Entropia: tendència natural de qualsevol sistema organitzat cap al desordre, el caos, el deteriorament o la degradació.
Parlar de nacionalisme en ple segle XXI és, per a molts, o bé una extravagància del passat, o bé un estigma ideològic —o una barreja de totes dues coses—. Sigui com sigui, construir un nacionalisme prou fort per a plantar cara a la piconadora que són la globalització o l'individualisme és una empresa tan costeruda com ineludible.
Els Països Catalans, amb la seva història, llengua i cultura pròpies, tan complexes i magrejades, són un exemple de la lluita agònica entre una condició subestatal i una modernitat líquida que excel·leix a corroir els paradigmes col·lectius. Encara que a alguns els costi d'entendre, l'escenari actual és molt més perillós que el que vam viure sota el franquisme.
La societat postmoderna es caracteritza per l'individualisme. Així doncs, els vectors que abans cohesionaven els grups humans —la religió, la identificació nacional, etc.— són, com ha assenyalat la sociologia amb bon criteri, substituïts o relativitzats en favor del jo. Un jo que ha anat aculant la dimensió comunitària —el nosaltres—. En aquesta tessitura, els nacionalismes subestatals s'han vist empetitits en un món que sembla haver abraçat (exceptuant als àmbits bèl·lics, diplomàtics o esportius) la fe cosmopolita.
Tot això no seria tan problemàtic si no fos pel petit detall que l'Estat nació continua sent la unitat primordial de poder polític. Els estats es poden permetre el luxe de parlar de multiculturalisme, mestissatge, identitats fluides o llibertat individual (recordeu Ciudadanos) sense cap por existencial d'extingir-se, mentre que els pobles que no van poder o saber agafar el tren de l'estatalitat, com els Països Catalans, es troben amb la paradoxa —la putada— que se'ls exigeix jugar amb les regles postmodernes sense disposar d'un poder tou i dur que en garanteixi la continuïtat.
A Espanya, l'Estat reprodueix l'espanyolitat —la castellanitat excloent— mitjançant les institucions, les lleis, els tribunals, els mitjans de comunicació de masses, l'escola, l'esport i un llarg etcètera. Els Països Catalans, en canvi, tenen una xarxa de protecció minvada i assetjada, la qual cosa els obliga a una voluntat fèrria per a mantenir dempeus allò que altres poden donar per descomptat. Hi ha qui viu de la inèrcia i hi ha qui malviu gràcies a un esforç impenitent. Va com va, que deia l'Ovidi.
Aquest esforç es veu afeixugat (és obvi, i cal dir-ho) per la realitat demogràfica. Amb un al·luvió immigratori constant des de mitjan segle XX, primer provinent de la resta de l'Estat i després de països molt diversos, els Països Catalans han esdevingut una societat extraordinàriament heterogènia. Quan la societat receptora no té eines per integrar una transformació poblacional tan massiva, aquesta heterogeneïtat esdevé conflictiva.
És un fet que el pes centrípet de Madrid i la pressió del castellà han dut el català a una situació crítica, la qual cosa ha propiciat que el projecte nacional alternatiu que s'articula a l'entorn d'una llengua diferencial també hagi perdut capacitat de reproducció. Els usos lingüístics i les identificacions dels infants i joves en són un bon exemple.
A tot això cal afegir-hi l'afebliment del poder autonòmic. Com ha assenyalat moltes vegades Joan Francesc Mira, l'autonomia va servir durant dècades com una palanca d'autoreconeixement nacional. L'escola, els mitjans públics, una Administració pròpia i una certa capacitat legislativa van permetre imaginar en un determinat moment que els Països Catalans disposaven d'unes estructures amb les quals perviure. Després de l'aznarat, però, la judicialització constant, les retallades competencials i tot un 155 han demostrat fins a quin punt aquest miratge era deliqüescent.
És en aquest punt que podem parlar d'entropia nacional, és a dir, d'una tendència sostinguda a la pèrdua de cohesió i consciència col·lectives. No cal que una nació sigui explícitament perseguida perquè desaparegui. Una nació pot desaparèixer perquè els teixits que la recosien s'esfilagarsen de mica en mica. Un xic menys de català per aquí, un pessic més de cultura d'importació per allà, una retalladeta de memòria històrica enllà i un afebliment de consciència autocentrada en general, i ja tindríem el còctel perfecte.
Si contemplem els fruits de la gestió dels partits teòricament autoctonistes els darrers anys, la capitulació podria ser fins i tot temptadora. Però, si no ens volem resignar a una desintegració sense pena ni glòria dels Països Catalans, hem de lluitar per enfortir de nou l'organització comunitària als barris, a les escoles, a les associacions, als sindicats, als clubs esportius o a les cooperatives. Els cansats fan la feina.
Els deures també inclouen repolititzar el discurs públic i construir una nova hegemonia cultural. Cal que la catalanitat sigui prou oberta i atractiva per optar a incorporar les noves generacions, els nouvinguts i els sectors despolititzats, sense que això signifiqui caure en el relativisme postnacionalista o aigualir la identitat fins que ja no vulgui dir res. És ben bé al contrari: una identitat només pot integrar si hi ha alguna cosa concreta a la qual integrar-se.
El nacionalisme català-valencià ha d'entendre el món que té davant, assumir les pròpies febleses i convertir el seu projecte en quelcom interpel·lador. En un temps en què gairebé tot convida a la dissolució, i després d'haver dedicat tantes energies a assolir l'estatalitat per a una part del domini lingüístic, ha arribat l'hora de bastir les estructures capaces de sostenir la nació mentre no albirem el litoral d'Ítaca.
Perquè, a diferència del que ha propugnat (amb resultats bastant descriptibles) l'independentisme no nacionalista, abans de guanyar l'estat cal evitar perdre el país.
