A Guillem no el va matar un llop solitari

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana viurem diferents actes de commemoració de l’assassinat de Guillem Agulló, aquell 11 d’abril de 1993, fa 25 anys. Juntament amb l’Operació Garzón i les tortures de 1992, la mort de Guillem va marcar la generació que en aquella dècada començava a incorporar-se a un independentisme encara petit. Si el primer fet ens va ensenyar que a les comissaries de l’Estat espanyol no havia entrat ni un bri de democràcia d’ençà de la mort del dictador, el segon ens recordaria com persistia la ultradreta de manera impune, una altra de les vergonyes de la Transició.

La ultradreta va fer un paper actiu en la Transició. Juntament amb els militars, van ser els encarregats de mantenir un clima de por que delimités les conquestes democràtiques, socials i nacionals. Qui va viure aquells anys des de la militància política és conscient d’aquest paper que van complir els Guerrilleros de Cristo Rey, el Batallón Vasco Español, els assassinats de Montejurra i d’Atocha, l’atemptat del Papus i nombroses agressions en manifestacions. Però, malgrat que el paper polític de la ultradreta va persistir després de1978, va quedar invisibilitzat en pro de la pax constitucional. Amb honroses excepcions, com la de Xavier Vinader, les accions parapolicials o feixistes no van rebre l’atenció que mereixien dels mitjans de comunicació, reflex de la desatenció dels principals partits polítics i institucions.

El País Valencià és el territori on l’esquadrisme feixista va continuar amb més força, perquè en els anys de debat sobre l’autonomia (fins 1982) va fer la feina bruta a l’Estat, i aquest li ho va agrair amb la tolerància i fins i tot la col·laboració. Aquesta incidència anava dirigida a impedir que al País Valencià es consolidessin les opcions que, des de l’esquerra, reconeixien la catalanitat del país i pensaven desacomplexadament a estrènyer els vincles que s’havien anat recuperant amb Catalunya i les Illes.

Per això es va alimentar el blaverisme que, a partir de certa base popular procedent de sectors sociològicament franquistes i conservadors, va reviscolar sobretot gràcies al bon tracte que el Grup d’Acció Valencianista (GAV) va rebre per part de la UCD, que governava l’Estat i per tant controlava el Govern Civil de València (Fernández del Río). Les nombroses accions rebentaires del blaverisme van anar acompanyades d’altres de més envergadura, que directament buscaven intimidar causant morts: atemptats amb bomba a l’Aplec del País Valencià, al rectorat de la UV, i als domicilis de Josep Lluís Albiñana, Ferran Martínez Castellano, Sanchis Guarner i, per partida doble, Joan Fuster. Cap d’aquests fets no van ser investigats amb el zel que correspondria a un Estat democràtic. Tampoc és casual que fos València la ciutat en la qual el cop d’estat del 23F prengués la forma més ofensiva i explícita.

Tot aquest brou de cultiu és el que explica que Pedro Cuevas el 1993 se sentís impune d’apunyalar Guillem. No era cap boig, ni un espontani, ni un llop solitari. Era un producte d’aquesta impunitat ultradretana fomentada per l’Estat des de la Transició, amb un clar objectiu polític, que es veuria reforçat amb l’arribada del PP a la Generalitat el 1995.

I així la impunitat va continuar. El mateix Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó per l’assassinat, però només en va complir quatre. Es va presentar a les eleccions municipals al municipi de Xiva, i després es va veure involucrat en la xarxa neonazi Panzer, de la qual van ser absolts tots els membres en una vergonyant sentència judicial. També hem conegut els reiterats atacs a la llibreria 3 i 4, els assetjaments a Jordi Sebastià quan era alcalde de Burjassot, a Mònica Oltra a les portes de casa seva, i així fins a arribar a les agressions del passat 9 d’Octubre.

L’Estat espanyol és el mateix, doncs, que deixa totes aquestes accions sense conseqüències penals (o amb conseqüències mínimes); i que en canvi, està fabricant acusacions contra totes les expressions de l’independentisme, inventant violència i odi allà on hi ha hagut una lluita amb urnes i mobilitzacions no violentes. És l’Estat que el 1939 va perseguir el republicanisme acusant-lo d’auxilio a la rebelión, quan els sollevats havien estat els feixistes. I que ha mantingut viva aquesta tradició de cinisme judicial, ara amb la tergiversació dels delictes d’odi.

Catalunya ha viscut un augment enorme de les agressions feixistes d’ençà de la tardor. De moment igualment impunes, on queda demostrada l’empara de l’Estat cap a les accions de la ultradreta, que pot continuar complint la seva funció política. Cal combatre el feixisme de manera prioritària, no amagar-lo, i desemmascarar la seva dimensió de ressort paraestatal. I per això la història política recent del País Valencià, i l’assassinat de Guillem, haurien de ser coneguts per tothom.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).