LAMBAN 'STYLE'

Javier Lambán, el president retratat

La loquacitat i l’excés d’imprudència li poden costar cars al president aragonès, Javier Lambán. Pedro Sánchez vol rellevar-lo com a secretari general i ell rumia no optar a la reelecció per evitar una derrota interna que encara podria afeblir-lo més. A més, Lambán aspira a erigir-se en pont entre Catalunya i Espanya, però tensa al màxim la relació amb el Govern de Carles Puigdemont per les obres de Sixena.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Por mis venas corren gotas de sangre jacobina, pero os tranquilizo porque sé controlar mis impulsos. Soy conocedor de mi torpe aliño indumentario, pero me preocupa poco: nunca perseguí la gloria”, va recitar Javier Lambán l’abril de 2012, en ser proclamat secretari general del PSOE aragonès.  

Els afegitons introduïts a la versió lliure del poema d’Antonio Machado no s’adien amb la realitat. Perquè, si alguna cosa caracteritza l’ufanós Lambán, és la incapacitat de controlar els seus impulsos i l’obsessió per tocar la glòria. La glòria entesa com a sinònim de poder. Un poder concentrat a Saragossa però amb afany d’influir enllà de l’Aragó.

Per això es va posicionar tan clarament del costat de Susana Díaz en la pugna interna pel control del partit. Va ser, de lluny, el baró que va significar-se més en favor de l’andalusa i en contra de Pedro Sánchez, a qui va acusar de “rojo” i “radical”. De fet, va lamentar que el partit, a les seues ordres, patira “síndrome d’Estocolm amb els nacionalistes”, producte d’un acostament a les formacions catalanes que “duia camí de desnaturalitzar el PSOE i posar en risc la cohesió d’Espanya”.

Per això Lambán va alegrar-se tant de la seua defenestració com a secretari general l’octubre de l’any passat, un episodi traumàtic que posava fi a l’“Operación Triunfo” que, en referència a les primàries, havia dut Sánchez al lideratge del partit. “Hem de començar a prendre’ns seriosament Espanya i el PSOE”, va escriure llavors. Per això també va felicitar-se pel pas endavant de Susana Díaz, a qui va lloar de manera mística i tauròfila poc abans que comunicara oficialment la candidatura a les primàries.

—Susana, eres una trianera tocada por los dioses del socialismo y la política. Vas a ser requerida para parar, templar y mandar. Y vas a acabar mandando.

Però no. Díaz no va guanyar la següent edició d’Operación Triunfo, sinó que només va ser la preferida entre els espectadors andalusos. Malgrat la vehemència exhibida pel seu president autonòmic, fins i tot els militants aragonesos van preferir el retorn de Sánchez a entronitzar la Sultana. Un colp molt dur per a Lambán, que ho havia apostat tot a una casella

Lambán i l’“ejeanidad”

A una setantena de quilòmetres al nord-oest de Saragossa, al bell mig de la comarca de Cinco Villas, trobem Ejea de los Caballeros i els seus 16.500 veïns. L’hàbitat Lambán. El lloc on va nàixer el 1957 i que tan sols va abandonar per estudiar la carrera de geografia i història: els tres primers anys va cursar-los a la Universitat de Saragossa, i els dos últims, a la de Barcelona. Una època en què simpatitzava amb els moviments llibertaris, i especialment, amb la CNT.

En retornar al poble, però, va asserenar els ànims, va esdevenir més pragmàtic i, tot d’una, va estrenar-se com a militant del PSOE i la UGT i com a regidor. Tenia 25 anys i es guanyava la vida fent de professor de llengua castellana, llatí i grec en una acadèmia privada de la població, però el sabor de la política va encisar-lo tant que ja no se’n va poder desenganxar. Així que va tenir l’oportunitat, va enrolar-se a la Institución Fernando el Católico, dependent de la Diputació de Saragossa, on seria nomenat director de l’àrea de difusió cultural. Lector empedreït, es declara devot de Quevedo, Machado i Kavafis, mentre que musicalment sobretot admira Serrat, Llach i Gardel. I encara que va jugar al Reial Saragossa juvenil, és un madridista impenitent.

