Ençà i enllà

L’alfabet del 155

Aquest mes de novembre, l’editorial 3i4 publica ‘El 155: tot allò que no te n’han explicat’. Es tracta d’un llibre que reflecteix com es va viure l’aplicació de l’article 155 des de dins de les institucions catalanes. L’escriu Joan Martínez Vergel, un dels càrrecs del ‘sottogoverno’ català destituït en virtut de la intervenció del Govern espanyol. N’oferim un tast per descobrir coses que encara no sabíem i per recordar moments que, en dies d’actualitat convulsa, van passar desapercebuts i que es discuteixen en la comissió d'investigació oberta al Parlament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un aniversari ambivalent. Així va ser el 27 d’octubre, dia en què es complia un any de la proclamació de la República al Parlament de Catalunya i de l’aprovació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola al Senat. El 27 d’octubre de 2017, després de gairebé un mes d’estira-i-arronses, el Govern català decidia obeir l’anomenat mandat de l’1 d’octubre. Sense més efectes, però, atès que la proclamació no va ser defensada ni implementada. La repressió va ser la protagonista dels dies, setmanes, mesos i any posterior. Part d’aquesta repressió va procedir de l’aplicació de l’article 155, una mesura que no comptava amb cap precedent a l’Estat espanyol i que, per tant, generava tota mena de temors i expectatives. Són nombrosos els debats que ha suscitat aquesta mesura. I hi ha coses que encara no s’havien contat. A través de Joan Martínez Vergel, que ocupava un despatx com a assessor del secretari general de la Presidència al Palau de la Generalitat, descobrim històries que fins ara desconeixíem.

arbitrarietat

El 21 d’octubre se celebrava el Consell de Ministres que demanava l’aplicació del 155 al Senat, que hauria de votar la proposta. Francesc Esteve, director del Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya, plantejava la preparació d’un recurs d’inconstitucionalitat pel Govern català que no es podria presentar després de l’aplicació de l’article, atès que aquest Govern ja hauria quedat destituït. Per això, el mateix dia 27, abans de les 15 hores, quan el Senat encara no havia aprovat la proposta i quan encara no s’havia tancat el registre del Tribunal Constitucional, decidiren presentar el recurs. “A la setmana següent, el Tribunal Constitucional va decidir no admetre el recurs presentat pel Govern, per extemporani, al·legant que s’havia presentat abans de la resolució del Senat”. Francesc Esteve explica a l’autor que aquesta “era l’única possibilitat que teníem, i quan entra en vigor el 155, jo demano al TC que ens ho deixin presentar igual, entenent que la Generalitat, com a institució, tenia dret a defensar el seu posicionament malgrat que ja estigués implantat el 155. Ens van dir que no, que era impossible”. El recurs, per tant, no es podia presentar ni abans ni després de l’aplicació.

El 27 d’octubre, el Senat aprovava, a petició del Consell de Ministres, aplicar l’article 155 sense que la Generalitat de Catalunya poguera presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional.

bombers

Una font anònima dels Mossos d’Esquadra explica el menyspreu patit pel cos de bombers de la Generalitat de Catalunya durant l’etapa del 155. “Es va aturar el Pla Estratègic de Bombers i, amb ell, la renovació de l’equipament previst per a la modernització del cos. Es van suspendre totes les contractacions i s’han perdut deu mesos. No s’han comprat els vehicles, no s’ha adquirit el material ni l’equipament tecnològic necessari... Aquesta paralització ha suposat que 50 milions d’euros que es podien destinar a la millora dels efectius de bombers s’hagin perdut. El Govern espanyol no es va interessar, per res, pel que fa al cos de bombers de la Generalitat durant l’aplicació d’aquest 155”.

contradiccions

Viatgem a 1977. En l’elaboració de l’avantprojecte de Constitució espanyola per part de la ponència nomenada per la Comissió Constitucional provisional creada el 27 de juliol d’aquell any es va estudiar la possibilitat que el Govern estatal intervinguera governs regionals en casos greus. “El senador Alberto Ballarín (UCD) va plantejar una esmena amb què afegir un paràgraf al 155 que establís que els òrgans regionals corresponents havien de poder ser dissolts si les mesures adoptades no s’acomplien o també per raons de seguretat nacional. Tanmateix, contemplava la designació d’una comissió gestora, que havia de convocar eleccions en el termini de tres mesos i despatxar mentrestant els assumptes urgents a reserva de ratificació pels nous òrgans de la comunitat”. Són esmenes que no van prosperar en l’elaboració de la Constitució. “Curiosament, les propostes de model d’aplicació de l’article 155 presentats per Aliança Popular i per la UCD, que van ser rebutjades en el debat de la Constitució i que, per tant, no eren constitucionals, són les que el Govern del PP va aplicar en el desenvolupament del 155 a Catalunya”.

desobeir?

