Doro Balaguer: el compromís discret i modest

Isidor Balaguer Marí, artista i activista política, moria fa uns dies a València, a 85 anys. Fem un repàs de la seua trajectòria com a fundador del PCPV i Unitat del Poble Valencià i de les seues reflexions al voltant de l'art o la política

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sense cerimònies ni escarafalls. Sense un gran soterrar civil amb personalitats de la política i la cultura fent colps de pit en filera índia parlant del difunt amb el “jo” per davant. Amb una discreció simbòlica, molt ajustada a la seua trajectòria.

El passat 29 de gener, l’artista i activista polític Isidor Balaguer Marí (València, 1931-2017) ens deixava. Tenia 85 anys. Rocío Sánchez, la seua companya, informava els amics del decés. Això va ser tot. Per desig de l’artista, el seu cos serà donat a la ciència, a la Facultat de Medicina de la Universitat de València, la institució que el va distingir el 2001 amb la Medalla d’Or, un dels pocs reconeixements institucionals que a atresorava. La Generalitat valenciana li retrà un homenatge pòstum. Merescut: la modèstia i discreció amb la qual Doro Balaguer gestionava el seu ascendent i la seua trajectòria política i artística potser han contribuït a invisibilitzar-les. Però són poc qüestionables.

“Mai no vaig tenir la impressió que la pintura ni la política arribassen, en cap moment, a constituir dedicacions amb opcions brillants de futur. Al cap i a la fi, jo era botiguer”, relativitzava l’interessat, en L’esquerra agònica. Records i reflexions (Afers, 2009), el llibre autobiogràfic que esdevingué el seu testament intel·lectual.

Doro Balaguer va nàixer al si d’una família de petits comerciants i industrials de València que gestionava una fàbrica de passamaneria al carrer de la Sang fundada per l’avi, Rafael Balaguer. Però no era una família petitburgesa qualsevol. Josep Balaguer, el pare, tenia inquietuds culturals i artístiques que el dugueren a participar en projectes com Taula de Lletres Valencianes o La República de les Lletres. També fou un aficionat a la pintura: seus són els retrats del patriarca, Rafael, tocant la guitarra. O d’un joveníssim Doro observant l’infinit, en posició de reflexió, amb la mà sota la barbeta i un llibre obert que no mira. “He tingut sempre dificultats per concentrar-me i retenir el que llegia. M’agradaven els pamflets curts. Les afirmacions rotundes i directes. No podia amb els informes polítics, llargs i pretensiosos. Crec que no he pogut arribar a llegir-ne cap fins al final”, reconeixia en les seues memòries polítiques.

Durant la guerra, el jove va a escola a l’Ajuntament de València, prop de casa. I en la postguerra a l’Institut Lluís Vives, centre en el qual no dura ni un any. “Obligaven a anar a missa i reclutaven xiquets per a flechas y pelayos”, recordava en referència a la revista infantil de Falange. La seua formació, en l’acadèmia Cabanilles, on va fer el batxillerat, fou “completament laica”. I es completà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, el pòrtic d’una estada a Madrid, en la dècada del 1950. Poc després marxa becat a París, ciutat en la qual “vaig aconseguir apropar-me a la pintura del meu temps, que era un dels objectius a què aspirava”. A França, a més, entra en contacte amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE), formació en la qual formalitza l’ingrés el 1957, quan encara “no havia llegit res de Marx”.

Cap al 1956, Balaguer es vincula al Grup Parpalló, juntament amb noms com els de Salvador Soria, Manuel Gil, Monjalés, Nassio, Eusebi Sempere o Andreu Alfaro. Malgrat tot, Balaguer ha mantingut amb l’art una certa actitud distanciada. “Crec que la història de la pintura contemporània és, si fa no fa, la història del mercat de la pintura, de les arts plàstiques en general (...) Un marchand espavilat pot ficar en la història de l’art qualsevol artista mediocre”, explicava en les memòries, abans d’aclarir que les malfiances no eren una condemna de la pintura o els pintors. “Ho he passat molt bé pintant, els anys de dedicació plena (...) Però crec que caldria situar la pintura en general en un àmbit més terrenal, menys espiritualista i segurament menys important”.

Comptat i debatut, una sèrie d’esdeveniments tallen la carrera artística de Balaguer. L’any 1960 fou empresonat tot just per haver participat en un congrés del partit comunista a Praga. Li fou retirat el passaport i ja no pogué tornar a París. A més d’això, hagué de fer-se càrrec de l’empresa familiar, cosa que interrompé definitivament el seus quefers artístics.

Parèntesi que no afectà el seu activisme polític. Balaguer no sols continuà vinculat als moviments contra el franquisme: de la mà de Joan Fuster i Vicent Ventura entrà en contacte amb la nova visió nacional que tant d’impacte va generar entre els intel·lectuals presents i futurs de la seua generació. A casa de l’intel·lectual de Sueca, freqüentada per Balaguer, es va crear la Fundació Renau, impulsada pel mateix Fuster i per Eliseu Climent. Josep Renau, fou, de fet, un dels grans referents polítics i artístics de Balaguer. I un dels seus grans amics.

Una doble militància esquerrana i nacional, que li proporcionarà protagonisme durant la Transició. Així, Balaguer és candidat pel PCE en les eleccions del 1977. En la propaganda electoral se’l presenta com “una mezcla de artista, intelectual y pequeño empresario, però sobre todo un comunista que ha pasado por Carabanchel y por donde ha hecho falta para luchar por las libertades”.

Balaguer, però, no s’hi trobava còmode, en un partit dividit entre purs i impurs. “A partir de la legalització vaig tenir el convenciment de pertànyer als impurs. No podia evitar la impressió de ser considerat com una mena d’intrús”, confessava en L’esquerra agònica. Tan sols la reconversió del PCE de València en el Partit Comunista del País Valencià (PCPV) va evitar momentàniament l’abandó de la sigla.

La marxa, amb tot, acabà produint-se. I Balaguer esdevé un dels fundadors d’Unitat del Poble Valencià (UPV), embrió de l’actual Bloc Nacionalista Valencià (BNV). L’artista i polític tampoc no en fa tot el recorregut. “A la Unitat hi havia un intent de refer el país d’una altra manera a la que avui proposa el Bloc. L’actual Bloc mira de fer un discurs més moderat, més comprensible per determinada gent. Aquest va ser, precisament, un dels motius pels quals vaig plegar”, explicava Balaguer en EL TEMPS l’any 2009. Allò que li hauria plagut era esdevenir “la consciència nacionalista”, distanciada “al màxim del regionalisme i el folklorisme”. Cal preveure que també del “valencianisme de comboi” institucionalitzat.

En tot cas, Balaguer mai no s’està de dir la seua. En el període 1980-1983, a través de la revista Trellat, impulsada amb Ernest Garcia i Gustau Muñoz. O, en època més recent, a través de columnes d’opinió en diversos mitjans. I en el mateix llibre, en el qual bolca les decepcions i frustracions provocades pel bipartidisme (“És absurd pensar que com més t’assembles a la dreta, més vots trauràs”, digué en aquesta revista) i per una esquerra erràtica i emmordassada que, no obstant això, pogué veure arribar de nou a les institucions.

Amb la jubilació, a més, tornà la pulsió pictòrica. I l’any 2011, a la Fundació Chirivella Soriano, penjà la seua única exposició individual, comissariada per Francesc Pérez Moragón i el desaparegut Carlos Pérez. El gran reconeixement al vessant polític i cívic de Balaguer resta pendent encara.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.