-Vostè va entrar ben jove en política. En quin moment s’hi va implicar?
-Tenia 15 anys i ho vaig fer a través del col·lectiu de Sagunt, que era del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), un partit molt reduït en aquell moment. Va ser al mateix moment en què s’hi va implicar, també, Enric Morera, president de les Corts valencianes. Els dos som de la mateixa generació i tenim la mateixa trajectòria.
-Quin va ser el seu primer referent polític?
-Joan Fuster, clarament. Vaig accedir al nacionalisme d’esquerres per la via de les posicions fusterianes. Soc llicenciat en filologia, i em vaig incorporar al nacionalisme com una opció intel·lectual i de cor.
-I a nivell institucional?
-En aquell moment no teníem referents institucionals.
-De fet, el Bloc i els partits precedents van haverde passar molts anys en la intranscendència. Aquest espai no va aconseguir entrar a les Corts valencianes fins que no es van bastir aliances amb altres forces d’esquerres. Molts dels actuals dirigents del Bloc defensen que la refundació que se’n durà a terme, que podriaincloure un canvi de nom del partit, s’emmiralla en aquelles operacions que van servir perquè el nacionalisme valencià guanyara més suports.
-Estic totalment d’acord amb això, perquè és la realitat. De fet, el PNPV ja va incorporar persones procedents del Partit Comunista, i fins i tot gent desenganyada que venia del PSOE. Gent que s’havia adonat, en termes generals, que els partits d’àmbit estatal no eren una ferramenta útil per a la reconstrucció nacional del país. Després vam tindre altres experiències, com ara les coalicions amb Esquerra Unida, i finalment, després es va construir una coalició que és Compromís i que ha funcionat molt bé. Però el Bloc, la Unitat del Poble Valencià (UPV) i el PNPV sempre van tindre clar el seu ADN i la seua línia d’actuació, que no és cap altra que el nacionalisme.
-Anem per parts. La direcció del Bloc va sotmetre a la militància el canvi de nom del partit. Només hi van participar un de cada tres afiliats. Vostè va votar alguna de les propostes?
-No vaig votar perquè entre les propostes no hi havia la de Bloc Nacionalista Valencià, és a dir, la de mantenir el nom del partit. La proposta que va fer la Comissió Organitzadora del Congrés (COC), i que naixia de la pròpia executiva, negava la possibilitat de mantenir el nom de Bloc Nacionalista Valencià. I per tant, pensàvem que les propostes estaven ja dirigides. No hi havia una llibertat real d’opció, perquè la de mantenir el nom no es contemplava. Aquesta és una de les qüestions que més m’han fet pensar que, d’alguna manera, no s’accepta un debat que siga absolutament plural. Es diu que es podrà votar al congrés, per descomptat. Només faltaria. Però en aquella mena de referèndum no es va contemplar la possibilitat de mantenir el nom, opció que podria haver guanyat perfectament. I per això pense que molta gent no hi va participar.
-Pensa que en el congrés podria imposar-se l’opció que es mantinga el nom del partit?
-Espere que la gent tinga clar que el nom no s’ha de canviar. El nom és important, perquè darrere del canvi de nom hi ha una proposta política que jo no compartisc.
-Hi ha qui pensa que la paraula nacionalista ha quedat un tant anacrònica en la política actual.
-Crec que la paraula nacionalista té tot el sentit que ha tingut sempre, independentment de la visió que es tinga des de fora. És la paraula que millor defineix la nostra convicció i el nostre projecte, que és la construcció nacional del País Valencià. Si no som nosaltres nacionalistes, qui són els nacionalistes valencians? Hi ha altres paraules que es busquen, com ara sobiranistes, que no deixen de ser eufemismes per ocultar una paraula que és cert que a molta gent incomoda. Perquè el nacionalisme incomoda. Justament, el que incomoda és el nacionalisme de progrés, el d’alliberament, el que representa el Bloc i altres forces polítiques arreu de l’Estat.
-S’ha parlat molt de la interpretació que hi ha a la ponència política, elaborada per l’executiva del Bloc i que serà la base del vuitè congrés del partit, del terme sobirania. Què és, segons vostè, la sobirania?