Dimecres 25 d’octubre, la secretària de Jordi Turull, conseller de Presidència, convocava una reunió d’urgència a les 12 del migdia per parlar amb tots els càrrecs eventuals —caps de gabinet, assessors, tècnics de protocol i secretàries— del departament a la Sala Tàpies del Palau. Turull hi arribava puntual per avançar el que passaria: el Govern del PP destituiria el president, el vicepresident i els consellers i, per tant, també els càrrecs eventuals (els nomenats directament per l’equip de Govern). “Una de les persones presents a la reunió va preguntar si, tot i que ens destituïssin, havíem d’obeir l’ordre sense més o havíem de venir a treballar fins que ens fessin fora. La consigna que se’ns va donar és que, si s’aplicava el 155 i érem destituïts, no calia que tornéssim dilluns [30 d’octubre], tret que fos per recollir les nostres pertinences”. L’autor creu que “a Madrid s’imaginaven un motí dels destituïts dins dels despatxos, cosa que mai es va arribar ni a plantejar”.

exteriors

Aquest Departament va ser un dels perseguits pel Govern Rajoy durant la intervenció. Segons relaten les fonts de la Conselleria a Joan Martínez Vergel, el 28 de novembre se’ls comunicà des de Madrid que dos dies després “havien d’estar acomiadats tots els treballadors de les delegacions a l’exterior”. En vista de la negativa, el secretari Aleix Villatoro va ser convocat a una reunió a Madrid amb representants del Ministeri, on se li demana una llista amb els noms de tots aquests treballadors. “Quan es dona aquesta llista als representants ministerials, queden perplexos per l’escassetat de personal, ‘i ens pregunten pel nombre de contractes de cotxes de lloguer dels quals disposàvem. Nosaltres els diem que mai no hem tingut aquests contractes perquè no els fem servir. Aleshores, ens demanen els contractes de residència dels delegats, i els dic que cadascú dormia a casa seva...’”. Segons l’autor, des del Govern espanyol tenien la percepció que a Catalunya “hi havia una hiperestructura similar a la que ells fan servir a les seves ambaixades espanyoles. Res a veure-hi!”. Malgrat tot, el 30 de novembre, tots els treballadors de les delegacions exteriors, excepte una persona per cadascun d’aquests ens, van ser acomiadats.

Des del Ministeri espanyol, el 30 de novembre, van acomiadar tots els treballadors de les delegacions exteriors catalanes excepte una persona per cadascuna de les seus.

futbol

Una de les nombroses anècdotes significatives al si del Departament d’Interior que explica el llibre té relació amb l’arribada del mallorquí Juan Antonio Puigserver com a secretari general, “una persona sensata”, segons la font que el descriu. “Parlava català i jo crec que ens va permetre que durant aquests mesos l’enganyéssim, sent conscient que l’estàvem enganyant”. Puigserver va encomanar expedients de disciplina esportiva “referits al Futbol Club Barcelona, ‘temes sobre estelades, pancartes, etc.’”. “No els els vaig donar, tot i la pressió durant aquests mesos”, diu la font. “Crec que el senyor Puigserver ens va entendre”.