 

Juan Alberto Belloch felicita Javier Lambán l'any 1999, en la seua primera presa de possessió com a president de la Diputació Provincial de Zaragoza. / EFE

 

Regidor de 1983 a 2014. Diputat provincial de 1991 a 2011. President de la Diputació de 1999 a 2011. Alcalde d’Ejea de los Caballeros de 2007 a 2014. Diputat autonòmic des de 2011. Secretari general del PSOE aragonès des de 2012. I des de 2015, gràcies a sengles pactes amb la Chunta Aragonesista (CHA) i Podem, que hi presta suport extern, president del Govern d’Aragó. El currículum és tan extens com les frases llegendàries que ha llegat darrerament.

Perquè, en contra del que podria semblar, el Lambán àcid i ofensiu és la cara més recent del personatge. Fins al seu aterratge a la presidència autonòmica no destacava per les declaracions forassenyades. Altrament, es tractava d’un polític opac, fortament lligat a l’aparell del socialisme aragonès, on convivien dues disputes soterrades: la de la província de Saragossa, on la capital i les agrupacions rurals han acostumat a viure enfrontades, i la de la província de Saragossa contra la d’Osca, que sempre ha estat més unida i ha proporcionat els principals lideratges de la formació, amb Marcelino Iglesias com a referent màxim.

Al frontispici de la casa del poble d’Ejea —una planta baixa nova i immaculada ubicada al passeig de la Constitució— hi ha esculpit un extracte del primer reglament de l’agrupació socialista local, aprovat l’1 de març de 1929. Paraules divines. Curiosament, l’article 1 obliga a acatar “los acuerdos y las resoluciones de sus congresos”, i el 7 adverteix que serà expulsat tothom qui “obedeciendo a un fin calumnioso, acuse a otro afiliado del partido y se pruebe su mala fe para con el mismo”. Hauria estat expulsat Lambán en aquell temps, amb motiu de les seues invectives contra Sánchez?

Beatriz Izuel és regidora d’IU a la població. Com tants altres joves del municipi, treballa a Saragossa i se’n torna a Ejea cada dia. Una hora per trajecte. Dues hores diàries dins del vehicle. No hi ha tren. Izuel, desperta i oberta, sempre ha percebut un Lambán “conservador” i “poderós”, insigne membre de l’“aristocràcia del PSOE aragonès”. “Representa la figura de l’aconseguidor, la persona que, gràcies a la seua posició a Saragossa, obtenia millores per al poble; tenint menys població que Utebo, ens han arribat moltes més inversions”, exemplifica ella.

Quines millores? Des de l’atracció d’alguna empresa —Ejea ha patit com pocs les deslocalitzacions— a l’execució d’un museu de maquinària agrícola i un d’art contemporani —inaugurat quatre anys enrere i que fins ara ha romàs tancat— i un camp de futbol. Tot plegat, car de mantenir, per bé que no ha implicat un endeutament excessiu del consistori: eren obres finançades per la Diputació o el Govern autonòmic, que l’aconseguidor Lambán podia anotar-se com a pròpies. Al capdavall, les havia captades ell. “Mentrestant”, s’enerva Izuel, “tenim vuit pedanies amb unes infraestructures penoses, sense els serveis bàsics ben coberts”.

L’arribada a l’alcaldia de Lambán va coincidir amb la pèrdua de la majoria absoluta socialista. Això va obligar-lo a buscar acords amb IU. La jove Beatriz Izuel va fer-se un fart de reunir-se amb ell i no dubta a qualificar-lo de “populista”. Ho ha patit en carn pròpia: “En campanya, el PSOE local afirmava que, qui no votava Lambán, era perquè no s’estimava Ejea”. Ell mateix va encunyar un concepte, el de l’ejeanidad, al voltant del qual pivotava la resta. Tenia l’afany de convertir Ejea en “la capital de la cultura” i en un referent dels serveis públics. I, en aquest sentit, proclamava que era “el candidat que encarnava l’ejeanidad.

