Quan es reuneixen a parlar una persona de Muro (Comtat), una altra de Xàtiva (Costera), una tercera de Vilamarxant (Camp de Túria) i una quarta de Benicarló (Baix Maestrat), sovint hi ha pocs consensos a què anomenen una bajoca o una pebrera. El valencià és una llengua heterogènia, farcida de diferents accents arreu del País Valencià i amb expressions variades en funció de la comarca, del punt cardinal del territori en el qual es pronuncie. Com és el conjunt de la llengua catalana dintre del seu domini lingüístic.
Amb l'objectiu d'exhibir aquesta pluralitat de la llengua pròpia del territori valencià, Vicent Beltran i Carles Segura, professors de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, van publicar Els parlars valencians, una obra reeditada per cinquena vegada per Publicacions de la Universitat de València. Al seu pròleg, de fet, assenyalen que «la seua intenció és ajudar a desfer el nuc gordià etern entre variació i unitat lingüístiques». «Conèixer en profunditat una llengua és una excel·lent via per a valorar-la com es mereix. Si la valorem, la utilitzarem amb normalitat. I l'ús és la condició sine qua non perquè una varietat estàndard reïsca», subratllen.
«Cal construir un estàndard genuí, però assumible pels parlants. Només triarem adequadament les formes que volem encabir-hi si coneixem en profunditat la variació que hi ha. Així afavorirem que els parlants l'adopten sense escarafalls», plantegen. I rematen: «Acceptar, reconèixer, valorar i estimar una llengua és fàcil quan sabem com és, quan ens descobreixen per què té aquesta i no una altra fesomia, quan aclarim d'on venen les formes que s'utilitzen i com s'explica que les diguem».
Parlars del nord
Els acadèmics divideixen el valencià en diversos accents i situen al nord del territori l'anomenat com a «valencià tortosí». La seua extensió, com el seu nom indica, abastaria diverses contrades de Catalunya i el País Valencià. «Abraça de nord a sud de les comarques de la Terra Alta, la Ribera de l'Ebre, el Baix Ebre, el Montsià, el Priorat —sobretot l'occidental—, i l'extrem sud del Baix Camp, al Principat de Catalunya; el Matarranya, amb Maella, Favara i Nonasp, a l'Aragó; i el Baix Maestrat, els Ports, l'Alt Maestrat i els pobles septentrionals de la Plana Alta i l'Alcalatén, al País Valencià», delimiten.
Es tracta, segons afirmen, «d'un territori vinculat en gran part amb la diòcesi de Tortosa, encara que el Matarranya actualment no en forme part i molts pobles del Priorat s'adscriguen a l'arxidiòcesi de Tarragona». Al nord del país, detecten, però, un altre accent de la llengua autòctona: «el valencià septentrional». «El valencià septentrional, també anomenat valencià de la Plana, correspon al límit nord d'allò que convencionalment anomenem valencià general, que aniria a grans trets des de la línia Biar-Busot a la ciutat de Castelló, sobrepassant tímidament el riu Millars, amb petites oscil·lacions depenent del tret que es prenga com a referència», detallen.
La seua frontera amb el castellà estaria «a Fondeguilla, al sud de la comarca». «És el punt on els aragonesos van estar a punt d'atènyer la mar, la llenca de territori més estreta de tot el domini lingüístic, tenint en compte que fita pel ponent amb el poble de Xóvar, a l'Alt Palància, on encara es manté un castellà amb una forta petjada aragonesa», puntualitzen. Aquest valencià estaria encabit dintre de la Plana Baixa — «excloent-ne Almenara i la Llosa, que s'ajusten al valencià central»— i a les viles de Castelló de la Plana, Orpesa, Benicàssim, Borriol i Almassora. «Al nord d'aquests pobles, apareix de mica en mica els primers trets tortosins», concreten.
