La incredulitat s’havia apoderat del públic. La pirotècnica i un crit colpidor de «visca la terra per sempre» havia estat l’epíleg a la seua felicitat musical. Zoo, un grup que havia llegat un verger de cançons delicioses i havia aixecat dempeus coliseus d’arreu de l’Estat espanyol i de països com ara Hongria o el Japó, havia decidit desendollar els seus ritmes electrònics i guardar a l’estoig el llapis amb el qual havien confeccionat unes lletres afilades, iròniques i combatives. La banda escrivia el seu últim capítol a Gandia, quan la calor queia sense pietat sobre la comarca de la Safor. Tancava el cercle a deu anys de tobogans, corbelles i llepolies.
Pocs mesos després d’aquella actuació de comiat, Zoo presenta la seua biografia audiovisual. Sobreviure a l’incendi, dirigit per Josep Pitarch i produït per Ambra, és un viatge per la història d’un grup que ha enderrocat murs lingüístics i ha traspassat qualsevol franja generacional. O dit d’una altra manera: és un recorregut traçat amb guies excel·lents, com ara els components actuals de la banda, aquells col·laboradors del principi, el seu equip i els familiars del grup, així com els músics Toni Mejías, Rozalén i Sandra Monfort, el comunicador Andreu Juanola, els periodistes Xavier Aliaga, Miquel Ramos, Paco Cerdà,Josep Vicent Frechina i Jordi Évole o l’exresponsable de la secció musical de l’Institut Valencià de Cultura, Marga Landete.
El tret de sortida és un retorn a les primeres incursions amb el rap de Toni Sánchez, alies Panxo, l’ànima del grup. D’origen oriolà i fill de la línia en valencià per voluntat d’uns pares castellanoparlants i vinculats a la literatura, Panxo explica la influència d’una àvia que havia visitat la cel·la del poeta Miguel Hernández, segons afirma el germà de la veu de Zoo i cantant de La Raíz, Pablo Sánchez.
Aquell pòsit familiar per les lletres i el descobriment d’aquells alquimistes moderns dels versos l’empentarien a provar a l’escena l’underground que creixia a València, a les nits de bolos amb Toni Mejías —actualment cantant de Los Chikos del Maíz—, les col·laboracions amb Arrap i a participar de grups com ara Orxata Sound System i Riot Propaganda. Era el seu fogueig fins a aparèixer amb aquella «Estiu» que engegaria una trajectòria exitosa de Zoo, una cançó que va llençar sense massa expectatives i amb la percepció que era la seua última bala per assaltar el món musical. Això sí, sent conscient que les retirades d’Obrint Pas o La Gossa Sorda eren una oportunitat.
L’atracció d’aquell rapeig que causava furor al YouTube provocaria que Mark Dasousa, el mag de la producció que havia participat en l’elaboració del tema «Estiu», esperonara Panxo per a fer un disc. Tempestes venen del sud seria el resultat d’un procés de creació desbordant, de reunir una mena d’all-stars de músics que provenien dels grups que havien marcat el pas a l’escena valenciana en llengua pròpia: Arnau Giménez (La Gossa Sorda), Marcos Úbeda (Obrint Pas), Pablo Sánchez (La Raíz), Pasqu Giner (Aspencat), etc. Zoo havia nascut com una superbanda i amb un disc que atresorava una gran quantitat d’himnes. Giménez i Úbeda persistirien junt amb Panxo en un grup que es completaria temps més tard amb Hèctor Galán, Toni Fort Polleti Natxo Císcar. Tots narren la seua història personal al documental.
La banda saforenca apostaria de principi per endinsar-se en els circuits estatals alternatius i underground, per sortir fora de les fronteres de l’àmbit lingüístic català amb la seua fórmula de lletres iròniques i incisives, música electrònica i vents heretats dels referents que l’havien precedit. Amb un directe potentíssim, viuria els seus temps més complicats amb l’elaboració de Raval, el segon disc de la banda. «Quedaven poc menys de quinze dies per al primer concert i no tenia veu», narra Panxo a la peça audiovisual. La banda viuria un moment delicat, amb risc de desaparició. «Si Zoo s’acabava, havia de tornar al bar. I jo no ho volia», afirma el cantant.
Zoo, de fet, canviaria d’hàbits i limitaria el ritme de sortir de festa dels components, el nombre de caps de setmana d’absència al llit per combinar concerts i diversió fins a la matinada. El grup es professionalitzaria fins a engegar la gravació del seu darrer disc, un Llepolies enregistrat abans de l’esclat de la pandèmia. El tercer àlbum es conjugaria amb l’ascens musical definitiu de Zoo, amb els reptes assolits d’omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center de Madrid; fer entrevistes a programes referents de la televisió estatal; elaborar llibres per denunciar la situació d’apartheid de Palestina i per submergir-se en el públic infantil, i una entrada al top 10 de vendes de l’Estat espanyol sense comptar amb el suport de cap multinacional sonora i fent bandera de l’autogestió.
El Festivern del 2023-2024 seria el preludi d’un adeu que deixaria sorpresos a la seua llarga legió de seguidors. Sota el lema «He sigut feliç» i una gira de concerts amb Gandia com a última parada, Zoo deixaria un rastre de verí musical de mares a fills, una discografia de cançons rebels i consentides, i una llista de cançons podrint-se a la llibreta que qui sap si renaixeran algun dia sota les sigles del mico més popular de la música valenciana i estatal.