Gordillo

Al capítol en què s’explica la intenció d’intervenir els mitjans públics catalans, Joan Martínez Vergel entrevista Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio. El periodista recorda les mesures de precaució que prenien els professionals d’aquesta entitat en vista del clima de tensió generat contra ells. A les portes de les instal·lacions de l’emissora hi va haver una manifestació amb aldarulls el 27 d’octubre i els professionals havien de ser protegits per agents. Saül Gordillo recorda que van haver de romandre dins de l’edifici aquell dia. Mònica Terribas va haver de marxar d’incògnit en un cotxe camuflat. Era el dia de l’aplicació del 155. Gordillo, previsor, “sempre portava al seu cotxe un sac de dormir i una muda, i al despatx tenia una manta, preparat per si alguna nit s’havia de quedar a dormir. ‘Mai no sabies en quin moment es podia produir una situació excepcional o ens trobaríem amb alguna manifestació com la del 27 d’octubre i no podíem sortir... Fins i tot vam col·locar càmeres en llocs estratègics de l’emissora per si es produïa una intervenció d’un cos policial i així poder disposar d’imatges gràfiques del moment’”. El llibre explica amb detalls per què el Govern espanyol, malgrat les intencions, no va poder intervenir TV3 ni Catalunya Ràdio.

El director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, explica com els professionals dels mitjans públics catalans havien de protegir-se de possibles agressions.

helicòpter

Els dies previs al 27 d’octubre, el Palau de la Generalitat vivia sota un estat d’excepció caracteritzat per la vigilància policial. El setge va arribar al punt que un helicòpter de la Policia Nacional “es va instal·lar sobre el cel del Palau”. “Pensàvem que seria un dia, potser un moment, però aquell helicòpter va venir per quedar-s’hi” i “es dedicaria a vigilar-nos dia rere dia, a poca distància del terra, fent-nos saber amb el seu escandalós soroll que es convertia en el nostre big brother”, explica Joan Martínez Vergel.

inoperància

Joan Ridao, lletrat major del Parlament, explica a l’autor del llibre que el pitjor prejudici del 155, més enllà de la lectura política, és que el Govern espanyol va estar inoperant. “Ells intervenen, substituint funcionalment els consellers, però no es posicionen, no donen directrius clares, alguns ni venen, són els secretaris d’Estat els qui despatxen per telèfon amb els secretaris generals de cada Departament de la Generalitat. L’únic que fan és intervenir econòmicament i, per tant, no es mou ni una fulla”.

Joan Jardí

Aquest és l’home responsable de la direcció general d’Administració de Seguretat —dependent del Departament d’Interior— encarregat, entre més coses, de coordinar la seguretat privada de Catalunya i les policies locals. Jardí va viure el 155 des de dins i “el seu primer record és la visió d’un secretari judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya entrant per la porta del seu despatx a entregar-li una notificació amb què l’advertien de totes les actuacions que no podia desenvolupar en virtut de l’aplicació de l’article 155”. Segons les seues paraules, “és curiós, perquè el que em deia la notificació és que tot el que jo feia cada dia havia de deixar de fer-ho”. No podia autoritzar cap concentració o manifestació favorable a l’1 d’octubre o als presos polítics. “Evidentment, em tremolava el pols cada dia que signava un document relacionat amb aquestes matèries, perquè no vaig deixar de signar-ne cap”. De fet, malgrat els advertiments, va autoritzar 186 manifestacions.

lentitud

L’angoixa patida al si de molts departaments es va prolongar per la lentitud a l’hora de formar Govern, un objectiu que no es va complir fins a sis mesos després de les eleccions, quan, després de diverses investidures aturades pels tribunals, Quim Torra va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya. Però el camí no va ser senzill. En alguns departaments esperaven ansiosos la formació de Govern i l’aixecament del 155 per “refer el mal ràpidament”. Però “el que semblava que passaria al gener es va posposar al febrer, i al març. I de març a l’abril la desmotivació i la preocupació van augmentar a la Conselleria”. En Exteriors una veu reconeix que “els ànims van caure en picat. No paraven d’amenaçar-nos i continuàvem rebent les visites des de Madrid. Era viure amb una pressió interna que tots gestionàvem tan bé com podíem, sabent que qualsevol acció individual afectaria i tindria un impacte sobre el col·lectiu. Era un setge psicològic brutal”.

