posteriorment, sí que hi ha un procés de producció electrònica —o millora de la producció electrònica— que acostumem a fer amb Mark Dasousa, per una banda, i amb un enginyer de so de Madrid, per l’altra, que és amic nostre i amb el qual hem treballat, que es diu Álvaro Sánchez. Ells dos ens donen un punt més a la sonoritat electrònica, que és el que ens agrada més treballar.
—Ara teniu fins i tot una discogràfica. L’autogestió us ajuda també a controlar tot el producte de començament a fi?
—Sí... Però abans de fer el nostre segell discogràfic ja teníem molt de control sobre el producte. L’autogestió, al final, és una paraula. Hi ha molts grups que estan dins d’un segell o una discogràfica i també s’autogestionen. Avui dia, majoritàriament és això. Ara, amb el segell, completem el control sobre el nostre procés. Hi havia massa intermediaris i hem preferit fer-ho d’aquesta manera perquè ens sembla més just. Si tens les ferramentes i aprens com funciona tot, és possible fer-ho de manera autogestionada.
—Quins són els grups que més us han influït en aquest nou àlbum? Són diferents dels anteriors?
—La llista és molt llarga, perquè som tres persones ideant les cançons en un primer moment. I cadascú té unes influències molt diferents. No hi ha hagut un gran canvi respecte dels anteriors discos. En la part vocal estem molt condicionats pel que faig jo, que és rapejar. Puc fer-ho a diverses velocitats i diferent de la manera clàssica del rap, però la tècnica vocal és més pareguda al rap que a res. A nivell musical ens fixem molt en la música electrònica, la música de ball, les músiques urbanes i el rap. I tot això ho arrangem molt amb sonoritats més mediterrànies o més tradicionals, o més llatines, fins i tot. De grups que ens han influït n’hi ha molts...
—És clar que Panxo en tindrà uns i Arnau en tindrà uns altres.
—Sí... Ens hem fixat molt en Seeed, un grup alemany que ens agrada molt com treballa l’electrònica, i amb Saïan Supa Crew, un grup francès que sempre m’ha agradat molt... I amb The Cat Empire...
—Abans havia estat a un altre grup, Orxata Sound System, i sap com és de difícil avançar en el panorama musical. Hi ha alguna lliçó de la trajectòria d’Orxata que li haja servit per a Zoo?
—En tots els projectes aprens coses. El que sí que és cert és que, a mi, el projecte de Zoo em va pillar amb 32 anys, i als meus companys Arnau, Marcos Úbeda o Natxo Císcar (que venien de La Gossa Sorda, d’Obrint Pas i de Ki Sap, respectivament), també els va agafar més grans i amb més coneixement de com funciona aquest ofici i aquesta indústria. Aleshores hem tingut molta millor capacitat de gestió del que ens estava passant. Hem sigut més madurs, més adults, més responsables i més disciplinats, amb més respecte pel públic i per l’ofici.
—No es tracta només de fer cançons?
—Les cançons, al final, van i venen. Tu fas una cançó amb la millor de les intencions i potser no funciona. Això no saps mai com serà. Però el que sí que està sota el teu control, si la cosa va bé, és com treballes, com prepares els directes, com actues, com et comportes en l’àmbit intern del grup... Tot això és el que pots treballar i el que sabem que està a les nostres mans. L’èxit o el fracàs pot vindre o no, i hi entren molts factors que no sempre tenen a veure amb el que tu dones. De vegades pots donar-ho tot i que no funcione. Però tot allò que sí que podem controlar ho hem treballat molt, amb honestedat i molta solidaritat entre companys i molt amor pel projecte. I això sí que ha donat resultat.
—Per què creieu que la vostra proposta atreu tanta gent ací com a Madrid com al Japó?
—Jo no puc fer de crític. Sincerament no ho sé... Per la suma de molts factors. És cert que quan naixem, s’havien retirat La Gossa Sorda, Obrint Pas, Aspencat i Orxata... Però també és veritat que en aquell moment ixen més grups i el que agrada és el nostre. Per tant, no ho sé..., però ho celebrem.
—Pot tindre alguna cosa a veure la feina que van fer aquells grups?
