ELECCIONS 2019

'Oh, Dio, la chiesa valenciana in mani dei catalani!'

L’accés a la presidència del Govern espanyol de Pedro Sánchez i la proximitat de les eleccions del 26 de maig ha accentuat, i de quina manera, l’ofensiva de Partit Popular i Ciutadans contra els governs valencià i balear, cada cop més focalitzada en el presumpte catalanisme d’ambdós executius. Un tracte despectiu que evoca el de la nissaga Borja a Roma.   

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Catalunya és com un Tercer Reich que vol expandir els seus dominis cap al sud, Escola Valenciana és ETA, l’accent obert de València resulta tan ofensiu com un llaç groc i al carril bici del cap i casal se’l pot acusar —claríssimament— de separatista.

En la seua escalada opositora contra el presumpte catalanisme del Consell i dels principals ajuntaments valencians, PPCV i Ciutadans corren el risc de caure en alguna d’aquestes afirmacions. Ja no hi ha límits. Tot s’hi val. Tant l’accés de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol —gràcies a una moció de censura que va rebre el suport dels independentistes catalans— com la proximitat dels comicis del 26 de maig ha accentuat, encara més, el to bel·ligerant d’aquestes formacions contra els governs progressistes valencians. Un fenomen homologable a les Illes i que el 2 de desembre passat ja va tenir un antecedent reeixit a Andalusia: la campanya electoral, centrada en la unitat d’Espanya i les “cessions” a Catalunya, va posar fi a 36 anys ininterromputs de governs socialistes. Era l’única autonomia que no havia canviat de color polític.

La recepta és aquella. I en el cas valencià i balear, amb una dosi augmentada. La història, llengua i cultura compartides hi actuen com a reclam. PP i Ciutadans han decidit, per tant, jugar-s’ho tot a la carta catalana. Com a Andalusia, tot és Catalunya. Tot i una mica més.

Catalunya, eix de campanya

Dissabte 12 de gener. Oceanogràfic de València. El PPCV celebra l’acte de proclamació dels seus candidats a la Generalitat i els ajuntaments de València, Alacant i Castelló de la Plana, amb el president estatal del partit, Pablo Casado, com a orador principal.

En primer lloc intervé Begoña Carrasco, l’alcaldable castellonenca. qui avisa que el govern local de PSPV, Compromís i Castelló en Moviment ha dut “el radicalisme, la imposició, el sectarisme i el pensament únic”. En posa exemples com “la guia editada per l’Ajuntament perquè els nostres joves es droguen amb seguretat, les cartes enviades als nous pares perquè valencianitzen els cognoms dels seus fills, el canvi de nom de la ciutat, perquè ja no som Castellón, sinó Castelló...”, i se centra en el terrorífic desembre passat, quan la plaça Major de la població va ser escenari de dos fets terrorífics. El primer: “En un acte ‘per la nostra llengua’ van llançar proclames en favor de la tercera República, dels Països Catalans i una persona va acabar completament nua en horari infantil”. I el segon: “Van segrestar el nen Jesús del pessebre i van sol·licitar com a rescat l’alliberament dels presos polítics catalans”, un acte reivindicat per l’organització juvenil Arran, adscrita a la CUP i sense representació al consistori. “Han omplert Castelló de llaços grocs i jo vull transformar-los en llaços verds, el color de la nostra ciutat, que està molt orgullosa de pertànyer a la Comunitat Valenciana i Espanya!”, va exclamar Carrasco durant la seua breu intervenció de nou minuts, íntegrament en castellà. Més enllà dels agraïments de rigor i d’aquestes consideracions, cap proposta.

És el torn de Luis Barcala, alcalde d’Alacant des de l’abril passat, quan el govern progressista va migpartir-se. “Avui, a Alacant, ja sabem perfectament quina diferència hi ha entre un tripartit radical i sectari d’esquerres i el Partit Popular”, afirma de bon començament, “hem d’eixir de la paràlisi, del sectarisme, del separatisme i de tantes històries que no importen a ningú”. I remata: “A Alacant ja no se subvenciona ni es dona un sol cèntim, per exemple, a Escola Valenciana. No! No promovem ni financem ni subvencionem organitzacions sectàries, radicals i d’extrema esquerra que treballen pel trencament de la convivència a la nostra societat”. Aplaudiments ensordidors a la sala. I un regal postrem: “Perquè tothom sàpiga què som els alacantins, aquest Nadal el castell de Santa Bàrbara ha estat enllumenat amb els colors de la bandera d’Espanya. Perquè ningú no en tinga dubtes!”.