Minerva

Aquest era el nom de l’operació liderada pels Mossos que, tal com detalla l’agent en excedència David Torrents, “va criminalitzar els CDR [Comitès de Defensa de la República] i ordenava el control de seus d’edificis de partits constitucionalistes” durant l’etapa del 155. Segons la mateixa font, amb la intervenció dels Mossos d’Esquadra, “les ordres per investigar els CDR augmenten moltíssim”. Els Mossos van portar a l’Audiència Nacional —segons Torrents, possiblement “ordenat per Madrid”—, les accions dels CDR de la vaga del 8 de novembre, quan hi va haver talls de carreteres i trens paralitzats per ocupació de vies. “I és la mateixa Audiència qui diu al cos de Mossos que ells  no veuen que aquell tribunal sigui competent per analitzar aquell tema i ho deriva tot als jutjats ordinaris”, malgrat que la Fiscalia estudiava accions penals contra els CDR, valorant fins i tot imputar delictes de rebel·lió contra alguns manifestants. Cal recordar que a hores d’ara hi ha un membre dels CDR exiliat a Bèlgica i una altra sense poder eixir de Viladecans, el seu municipi. Pel que fa a la protecció dels partits constitucionalistes, Enric Millo, delegat del Govern espanyol, va justificar aquesta mesura policial per tal “d’augmentar la seguretat i vigilància de polítics i seus de partits i institucions que han estat objecte d’agressions, pintades o manifestacions”. El relat de La Moncloa encaixava amb les decisions preses des de les noves direccions policials. Un mosso escorta confessa a Joan Martínez Vergel que “ens van ordenar vigilar les seus del PP, PSOE i Ciutadans, la seu de la Fiscalia Superior de Catalunya i la Ciutat de la Justícia. Eren els cinc punts clau per a ells. Estàvem dotze hores fent guàrdia a la porta dels edificis sense fer res i sense poder sortir del cotxe. No podíem dinar fora del vehicle i, si volíem anar al lavabo, havíem de demanar un relleu. Així vam estar, de sis del matí a sis de la tarda, dia rere dia”. En canvi, no es preservava la seguretat de les seus de partits polítics independentistes, que també van patir atacs.

L’operació Minerva dirigida pels Mossos d’Esquadra una vegada el cos va ser intervingut coincidia a actuar determinadament contra els CDR i protegir les seus dels partits constitucionalistes.

neutralització

Són nombrosos els treballadors de la Generalitat entrevistats en aquest llibre que reconeixen que van preferir quedar-se a les institucions públiques, tot i que els van oferir de marxar. En Exteriors, per exemple, Aleix Villatoro s’hi va quedar “per fer de paraigua: que no truquessin directament a ningú i, d’aquesta manera, les paraules dures —no sempre educades— i les pressions eren per a mi”. El segon i gran objectiu de romandre-hi era “evitar que ho desmuntessin tot”, cosa que segurament haurien fet si els treballadors hagueren estat substituïts per uns altres enviats directament des de La Moncloa o els ministeris. Segons un testimoni del Departament de Presidència, “si no ens haguéssim quedat, no hauríem trobat la neutralitat necessària perquè les eleccions del 21 de desembre les guanyessin qui les van guanyar: els partits sobiranistes”. Alhora, Jordi Puigneró, ara conseller de Polítiques Digitals i en aquell moment secretari de Telecomunicacions, descriu els qui es van quedar a les institucions no com a col·laboracionistes, sinó com a obstruccionistes de les intencions del Govern Rajoy.

obstrucció

El 155 va destacar, sobretot, pels entrebancs burocràtics amb què es trobava el sottogoverno català a l’hora de tirar endavant tràmits, atès que tots requerien el vistiplau del ministeri corresponent. Cada expedient, perquè fora autoritzat per Madrid, havia d’explicitar que no incomplia les normes del 155 i que no tenia intencions il·legals ni irregulars.

