‘¿De qué planeta viniste, Toni?’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No és precisament el Maradona de la política, sinó un lateral dret trencacames que va afanyar-se a canviar d’equip en veure que el seu tenia totes les paperetes de baixar a segona divisió. En 2015, pocs dies abans que es consumara la catàstrofe, va treure’s la samarreta magenta d’UPyD i va negociar el seu fitxatge pel club taronja on milita ara, que llueix el logotip de l’Íbex-35 al damunt del pit. No, no és Diego Armando Maradona, però a Toni Cantó caldria preguntar-li exactament allò que Víctor Hugo Morales va preguntar-li al crac argentí pocs segons després del seu gol antològic contra Anglaterra: “¿De qué planeta viniste?”.

De quin planeta ha arribat el Toni Cantó que aquest diumenge va predicar desde la plaça del Patriarca de València? De quin país va parlar? De quin Govern? Les seues proclames al voltant de l’“adoctrinament” a les escoles públiques, la seua insistència a dir que els col·legis valencians ja no imparteixen classes en castellà i l’ús d’adjectius com ara “pancatalanista” i “separatista” per tal de referir-se a l’actual Consell confirma que va una mica errat. O molt. Pretesament errat. I és que, després d’una dècada de trajectòria política, Toni Cantó i fake new són ben bé sinònims.

Aquest diumenge, a les portes d’una universitat amb més cinc segles de vida, Ciutadans va celebrar un míting d’España Ciudadana, plataforma que pivota sobre quatre paraules: “Stop Sánchez” i “elecciones ya”. La conductora de l’acte va advertir de la “necessitat de defensar la llengua [castellana] com a idioma únic de tots els espanyols” i va exposar els “tres valors innegociables” del partit: “llibertat, igualtat i unitat”. La unitat ha substituït la fraternitat de l’ideari republicà (amb perdó de la paraula). Tan unitari, tot plegat, que diumenge no es va escoltar cap altra més llengua que no fora el castellà (o l’espanyol, com tant li agrada dir a Ciutadans), més enllà d’un raquític “bon dia” per part d’Albert Rivera. Això sí que és immersió. Una immersió lingüística absoluta, com la que experimentaria un valencià dels Ports, la Vall d’Albaida o el Comtat a Badajoz, Guadalajara o Zamora.

“No permetrem que el pancatalanisme arrele ací, els farem fora de les institucions el pròxim mes de maig”, va avisar Cantó. “Puig ja no parla de Comunitat Valenciana, sinó de País Valencià, i subvenciona amb milions i milions entitats pancatalanistes”, va prosseguir. “No tenim per què escollir entre la corrupció del PP o el pancatalanisme del PSC valencià i Compromís”, va afegir, “estic fart de veure com tracten d’imposar el pancatalanisme, que ja han dut a Catalunya i Balears i ara volen imposar-nos ací, ja estic fart que els nostres fills no puguen estudiar ni una sola hora de castellà a molts col·legis de la Comunitat Valencià”. Per aquestes raons, va afirmar, es presenta a les primàries de Ciutadans que designaran el candidat a la presidència de la Generalitat.

Si aquest presumpte “pancatalanisme” existira i fora una de les principals preocupacions dels valencians, les manifestacions multitudinàries s’haurien succeït al llarg dels últims quatre anys. Si el discurs monotemàtic de Ciutadans estiguera mínimament fonamentat, diumenge haurien estat capaços de reunir més de les 200 persones que tan sols van aplegar-se. La mateixa xifra (les mateixes persones?) que l’octubre de 2016 van concentrar-se a la plaça de Manises “en defensa de l’Estatut i la Constitució” de no se sap bé quina agressió interna o externa. Però no. En realitat, les úniques manifestacions ressenyables d’aquest mandat han estat la de l’educació concertada en defensa dels seus interessos privats i la que va tenir lloc a València el novembre de 2017 reclamant un finançament just. Un aspecte que Cantó, per cert, va obviar per complet a la seua intervenció del cap de setmana passat.

Tampoc no en va dir ni pruna Rivera. És un tema “muy delicao”, tal com va definir l’actual moment polític espanyol en pujar a l’escenari. El president del partit va pronosticar que Cantó serà un cap del Consell “que no li tindrà por al nacionalisme, sinó que el combatrà i el derrotarà”. I que, des del Palau de la Generalitat, defensarà per als valencians el mateix que per als asturians, els andalusos o els madrilenys. Potser per això, per anar fent boca, el grup parlamentari del Congrés va designar l’asturià Ignacio Prendes com a ponent a la comissió constitucional encarregada de debatre la reforma de l’Estatut valencià, una iniciativa votada a favor per tots els grups parlamentaris del Congrés a excepció de Ciutadans, que s’hi va abstenir.

Rivera va presumir de “partit unit” sense tenir en compte que 4 dels 13 diputats que van començar la legislatura van tocar el dos pel viratge dretà de la formació. Va criticar la “llei electoral obsoleta” espanyola la mateixa setmana que el seu partit impedia de reformar la valenciana, tan obsoleta o més que aquella. Va advertir que Ciutadans no entregarà la conselleria d’Educació “a mans dels nacionalistes”, com ha consentit Puig, sinó que l’exigirà com a condició sine qua non en qualsevol acord de govern, com s’ha demostrat a Andalusia. I va subratllar que, a les eleccions autonòmiques de maig, votar Ciutadans significarà “votar a favor d’Espanya” i “en contra del nacionalisme”, ja que el seu partit “parla d’Espanya i dels espanyols” i ha vingut a “parar-li els peus al nacionalisme”. A tots els nacionalismes excepte l’espanyol. Com se sap, Rivera és “muy español y mucho españoles”. Fi de la cita.

Un orgasme d’espanyolisme al qual només va ser convidat com a espectador de luxe, des de la primera fila, Fernando Giner. El presumible alcaldable de Ciutadans al cap i casal no va tenir l’ocasió d’adreçar-se al públic, perquè els organitzadors van programar tres úniques intervencions: les de Rivera, Cantó i l’economista María Muñoz, del barri de Russafa, que va presentar-se davant la Font de la Saviesa que presideix la plaça com una persona que es mou “en el món de les finances, dels bancs, de Draghi i del Banc Central Europeu”.

En canvi, ni un segon de protagonisme per al menystingut Giner. Bé, uns segons, sí que en va tenir. Quan Rivera va lloar de passada el “fantàstic treball” de “Fernando” a l’Ajuntament de València i de “Mari Carmen” i la resta del grup parlamentari de les Corts, la claca que hi havia dut va fer ressonar els aplaudiments i els crits d’“alcalde, alcalde”, com si es tractara de Konrad Adenauer. Emocionat, Giner va alçar-se de la cadira que ocupava i va girar-se per tal de saludar el seu disciplinadíssim club de fans.

Si Ciutadans pretenia que la seua al·lucinació sobre el “pancatalanisme” de Puig, Oltra i companyia arribara al seu zenit, va cometre una badada greu en bandejar Giner de l’acte de diumenge. Els darrers quatre anys, ningú com ell no ha incidit tant en aquest discurs tan falaç i forassenyat. És, sens dubte, el Maradona de l’anticatalanisme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).