-La sobirania nacional s’aconsegueix a través de l’independentisme i del nacionalisme. Però quan la paraula sobiranisme s’aplica a altres àmbits de les reivindicacions polítiques acaba perdent el seu sentit. Se’n parla de sobirania alimentària, de sobirania ecològica o de sobirania feminista, i es vol equiparar i posar al mateix nivell reivindicacions com aquestes, que són molt importants, fonamentals. Però per als que defensem el manteniment del nom del partit i ens oposem a aquesta ponència política, l’eix vertebrador i la idea fonamental del Bloc ha de continuar sent el nacionalisme entès com un projecte de construcció nacional davant el que suposa el maltractament a tots els nivells de l’Estat espanyol. Si la paraula no agrada a algú, cal recordar que en nom del socialisme o del comunisme també s’han fet coses que no són, en cap cas, acceptables. I darrere del nacionalisme també hi ha moviments que no podem aprovar. Però entenem que allò que ens diferencia de la resta de forces polítiques és la prioritat per la qüestió nacional i la defensa de la dignitat del nostre país.
-Molta gent interpreta que el gir ideològic que es fa amb aquesta ponència té la intenció d’absorbir l’electorat de Podem, un partit que alguns consideren en perill d’extinció. Què en pensa?
-Aquesta qüestió té una orientació electoralista, estratègica i tàctica. Per a mi, l’estratègia del Bloc Nacionalista Valencià és Compromís, una coalició electoral que també té com a ingredients partits que posen l’accent més en l’àmbit social o en l’àmbit ecològic, àmbits que per descomptat formen part de la proposta del Bloc. Per tant, buscar votants fora de Compromís em sembla bé, però això no ens ha de fer renunciar als nostres principis. Això ens portaria a un altre tipus d’opció, una opció de l’esquerra perifèrica o regional que no té res a veure amb la lluita que estem plantejant des de fa tants anys. A més, estic convençut que aquesta és una equivocació estratègica, perquè parlem d’un nínxol electoral molt reduït en què ja hi ha molts partits mirant de ficar cullerada: hi ha Podem, hi ha Esquerra Unida... I hi ha molta gent d’aquest àmbit que mai no confiarà en una força nacionalista com la nostra, perquè tenen una visió pròpia del que ha de ser l’Estat espanyol i no comparteixen el nostre projecte. Podem coincidir en algunes qüestions, clar que sí, però no en allò que, per a nosaltres, ha de marcar l’agenda política.
-Ha detectat descontentament en les bases del partit per aquestes qüestions?
-Cadascú en té una visió. En la meua ciutat, en la meua comarca i en altres comarques i pobles trobe un cert desconcert. I no per part de gent que vinga d’una trajectòria política llarga, perquè ací compta el mateix la persona que duu afiliada quaranta anys que la que hi és des de fa mesos. Trobe, en una part important de les bases del partit, un desconcert, perquè no sabem cap a on ens volen portar. Hi ha, d’una banda, el sentit de pertànyer a un projecte, però sembla com si volgueren canviar els objectius d’aquest projecte.
-En quin sentit?
-Crec que tot això és el resultat de la frustració de governar. Governar comporta moltes satisfaccions, i crec que Compromís ha portat un aire nou, diferent a la política valenciana després de tants anys i tan negatius amb el Partit Popular a la Generalitat. Negatius no només per la corrupció, sinó també per la deriva conservadora en molts àmbits. I els últims anys s’han fet polítiques socials molt avançades, s’han impulsat projectes econòmics importants, s’han fet reformes modernitzadores... però governar també genera la frustració de no haver pogut dur a terme algunes de les polítiques que s’haurien volgut consolidar. Parle, per exemple, de la política lingüística o educativa. I això és normal. Però no pot fer girar el timó de la nostra política. Ja sabem en quin país vivim, ja sabem quines mancances té la nostra societat, però no per això hem de deixar els nostres objectius de banda. Hem d’aconseguir, en tot cas, que aquests objectius cada vegada siguen compartits per més gent.
-Abans d’aprofundir en les polítiques executades, li volia preguntar si vostè pensa que el Bloc ha de ser més valencianista o més d’esquerres.
-Jo crec que, per definició, el Bloc ha de ser un partit valencianista que ha de buscar la màxima acceptació de les seues propostes en el conjunt de la societat valenciana. Però evidentment el Bloc és un partit d’esquerres, un partit que defensa el territori des de postulats ecologistes i que defensa totes les llibertats en l’àmbit del feminisme i de la diversitat sexual. D’això no hi ha cap dubte. Però si alguna cosa ens ha de diferenciar i orientar la nostra acció política és el nacionalisme, entès com la defensa del territori, del poble, dels drets, del finançament i de les inversions. Perquè en definitiva, i en contra del que alguns afirmen, això va en benefici de les persones. Els valencians, tinguen la ideologia que tinguen, estan maltractats pel fet de formar part d’un territori que l’Estat espanyol porta maltractant des de fa dècades.