María José Català, exconsellera d’Educació, és la candidata designada per Casado a València. Després d’agrair la presència als companys de partit i la família, fa un agraïment final i molt especial a Enric Esteve, president de l’associació Lo Rat Penat, que preconitza el secessionisme lingüístic. A la darrera etapa de govern d’Alberto Fabra, amb Català com a consellera, el Consell va privilegiar Lo Rat Penat en detriment de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens normatiu oficial. Entre els elements que l’han convençuda a fer el pas de presentar-se, Català en cita un de ben concret: “Vull que el catalanisme i el separatisme retiren les seues mans d’aquesta ciutat”. A continuació assevera que l’esquerra “no té sentiment de pertinença ni s’estima les nostres senyes d’identitat” i assegura que aspira a “recuperar València per als valencians”. “No vull les mans del separatisme en aquesta ciutat”, repeteix, no siga cas que a algú no li haja quedat clar.

“Nosaltres, la ciutat de València, estarem al costat teu en la defensa de la unitat d’Espanya”, li garanteix Català a Casado, “no permetrem que ningú trenque el nostre país i que convertesca la nostra terra en la sucursal de ningú”. Per acabar, presenta Isabel Bonig de manera eloqüent: “El seu cor just i fort de dona derrotarà el catalanisme, la gent que no creu en nosaltres, i recuperarà la presidència de la Generalitat!”. Ovació tancada.

Bonig tampoc no decep. Explica que el PP s’enfronta “a la malaltia política del segle XXI: el nacionalisme, el populisme i la crisi de la democràcia representativa”. I tot seguit es pregunta “quines lliçons poden donar-nos uns partits i un Govern que prefereixen ser catalans de segona a valencians de primera, que donen subvencions a entitats catalanistes, que diuen que parlem català i que aquesta terra forma part dels Països Catalans?”.

Uns partits i un Govern que, a ulls de Bonig, defensen que “a Catalunya hi ha un conflicte polític que ha de resoldre’s políticament, al marge de la llei” i pels quals “els polítics empresonats per haver fet un colp d’Estat són presos polítics”. Com a conclusió, Bonig subratlla que “les tesis separatistes catalanes mai no han format ni formaran part de l’ADN del poble valencià”, per bé que, alhora, opina que “PSPV, Compromís i Podem no han creat una Comunitat Valenciana oberta, sinó una d’imaginària, irreal”. I és que, segons Bonig, “la Comunitat Valenciana està orgullosa de formar part d’Espanya, que no és un concepte discutit ni discutible”.

Només cinc dies després, a la primera sessió de control de l’any i una de les darreres de la legislatura, Bonig dedicaria bona part dels seus cinc minuts a comparar Ximo Puig amb dos companys de partit: “Em permetrà que cedesca tot el protagonisme de la meua intervenció a dos socialistes que encara tenen seny, tot i que ho faig amb una certa enveja, perquè cap dels dos no es tracta del meu president, el president de tots els valencians”, va apuntar la presidenta del PPCV abans de llegir l’article “La cena de la vergüenza”, publicat per Juan Carlos Rodríguez Ibarra al diari El Mundo, en què l’expresident extremeny es mostrava molt crític amb la fotografia conjunta d’Arnaldo Otegi i la secretària general del PSE-EE, Idoia Mendia, fent de cuiners a El Diario Vasco amb motiu de les festes nadalenques.

