La cafetera encara xiulava i el fons de pantalla del mòbil advertia de tres WhatsApp. Clinc. Clinc. Clinc. L'administrador del grup privat decidia acabar amb la incògnita i desvelava la ubicació d'aquella misteriosa trobada. Seria a un local del barri de Russafa, a València. Les portes del pub s'obririen a les sis de la vesprada, encara que l'esdeveniment arrancaria una hora més tard. Tothom estava obligat a guardar silenci. Era una festa exclusiva.
Al cercador en línia, la discoteca encenia els altaveus a la mitjanit. En realitat, i amb el sol encara governant al cap i casal del País Valencià, hi havia una llarga cua esperant pacientment. Hi havia bona part dels influenciadors nostrats i gent amb mocadors del València Basket. A fora del local, entre la gent que revisava entrades i invitacions, irrompia Toni Fort Pollet, antic component de Zoo i, en l'actualitat, alquimista musical al servei del projecte Malifeta. Tot eren nervis entre els seus components, perquè eren a escassos minuts d'estrenar privadament el seu disc, Brega. Encara més, l'àlbum del seu gran salt endavant en l'etapa post Zoo.
Malifeta havia estat una aposta personal de Mireia Matoses, una de les veus de Pupil·les, i Arnau Giménez, integrant de La Gossa Sorda i Zoo. Ambdós havien impulsat un duet per matar les hores mortes de la pandèmia, per a combatre l'ociositat del confinament. Arrancaren amb «Xinxeta» i continuaren amb «Coenta», «T'estime si he begut» o «La cançó de l'estiu». Els ingredients eren electrònica, pinzellades zoològiques, lletres de festeig i, fins i tot, incursions de Bad Bunny. En 2023, transformarien aquest passatemps en disc: publicarien Mitologia, una oda a l'experimentació.
La marxa del monet ho capgiraria. Malifeta s'eixamplaria: passaria d'un duet a una banda. S'incorporaria Ana Rajadel, excap de premsa de Zoo, com a veu més melòdica; Hèctor Galán, teclista de la banda zoològica, assumiria les regnes electròniques, i Marcos Úbeda, amb passat a Obrint Pas, La Gossa Sorda i Zoo, s'enrolaria a les files malifetes. Ho faria amb el seu trombó. El multifacètic Pollet seria la cirereta del pastís per completar una malifeta d'aromes zoològiques. Junt amb Giménez, el músic de Beniopa (Safor) era l'encarregat de proclamar: «Zoo viu, la lluita perviu!». Això sí, sense Toni Sánchez Panxo al capdavant de la nau sonora.
L'esperit del monet
Abans de la malifeta en format CD, la banda havia jugat a ser bandarra amb «Aborronà», on s'havia accelerat el tempo de les pujades electròniques, i «Lambo», ancorada a la ironia identitària. Cap d'aquestes cançons van exercir de preludi de la festa. A l'entresol de la discoteca, sense cobertura i amb un públic conformat per figures com ara la presentadora Carolina Ferre, el tecno feia de sala d'espera musical a l'estrena exclusiva de Brega. Galan i Rajadel s'ho miraven neguitosos des d'una barra inhabilitada per apujar els decibels d'alcohol i enllestida per al marxandatge grupal.
Un compte enrere i una pantalla al sostre trencarien el regnat tecno i atorgarien les claus melòdiques a «Processó», amb una força similar al hit zoològic «Cap per avall». Els càntics d'amor deixaven pas a la denúncia de les togues, els usurers immobiliaris, els conspiradors i les forces vives rapinyaires. L'electrònica i el rap melòdic — cortesia de Rajadel i Matoses— es posaven sota les ordres de la indignació en temps de tenebres per l'ascens de la inquisició ultradretana. Un pasdoble sintetitzat rematava la peça amb reivindicació dels «usuaris de la llei de Vagos y Maleantes», d'aquelles «bruixes que es volen lliures».
L'eufòria adquiriria dimensions astrals amb «Brega», confeccionada contra la impossibilitat de «ser feliç al millor lloc del món», els «futurs caducats» i una rutina d'intoxicació per a poder «ballar amb el desastre». Una pujada electrònica sideral alliberaria el públic, faria vibrar l'entresol del pub i enllestiria la tornada d'aquella recepta de condiment zoològic: denúncia social sense pamflets, vents per evocar la nostàlgia de les bandes ska-reagge i uns fonaments electrònics alliçonats en la desinhibició corporal. «Ídol» estava de camí i l'esperit de «Lladres de sobretaula» s'havia impregnat de l'ambient.
