Amb camisa blanca i una americana de color gris —una peça de roba només lluïda per a les grans ocasions—, Joan Baldoví abandonava la trona parlamentària. El síndic de Compromís havia acabat el seu torn de paraula al debat de política general. La veu dels valencianistes havia carregat contra el Govern valencià del popular Carlos Mazón per arraconar el valencià a través de la llei de Llibertat Educativa i traure les tisores a l'ensenyament i les ajudes a l'habitatge, així com havia reivindicat la necessitat d'una política industrial envers el monocultiu econòmic del turisme. Baldoví escenificava una oposició dura i sense treva al Consell del PP.
Compromís havia optat per contraposar els populars amb el fantasma d'un retorn al passat, a l'etapa d'executius de la formació de la gavina marcats pel malbaratament dels diners públics i l'emergència quotidiana d'escàndols de presumpta corrupció. Era la seua estratègia per acurtar la seua travessia per l'oposició, allunyats del comandament de les institucions. La força d'obediència valenciana havia de canviar el xip governamental de l'època botànica i reconfigurar-se com a l'alternativa arrelada al territori a la Generalitat Valenciana dels populars.
Paral·lelament al seu treball per intentar desgastar la imatge del president Mazón i recuperar pols electoral, la coalició valencianista es redefinia internament. Més-Compromís, la principal força que integra la cooperativa política, el partit hereu del nacionalisme valencià del Bloc i dels pioners de la Unitat del Poble Valencià, afronta a mitjan octubre un congrés amb una pregunta a la militància: desitgen continuar amb l'actual estratègia política o creuen que s'ha de canviar el rumb?
En funció de la resposta, els afiliats compten amb diverses candidatures. Si es vol apostar per l'actual comandància de Més-Compromís, només disposen de la papereta d'Amparo Piquer, actual secretària general de la formació nacionalista. En cas que vulguen sacsejar la formació valencianista i emprendre un canvi de línia estratègica, hi ha dues vies a seleccionar: David González, exalcalde d'Oliva (Safor), o Mònica Àlvaro, diputada a les Corts Valencianes i representant del corrent sobiranista Bloc i País.
Tanmateix, hi ha moviments sota el radar per aixoplugar ambdues candidatures crítiques, és a dir, González i Álvaro, i altres per arribar al conclave intern amb una llista de consens entre González i Piquer. Encara que no s'hi percep massa agitació interna, el congrés de Més no és una cita orgànica qualsevol. És cert que no compta amb la transcendència de l'anterior, quan s'hi va rebatejar el partit i es va produir una mutació del corpus ideològic valencianista, però la necessitat de rearmar el partit en temps d'oposició i la coincidència amb el debat sobre què ser de major orgànicament a Compromís li confereixen certa rellevància. I més encara si hi ha una aliança entre Àlvaro i González, amb possibilitats de jugar a desbancar l'actual direcció de Més-Compromís.
Canvi de rumb?
Amb el propòsit de reflexionar sobre el full de ruta que ha d'emprendre la formació nacionalista i passar l'escàner a les decisions preses en aquests temps, on Compromís ha deixat de governar la Generalitat Valenciana i ha començat a escriure, de nou, un capítol opositor, EL TEMPS col·loca Més-Compromís sota l'escrutini de cinc veterans del valencianisme polític, d'aquells amb diferents carnets de partits nacionalistes a la seua cartera. Cinc figures amb llarga trajectòria en defensa d'una alternativa nacional al País Valencià que diuen la seua sobre el present i el futur de la principal ferramenta política del valencianisme.
«Cal canviar l'estratègia que ha seguit Més durant els últims anys. És necessària una renovació de cares i de discurs», introdueix Pepa Chesa, exvicepresidenta del Bloc, antiga líder del Partit Valencià Nacionalista i una de les figures crucials en la unió del nacionalisme valencià quan tocava a la porta el nou segle. «Crec que serà un congrés complicat perquè probablement hi haurà tres candidatures. En el meu cas, i encara que no faig massa vida orgànica, he firmat les esmenes de la candidatura de David González. No sé qui guanyarà el congrés, però, de moment, l'actual directiva compta amb avantatge sobre la resta, tot i que el resultat podria ser ajustat», exposa.
Toni Arques, una de les figures històriques de l'antic Bloc a la ciutat d'Alacant, comparteix prescripció: «Cal una nova direcció i això passa per una aliança entre Àlvaro i González. No s'ha fet autocrítica dels resultats electorals, ni tampoc de la situació que presenten molts col·lectius municipals, la qual cosa és visible si visites el sud del país. Es va desaprofitar el moment àlgid de Compromís per estendre la nostra implantació a ciutats i municipis en els quals històricament ens ha costat més arrelar-nos. Vam governar, junt amb els verds, Torrevella, Villena i Oriola, i no hem estat capaços de sembrar llavor per consolidar-nos».
