Violències

Sophie Baby: «La transició espanyola fou més violenta que els anys de plom a Itàlia»

Amb la publicació del llibre El mite de la transició pacífica: Violència i política a Espanya (1975-1982), la historiadora francesa Sophie Baby va desmuntar amb dades les obres que exaltaven un camí cap a la democràcia a l'Estat espanyol desproveït de violència. Protagonista del cicle de debat que ha organitzat aquest dijous la Institució Alfons el Magnànim al Museu Valencià de la Modernitat i la Il·lustració, EL TEMPS repassa amb l'experta de la transició espanyola els fenòmens violents que habitaren en un dels temps més convulsos de l'Estat espanyol, i també de Catalunya i el País Valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Al seu llibre El mite de la transició pacífica comptabilitza entre 1975 i 1982 3.200 accions violentes i 700 víctimes mortals, de les quals 530 van ser causades pel terrorisme. Aquestes dades desmunten la idea d'una transició idíl·lica, però podem parlar de la transició més sagnant de tota Europa? A la transició grega només hi van haver 29 morts, i a Portugal 20.

De cap de les maneres la transició espanyola va ser pacífica. Va haver-hi molta violència contestatària i de caràcter estatal durant la transició. No sé si podem atribuir-li el superlatiu de ser la més sagnant de tota Europa, crec que tampoc és necessari, d'altra banda. Va ser infinitament més violenta que la revolució dels clavells a Portugal o que la transició grega. I, fins i tot, i és un aspecte força interessant, que els anys de plom a Itàlia. A l'imaginari general, tenim al cap aquella etapa de la història d'Itàlia com a una època terrible. I, en canvi, tenim referenciada la transició espanyola com a un procés pacífic, malgrat haver-hi més violència que en aquell període d'Itàlia dels anys 60 i 70. Hi ha, per tant, una distorsió entre la realitat i la percepció de la realitat.

-La transició espanyola va coincidir, per exemple, amb els anys de plom a Itàlia. Hi havia connexió als àmbits de l'esquerra revolucionària i del feixisme?

Evidentment que sí, i és una qüestió que s'està estudiant actualment amb més força. Tenim, per exemple, a l'italià Stefano Della Chiae que va actuar al Batallón Vasco Español i després als GAL, i en altres grups d'extrema dreta a Espanya. Hi havia, al seu torn, una gran quantitat d'exiliats italians neofeixistes a Espanya. I també hi ha connexions entre les Brigades Roges italianes i alguns grups marxistes espanyols. Aquesta situació estava afavorida per la presència de l'esquerra marxista a l'exili, ja que pràcticament estava tota fóra d'Espanya. L'esquerra marxista espanyola va construir-se amb les xarxes de l'esquerra revolucionària europea.

-A l'obra, distingeix entre les violències provinents de grups armats de l'esquerra radical com ara els Grapo, els comandos d'extrema dreta i la violència de l'Estat. Quins orígens i quin pes van tenir ambdues violències?

La violència revolucionària esquerrana no va comportar una violència terrorista efectiva. Això sí, amb l'excepció dels Grapo. L'únic grup esquerrà i revolucionari, nascut als 70 a l'exili i que preconitzava la lluita contra l'Estat, que va arribar a construir un aparell militar foren ells. No debades, es tractava del braç armat del Partit Comunista Espanyol Reconstruït. Ells van matar 60 persones durant la transició i van cometre nombrosos atemptats. La resta, però, quasi res. L'extrema dreta, d'altra banda, no comptava amb grups formalment organitzats, ni tenia una ideologia organitzada. Més aviat intentava salva les essències del règim franquista. Hi havia grupuscles que actuaven conjuntament amb formacions xicotetes, i que, de vegades, tenien connexions i connivències molt fortes amb la policia local, agents de la Guàrdia Civil o altres forces de seguretat de l'Estat. Només Fuerza Nueva, a través de les seues joventuts Fuerza Joven, tenia una fortalesa organitzativa. Cal recordar que les seues joventuts estaven connectades amb l'assassinat dels advocats laboralistes d'Atocha.

-Dintre dels grups marxistes no ha citat ETA. On enquadraria aquest grup terrorista?

Per a mi, ETA està enquadrada dintre dels grups violents amb una ideologia independentista. I on estarien també el Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de les Illes Canàries i Terra Lliure. En una primera etapa, aquests grups, efectivament, eren marxistes. També formaven part d'aquella nebulosa marxista i tercermundista, de les descolonitzacions africanes, d'Algèria i de les revolucions llatinoamericanes armades. ETA naix influenciada per aquest entorn. Ràpidament, però, el seu objectiu més important és la independència, amb molta diferència respecte de les seues metes marxistes-revolucionàries.

-La violència de diferents àmbits ideològics -des dels nostàlgics franquistes a l'esquerra revolucionària- van promocionar l'emergència de consensos entre les diferents parts? L'historiador Xavier Casals suggereix la tesi que va haver-hi una mena «d'equilibri del terror». O dit d'una altra manera: la paradoxa d'un terrorisme de diferents orígens que va «estabilitzar desestabilitzant», excepte en el cas d'ETA.

A parer meu, crec que no va haver-hi un equilibri del terror. Hi havia una voluntat de combatre la violència i d'excloure-la. No va haver-hi polarització, ni tampoc un grup violent contra l'Estat, ni dos enfrontats entre si. Hi havia una fragmentació molt gran dels grups violents que va impedir la polarització, i, especialment, una voluntat compartida per la immensa majoria dels espanyols per aïllar-la de l'espai públic i polític, i del procés democràtic que s'estava edificant.

