La valenciana Sandra Monfort no és només un exponent de la fusió entre la cultura popular valenciana i les sonoritats contemporànies. És un cicló que trenca amb esquemes i reinventa melodies per importar avantguarda i transgressió. 'La mona' (Hidden Track Records, 2023), el seu segon disc en solitari, allunyat del trident màgic de Marala, és la confirmació de la seua candidatura a figura musical totèmica.
Hi ha un dolor sord, silenciat, empentat a la consideració de tabú, que roman enclaustrat. És la por a la mort, a la inexistència, a la desaparició vital, a ser privat de la consciència de viure, d'estar-hi present al transcórrer, de vegades amarg, de vegades alegre, del calendari i del minuter del rellotge. La vida és un ball amb els temors, una resistència fràgil contra els pànics que ens acceleren la freqüència cardíaca i ens lleven la son.
Marala, la formació musical que integren la catalana Selma Bruna, la balear Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort, van aconseguir en el seu darrer disc interpretar una jota a la vora de la innombrable, traçar un sender musical lluminós per cantar sobre l'espantall que no distingeix entre classes, ni tampoc rellevància social. O dit d'una altra manera: van recobrir de bellesa l'acte fatal de marxar de vacances perpètuament, com diríem amb l'Ovidi Montllor.
Si Marala va trencar tabús i va practicar un exercici de natació sincronitzada entre la tradició i la modernitat, Sandra Monfort s'ha enfundat el vestit de gimnasta rítmica per efectuar un moviment simbiòtic entre la cultura popular i l'electrònica, entre les arrels valencianes i el pop dels vuitanta, entre la música de la terra i les grans referències sonores del planeta. Monfort, en el seu segon disc en solitari, denominat La Mona (Hidden Track Records, 2023), ha emulat per moments les melodies de C.Tangana o Beyoncé sense perdre l'essència del cant valencià.
L'àlbum és una pulsió irresolta, una batalla sense guanyadors ni perdedors entre estils, amb el pop i el folk, però també amb menys assiduïtat el pasdoble, el reggaeton, el bolero, la balada i la batxata, competint per assolir la seua quota de protagonisme. Els gèneres, però, són simples ferramentes per construir un ambient musical que emet religiositat i cultura popular, modernitat i avantguarda, experimentació i conservadorisme per expressar els seus pensaments sobre la mort, l'amor, el sexe, el patriarcat, el suïcidi, la maternitat o la violència masclista.
Els estímuls electrònics, la litigiositat entre estils, evita una immersió dolorosa, una reflexió musical refugiada en l'obscuritat i la desesperança. La Mona és, justament, el contrari: un acte de rebel·lia terrenal per allunyar-se de les brases de l'infern vital, una botella d'oxigen melòdic per combatre el plor desconsolat que, en algunes ocasions, provoca el transitar de la vida quotidiana, accelerada, precària i desproveïda d'un horitzó més enllà del mateix (i trist) endemà.
El domini de la seua veu, capacitada per passar de l'emoció esfereïdora a una potència desbordant, s'alterna amb el ball que conforma amb els instruments, perfectament organitzats i conscients de la seua responsabilitat en la funció a la qual acudeixen com a convidats ineludibles. Les cordes vocals compten amb la companyia habitual dels sintetitzadors, de la guitarra i, en menor reiteració, del piano, així com ocasionalment de l'arpa, el violí o el contrabaix. La percussió, amb temptacions consumades d'abandonar la seua ànima castrense per transformar-se en llatina, juga un paper crucial, però subordinat, tot i que no sempre, a les irrupcions electròniques.
«Pasodoble Maria», un dels singles del disc, és una representació de la contesa entre estils. El primer a fer acte de presència és la veu dolça de Monfort, amb evocacions de les nanes per als infants, i una guitarra de vocació andalusina, aràbiga, mediterrània. Els crits de «hey, hey» interrompen la màgia inicial per anunciar l'adveniment dels ritmes sintètics, percussionats, els quals apareixen i desapareixen durant la peça fins a fondre's amb la sonoritat tradicional, creant un artefacte melòdic d'orfebreria, un tast selecte i harmoniós, de caràcter imponent i desimbolt. Ras i curt: la unió precisa entre la narració popular i la modernitat musical.
