—Vostè ha escrit Les llengües de demà. Entre el negoci i els algoritmes, on apel·la a la necessitat d'un reenfocament de les polítiques lingüístiques. S'aplica una òptica equivocada?
—La majoria dels diagnòstics que es fan sobre les comunitats lingüístiques, tot i que alguns poden ser més o menys correctes, responen a unes condicions socials que ja no existeixen. Des d'aquells estudis de Rafael Ninyoles, Lluís Aracil o Francesc Vallverdú, s'han produït canvis socioculturals, polítics i, especialment, tecnològics molt importants. Actualment, ens trobem en una cruïlla, on s'ha de repensar un nou patró d'interpretació de la situació sociolingüística.
—Aquest patró hauria d'incorporar aspectes com ara l'impacte dels models urbanístics sobre la llengua?
—La situació geogràfica, de fet, és molt important. Ha canviat el model de les ciutats i l'ordenació territorial s'ha transformat. En uns països, s'han fet unes infraestructures que han afavorit la cohesió i en altres, com ara el País Valencià i Catalunya, l'han desvertebrat. Hi ha altres factors rellevants a tenir en compte, com ara la demografia. La població valenciana i catalana, generalment al conjunt dels Països Catalans, s'ha disparat. I, al mateix temps, el creixement vegetatiu dels catalanoparlants s'està estancat o està a la baixa. Una comunitat lingüística és, en primer lloc, un grup social. I el punt zero de l'anàlisi és la demografia. Aquestes qüestions habitualment no s'han tingut en compte en la sociolingüística.
«Ens trobem en una cruïlla, on s'ha de repensar un nou patró d'interpretació de la situació sociolingüística»
—Al caliu de l'onada reaccionària, hi ha hagut una revifalla de la qüestió demogràfica dintre de les consideracions sociolingüístiques.
—El factor demogràfic és molt important, i no sols pels fluxos migratoris. Hi ha nous fenòmens que impacten sobre la llengua, com ara la turistificació de les ciutats. El districte de Ciutat Vella, a València, n'és un exemple. Ara bé, és cert que ara l'extrema dreta aborda aquests temes. De fet, un dels problemes de l'esquerra i dels moviments progressistes és la por de tractar determinades qüestions, encara que es faça des d'una òptica ben diferent. D'aquestes pors de l'esquerra, viu la ultradreta. Ells no tenen solucions concretes i només plantegen eslògans abstractes.
—A l'assaig, menciona Andreu Domingo, expert en demografia. Planteja que la immigració, al contrari del que pregonen els discursos ultradretans, serà un factor de supervivència per al català.
—I n'estic completament d'acord! Si la comunitat potencial de parlants creix, hi ha més capacitat de producció, distribució i consum de béns culturals. Domingo, de fet, apunta que més de 3 milions de catalanoparlants són d'origen migrant. Si la comunitat catalanoparlant està integrada per entre 9 i 10 milions de persones, sense aquesta aportació seríem encara menys. I això seria un problema perquè una llengua és un mercat i, en conseqüència, necessita consumidors. Com més som, més força té aquest mercat.
—Sota aquest prisma, de la llengua com a mercat, vostè critica diverses actuacions del Govern del Botànic, com ara armar una radiotelevisió pública amb un pressupost raquític.
—L'aposta per una radiotelevisió sense potència econòmica fou conseqüència de les polítiques neoliberals que va aplicar el Botànic. És evident que PP i Vox implementen mesures reaccionàries i ultradretanes, però és que la política econòmica botànica estigué allunyada dels principis socialdemòcrates. Keynes deia que el sector públic havia de funcionar com a un tractor d'arrossegament de les estructures productives i el Govern del Botànic no va emprendre aquesta orientació. I no sols a l'àmbit comunicatiu. Van impulsar una empresa amb vora 65 milions d'euros de pressupost, quan TV3 disposa de gairebé 400 milions d'euros i l'EiTB d'uns 250 milions d'euros. Encara més, van fixar per llei la privatització de tots els programes. Això era una bestiesa que va beneficiar principalment a les productores de Madrid.
—També retrau la visió poregosa a fer pinya amb Catalunya i la resta de la comunitat catalanoparlant.
—Les pel·lícules més vistes de l'antiga Canal 9 foren en valencià. La llengua, fora una producció valenciana o importada d'altres territoris catalanoparlants, mai ha estat un problema. L'han problematitzada, que és una història ben diferent. L'audiència, de fet, sempre ha respost de manera normalitzada i molt satisfactòria. L'èxit d'emissió de La mort de Guillem n'és un exemple. Des d'un punt de vista econòmic de creació d'un mercat, la comunitat lingüística està completament preparada. Només falta que els responsables de les polítiques lingüístiques públiques ho tinguen clar i estiguen disposats a impulsar-les.