Estudiós de la Segona República —la seua tesi, que va llegir poc abans de ser escollit president de l’Aragó, girava al voltant de la reforma agrària d’aquella etapa—, el 6 de desembre passat va presidir la inauguració d’una estàtua al darrer alcalde republicà d’Ejea, Juan Sancho, i va relacionar aquells passatges de la història amb l’actualitat. En la seua al·locució, va destacar l’actitud responsable del PSOE en haver aplanat la investidura de Mariano Rajoy, i va asseverar que “si el debat sobre la reforma [constitucional] divideix els espanyols, seria millor no obrir-lo”.
“Quan va jurar per primera vegada el càrrec d’alcalde, l’any 2007, va fer esment al rei i la Constitució, però no a l’Estatut”, rememora Beatriz Izuel, que sempre ha vist un Lambán “centralista i molt antinacionalista”, fins al punt de vincular l’ejeanidad amb l’espanyolitat i l’europeisme, però no amb Aragó.  

Jacobinisme extrem

“El seu jacobonisme és extrem, res a veure amb l’aragonesisme que impregnava els discursos de Marcelino Iglesias”, assenyala un home pròxim a Lambán que demana de mantenir l’anonimat. “És gràcies a l’acord de govern amb CHA, que hi ha afegit algun d’aquests elements”, rebla.

Certament, al seu dia, Iglesias va poder escollir governar amb CHA o amb el Partit Aragonès Regionalista (PAR), de tendència centre-dretana, i va decidir-se pels segons, amb els quals va conviure 12 anys. Argumentava que volia un govern que s’assemblara al conjunt de l’Aragó i no sols a una part, però políticament també li interessava de no donar oxigen a CHA, que eren rivals a les urnes. Ideològicament, l’aragonesisme progressista se situa a mig camí del PSOE i IU.

 

Lambán amb Pablo Echenique, líder de Podem a l'Aragó, amb qui va negociar l'acord de govern. / EFE

 

El resultat de Lambán va ser tan pobre —18 diputats de 67— que no ha necessitat un soci de govern, sinó més. Podem en té 14; CHA, 2, i IU, 1. Era la manera de barrar el pas a la dreta, que amb el PP (21), PAR (6) i Ciutadans (5) sumava 32 escons. Per tant, va haver d’atraure —per separat— el suport de Podem i de CHA, amb els quals va signar dos acords de govern diferenciats.

Només els segons —i amb un sol conseller, José Luis Soro, titular d’una supercartera que inclou obres públiques, habitatge, transport, carreteres i ordenació del territori— van integrar-se a l’executiu. De fet, Pablo Echenique, que era el cap de llista de Podem, va forçar la situació per tractar de ser el president, però fou en va. Ni els socialistes —amb 6.000 vots i quatre escons més— ni tampoc CHA —que va sentir-se assetjada per Podem en campanya i, com a conseqüència d’això, no hi ha volgut confluir a les eleccions estatals ni a les municipals— no pensaven cedir-li aquest privilegi. És a dir, que el Govern aragonès actual compta amb el suport estrcite de 20 diputats dels 67 de l’hemicicle. Menys d’una tercera part. Les negociacions amb Podem per tal d’aprovar els Pressupostos o segons quines lleis esdevenen extenuants.

Amb el PSOE aragonès i CHA, Podem practica la lluita escocesa. És capaç de convocar una roda de premsa per criticar una llei que la vespra s’ha aprovat gràcies als seus vots. Tiren endavant els Pressupostos i tot seguit s’afanyen a censurar-los. Un grup mestís i voluble, inestable, més semblant al que dóna suport al PSIB i Més a les Illes que no al que garanteix l’estabilitat de PSPV i Compromís al País Valencià.

“Lambán té un problema greu en no acceptar el discurs de la plurinacionalitat”, explica una altra font, “perquè l’Estatut reconeix Aragó com a nacionalitat històrica i li ha jurat fidelitat”. De qualsevol manera, no acaba de pair-ho. És un dels barons socialistes que pateix més amb el viratge que ha imprès en aquesta matèria Pedro Sánchez ressuscitat. S’ha proposat com a “pont” entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol, però alhora critica l’“actitud delirant” de la política catalana. A Carles Puigdemont, l’ha titllat de “personatge insensat”, i a Junts pel Sí i la CUP, de “sequaços insensats”. Quan els dos grups van investir-lo, el president aragonès va comminar Rajoy a “reaccionar”.