Els ritmes made in monet suraven a la pista mentre hi havia trets vocàlics contra «la conselleria de Tortura», la censura de Vox a la revista Camacuc, el silenciament dels poetes nostrats, la por a l'ocupació «d'una casa que no tinc» i l'expresident de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón. Si «Processó» era dinamita musical, «Ídol» eren explosius, Goma-2. Una de les bombes líriques llençades impactava al cor de l'assimilacionisme lingüístic i els terraplanistes filològics: «El auténtico valenciano es el que se habla en castellano».
La nostàlgia de la fera ferotge de Zoo semblava impossible de superar, però «Ales negres», amb les seues bases hip-hop reciclades per a l'ocasió, farien clímax. La melodia old school quedaria absolutament insonoritzada pel crit joiós del públic en escoltar la veu de Panxo. Tothom es transportava a l'enyorat estiu del 2024, quan havíem plorat de felicitat. Sí, tornàvem a ser feliços!
«Vam quedar varats en eixa crisi/nàufrags d'una mar d'incertesa i desfase / Veient tan a prop el precipici / Vam estar subscrits de per vida a la nit i al vici / Vam ser d'humor negre i vida grisa / allargant el joc, el baixó i l'enganyifa / Vam pagar el preu del formigó / He vist jo plorar al patró per lligar el gos amb llonganisses», rapejava a la peça Panxo sota la incredulitat de la gent. «Sobre aquell desert de confusió i desquici / Suraven passions pels raconets dels edificis / Clar que soc millor per prioritzar amor a vendes / Cultivant afectes en un temps difícil/Conduint alegre sense direcció / Traient les pedres als forats negres / La gran evasió / Ací els pots veure, fent rogle, més vell que un arbre / A tots els pobles, els punkis teníem raó!», rematava amb la gent entregada.
L'èxtasi de la tornada —acotada— del poeta gandienc cediria el protagonisme al gossejar, a l'art de baixar «fins a terra a genollons», a la dansa tribal de refregar malucs i culs per devoció. «Rovellet de l'ou», cuinada amb melodies caribenyes i electrònica dancehall, és un àpat musical deliciós contra la turistificació amb feat de la totèmica Sandra Monfort. De mossos càustics — «ara el meu cognom és Airbnb» — i salses picants — «tu turista, jo separatista»—, desfermaria hormones, alimentaria mirades i encimbellaria la diversió combativa als altars d'una escena musical amb necessitat de corbelles i tobogans.
Apegaloses i inflamables
El joc excitant —i guerrer contra l'onada de la turistificació— de «Rovellet de l'Ou» tindria una pròrroga amb la sensual «Rabosseta» i «Inflamables», un pop-indie inspirat —per insistència de Matoses— en les sonoritats de Ginebras o La La La Love You i col·laboració de Josep Quinto. Una peça que transita per les temptacions inevitables d'aquells vells balls de pell contra pell, de les recaigudes humanes al pecat d'antigues passions governades pels matalaps. Amb cita a la pel·lícula argentina El secreto de tus ojos, l'estampa de l'actor Ricardo Darín emergiria a la pantalla del DJ.
«Vermut» rebaixaria les pulsacions i trencaria amb les tonalitats baixes de l'àlbum. De perfil soft i adobada amb un lo-fi hip-hop, la línia de rampells d'aproximació soul canviaria la cara a un disc musicalment fosc. El «puta Espanya» del tema inflamaria nacionalment la graderia. Els batecs, de fet, agafarien bolada amb l'addictiva «Apegalosa», d'embolcall tecno i textura engalipadora.
La seducció musical seria l'avantsala de la coda encarnada per «De nit», un reggae heterodox —només atresora la contra com a element canònic— i endolcit de violoncels. De tarannà reposat, és una excursió que s'inicia a les valls de llàgrimes de la soledat i acaba elogiant aquelles persones — «des de l'altar de l'amistat i l'amor», com canta Giménez— que ens alliberen dels fantasmes, els traumes i les pors de dormir allunyats del caliu d'una altra persona.
Una cançó preciosa, una joia d'orfebreria sentimental per arredonir una presentació privada sense paraules del grup. Només bufarien una mena de pastís, mentre el públic corejava «visca la Terra Lliure» i entonava la popular cançó «No en volem cap». «Per a què dir res?», es preguntarien al grup. El públic havia recuperat el somriure perdut amb l'adeu del monet i Malifeta ja havia parlat a través de la seua brega musical d'inspiració zoològica.