La calçotada musical de Figa Flawas

Hi ha un moment de ruptura anhelada a totes les festes. Amb les copes plenes i els plats mig buits, el ritual inicial de romandre asseguts és desafiat per l'heretgia de sortir a ballar. Les rialles, les confessions i les preocupacions es converteixen en les postres de la sobretaula, on es cuina un festí d'emocions adobat pels moviments impossibles de malucs i pels càntics eufòrics.

Les calçotades, com qualsevol celebració marcada pel consum d'hores amb un somriure de bat a bat, són un còctel de sensacions, un compendi de sentiments condicionat pels manaments del comboi. Com ocorre a l'àpat identificatiu de Valls (Alt Camp), La calçotada (Halley Records, 2024) de Figa Flawas és un daltabaix d'impactes sonors, un manual de música urbana preparat per a assaltar les pistes de ball.

Si Joves trendes (Autoedició, 2022) fou una entrada prometedora al circuit musical en català, el segon treball dels vallencs és la constatació de la seua potència i de la seua plasticitat estilística, malgrat encomanar-se a l'olla bullint dels gèneres urbans. La salsa cuinada expressament per a aquesta calçotada sonora està fabricada amb ingredients melòdics del rebost més mainstream. Ara bé, a partir d'una recepta singular, farcida d'espècies autòctones i amb unes tomaques musicals de collita pròpia.

Amb el duet de Valls com a xefs principals, la calçotada musical de Figa Flawas ha comptat amb les mans culinàries dels trompetistes Klaus Stroink, integrant de Stay Homas, i Gregori Hollis, habitual dels projectes de C. Tangana, així com del teclista Kevin Díaz, el percussionista Òscar Ribera, àlies Topata, i el productor Carlos Avatar. El suc resultat de la combinació d'aquests fogons melòdics ha estat un menú de sonoritats urbanes profusament voluminós.

Als vint plats musicals que incorpora l'àlbum, entre els quals hi ha àpats sonors ja tastats, apareixen cançons guiades pels patrons rítmics de l'afrobeat, com ara a «4 Kissus» o «Bacanera», salpebrada amb pinzellades africanes i un epíleg de melodies importades de les discoteques. El ventall urbà suma un dels seus gèneres més clàssics, el reggaeton, a través de «Diabla», on s'assoleix un magnetisme emocional i físic gràcies a la mescla d'orfebreria entre les veus del duet de Valls i la cantant Mushkaa, germana de Bad Gyal. 

El hip-hop adquireix un protagonisme notable mitjançant creacions com ara a «Xampany i galetes», amb temptacions executades d'apropar-se al rhythm-and-blues; o a «Es ven», on insereixen un breakbeat samplejat de la mítica «Al vent» de Raimon. La versió més urbana del conjunt del disc és «Mala sang», on flueixen els gèneres trap, drill, jersei club i, fins i tot, el drum-and-bass, amb els artistes Pol Bordas i Compte com a col·laboradors. Precisament, el drum-and-bass més desimbolt s'apodera de la melodia de «M'equivocava» i de l'epíleg de «Desbocat», on juguen a la cadireta el disco-pop i el reggaeton.

La gran peça discotequera, destinada a regnar en les nits d'esbargiment, és «Xtraterrestres (na de na)». A imitació de les melodies que ressonen a les sales de festa, és un tema tecno amb una acceleració final reservada per als més atrevits del local. Les vibracions joioses es repeteixen des de coordenades musicals disco —amb pujades puntuals de temptació drum-and-bass— a «Xalalà», així com a «Umami», una construcció sonora de passaport brasiler i d'etiquetatge funk.

Figa Flawas, amb el propòsit que la seua calçotada musical siga una experiència de gastronomia sonora que evite els maldecaps i aporte melodies vitalistes a la rutina quotidiana, adhereix productes de segell llatinoamericà als seus fonaments urbans. «Mussegu», una bachata acompanyada de música acústica, referències al tema «Ai Se Eu Te Pego» de Michel Teló i combinat d'estils, és l'exemple paradigmàtic. «Salsa», amb un plantejament que fa honor al seu títol; «Aurora», un corrido tumbado amb gran presència de vents, i «Filet» arredoneixen les pulsions llatines dels vallencs.

Ancorats al gaudi astral, el duet català mostra la seua cara més rumbera a «Solucions i no problemes», «El vermutillu» i «Que no s'acabi». Com a contrast, hi ha l'íntima «Si tu m'ho demanes», on les cordes vocals i el piano fan una dansa melòdica redona, i «Il mio canto d'amore», una singular adaptació del tema del cantautor transalpí Lucio Battisti. Tota una calçotada ben divertida i, especialment, ben deliciosa.