—És cert que arribem a un circuit que ja està en marxa i que ja té un públic, que ja consumeix música en valencià i ja té en compte que n’hi haja un grup valencià que siga un grup seriós que faça bones cançons... Això no era possible fa trenta anys, perquè nosaltres mateixos, com a poble valencià, pensàvem que no ho era. Per tant, ells obren un camí que facilita molt les coses. I avui ja... ni t’explico. Avui formes una banda en valencià i ja hi ha un respecte per part del públic. Així que sí, clar, ells van obrir molt eixe camí.
—De fet, molts dels membres de Zoo sou també responsables d’aquella obertura, perquè heu estat a Orxata o a Obrint Pas o a La Gossa...
—...
—Creu que Zoo està també influint d’alguna manera en el panorama musical que us envolta?
—Jo crec que sí, perquè sempre que un grup té una certa transcendència, les bandes s’hi fixen. Jo supose que hi ha gent mirant-nos i preguntant-se: això per què ha triomfat? Per què ha triomfat una cançó com “El tobogan”? I a l’hora de compondre poden buscar formes similars. El món de la música, i de la creació artística en general, funciona molt a partir de la imitació, que no és el mateix que la còpia, i en la cerca per reproduir algunes fórmules. En eixe sentit, sí que crec que nosaltres —i molts més grups de la música en valencià que estan funcionant bé— poden servir com a referent per a bandes que vinguen després.
—I al contrari: quins són els grups que us interessen més de l’escena en català?
—Vaig a parlar per mi, en aquest cas. Personalment, m’agraden, del País Valencià, Smoking Souls, perquè em sembla que tenen molt de mèrit: van arribar a una escena que estava molt marcada per un estil musical més centrat en l’ska, i ells van oferir una proposta més de rock, hard rock i rock americà i han funcionat molt bé. També m’agrada molt Marala, que és mig valencià, mig mallorquí, mig català. Una de les components és Sandra Monfort, que és una artistassa de cap a peus i fan una aposta molt interessant de música tradicional i moderna alhora. Crec que és molt interessant. I de Catalunya, crec que Oques Grasses és el grup de referència actualment dins d’aquesta escena. I és molt meritòria aquesta posició, perquè són, al meu parer, el grup més original i més fresc.
—A l’últim disc col·laboreu amb molta gent i molt diversa (Jazzwoman i els sevillans SFDK, les Marala). Per què aquests grups i no uns altres?
—En l’últim disc la nostra idea era no fer col·laboracions, perquè havíem arribat a un moment que ens sentíem molt segurs de nosaltres. Ens abellia llançar aquest missatge: ara, sense col·laboracions! Perquè les col·laboracions, de vegades, tenen un caràcter estratègic, d’establir lligams, d’obrir-se a altres escenes. I ens abellia fer-ho a soles. Què ha passat? Que, de vegades, les cançons parlen. Et parlen a tu. I a mesura que vas fent-les et demanen coses. Va passar que estàvem fent la cançó “Llepolies” i, en un moment donat, ens demanava fer una mena de cor gregorià amb veus femenines. Qui hi ha per ací que ens puga ajudar? Doncs, Marala. La cançó del “Sereno”, igual: la música va demanant que hi entre un altre color de veu i de discurs, i a mi em sonaven —com si ho escoltara ja dins del cap— els SFDK sonant a damunt. Per tant, moltes vegades les cançons et demanen altres coses i, com que teníem amics i gent que admirem que estava disposada, ho hem fet així.
—Quins són els projectes de futur? Per a quan un nou disc?
—L’any que ve farem gira, una gira més “selecta”, per dir-ho així: és a dir, anem a fer menys concerts i ben repartits. Ens centrarem en l’Estat espanyol i triar dates de grans festivals i llocs on ens pot veure molt de públic. Aixó sí: el directe de l’any que ve serà una mica nou: hi haurà més gent a l’equip, introduirem un espectacle audiovisual per enriquir el directe. I continuarem gaudint de la vida. Si ix una cançó nova, podem fer com enguany, que la presentem amb un videoclip. De moment, no tenim cap data fixada per fer nou disc.