El mot populisme és una d’aquelles veus tan viciades que hom ja no sap què vol dir de tant que se n’ha abusat. Sovint, s’utilitza com una arma llancívola per deslegitimar l’adversari assimilant-lo a conductes dictatorials o a estar d’acord amb la instauració de règims il·liberals. O per contra, en política, l’espai de Unidos Podemos, o en àmbits més acadèmics la filòsofa Nancy Fraser, han provat de reivindicar-lo, però sense que això hagi donat massa fruits. I és per aquest motiu que un estudi del Pew Research Center, on s’apunta que la modèlica Dinamarca lidera la pulsió populista seguida per l’Estat espanyol i Itàlia pot sobtar als que no fan seves les tesis de Chantal Mouffe i Ernesto Laclau. L’estudi considera que els qui responen afirmativament a la pregunta si creuen que una persona corrent podria governar millor que els polítics; i negativament a la de si consideren que les seves inquietuds estan representades en l’executiu, encaixen en la definició de populista.
El cert és que els que cauen en aquesta classificació s’ubiquen en tot l’espectre polític. A l’Estat, per exemple, i segons aquest treball, el 13% dels votants d’esquerra, l’11% dels de dreta i —atenció— el 17% dels votants de centre. Però, fins quin punt aquestes dades reflecteixen la realitat i quins grups a Catalunya entren en aquesta categoria? La politòloga Àstrid Barrio il·lustra les dificultats per definir el terme i com quantificar-ne els que s’hi situen. Una fórmula prou semblant a la del Pew Research Center és la interpretació de les dades de competència política: preguntar a la ciutadania si senten que estarien preparats per dirigir una administració. És el que es coneix com a eficàcia política interna, un concepte que se situa enfront del d’eficiència política externa, o la percepció que el que es fa té o no influència en el govern.
Barrio es pregunta: la gent que té actituds populistes són els que es perceven a sí mateixos com a més competents? O ho són els qui tenen menys interès i necessiten que li simplifiquin els missatges? També es considera populista qui adopta un determinat estil de fer política, al marge de les seves iniciatives públiques, unes formes que es podrien donar per contagi. En el seu articleEl populismo y la excepcionalidad española, Barrio apunta que el debat es dona entre els qui consideren aquest fenomen una ideologia, els qui el pensen com una lògica, els qui diuen que és un discurs i els qui el consideren una estratègia o una forma d’organització. Però malgrat s’expressin de maneres diferents, totes aquestes aproximacions tenen en comú partir d’una concepció dual entre el poble i el poder establert. Si bé és cert que en funció de la mirada que s’adopti l’apel·latiu el mereixeran unes formacions o unes altres.
D’aquesta manera, d’acord amb el prisma de la politòloga, el cas espanyol seria l’excepció europea, des que mai hi ha hagut una formació d’extrema dreta antiestablishment de la talla del Front Nacional francès i ara que sembla que Podemos s’ha mimetitzat prou bé amb el que anomenaven “la casta”. O que, en certa manera, tal com apunta Àstrid Barrio, UPyD i Ciutadans havien fet gala d’un cert contagi populista amb les seves arengues contra la corrupció. Però si Espanya és l’excepció europea, apunta ella, Catalunya és l’excepció a l’Estat.
Barrio recorda com a l’Estat espanyol el sistema de partits tradicionals ha resistit prou bé l’embat de la crisi, un dels detonants a altres part d’Europa del sorgiment de nous espais polítics amb vocació antisistèmica. Mentre a les eleccions presidencials franceses del 23 d’abril de 2017 només el 26% dels francesos va recolzar els dos grans partits que fins ara havien dominat la política del país, la suma de PP i PSOE a les eleccions del Congrés de 2016 se situava gairebé al 56%. Aquest fet, afegit a que Àstrid Barrio no considera que Ciutadans encaixi en la categoria de populista i que el sistema no ha deixat a Podemos actuar com a tal la du a concloure que el marge per a la irrupció d’aquesta pulsió ha estat menor que a Catalunya, on el col·lapse del sistema de partits tradicional és molt més evident.
Amb la federació nacionalista de CiU desapareguda, un grup que governà i liderà l’oposició durant dècades al país, la desfeta del PSC, un partit clau per a l’alternança, i el sorgiment d’espais polítics com el dels Comuns i la CUP haurien assentat les bases per a la contaminació populista, creu Barrio. Així, mentre a la resta de l’Estat Ciutadans es presenta com una opció de govern, mimetitzant el to i les polítiques dels seus adversaris, al Principat aquesta formació manté un to de protesta contra el poder establert que es remunta a la campanya de les eleccions al Parlament del 2010 i el seu lema “Rebélate”.
L’historiador Xavier Casals, autor de El pueblo contra el parlamento. El nuevo populismo en España (Pasado y Presente, 2013), considera la pulsió populista una pulsió transversal a Catalunya. Casals explica a EL TEMPS que, d’uns anys ençà, el panorama polític català el dominen partits amb un peu al govern i un altre a la protesta. ERC i els hereus de CDC, el PDeCAT, com a exemples, que sobretot els últims mesos els seus quadres s’han fet molt visibles als carrers. O els Comuns, l’impuls dels quals és prou deutor del cicle de mobilitzacions del 15M, i Ciutadans o PP com a representants dels perjudicats del que ells veuen com un establishment nacionalista. Una dinàmica reforçada per organitzacions paraparlamentàries com el binomi Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural —al qual caldria afegir els Comitès de Defensa de la República (CDR)— o Societat Civil Catalana (SCC). Tots ells espais que apel·len a la dualitat del poble contra el poder.
Malgrat, cal dir-ho, Àstrid Barrio no considera la CUP un partit d’arrel populista, sinó com un grup dels que el jurista Georges Lavau anomena partits tribunicis, o partits protesta. Instruments que canalitzen la protesta i que eviten que es desbordi.
Afirmacions polèmiques, les seves i les de l’historiador. Però el que està clar és que la política d’avui no té res a veure amb la de fa una dècada, li diguem populisme o no al to i a les pulsions dominants.