L’altre socialista lloat per Bonig era el president aragonès, Javier Lambán, per a qui “el càncer del separatisme català no es combat pactant-hi, la unitat d’Espanya es defensa amb la Constitució”. La pregunta de Bonig, doncs, era inevitable: “Amb qui ens hem de quedar, senyor Puig: amb el seny de Lambán i Rodríguez Ibarra o amb el PSOE de la tebiesa i el diàleg de Zapatero, Sánchez i vostè? És ètic o estètic pactar amb els separatistes, els colpistes, els amics d’ETA i l’extrema extrema esquerra? Per a mi, no. El PP mai no anirà del costat de colpistes, separatistes i terroristes”.

Aquell mateix dia, Las Provincias entrevistava la flamant candidata María José Català, qui davant una pregunta del periodista David Burguera sobre l’accent obert de la nomenclatura de la ciutat de València, l’única denominació oficial aprovada per l’actual equip de govern, responia: “València és respectable, però jo li retornaria també el caràcter oficial a Valencia, és a dir, en castellà, totes dues haurien de ser oficials”. Unes hores més tard, però, Català escrivia un tuit en què afirmava: “Siempre defenderé la cooficialidad del nombre de la ciudad de Valencia, en castellano y en valenciano. Pero en ningún caso entiendo que en valenciano deba llamarse ‘València’ en lugar de ‘Valéncia’”. “Valéncia”, amb accent tancat, és la fórmula antinormativa que fa servir el secessionisme lingüístic.

Ciutadans monotemàtics

L’ofensiva de Ciutadans no és menys intensa. El seu portaveu a la ciutat de València i previsible candidat a l’alcaldia, Fernando Giner, fa mesos que ha convertit l’anticatalanisme en l’eix principal del seu discurs. Ja ha anunciat que, en cas de governar, la primera mesura de govern consistirà a cooficialitzar la fórmula castellana de València i a virar 90 graus l’orientació de l’accent en la versió vernacla.

Fernando Giner i Toni Cantó, més que probables candidats de Ciutadans a l'alcaldia de València i la presidència de la Generalitat. / EFE

El 17 d’octubre passat, durant el debat més important de l’any, el de l’estat de la ciutat, Giner ja va advertir que Compromís i el PSPV pretenen convertir València “en la subseu d’una república inventada pels separatistes”. A l’alcalde, Joan Ribó, va acusar-lo d’haver destinat 260.000 euros a “entitats pancatalanistes”. Quan l’equip de govern municipal va acusar-lo de veure un “fantasma” català que no existeix, Giner va posar-li nom i cognoms: “El fantasma que vostès diuen s’anomena Acció Cultural del País Valencià, i el financen vostès. Em fa l’efecte que no saben qui és Acció Cultural del País Valencià. Acció Cultural, junt a Òmnium i una altra entitat balear són dins de la Federació Llull. Bé, el president d’aquesta fundació és Jordi Cuixart. Ací tenen vostès [mostrant una fotografia] al president d’Acció Cultural del País Valencià visitant a la presó aquestes persones. Això és Acció Cultural i vostès els donen diners des des València i des de Catalunya. Vostès flirtegen amb el separatisme, i això és molt perillós”.

Al ple del mes següent, el de novembre, Giner signava una moció “sobre les subvencions i el suport a entitats o organitzacions que promouen el separatisme”, una ocasió que va aprofitar per atacar Ribó per la seua presència als Premis Octubre, en què va homenatjar-se els polítics catalans que són a la presó o fora del país. Una moció de “lleialtat amb la nostra cultura, l’educació, les nostres institucions i la veritat” que al remat va decaure.

En el seu lloc, els partits que donen suport al Govern local van redactar-ne una de més genèrica en què l’Ajuntament manifestava “defensar i propiciar el respecte a la llibertat d’expressió com a dret fonamental recollit a l’article 20 de la Constitució” i la seua intenció de “continuar treballant amb polítiques actives per a impulsar els valors democràtics que permeten la convivència entre ideologies i maneres de pensar diverses i plurals”. El redactat alternatiu va comptar amb el vot negatiu de Ciutadans i l’abstenció del PP.

En aquell mateix ple, com en tants altres, s’han debatut mocions de suport als valors constitucionals, la unitat d’Espanya i la sobirania nacional presentades per Ciutadans i els populars. Temes que no són competència municipal però que els uns i els altres han atiat per tal de cremar el crèdit dels partits governants.