policia

Segons fonts anònimes de la policia catalana que van parlar amb l’autor del llibre, “hi va haver dos fets molt greus que van repercutir en el desenvolupament dels Mossos d’Esquadra: la impossibilitat de comprar material per modernitzar el cos i el canvi de directrius polítiques per desprestigiar-lo”. Tots dos propòsits ja es perseguien abans de l’aplicació del 155. Molt abans. Per exemple, hi havia una compra de material aprovada el desembre de 2016 que comptava amb el vistiplau de l’Estat però que la Guàrdia Civil va aturar “amb l’argument que era armament per formar un exèrcit català”. Tot això va ser abans de l’aplicació de l’article 155. La persecució venia de lluny. La font anònima sentencia que “l’Estat no vol que els Mossos siguin una policia moderna”. Pel que fa a la campanya política contra el cos, l’autor recorda, a través de l’agent en excedència David Torrents, els fets del 26 d’octubre, quan la Policia Nacional intercepta “una sèrie de caixes de documentació que provenien de la comissaria general d’informació i que s’anaven a destruir a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. Allò ens va fer alertar que els cossos de seguretat de l’Estat estaven més a sobre nostre del que podíem pensar”. Aquella documentació no era rellevant segons Torrents, tot i que el diari La Gaceta publicava que “entre els documents que el cos autonòmic va intentar destruir hi havia dossiers amb detalls de seguiments” a polítics com ara “la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría; el líder de Ciudadanos, Albert Rivera; expresidents de Societat Civil Catalana, advocats...”. Ciudadanos va donar per bona aquesta informació. I no cal dir que a la resta de l’Estat ha arrelat la idea que els Mossos són una mena de policia política. Entre els càstigs patits pels agents, per exemple, un altre mosso, des de l’anonimat, explica a Joan Martínez Vergel que “des del moment en què es va aplicar el 155, ens van ordenar canviar les nostres funcions, passant, per exemple, de desenvolupar tasques d’escortes a fer vigilància de seguretat al metro o a l’aeroport del Prat”. Alhora, es va paralitzar la convocatòria de noves incorporacions als Mossos d’Esquadra, amb el bloqueig d’una oposició per a 500 places.

Molt abans de l’aplicació del 155, segons fonts anònimes dels Mossos, aquest cos no va poder renovar el seu material i es va impedir la convocatòria de 500 places per a nous agents, entre moltes més coses.

Quim Nin

El secretari de Presidència, Quim Nin, explica que al seu Departament molts despatxos van quedar buits durant els llargs mesos del 155 i que, “per respecte, ni s’hi entrava”. Segons el seu testimoni, ell, com a interlocutor amb el secretari d’Estat Roberto Bermúdez de Castro —home de confiança de Soraya Sáenz de Santamaría i coordinador de l’aplicació del 155—, va pactar tres punts: que no entraria al Palau de la Generalitat ni a cap conselleria cap membre del Govern de l’Estat, que acceptarien el resultat de les eleccions i que el sottogoverno de Carles Puigdemont gestionaria el funcionament de l’Administració. Durant aquest període, cap cotxe oficial no va entrar al Palau de la Generalitat. “Les portes van estar encerclades amb unes tanques que hi impedien l’accés”. Per respectar el Govern destituït, “els consells tècnics ja no es feien a la sala habitual del Govern català previ al 155, sinó que es van traslladar a una sala de l’edifici de davant del Palau, al carrer Sant Honorat”. Al Palau, segons aquest testimoni, “només es va celebrar una trobada austera dels treballadors per Nadal, per desitjar-se bon any”. I en comptes de fer-se al Saló Sant Jordi, lloc habitual, es va fer a la Sala Clavé.

El secretari de Presidència era l’interlocutor de Roberto Bermúdez de Castro (a la imatge de dalt), secretari d’Estat i coordinador del 155 i que va pactar, amb Nin, una sèrie de condicions durant aquest període.

retard

Els distints departaments catalans van patir retards en l’execució de partides. En molts casos, no va ser fins la recuperació institucional que es va reprendre aquesta tasca. En el cas de Chakir El Homrani, actual conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, “la primera tasca que va haver de fer es tancar-se en un despatx i signar contractes per valor de 890 milions d’euros que estaven aturats”. L’autor explica que “l’aplicació del 155 va comportar prejudicis a les 224 entitats que havien de percebre 5,51 milions d’euros de la Direcció General de Joventut. I a les 307 entitats que havien de rebre 4,5 milions d’euros anuals de la Direcció General d’Acció Cívica Comunitària. Sense oblidar-nos del retard de pagament a entitats de suport a l’associacionisme juvenil, o de suport a l’educació en el temps de lleure, o dels plans anuals d’entitats d’àmbit local o comarcal”.