«Aquest congrés de Més ha de ser un punt d'inflexió. L'actual executiva està esgotada i desorientada, ha perdut la perspectiva. Després de vuit anys de Botànic, s'ha passat a l'oposició i no s'ha produït cap mena d'autocrítica entre els responsables polítics. Al contrari, s'han autopremiat: Àgueda Micó va col·locar-se com a diputada al Congrés i Vicent Marzà com a europarlamentari. Ens cal una aliança entre González i Àlvaro per canviar el rumb», demana Quico Fernández, exalcalde de Sagunt (Camp de Morvedre) per Compromís. «No podem continuar amb la mateixa estratègia política d'apropar-nos a ser la perifèria de l'esquerra espanyola. És una línia desastrosa, com s'ha demostrat electoralment», incideix. «L'actual executiva ha fet una pèssima gestió de l'èxit del 2015», retrau.
No totes les veus demanen un sotrac directiu a Més-Compromís. Hi ha d'altres que aposten per una continuïtat de l'actual direcció i, en conseqüència, de la senda estratègica traçada fins ara: «És cert que la directiva acumula el desgast de prendre decisions, però amb més o menys alegria el rumb que s'ha adoptat és encertat. De les alternatives, no considere que hi haja cap novetat interessant als plantejaments que fa l'actual direcció. De fet, no observe grans diferències entre les tres candidatures. Més enllà, clar, de les paraules grosses que es manifesten des de Bloc i País, amb acusacions a la direcció de l'estil de 'no ser nacionalistes' i 'ser uns venuts'», reflexiona Ferran Puchades, actual regidor a l'Ajuntament de València i un d'aquells que ja penjava els cartells electorals de la Unitat del Poble Valencià.
«Compromís s'ha consolidat com a una força estructural en l'escenari polític valencià. Si algú pensa que Compromís té risc de desaparèixer, va molt equivocat i està molt allunyat de la realitat. Sense Compromís, ja no es pot entendre la política valenciana. No hi ha cap risc de fractura, ni de desaparició», ressalta. I replica a les persones que demanen autocrítica dintre del partit valencianista: «Ja han passat més d'un any de les eleccions valencianes i municipals. A València, fa temps que vam analitzar què ens va passar a les urnes. L'autocrítica no és flagel·lar-se a la plaça pública, com sembla que volen alguns».
Destenyit nacional?
La percepció històrica, de com s'ha consolidat Compromís com a hereva de les lluites polítiques anterior del valencianisme, impera en la mirada de Toni Porcar, una de les figures de més trajectòria del nacionalisme valencià a Castelló de la Plana. «Som l'única opció valencianista que hi ha amb cert arrelament, predicament i capacitat de governar. Que ara estem a l'oposició? No passa res. Hem d'estar units i forts en aquests moments. Que hi ha tres candidatures? Si són per debatre sensibilitats diferents dintre de la lleialtat, perfecte. Si, en canvi, són de confrontació, seran uns imprudents qui ho proposen». «L'autocrítica no pot implicar demanar que un es massacre», agrega.
«Hem aconseguit ocupar un espai després que es repartira. Perquè pels tripijocs que es van fer durant la transició a nosaltres no ens tocava gaudir de cap espai. Ara bé, no sols vam evitar la desaparició, sinó que vam assolir quotes de representativitat sumant gent nova, sent capaços d'integrar sensibilitats noves. De valencianistes com aquells que vam començar des de fa dècades, n'hi ha pocs; però obrint-nos, hem guanyat gent. I ho hem fet sense trair cap principi fundacional, continuant amb la nostra defensa dels interessos del país, de la cultura i la nostra llengua», discerneix. I assenyala: «Quan entra gent amb altres sensibilitats, és cert que et dilueixes un poc. Ara bé, els altres també es valencianitzen». «Mai s'ha traït l'esperit valencianista. Continuem essent l'única opció valencianista», subratlla.
El nacionalisme valencià, de fet, ha sumat efectius gràcies a acollir persones d'altres sensibilitats, però empipades amb les seues formacions d'origen per les elevades dosis d'espanyolisme, centralisme o de manca de reconeixement d'una visió nacional del País Valencià. «Francesc de Paula Burguera provenia de la UCD, Vicent Ventura del PSPV o Doro Balaguer o Ernest Garcia del PCE. Encara més, vam aliar-nos amb Iniciativa del Poble valencià quan van abonar Esquerra Unida perquè no donaven cobertura a posicionaments valencianistes. Nosaltres sempre hem tingut aquesta generositat i obertura, però el que no podem és conduir el nostre projecte cap a postures que simpatitzen amb l'espanyolisme, amb major o menor intensitat», expressa Fernández. «Hem perdut valencianisme», resumeix Arques.
«Aquest congrés és una reedició de l'anterior. Van canviar el nom del partit, així com d'orientació ideològica i política per apropar-nos a postures més escorades als partits tradicionals de l'esquerra espanyola. Segons argumentava la direcció, l'objectiu era assolir una penetració més gran en el teixit social valencià, però no ha estat així. Si llegim la ponència política, continuen amb les mateixes dèries i una deriva que ens duu al no-res. La política lingüística de Marzà va ser desastrosa i pròpia d'un conseller del PP, però no se n'ha fet cap autocrítica», denuncia Fernández. «No crec que hem perdut votants per no ser prou partidaris de polítiques LGTBI, feministes o socials. L'error ha estat en el fet que no s'ha percebut Compromís com la força que defensa els interessos territorials del nostre país», interpreta.