-També hi ha qui critica certa visió «valencianocèntrica» en la ponència. Com si les fórmules que es volen aplicar per garantir el creixement del Bloc es basaren en allò que ha servit perquè el partit cresca a la ciutat de València i, en canvi, no es tinga tant en compte la realitat de les ciutats i dels pobles més menuts.
-Nosaltres sempre hem sigut una força que va des de baix cap amunt, implantada a pobles, ciutats i comarques. Aquesta ha sigut sempre la base del nostre èxit. La base de l’èxit del nacionalisme ha estat la seua implantació allà on la gent ens coneix més directament i té més confiança en nosaltres. En molts casos, la gent no coincideix directament amb tots els postulats ideològics del partit. Hi ha gent que és més d’esquerres, gent que ho és menys, però la gent que confia en nosaltres i que després ens vota veu que som la gent de la terra que defensa els seus interessos. Saben que som la força que defensa els interessos de tots els valencians i les valencianes.
-Malgrat tot el que ha comentat, vostè mateix reconeix que la candidatura d’Àgueda Micó ho té tot a favor per guanyar. Per què?
-La candidatura d’Àgueda Micó és l’oficial, la que representa l’actual executiva i la que té el suport de molts càrrecs públics i de persones molt rellevants de perfil institucional. Això està fora de tota discussió. Però també crec que la candidatura de Coratge, encapçalada per Àlex Ruiz, cada volta atrau més gent i suma més suports, perquè crec que representa l’essència i el cor del Bloc. És la candidatura que, des d’una postura valenta –perquè s’enfronta a tot un aparell, integrat pels membres de l’executiva–, sense cap tipus d’hipoteca ni de contraprestació, presenta una postura clarament ideològica, amb les idees molt clares i amb la línia no només del que ha sigut el Bloc, sinó del que pensa que ha de continuar sent en el futur perquè el partit no es diluesca en altres opcions.
-En una entrevista al diari Levante-EMV, suggeria que fins i tot hi hauria militants del partit que votarien a favor de Micó, tot i ser més partidaris del candidat alternatiu, Àlex Ruiz.
-No només ho pense, sinó que ho sé. Hi ha gent que, legítimament, donarà suport a la candidatura d’Àgueda Micó, però que no està en la mateixa línia ideològica i que se sent més propera a l’altre candidat.
-Per què es dona aquest fet?
-Perquè la política té molts ingredients, com per exemple la necessitat d’assegurar-se un futur, o la confiança en l’opció que més opcions té per guanyar, que sovint pesa més que la simpatia que es pot tindre per la candidatura que té més possibilitats de perdre. Però jo crec que es pot donar una sorpresa. La candidatura de Coratge pot tindre molta força, perquè durant aquests anys de govern s’ha generat molt de descontent entre la base i entre molts càrrecs municipals del partit.
-Pensa que Àlex Ruiz ha guanyat opcions durant les últimes setmanes com per donar una sorpresa al vuitè congrés del partit?
-Crec que la candidatura està creixent. Evidentment, queda molt de treball per fer i no ho tindrà gens fàcil, perquè una candidatura oficial amb tant de suport compta amb molt d’avantatge. Però cal esforç fins al final perquè totes aquelles persones que estan d’acord amb els plantejaments d’aquesta candidatura alternativa hi confien, sense que això supose cap menyspreu per la candidatura oficialista. Segur que tota la gent vol el millor per al país i per al partit, però crec que la candidatura d’Àgueda Micó està molt condicionada pel que ha sigut el govern del Botànic, que ha tingut clars, però també molts obscurs. Crec que s’està donant un suport excessiu al PSOE, no només a les Corts, també al si del Govern valencià i de l’Estat. Crec que el Bloc, i Compromís en conjunt, han d’ensenyar les dents. No pot ser que ens tornen a enganyar amb el tema del finançament. Perquè aleshores haurem aconseguit una gran representació institucional, que era un somni de tot nacionalista, però després els guanys no estaran al nivell d’aquesta representació. Estem en política per aconseguir objectius, no només cadires. I evidentment que s’han aconseguit objectius, però no els suficients. I crec que ara mateix el Bloc hauria d’imprimir, al si de Compromís, una postura d’una certa distància per dir-li al PSOE que no es pot jugar amb nosaltres, perquè fer-ho significa jugar amb el futur del poble valencià.