L'historiador de la Universitat de València, Ferran Archilés, ha presentat Sophie Baby en la seua conferència a València respecte de la violència política durant la transició espanyola| Institució Alfons el Magnànim

-En nombrosos casos, hi ha passarel·les entre els atemptats d'ultradreta i les forces de seguretat. Fins a quin punt aquestes accions eren producte d'incontrolats o estaven orquestrades per altes instàncies de l'Estat?

Després de fer l'estudi, crec que no eren molt nombrosos els activistes d'extrema dreta que actuaven de manera violenta, i tampoc pense que estaven controlats per cap responsable públic. Actuaven a València, Madrid, Barcelona o Valladolid sense estar teledirigits per cap partit o persona, però de manera molt localitzada tenien connexions amb un agent de la Guàrdia Civil o diversos membres de la policia espanyola, i amb els quals es concretaven conjuntament accions violentes. La prova d'això va donar-se durant els anys 1980 o 1981, quan s'inicien detencions sobre aquests tipus d'activistes ultradretans, com, per exemple, persones vinculades a atemptats en Valladolid. Una vegada que el ministre [Juan José] Rosón [de la democratacristiana UCD] diu que cal fer alguna cosa, la violència ultradretana descendeix.

-Amb tot, hi ha casos sorprenents, com ara l'exemple del comissari Roberto Conesa. Al llibre El voto ignorado de las armas, del mencionat Casals, s'afirma que Conesa va organitzar i, d'alguna manera, controlar el comando madrileny del Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de les Illes Canàries (Mpaiac) amb la seua xarxa de col·laboradors.

És curiós sí, però crec que cal seguir investigant. Per a mi, no controlava el Mpaiac. Hi havia infiltracions policials en aquests grups contestataris. Crec que és una cosa típica i gens original de les dictadures, ja que les infiltracions també es produeixen en democràcia a través dels serveis secrets. A parer meu, és diferent tindre espies en aquests moviments que controlar-los.

-El País Basc, especialment per la presència d'ETA, va ser un epicentre de la violència de la transició. Catalunya, en menor mesura, també ho va ser. Quines conseqüències va tenir l'atemptat a la sala de festes Scala? Primer s'hi va assenyalar l'anarquisme, però després va evidenciar-se l'impuls des d'un confident policial de la xarxa de Conesa.

Aquest fet va desacreditar i va deslegitimar el moviment anarquista a Catalunya quan buscava ressuscitar. No debades, havia reunit molta gent en diverses assemblees i mobilitzacions, especialment a Catalunya i també a València. És el cas, però, de tots els grups republicans d'extrema esquerra. Va haver-hi una estratègia del govern [d'Adolfo Suárez, UCD] de deslegitimar aquests moviments, titllant-los de violents. Aquestes acusacions de violència va llevar-los la legitimitat política que podien tenir dintre de l'espai públic i polític. Tota l'extrema esquerra, incloent-hi els republicans que no tenien res de violents, van ser exclosos d'aquesta manera del debat de la democràcia.

-Al llibre Violències i transicions polítiques a finals del segle XX vostè afirma: «No hi ha cap dubte que la forta presència de la violència política ha determinat el ritme i l'abast del procés de democratització espanyol». En quin grau va condicionar la transició el denominat vot de les armes, com ho defineix el mencionat Casals?

Va condicionar-la en moltes coses, fins i tot, en algunes força actuals. Si parlem de memòria històrica, l'absència de reparació de les víctimes republicanes s'explica, en part, per la por que hi havia durant la transició. La violència, que va ser real, va reactivar el sistema de temor que acumulava la societat espanyola. D'altra banda, també cal destacar l'ús de la tortura per part de l'Estat producte de la lluita antiterrorista o la mateixa legislació antiterrorista, que és molt dura. I que restringien parcialment les llibertats recentment adquirides. Aquestes normatives són una herència de la violència terrorista d'ETA. L'activitat del grup armat va motivar, al seu torn, el reciclatge de mètodes antiterroristes propis de la dictadura. És a dir, la violència de l'Estat fou una reacció a la violència terrorista d'ETA, que s'entén com a organitzada i plenament estructurada des de l'any 1988.

El saló d'actes del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat de gom a gom aquest dijous per escoltar la conferència de la historiadora especialista en la transició espanyola i les seues violències| Institució Alfons el Magnànim

-La violència de grups armats com ara ETA o el Mpaiac va influir en les negociacions de l'Estat amb el País Basc i Navarra per aconseguir el concert econòmic o per obtenir un règim fiscal especial a l'arxipèlag canari?

Crec que la violència va pesar en les negociacions que es van dur a terme. Però no tinc clar si sense aquestes influències de terrorisme d'ETA o del Mpaiac ambdós territoris no gaudirien dels seus respectius règims econòmics. A Catalunya, per exemple, no hi havia violència i van obtenir un elevat grau d'autonomia política.

-Com a epicentres de la violència, va estar el País Basc, Catalunya, Madrid i Canàries. Amb una intensitat menor, però, hi ha el País Valencià, com també Navarra. De quina manera va condicionar la violència blavera i d'extrema dreta el procés autonòmic valencià?

Això és part de la història local, de la construcció de la Comunitat Valenciana. És una qüestió que jo no tracte a la meua obra. L'interessant del fenomen de la violència local d'extrema dreta és integrar-la dintre de la resta d'actuacions violentes que van produir-se per part de la ultradreta a la resta d'Espanya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.