L'epíleg de la cançó, tanmateix, supera els altres capítols. La força del pasdoble, l'ànima valenciana de les bandes de música, tret identitari dels pobles d'aquest territori, s'apodera del relat sonor per atorgar-li majestuositat a la melodia mentre el sintetitzador intenta virar cap als ritmes discotequers. L'explosió musical és excelsa, executant un crescendo soterrat, pausat durant el transcurs de la cançó, però amb les constants vitals intactes quan esdevenen els darrers compassos de la peça.
La petjada ambiental religiosa, aquest esperit de resignificació de la tradició amb l'avantguarda i, fins i tot, amb la sensualitat caribenya, protagonitzen «Asusena», un títol que ja inspira, de primeres, viatges cap als terrenys dels personatges bíblics, cap a metàfores que connecten amb les virtuts que els comandants de la fe amb sotana atribuïen a la Verge Maria. El tema, amb moments puntuals d'evocació a la popular «Ateo», de C. Tangana, és una interacció constant entre les cordes vocals mediterrànies de Monfort i una capa musical llatina, amb una percussió d'ànima matemàtica construint una escenografia caribenya que compensa les atraccions aràbigues del cor.
La provocació llatina es redueix fins a fer-se, per moments, imperceptible a «Las Flores», una de les poques cançons del disc en les quals Monfort substitueix la seua llengua pel castellà. És una aposta musical pel bolero feta des d'una evolució sonora que s'inicia purament andalusina, ancorada a les referències de les grans folklòriques que ha donat la nació de Blas Infante, però que connecten amb l'esperit mediterrani de la música tradicional del País Valencià. La incursió del violí ho canvia tot sense ànima de buscar-ho, incitant a la necessitat de comprar uns bitllets d'avió i revisar el passaport per gaudir del ball més sensual que ha exportat al món l'Argentina.
La balada busca la seua porció de rellevància a les notes iniciàtiques de «Brillo de la luna», un tema on la veu de Monfort va conduint la melodia cap a sonoritats més sintètiques en una exhibició de registres vocàlics. Amb l'arpa de fons, com a alquimista de segona línia per acabar d'arredonir un beuratge importat dels anys vuitanta, les cordes vocals de la cantant de Pedreguer (Marina Alta) canvien cap al pop a «Papallones de cristall», amb la bateria i el joc electrònic fent d'arquitectes d'unes sonoritats de tendència discotequera.
Aquest pop adobat de registres de la cultura popular valenciana deixa la seua pulsió més discotequera per abraçar el llenguatge de les dives del gènere a «Nostalgic bitch», on, de nou, la percussió i els sintetitzadors edifiquen els fonaments musicals perquè les guitarres puguen situar la cirereta del pastís amb distorsions de connotacions astrals. «Eugènia» és l'elevació als altars d'aquest esperit, amb Monfort recordant a la potència i la vitalitat de Beyoncé. La bateria, totalment alienada amb els disparadors sintètics, és l'encarregada d'evitar el viatge musical fins al hip-hop i d'aterrar la melodia en unes coordenades que ens transporten a les grans referents del pop mundial.
La versatilitat de la proposta de la cantant valenciana es mostra en el contrast de «Pecat mortal», amb una melodia que juga entre el trap i el reggaeton, com si es tractara d'una excursió pels terrenys musicals de la catalana Bad Gyal, i «Moreneta», una exposició vitalista de la modernització de la tradició sonora valenciana. La versió més íntima de Monfort apareix amb «Nana para Enzo», on la seua veu combinada amb el piano i el violí creen un clima d'harmonia, nostàlgia i esperança a la vida, d'amor maternal, de llum contra la foscor que imposa la rutina diabòlica d'arrencar periòdicament les pàgines de l'anuari, envers el drama silenciat del qual ningú parla: l'adveniment irremeiable de la dalla.