De València al sud i més enllà
Des de la Plana Baixa cap a la ciutat de València i abastant zones de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, emergeix el denominat com a «valencià central», una variant coneguda popularment per l'apitxat. «El tret principal que ha determinat tradicionalment l'adscripció a aquesta subvarietat del valencià ha estat, sens dubte, l'ensordiment de les sibilants sonores, al qual s'ha afegit, sovint, el betacisme, pel fet que fins no fa gaire les isoglosses coincidien amb certa precisió», sostenen.
«Aquest darrer fenomen fonètic, però, ja no s'hauria de considerar un tret específic del valencià central si tenim en compte que darrerament s'ha estès almenys entre el jovent de gairebé tot el valencià», matisen. I proposen que «caldria relativitzar aquesta característica com a definidora del valencià central i destacar-ne potser una altra de més important: la conservació —igual que al Camp d'Elx i a Guardamar— del pretèrit perfet simple, temps verbal que era absolutament preponderant en els nostres clàssics».
L'àrea predilecta d'aquesta parla es concentraria al Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta — «en un sentit ampli», indiquen els estudiosos—, la ciutat de València, l'extrem septentrional de la Ribera Baixa —és a dir, Almussafes i Sollana— i la meitat nord de la Ribera Alta, llevat del triangle que conformen Llombai, Catadau i Alfarb. Més avall del Xúquer, però, canvien els trets del parlar. No debades, es tracta del «valencià meridional», subdividit per aquell d'influència mallorquina i l'exempt del condicionament illenc.
«La idiosincràsia de les comarques del sud del País Valencià, les que estan situades més avall del Xúquer, el condicionament històric i la procedència diversa dels repobladors es troben en la gènesi d'un mosaic dialectal que ha captivat nombrosos lingüistes», remarquen. I rememoren les paraules del prestigiós lingüista Joan Veny: «Davant l'aparent uniformitat, en tant que àrea de conquesta i colonització, on solen operar-se processos d'anivellament, el valencià meridional, des d'Alzira fins a Guardamar, constitueix, lingüísticament, una terra de contrastos».
Aquest valencià meridional, igual que al nord del riu Millars, s'allunya de les solucions i els accents lingüístics que irradia la capital del país. «Malgrat això, aquesta zona meridional es divideix clarament en dues subvarietats diferents: per una banda, el valencià d'Alcoi-Xàtiva-Benidorm-Gandia, el valencià meridional pròpiament dit, més afí al valencià central, i per l'altra el que correspondria als pobles situats al sud de la línia Biar-Busot, l'alacantí, que al segle XIII delimità la frontera política entre la Corona d'Aragó i Castella, i que sempre ha marcat una oposició quasi precisa del pla o les valls obertes al sud i la muntanya més abrupta al nord», desgranen.
«Dins del valencià meridional», incideixen, «cal considerar com una varietat fortament diferenciada el valencià mallorquí, resultat d'una superposició dels parlars illencs al valencià del XVII, almenys de les comarques de la Marina, la Safor i el Comtat». «En alguns llocs que quedaren totalment deshabitats després de l'expulsió dels moriscos, el mallorquí reemplaçà l'àrab», precisen. Tanmateix, els acadèmics sostenen que «l'anivellament amb el valencià veí és un fet, però encara hi queden almenys una vintena de pobles de la Marina i vora quinze més repartits entre la Safor i el Comtat que han mantingut fins ara una modalitat dialectal que divergeix sensiblement de la de les comarques diàniques veïnes».
Els investigadors, però, segmenten els parlars del sud i assenyalen una nova varietat lingüística del nostre migjorn: el valencià alacantí. L'ubiquen «a la zona catalanoparlant de les Valls del Vinalopó» —amb Barba-roja i el Carxe—, el Baix Vinalopó, Guardamar (Baix Segura), «el Camp d'Alacant i l'Illa Plana», on exclouen Xixona i la Torre de les Maçanes. «És una varietat que podria considerar-se hereva del que degué ser el valencià perdut del migjorn valencià, d'Oriola», lamenten. Un accent perdut, i que complementava el ric mosaic del valencià de Vinaròs a les terres del Baix Segura.