En general, Lambán té problemes amb tot i amb tothom. Ara que les Corts aragoneses enllesteixen la llei de capitalitat de Saragossa —un compromís a què van arribar la presidenta popular Luisa Fernanda Rudi i l’alcalde socialista Juan Alberto Belloch—, resulta que Lambán i l’actual alcalde de la ciutat, Pedro Santisteve, no s’avenen. Aquests dos anys, el primer edil —un advocat penalista i activista social escorat clarament a l’esquerra, que lidera la plataforma Zaragoza en Común— i ell han topat repetidament, fins al punt que la seua relació sembla impossible. En un dels moments més tensos, Lambán va acusar-lo despectivament de “comunista”.

"En determinades èpoques de l'any, la tramuntana altera la ment", va dir Lambán quan Armengol va animar Sánchez a formar govern

L’enfortiment de les comarques en detriment de les províncies, una petició de CHA, no va trobar receptivitat en Lambán, que va dirigir la Diputació 12 anys i no vol sentir-ne a parlar. Ni aquest tema ni la política hídrica ni el turisme de muntanya, tres aspectes que separen clarament els socialistes i la Chunta, no van ser inclosos a l’acord de govern.

La relació amb els aragonesistes és positiva, i Lambán ho valora. Aquests han tractat de persuadir-lo de la inconveniència de segons quines actituds i declaracions, però el president és imprevisible. Una bomba de rellotgeria. En un territori en què els casos de corrupció no han proliferat gaire i en què aspectes com la radiotelevisió pública resten al marge del debat polític perquè es considera que és plural i ajuda a vertebrar el país, l’extravertit Lambán resulta massa estrident.

Aragó, l’objectiu número 1

Quan després de les eleccions del 26 de juny de 2016 Francina Armengol va suggerir que Pedro Sánchez havia d’intentar formar govern en cas que Rajoy no reeixira a fer-ho, Lambán va etzibar que les paraules de la presidenta balear eren “producte de la tramuntana, que en determinades èpoques de l’any altera la ment”. “Pedro Sánchez ha de retirar-se amb dignitat, no destorbar i deixar d’insultar-se a si mateix”, va comentar sobre l’entrevista que va concedir al programa Salvados hores després de la seua dimissió com a secretari general, en què va detallar els entrebancs que va trobar-se a l’interior del partit a l’hora d’explorar un acord multipartit. “No es pot construir una cosa amb qui l’ha destruïda”, afirmaria Lambán més endavant, quan Sánchez va anunciar la seua intenció de liderar novament el partit. Ara que el madrileny ha aconseguit retornar al despatx més noble de Ferraz, Lambán promet “lleialtat” i confia que no hi haurà “cap vendetta”.

—¡Tú ya no eres nadie, cállate!

El problema de Lambán és que frases com aquesta ressonen al cap de Sánchez. Li la va dir a la cara enmig del tumultuós comitè federal de l’1 d’octubre, i les conseqüències, les paga ara. Si hi ha un líder territorial del PSOE que Sánchez vol treure’s de sobre, és ell. Per això promou com a candidata alternativa la persona de Susana Sumelzo, a qui ja ha elevat a la secretaria de política municipal de l’executiva federal. Si ella preferira no enfrontar-se a Lambán, l’alcalde d’Utebo, Miguel Dalmau, podria ser-ne l’opositor.

 

Lambán mostra la papereta amb el nom de Susana Díaz a les primàries del PSOE del 21 de maig, que va guanyar Pedro Sánchez. / EFE

 

Per ell, Carles Puigdemont és un "personatge insensat", i l'alcalde de Saragossa, Pedro Santisteve, un "comunista"

I és que, fins que el PSOE va quedar dividit entre sanchistes i susanistes, Sumelzo i Lambán eren carn i ungla. Companys de l’agrupació d’Ejea, va encimbellar-la a la primera executiva de Sánchez i al Congrés, on va esdevenir la coordinadora dels diputats socialistes aragonesos.

En desatendre la instrucció d’abstenir-se a la investidura de Rajoy marcada per la gestora i aprovada pel comitè federal —Sumelzo va ser una de les quinze persones del grup socialista que va dir “no”—, Lambán va mostrar-se taxatiu: l’expedient obert als díscols no era prou, calia sol·licitar-ne l’expulsió directa.