La síndica de Ciutadans a les Corts, Mari Carmen Sánchez, ha inclòs aquests temes a l’agenda. A la sessió de control de la setmana passada, sense anar més lluny, proclamava des de la trona que “les oportunitats d’inversió a la Comunitat Valenciana no vindran amb més deute, més dèficit, més impostos, més contractats a dit i repartint subvencions a entitats catalanistes, sinó abaixant els impostos, amb la lliure empresa i sense insultar i encara menys boicotant els inversors”.

En qualsevol cas, un to més moderat que no el de Giner o Toni Cantó, candidat in pectore de la formació a la presidència de la Generalitat. El setembre passat, en un debat al Congrés sobre l’ús de les llengües cooficials a l’administració i l’ensenyament, Cantó va expressar-se amb contundència: “És un fet que el castellà pràcticament ha desaparegut de llocs com Catalunya, Balears, la Comunitat Valenciana, el País Basc o Galícia”.

Una escalada que no s’ha aturat i que divendres de la setmana passada va oferir una nova mostra, quan va escriure a Twitter que “càrrecs del PSPV, Compromís i Podem impulsen el procés d’independència de la Comunitat Valenciana”, tot afegint que “la deriva del PSC valencià és una realitat, tant jo com tot els valencians hi serem enfront d’aquest desvari separatista”. A Enric Morera, el president de les Corts, li escrivia directament això: “Els de Compromís ja heu anunciat que permetreu la tramitació dels Pressupostos. No sou útils per defensar la Comunitat i subvencioneu entitats catalanistes”.

Divendres mateix Bonig feia públic que el PPCV presentarà mocions a les Corts i tots els ajuntaments valencians exigint l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, com —amb èxit— han fet els populars extremenys. Amb Ciutadans a favor, caldrà veure el posicionament del Botànic.

A Balears, igual

A les Illes es viu una espiral semblant. Encara més després del contrast —als Pressupostos Generals de l’Estat— entre la pujada de la inversió d’un 68% a Catalunya i el descens del 12% a les Illes. Sens dubte, la visita de Bel Busquets —vicepresidenta del Govern Balear— als polítics empresonats ha contribuït a enervar els ànims de Ciutadans i PP.

Amb tot, a Més, la formació a què pertany Busquets, estan tranquils. Pensen que això no els repercutirà electoralment. Al PSIB-PSOE sí que hi ha més preocupació, atès que la negociació bilateral entre Sánchez i Catalunya pot deixar en evidència la posició més feble de Francina Armengol. De la seua banda, a Proposta per les Illes (PI) també s’ho miren neguitosos, convençuts que poden resultar-ne malparats. Jaume Font, el seu líder, sempre afirma que l’allargament del conflicte català els situa en una posició difícil.

Xavier Pericay, Inés Arrimadas i Toni Cantó a l'acte "Stop barreres lingüístiques" celebrat a Palma el 29 de setembre passat. / EFE

El president i candidat del PP a la presidència de les Illes, Biel Company, ha dit que “Més vol la mateixa confrontació civil que hi ha a Catalunya”, que “Armengol és més catalanista que els catalans” i que “se li ha aferrat la radicalitat de defensar la gent que se situa fora de la llei”. La portaveu parlamentària, Margarita Prohens, ha afirmat que la visita de Busquets als presos “ens avergonyeix a tots” i que “no hauria d’haver acceptat ser la vicepresidenta de tots els balears”.

Xavier Pericay, president de Ciutadans i que al maig repetirà com a candidat, ha reconegut que Armengol té “dret” a sentir-se nacionalista, però únicament “en la intimitat”. El Govern illenc, diu, “només sap imposar el català i prohibir [l’ús del castellà]”, una política que “corre el perill de contaminar Balears [del procés sobiranista català]”. I és que, sentencia, “Armengol és presonera del nacionalisme pancatalanista dels seus socis de Més”.

Puig, Oltra, Morera, Armengol, Busquets... Ni la nissaga Borja va despertar tant d’odi en assolir el poder a Roma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.