L’any 1993 el periodista Miquel Alberola va entrevistar Vicent Venturaen aquest mateix setmanari. Aleshores, Ventura, cinc anys abans de morir, es va definir com “un subjecte excessiu”. Era una descripció encertada, tal com demostra el seu currículum.
Aquest 26 d’abril es compleixen cent anys del naixement d’aquest periodista vocacional que es va reconvertir en empresari, en publicista, en economista i en un d’aquells polítics que treballaven còmodes a l’ombra sense la intenció de liderar res, però amb l’objectiu de canviar-ho tot. No ho va aconseguir, però va empentar per transformar un panorama que ell va descobrir desert quan va adoptar el seu posicionament polític definitiu.
I és que Ventura, que va nàixer a Castelló de la Plana sent fill d’un pare d’ideologia carlina, va festejar amb el falangisme ingressant al Frente de Juventudes com a responsable de premsa i propaganda. Va ser, aquesta, la primera evidència de les seues inquietuds polítiques i comunicatives, i la clau d’algunes portes que se li obririen posteriorment, com ara els diaris Levante i Jornada, ambdós de l’anomenada Prensa del Movimiento. En l’entrevista citada, Ventura explicava que el falangisme “no s’allunyava del món d’aquell moment”, a finals dels anys quaranta, ja que defensava qüestions com ara la reforma agrària o la nacionalització de la banca. “Jo m’ho creia de debò”, va dir-li a Miquel Alberola.
Però en algun moment aquella militància va canviar. Ventura va ser expulsat de Falange quan va fer veure que falangisme i franquisme havien acabat sent una cosa diferent. El seu referent polític era una persona que havia fet un pas similar anys abans, a principis dels anys quaranta. Es tractava de Dionisio Ridruejo (1912-1975), qui acabaria apostant per la socialdemocràcia.
Al seu torn, Ventura havia trobat altres ideòlegs pel camí que serien encara més decisius. El seu amic Joan Fuster, dos anys més gran que ell, encara no havia publicat els assajos que el catapultarien com a referent, però ja exercia la seua influència a través del món nacionalista que es començaria a gestar a partir de la segona meitat dels anys quaranta i que acabaria girant al voltant de l’escriptor de Sueca. Unes relacions incompatibles amb la militància de Ventura, que s’apuntaria al Partit Socialista d’Acció Democràtica que l’esmentat Ridruejo va fundar el 1956.
Aquest va ser, precisament, el partit amb què Ridruejo i Ventura participarien el 1962 en l’anomenat IV Congrés del Moviment Europeu, qualificat pel franquisme com “el contuberni de Munic”, ja que es va celebrar en aquesta ciutat alemanya. Per primera vegada, tal com explicava el mateix Ventura, el franquisme havia constatat l’organització de l’oposició des de l’exterior. Personalitats com ara el pare Batllori, l’exministre republicà Salvador de Madariaga, el poeta Marià Manent o l’històric dirigent socialista Rodolf Llopis van participar en aquelles jornades que, evidentment, es traduirien en represàlies contra Ventura.
Després del “contuberni”
L’amenaça franquista per la participació de Ventura en el “contuberni” el va fer quedar-se uns mesos a París, on es va instal·lar temporalment també la seua dona. Més tard aniria a parar a Dénia davant la prohibició temporal de residir a la seua llar. A la capital de la Marina Alta va ser acollit pel pare Espasa –Josep Espasa Signes–, un d’aquells eclesiàstics amb un compromís nacionalista irrenunciable. Un dels testimonis d’aquesta etapa de Ventura és Javier Orbea, que va conèixer el periodista quan encara era un xiquet. Carlos Orbea –el seu pare– i Ventura havien coincidit al Frente de Juventudes i els dos havien compartit afinitat per Ridruejo. “Consideraven que Franco era un traïdor i es van orientar cap a la socialdemocràcia, tot i que Ventura es va enrolar en el món del nacionalisme valencià arran la seua amistat amb Fuster”, recorda.
Orbea explica que, abans de ser acollit pel pare Espasa a Dénia, la primera casa a la qual va anar Ventura quan va tornar a l’Estat espanyol després del contuberni va ser la seua. S’ubicava al barri alacantí de Vistahermosa i el seu pare, empresari perjudicat per la seua desafecció al règim, encara mantenia contactes amb algunes de les persones més influents del món polític i judicial, fet que li va permetre acollir Ventura sense massa més conseqüències. La relació entre tots dos va ser tan estreta que anys més tard, el llavors futur president Jordi Pujol, va nomenar Orbea, a proposta de Ventura, com a conseller de Banca Catalana, quan aquest banc havia adquirit accions del també desaparegut Banco de Alicante, que l’acabaria presidint.
Abans de tota aquesta operació, gestada a inicis dels setanta i que el desaparegut Ismael López Belda va explicar molt detalladament, Ventura havia tingut temps de formar part del clandestí Partit Socialista Valencià (PSV), el primer d’inspiració fusteriana i fundat l’any 1964 per altres personalitats que adquiririen gran rellevància en el futur: l’alcalde de València Ricard Pérez Casado, el senador Alfons Cucó, el sociòleg Josep Vicent Marquès o l’editor Eliseu Climent.