De sobte, l’afillada i deixebla avantatjada s’ha convertit en l’anticrist. La nit electoral del 26J —ja estaven força distanciats— Sumelzo no va voler seguir el recompte a Ejea, sinó en una altra població de la comarca. Al míting de campanya, ni tan sols no l'havien presentada als assistents, era una empestada. Fins i tot l’acord de govern que Sánchez va tancar amb Ciutadans —que va rebre un 80% de suport entre la militància socialista— va ser refusat pels afiliats locals: únicament 34 dels 321 militants hi van votar a favor.

La batalla socialista de l’Ebre promet emocions fortes. Lambán no se’n sap avenir. Tot i que ja s’han celebrat la majoria de congressos, ell no ha fixat encara la data del congrés —cosa que només passa també a Madrid, Galícia i Castella-la Manxa— ni ha confirmat que optarà a la reelecció com a secretari general.

Retratat per les seues declaracions, víctima de no saber controlar els seus impulsos, tem pel seu futur polític. A hores d’ara, un escó de senador que li permetera de llegir Machado i Quevedo al vagó de l’AVE a partir de 2019 sembla l’eixida més favorable. No ho tindrà fàcil, però. Javier Lambán, el susanista number one, és l’objectiu número 1 de Pedro Sánchez. •

 


ELS BÉNS DE SIXENA, PER VIA CIVIL O POLICIAL 

La vespra del darrer 23F, des de Madrid, Javier Lambán va revoltar-se contra el Govern català per la seua actitud en relació als anomenats “béns de la Franja”.

—En aquest afer, Catalunya està practicant un filibusterisme judicial absolutament intolerable. Durant dues dècades va mantenir els béns en uns soterranis i en condicions bastant lamentables, i ara es queixa de les condicions en què els té el Govern d’Aragó, que són òptimes. El propietari legítim d’aquests béns és el monestir de Sixena i la comunitat autònoma d’Aragó.

El malestar de Lambán el motivava la petició que la Conselleria de Cultura catalana —llavors en mans de Santi Vila— havia efectuat a un jutjat de primera instància d’Osca per tal que dos tècnics de la Generalitat supervisaren l’estat en què es trobaven les 53 peces —de les 97 que són objecte de la polèmica— enviades a l’Aragó en virtut de la sentència que insta a retornar a Sixena tots aquests béns. L’alteració de les fronteres del bisbat de Lleida és al rerefons d’aquest frec a frec que s’allarga en el temps però que podria tenir un desenllaç immediat. Sixena pertanyia a aquesta diòcesi de feia nou segles, però a la darreria de la dècada dels noranta va passar a dependre a la d’Osca. Heus ací l’origen dels problemes.

“Si Catalunya no retorna immediatament les obres pendents, que són les més valuoses, ens personarem amb la Guàrdia Civil al Museu Diocesà de Lleida per completar-ne el trasllat”, assegura una font del Govern aragonès a EL TEMPS. En efecte, a mitjans de la setmana passada, l’administració aragonesa va remetre un escrit al jutjat per sol·licitar l’accés al museu en qüestió, acompanyat de les forces de seguretat de l’Estat que es consideraren oportunes.

El termini que la jutgessa del cas havia concedit a la Generalitat de Catalunya perquè especificara el procediment que calia seguir per al retorn de les 44 peces en litigi s’exhauria dimarts de la setmana passada. Ara bé, segons la mateixa sentència, el Govern català disposava de sis dies més —fins aquest dilluns, 31 de juliol— per culminar-ne el trasllat, i és sota aquest argument que la magistrada ha preferit esgotar totes les possibilitats. A partir d’ara, podria acceptar les mesures expeditives proposades pel Govern aragonès a fi de recuperar unes obres de gran valor que els actuals propietaris asseguren que es deteriorarien greument en cas que abandonaren la seua ubicació actual.

“Ja n’hi ha prou de tant de menyspreu, de tanta falta de respecte a la legalitat vigent, a les autoritats judicials, a la nostra comunitat autònoma i als aragonesos”, ha denunciat la consellera del ram aragonesa, Mayte Pérez. El Govern català, però, opina que el material “està en possessió de terceres persones [el Museu Diocesà de Lleida] que són posseïdores, amb bona fe, d’aquests béns religiosos”. De les 44 obres que es conserven, a Lleida tan sols se n’exposen set. Les altres es troben emmagatzemades.