—És crític amb els moviments socials i amb els partits que, vostè denomina, «autoproclamats valencianistes». Afirma que tenen tendència a «defensar models i polítiques que beneficien l'adversari».
—És una qüestió evident. I n'hi ha molts exemples: o no parlen en castellà al Congrés quan tenen la possibilitat de fer-ho en català? O les estrelles de Twitter no escriuen en castellà quan busquen més audiència i deixen el valencià per als assumptes, diguem-ne, més casolans? No soc moralista i, per tant, cadascú és lliure de fer el que vulga. Ara bé, és ben simptomàtic que els autoanomenats valencianistes actuen d'aquesta manera. En el fons, no és una qüestió de persecució lingüística, que és innegable a l'Estat espanyol, sinó d'un problema de mentalitat. Hi ha una mentalitat de subordinació castellana, de creure que la comunitat lingüística és un subconjunt i no un subjecte propi. A més, hi juga la por a l'etiqueta de «catalanista». Va funcionar amb el PSOE de Joan Lerma, fou doctrina amb el PP i va persistir amb el Botànic, exemplificat amb la qüestió de TV3.
—Assenyala, a més, l'errada dels moviments catalanistes i valencianistes de considerar la defensa de la llengua i la identitat com a una qüestió privada i no centrar-se en la col·lectivitat. Per què?
—Si reduïm la reivindicació lingüística a una inquietud personal, estarem convertint el conflicte lingüístic en una qüestió de lleialtats individuals. Això em fa por. No vull convertir la lluita lingüística en una reivindicació moral. El conflicte lingüístic és un conflicte social, que engloba el que ara s'anomena una policrisi. Perquè entren en joc les transformacions i jerarquies urbanístiques o la demografia, però també apareixen nous reptes, com ara la digitalització i la irrupció de la intel·ligència artificial. Davant d'aquests desafiaments, plantejar les campanyes pel català amb una òptica voluntarista i moral és no anar enlloc.
«Cal fer polítiques lingüístiques perquè el català siga un idioma instrumental. Una llengua no pot tenir solament una dimensió identitària i memorialística»
—Ha introduït el desafiament tecnològic. Abans, en la societat dominada pels mitjans de comunicació tradicionals, la lluita per la llengua es jugava, en part, en aquest terreny. En el món actual, atrapat per les xarxes socials, quin hauria de ser el full de ruta de les polítiques lingüístiques?
—S'han d'implementar els continguts que demana la societat. Vull subratllar que el català està entre les quaranta llengües més utilitzades i amb millor posicionament a la xarxa. Això significa que la comunitat d'internautes catalanoparlants és altíssima. Hi ha, per tant, una gran proporció d'usuaris que voluntàriament pugen continguts en català, i el més important: tenen acceptació a una xarxa que, recordem, no és territorial, sinó global. En aquest cas, hi ha una política lingüística ben feta, ni que siga de manera inconscient. I és un punt de partida i una base molt rellevant, perquè, en aquests moments, és molt més transcendental per a la llengua GeminiAI que el Tio Canya. Al final, una de les millores mesures a favor del català és internacionalitzar-lo. L'èxit d'una llengua —que, insistisc, és un mercat— és tenir productes amb acceptació global. Cal fer útil el català per a tothom i a tots els àmbits. Fins i tot, per a tenir feixistes, com ocorre ara amb Aliança Catalana.
—La recepta d'aquest partit seria contrària al que proposa: farien més xicoteta i replegada la comunitat catalanoparlant.
—Efectivament. Cal fer polítiques lingüístiques perquè el català siga un idioma instrumental. Una llengua no pot tenir solament una dimensió identitària i memorialística. Quedar-se en la dimensió simbòlica és un perill per a la seua supervivència: perquè pots convertir-la en litúrgica, com els ha passat als irlandesos. Tampoc pot ser una llengua memorialística, com feien els gal·lesos, que l'utilitzaven com a mètode d'ocultació en contra dels anglesos. La llengua ha d'obrir-se, universalitzar-se. Al País Valencià, als Països Catalans, donem massa importància als fets legals, perquè vivim en una societat tan bèstia i tan repressora com l'espanyola, la qual està fonamentada en la persecució de les minories internes. Necessitem aquesta protecció jurídica en aquest context tan advers i a la contra. Ara bé, el mercat és molt més discriminatori que la política. I, per tant, les polítiques lingüístiques s'han d'adaptar a la nova realitat del negoci de l'algoritme.