El periodista J.J. Pérez Benlloch també estava en aquella llista i un dels primers records que té de Ventura va ser la seua arribada al setmanari València Fruits, que encara es continua editant i que ofereix informació econòmica del camp valencià. Xavier Ribera, que hi va entrar com a redactor per després ser subdirector i finalment director del mitjà, conta que es va fundar al 1962 i que aquella propensió de Ventura a escriure d’economia era paral·lela, en el fons, a la seua intenció de fer política. “L’economia i la política sempre tenen unes connexions claríssimes i, en un moment en què no s’autoritzaven els diaris d’informació general, Ventura es va orientar per parlar d’economia sempre amb l’objectiu de fer valencianisme”. Prova del rerefons polític d’aquest setmanari econòmic era el nom del seu director inicial, Martí Domínguez Barberà, a qui pocs anys abans havien obligat a dimitir com a director de Las Provincias arran les seues crítiques contra la gestió que el règim franquista va fer de la riuada d’octubre del 1957, que va causar una vuitantena de morts.
Segons el mateix Ventura, València Fruits va ser “l’únic lloc que em va acollir quan vaig tornar de París i la gent no em saludava pel carrer” per por. I tal com recorda Ribera, el periodista liderava una secció que combinava informació pròpia amb la que proporcionava l’agència Reuters per a fer una mena de butlletí en què es publicaven els preus de producció a València i els dels mercats europeus.
Publipress i Transició
El mateix Xavier Ribera, en un article recent a eldiario.es, definia Vicent Ventura com un “prior polièdric”. I és que, davant les dificultats imposades pel règim perquè exercira com a periodista després del “contuberni”, Ventura va apostar per muntar una agència de publicitat, Publipress, que acabaria sent una de les més importants de l’Estat. Ventura, sent empresari, també va trobar la manera de fer política a través d’aquesta agència, atès que el seu local, ubicat a València, era lloc de pas d’amics i coneguts i comptava amb treballadors amb una declarada implicació política, com ara l’escultor Andreu Alfaro (1929-2012), que exercia com a director creatiu; o Paco Jarque (1940-2016), responsable de fotografia.
L’esmentat J.J. Pérez Benlloch també va entrar a treballar en aquesta agència. Ell i Ventura van ser durant aquells anys els impulsors dels GARS, els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, en què també va participar l’economista alcoià Màrius Garcia Bonafé a partir de 1973 per a formar una mena de nucli que havia de donar continuïtat al desaparegut PSV i que acabaria integrant-se en la unitària Taula Democràtica del País Valencià, organisme d’oposició al franquisme. Els GARS van ser el precedent de l’imminent Partit Socialista del País Valencià (PSPV) de 1974, que quatre anys més tard acabaria fusionant-se amb el PSOE. Una decisió traumàtica que va fer que Ventura, que també havia contribuït a fundar Comissions Obreres al País Valencià, abandonara aquell partit. La seua intenció havia sigut la de fer una confederació de partits aliena a aquell PSOE totpoderós des del congrés de Suresnes, quan va rebre el vistiplau dels grans partits socialdemòcrates europeus per convertir la formació de Felipe González en el seu referent espanyol.
“Quan van oferir l’opció que tot el PSPV ingressara en el PSOE Ventura es va negar. No volíem un partit d’Espanya, sinó dels valencians, independentment dels pactes que poguérem fer”, recorda Pérez Belloch, qui assegura que Ventura “no tenia ambició personal en política, no li agradaven els enrenous interns ni les reunions: el que volia era canviar el país”. A partir d’aquell moment Ventura es va identificar temporalment amb el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) de Francesc de Paula Burguera (1928-2015) per posteriorment integrar-se en la Unitat del Poble Valencià (UPV), precedent del posterior Bloc Nacionalista Valencià, actualment anomenat Més i partit majoritari al si de la coalició Compromís.
Aquella UPV, inicialment constituïda com a coalició electoral entre el PNPV i l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, ja comptava amb Enric Morera com un dels seus militants més implicats. El fins fa menys d’un any president de les Corts Valencianes i actualment senador de Compromís recorda que a les eleccions valencianes del 1983, quan la UPV es va presentar encara com a coalició, ell mateix va elaborar un informe sobre aquella contesa electoral que va entregar a Ventura a la seu de Publipress. Morera treballava aleshores en Acció Cultural i no tardaria a dedicar-se plenament a la vida de partit. Ventura, passats els anys, seria el candidat valencià de la Izquierda de los Pueblos, candidatura nacionalista presentada a les eleccions europees del 1989 liderada per Juan María Bandrés, d’Euskadiko Ezkerra. Al número dos hi havia Gonzalo Vázquez, del Partido Socialista Galego que més tard s’integraria dins del BNG. I el tres, a proposta de la UPV, l’ocupava Vicent Ventura, qui poc abans, entre 1984 i 1986, havia sigut l’autor de l’última pàgina d’aquest setmanari durant els seus cent primers números.
Morera recorda que per al valencianisme polític “Ventura era un referent cívic més que de partit, un home que havia sigut amic de Joan Fuster, que havia lluitat contra el franquisme, una persona sabuda de tracte clàssic i amb un bagatge cultural i polític impressionant que es va voler implicar amb nosaltres, cosa que és d’agrair, quan a més era un convençut europeista”.
Ventura, en definitiva, va ser un subjecte excessiu, tal com ell mateix es definia. Una persona capaç d’estar a tot arreu, de construir el País Valencià des de qualsevol racó, de superar l’adversitat a la qual va ser sotmès per la persecució franquista implicant-se en totes les iniciatives possibles. El 1990 la Societat Coral El Micalet li va lliurar el Miquelet d’Honor i el 1995 rebria la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Enguany, per motiu del seu centenari, una comissió celebra l’efemèride amb representants de les universitats valencianes, dels sindicats STEPV, CCOO i UGT i de la Unió de Periodistes, que anualment entrega el Premi de Periodisme Vicent Ventura. Una manera que aquest homenot siga recordat de manera molt freqüent.