L’Ajuntament de Vilanova de Sixena, la població de 500 habitants on s’ubica el monestir receptor de les obres, també ha multiplicat la pressió. La setmana passada presentava un escrit a l’Audiència d’Osca en què insistia en el “menyspreu” que representava el no retorn de les obres en disputa. En concret, l’escrit fa esment a la “manifesta i diàfana desobediència” de la Generalitat de Catalunya i qualifica com a “antiètic” el seu comportament. “Resulta gravíssim, inadmissible i impropi d’una administració sotmesa a l’imperi de la llei i el dret”, indica el consistori.

Tal com va explicar el crític d’art Francesc Fontbona en EL TEMPS núm. 1.678, el salvador d’aquell conjunt artístic va ser el català Josep Gudiol (1904-1985), “un destacat historiador de l’art que pogué veure, desesperat, l’estat en què havia quedat aquella joia única del romànic després de sofrir una de les múltiples agressions bàrbares amb què la iconoclàstia àcrata castigà cegament el patrimoni cultural del país”.

No debades la Guerra Civil va malmetre Sixena de valent, fins al punt que els murals que Catalunya es nega a retornar “eren una ruïna quan se’n va fer càrrec Gudiol”. Com explica Fontbona, “el foc n’havia fet perdre gran part de la pintura i havia fet desaparèixer els colors d’aquella que havia sobreviscut; si no s’hagués intervingut ràpidament, de ben segur que ara no en restaria res, ja que en quedar a la intempèrie, el poc que en quedava s’hauria esfumat”.

Gudiol va acudir a Sixena en representació del Servei de Salvament del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya, a instàncies de l’escultor Apel·les Fenosa, que ja s’havia ocupat de rescatar alguns retaules aragonesos molt valuosos i va demanar-li ajuda en aquesta tasca. Que totes aquelles poblacions formaren part del bisbat lleidatà explicava la preocupació per salvaguardar tot el material que fóra possible. No era Catalunya, però eclesiàsticament, sí que era terreny jurisdiccional.

Aragó, de fa anys, reclama el retorn dels béns de la Franja fent servir un sil·logisme que grinyola una mica: el dels papers de Salamanca. Mentre els documents de l’arxiu de Salamanca van ser sostrets de manera violenta i van formar part d’un botí de guerra, les peces d’art de la Franja van ser salvades in extremis i canviades d’ubicació per tal de ser restaurades i exhibides. Les fonts del Govern aragonès consultades per aquest setmanari lamenten la “visió paternalista” i l’“arrogància” de la Generalitat, pel fet de qüestionar la capacitat d’Aragó de conservar com cal tot plegat.

La setmana passada, la jutgessa va impedir que el Govern de Lambán confiscara, aquest dilluns, amb l’ajuda dels cossos de seguretat, els 44 béns pendents de ser retornats al seu lloc d’origen. Què puga succeir a partir d’ara, ho decidirà la justícia. El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, mostra la seua “oposició absoluta” al trasllat de les pintures que s’exhibeixen a la sala capitular. El centre artístic català de referència ha presentat informes elaborats per experts multidisciplinaris que alerten dels riscos “extremadament alts”.

 

Javier Lambán visita les obres ja retornades per Catalunya al monestir de Sixena. / EFE

 

El president Javier Lambán, però, no entén de riscos, sinó exclusivament de fronteres: “Aquestes obres van eixir d’Aragó de manera il·legal, i per això esperem que aquest procés acabe d’una vegada i que ho faça bé, amb el retorn de totes les obres i pintures. Si se les van endur, poden retornar-les”. L’alcalde de la petita població aragonesa també ha aportat el seu punt de vista, amb raons de caire pseudocientífic que han servit per abocar encara més sal a la ferida: “Ací les pintures estaran molt millor que no allà, perquè no hi ha salinitat”.

Curiosament, no tot el patrimoni que hi havia al monestir de Sixena és a Catalunya. El Museu de Saragossa acull unes altres peces de valor procedents de Vilanova de Sixena que l’Ajuntament no reclama i que el Govern aragonès no proposa d’unificar. Unes peces que van arribar a Saragossa després que les monges, l’any 1921, optaren per vendre-les a bon preu.