La crítica també està present en les aliances amb l'esquerra espanyola, com ara amb Sumar, i l'actuació desplegada a Madrid. «La coalició amb Sumar ens ha permès que estiguem a Madrid, però sota les seues condicions. Per molt que es diga que som independents dins del grup de Sumar, no s'ha visualitzat i els resultats tangibles a Madrid no són satisfactoris. Cal canviar el discurs, fer-lo més independent i valencianista. De fet, ens hauríem de replantejar les nostres aliances», observa Chesa. «El pacte amb Sumar era necessari perquè no ens podíem quedar al marge i sense representació. Ara bé, és evident que no tindre una figura com la de Baldoví al Congrés i estar diluït en una marca estatal ens perjudica perquè no tenim la repercussió d'abans com a Compromís. Tenim dos diputats, però no se'ns visualitza», opina Arques.
«En aquest temps que duem a Madrid, no hem aconseguit gran cosa. Els socialistes ens enganyen contínuament en els acords que firmem i nosaltres sempre els votem a favor la investidura i els pressupostos. És necessari un tomb en la nostra actitud», defensa Chesa. «En termes nacionals, després de vuit anys de Botànic, hem avançat molt poc. Tota l'agenda política bàsica i essencial d'un partit nacionalista està pràcticament per resoldre. Aquests objectius estan encara verges perquè continuem sent la comunitat més maltractada de l'Estat espanyol, i a pesar d'això hem tingut diputats a Madrid que han votat sempre a favor dels pressupostos generals de l'Estat i de les diferents investidures de Pedro Sánchez», coincideix Fernández.
L'estratègia desenvolupada al Congrés dels Diputats genera fortes suspicàcies. «No hem sabut jugar les nostres cartes; fer que els diputats de Compromís siguen necessaris perquè tirara endavant la investidura. No ens hem plantat a Madrid contra el menyspreu continuat als nostres ciutadans i al nostre territori, és a dir, al nostre poble», lamenta. «Si has d'aprovar uns pressupostos que consoliden el teu infrafinançament, has de dir que 'no'; si votes la investidura, has de posar un decàleg d'exigències contundents i si aquestes no són acceptades en un calendari i uns compromisos clars, has de votar 'no' a la investidura», s'indigna.
Engreixar orgànicament
Compromís i, més concretament, Més ha estat víctima de les urgències de governar. No ha estat capaç de córrer i nugar-se els cordons de les esportives alhora. I l'estructura orgànica del partit, segons censura Arques, se n'ha ressentit. «Pense que no s'ha fet partit. Es va fiar tot a estar en les institucions, la qual cosa és un error molt greu, ja que quan les perds, només queda el partit. És una dinàmica que va patir el BNG durant els temps d'Anxo Quintana una vegada va esgotar-se el bipartit a Galícia», compara l'històric dirigent nacionalista d'Alacant.
«Tenim col·lectius importantíssims que estan desapareguts i altres amb crisis profundes, però la direcció no s'hi ha apropat per veure'ls i resoldre els conflictes. No ha intervingut i ha pecat de desinterès. A l'època de Pere Mayor, per exemple, els col·lectius estaven ben atesos. Ara, tenim casos com Callosa d'En Sarrià o Xàtiva que són el paradigma de com s'ha tractat als col·lectius locals», desgrana. I afirma: «Hem estat orfes de direcció. La comandància política del partit ha fallat moltíssima, i l'organitzativa encara més. No podem continuar així, sense que s'hi preste suport als col·lectius municipals i sense cap estratègia d'implantació al sud. Per a corregir-ho, cal una renovació de cares i de rumb. És vital».
Si l'atenció als col·lectius municipals ha estat un dèficit que generava consens entre les veus estratègiques del partit, Més afronta un altre repte del bracet dels seus socis a Compromís: redefinir la seua relació; establir formalment quin és el grau de matrimoni. «Més enllà dels processos interns dels diferents partits de Compromís, la mare del corder és què fer en Compromís, si caminar cap a una federació o constituir-se en un partit únic, així com dotar al conjunt de la coalició d'unes estructures pròpies. Si alguna de les candidatures en el congrés de Més venguera aquesta carta, amb un plantejament ja consensuat amb els altres socis, tindria un as guanyador perquè suposaria tornar a il·lusionar a la militància», raona Puchades.
«La militància de Més, els Verds, Iniciativa i els independents no està esperant el resultat del congrés de Més o dels altres processos interns, sinó com resolem definitivament l'estructura i l'organització de Compromís, més enllà de la situació que arrosseguem ja fa més de 10 anys», insisteix, per a mostrar la seua preocupació «per l'ambient general previ al congrés de Més», que se celebrarà a mitjan octubre. «Veig un ambient de baixa intensitat. No observe, de moment, a la militància activa, i això m'inquieta», indica sobre un conclave orgànic que definirà el rumb i les cares dirigents del valencianisme per a la difícil missió d'abandonar l'oposició i recuperar la Generalitat Valenciana en els pròxims anys.