salut

En aquest Departament, un dels més sensibles, es van veure obligats a redactar els tràmits nous en castellà, malgrat que, com apunta l’autor, el Ministeri espanyol que se’n feia càrrec era l’únic dirigit per una catalana, Dolors Montserrat. Els treballadors de Salut van haver d’enviar a Madrid més de 35.000 declaracions responsables per “deixar clar que les despeses que es volien executar no tenien relació amb una activitat il·legal o contrària a les decisions dels tribunals espanyols”. Parlem de l’adquisició de material quirúrgic, medicaments o equipaments sanitaris. La redacció d’aquests informes va ocupar, en total, més de 3.000 hores de dedicació per part dels professionals sanitaris. Per demanar permisos, una de les respostes més habituals emeses des de Madrid era “no lo consideramos oportuno”, diu Josep Maria Argimón, del Consell de Direcció del Departament de Salut, qui recorda, entre més coses, la denegació del canvi de nom d’un dels centres. Uns 25 milions d’euros van deixar de ser executats: l’equivalent al pressupost d’un hospital com el de Vilafranca o el de 12.000 intervencions pendents a les llistes d’espera.

Imatge de l’Hospital de Vilafranca, amb un pressupost de 25 milions d’euros, la mateixa quantitat que va deixar de ser executada en l’àmbit sanitari durant el període del 155.

Trapero

El 28 d’abril, el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, ordenava la destitució del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. “Qui era considerat l’heroi per la seva coordinació durant els atemptats de l’agost, passava a ser ara un comissari degradat a tasques administratives a la comissaria de les Corts”.

 El major dels Mossos va ser destituït a finals d’abril pel ministre d’Interior i fou enviat a la comissaria de les Corts per fer tasques administratives. Ara, s’enfronta a un judici que podria implicar dècades de presó.

urc

La directora general d’Exteriors, Marina Falcó, va despenjar el telèfon. Era una trucada procedent de Madrid i parlava una persona de tracte soberg. “Le llamo del Ministerio de Exteriores. Coja papel y bolígrafo y apunte lo que significa el 155”. Mesos després, durant la celebració de la Setmana Cultural Catalana a Brussel·les, que coincidia amb les dates de Sant Jordi, el conseller exiliat Lluís Puig va poder dir unes paraules a la Delegació Catalana, on es feia un acte. La mateixa persona que va telefonar a Marina Falcó mesos abans va ser qui la va escridassar, “com un cavall desbocat”, per “haver permès” que Lluís Puig hi parlara. “Em va exigir el nom i telèfon de tots els responsables de la Delegació. M’hi vaig negar. Me’ls va tornar a demanar cridant i li vaig respondre que no creia que li hagués de donar informació, que la responsable de la Delegació era jo i que tota la responsabilitat del que havia succeït requeia en mi”. La consellera també exiliada Meritxell Serret estava present durant aquella trucada, agafant la mà de Falcó per tranquil·litzar-la. A l’endemà, Falcó era destituïda. Se’n va assabentar per la premsa.

vet

Dilluns 30 d’octubre, el narrador d’aquestes vivències va anar al Palau a recollir les seves pertinences. “Els Mossos d’Esquadra de l’entrada ja no em van mirar igual que els dies anteriors. Ja no destil·laven un somriure, sinó que esbossaven una cara inequívoca que disposaven de noves ordres”. L’endemà, les empremtes digitals d’accés al Palau havien estat esborrades per als treballadors destituïts. “Teníem l’accés vetat i hi havia ordres estrictes de prendre nota de tot aquell que intentés entrar al Palau a partir del mateix dimarts i fer una llista per passar-la als Mossos d’Esquadra”.

xarxes

Les xarxes socials foren l’escenari de molts enfrontaments que no van ser, ni de bon tros, virtuals. Per exemple, Jordi Puigneró, actual conseller de Polítiques Digitals, llavors secretari de Telecomunicacions, va expressar per Twitter que es negava a assistir a la inauguració del Mobile World Congress com a mostra de rebuig a la figura del monarca. Aquella presa de posició va motivar l’esmentat Roberto Bermúdez de Castro, coordinador del 155, per escriure una carta oficial a Puigneró en què considerava que “una persona que ostenta una responsabilidad como la suya debe poner los intereses generales por encima de cualquier otro interés”, advertint-lo del “daño irreparable” que podria causar la seua actitud a la societat catalana si “su actitud partidista tuviera alguna incidencia”.

zenit

La culminació del treball de Joan Martínez Vergel és la lectura sencera del seu llibre, El 155: tot allò que no te n’han explicat, que enguany publica 3i4. Aquestes són, només, algunes de les coses, tantes,  que es poden trobar dins d’aquest treball escrit a l’ombra de la repressió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.