 


APROVAT EN CATALÀ, PERÒ SENSE VOLER APUJAR NOTA

“Uno no sabe muy bien cómo coño conseguir votos”, va deixar anar el juny passat Javier Lambán durant l’acte de presentació del projecte “Al Este. Aragón&Cataluña”, que consta del documental Dicen que hay tierras en el Este i d’una exposició que s’inaugurarà a l’octubre. En el marc d’aquest acte va definir Puigdemont de “personatge insensat” i Junts pel Sí i la CUP, de “sequaços insensats”. Una manera peculiar de tractar d’acostar tots dos territoris.

Al marge d’això, en els seus primers dos anys de mandat s’han produït avanços significatius en la dignitat del català a la Franja de Ponent, ni que siga per les imposicions de la Chunta Aragonesista. A diferència d’uns altres temes que es consideraven sensibles i van quedar fora de l’acord de govern entre ambdues formacions, en aquest cas CHA va mostrar-se inflexible i va aconseguir la creació d’una direcció general de política lingüística, l’altra àrea de govern —a més de la Conselleria de Vertebració del Territori, Mobilitat i Vivenda— controlada pels aragonesistes. En concret, qui oficia com a director general de la matèria és el lingüista José Ignacio López Susín, entestat a redreçar una situació anòmala.

El Govern PP-PAR va liquidar la llei de llengües aprovada en temps de Marcelino Iglesias i va instaurar-ne una altra que rebatejava el català i l’aragonès amb dos noms enrevessats: llengua aragonesa pròpia de l’Aragó Oriental i llengua aragonesa pròpia de l’Aragó Pirenaic i Prepirenaic. Els acrònims respectius —que no figuraven a la nova norma— eren igualment absurds: LAPAO i LAPAPYP. Qui va idear-los i popularitzar-los va aconseguir l’objectiu desitjat: ridiculitzar la llei.

Javier Giralt, professor titular de filologia catalana a la Universitat de Saragossa, arrelat a la Franja, diu que  “ara, per fi, els aragonesos disposem d’un interlocutor amb la resta de territoris catalanoparlants, així com també amb els altres territoris que disposen de llengua pròpia”.

La llei que consagra el LAPAO i el LAPAPYV no ha estat derogada, sinó que s’ha introduït una esmena a la llei d’acompanyament dels Pressupostos que recupera les denominacions científiques de català i aragonès. Això obre la porta a una possible cooficialitat, però ni els socialistes estan decidits a fer aquest pas ni els populars, és clar, a beneir-ho a l’Estatut, on escau blindar una mesura així.

La direcció general ha recuperat el Projecte Jesús Moncada per tal d’apropar activitats de caràcter cultural en català —a banda de l’assignatura en si— a les escoles de la Franja. També s’han impulsat les rutes literàries Pels Camins de la Memòria, centrades en les figures del poeta Desideri Lombarte —oriünd de Pena-roja— i l’investigador Josep Galan, de Fraga.

Igualment tornen a subvencionar-se les entitats que promouen la llengua en aquestes comarques, i s’han recuperat els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero —en català i aragonès, respectivament—, que l’anterior executiu va fusionar en un de sol, per bé que amb gens d’èxit: no s’hi va presentar ningú.

 

Javier Giralt, professor de filologia catalana a la Universitat de Saragossa. / EFE

 

“Caldria remuntar-se als temps de José Bada com a conseller [a mitjan anys 80], quan va introduir-se l’estudi del català a les aules, per trobar una espenta com aquesta en favor de la llengua”, apunta Giralt, “la direcció general l’ha dotada de valor patrimonial”.

L’estudi del català a l’escola és voluntari, encara que la pràctica totalitat d’alumnes l’aprenen. D’ajuntaments, n’hi ha de molt proactius —com ara Mequinensa, amb la socialista Magda Godia al capdavant— i d’altres que no mostren un interès especial.

El professor Giralt lamenta que la cooficialitat a tot l’Aragó no passe de ser una “mera utopia”, i quan gira la vista enrere, recorda que el síndic de Greuges (el Justícia, a Aragó) Emilio Gastón, signà el 1993 un informe que advocava per cooficialitzar i estendre el coneixement del català i l’aragonès.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.