-Deia que al candidat Àlex Ruiz encara li queda molt de treball per fer. Quin treball pensa que hauria de fer?
-Ha de continuar presentant-se en pobles i ciutats dia a dia per transmetre les seues idees, per intentar convèncer de la necessitat de reorientar la ponència política, de mantenir el nom i les arrels del nacionalisme, i convèncer la gent que la proposta de ponència política que es fa des de la candidatura oficial, coordinada per Vicent Marzà, és una renúncia als objectius. Això no ens ho podem permetre. I a més a més, no és necessari. No té cap justificació, perquè no estem en cap contesa electoral i perquè se suposa que mantindrem la proposta de Compromís, que tant èxit ens ha donat.
-Si el congrés és resol amb un resultat més ajustat del previst entre les dues candidatures...
-Estic convençut que hi haurà un resultat ajustat.
-En aquest cas, tem un enfrontament futur al si del partit?
-No. Crec que el partit té un nivell de funcionament capaç d’assumir perfectament les discrepàncies, però evidentment requeriria una cintura democràtica que a vegades ha faltat. Jo, durant aquesta fase prèvia al congrés, he estat preocupat precisament perquè el nivell de participació i representació en el congrés quedara perfectament clar, perquè algunes de les coses que es plantejaven des de l’executiva i des de la comissió organitzadora veia que tenien un cert dèficit democràtic.
-Com per exemple?
-Per exemple, que no es poguera votar telemàticament en una situació de pandèmia. O pretendre que la gent votara presencialment amb persones que no eren membres del Bloc. Això podia dissuadir la participació de determinada gent –sobretot la de més trajectòria militant– en el congrés. I en canvi, es facilitava la participació de gent que probablement estaria més alineada amb les tesis de la candidatura oficialista.
-Alhora, vostè s’ha mostrat molt crític amb la política impulsada pel conseller Vicent Marzà, un dels màxims dirigents del partit. L’acusa de no fer política valencianista.
-Vicent Marzà és el conseller d’Educació, Cultura i Esport, a més de coordinador de la ponència política del Bloc. Jo soc treballador de l’ensenyament, i li puc assegurar que en aquest àmbit hi ha molt de desconcert. Als claustres i als sindicats més sensibles a la qüestió lingüística hi ha una certa desafecció que a mi em preocupa molt. Això no són suposicions ni ganes de discrepar, sinó una realitat que es viu dia a dia als instituts. Hi ha moltes qüestions en què s’ha avançat, però en allò que és més sensible per a un partit nacionalista no s’ha avançat gens. La qüestió del plurilingüisme no està caient gens bé entre els sectors que hem apostat per la normalització lingüística i per l’ensenyament del valencià. Molta gent diu que si el decret de plurilingüisme l’haguera fet el PP o el PSOE hi hauria una revolta als instituts. Això no vol dir que en algunes comarques aquesta mesura no supose un cert avançament de la qüestió lingüística, però en els àmbits més normalitzats, on portem anys lluitant per la llengua, ha generat un desconcert i una desafecció que em preocupa molt. I diré més: crec que la ponència política del Bloc, coordinada per Vicent Marzà, és un reflex de la política de plurilingüisme: ens diluïm en una societat que no és massa reivindicativa en termes de llengua, oferim una solució que més o menys pot ser acceptable per tothom, que evidentment genera rebuig en els sectors més retrògrads, però que no genera adhesió en els sectors que més hem defensat la normalització lingüística. És cert que el secretari autonòmic [Miguel Soler] és del PSOE, però tota aquesta política es fa en nom de Compromís. I crec que no reflecteix el nacionalisme valencià ni allò pel que hem lluitat durant tant de temps.
-Des de la direcció del Bloc, en canvi, justifiquen que les lleis impulsades estan redactades amb la intenció d’evitar un xoc amb els Tribunal Superior de Justícia, que ja ha tombat algunes lleis valencianes.
-Evidentment, la justícia no ajuda, però hi ha algunes concessions gratuïtes, com ara l’ensenyament en anglès. D’altra banda, el xoc és inevitable. Nosaltres estem justament en política per superar els conflictes que ens presenta l’Estat espanyol, tant des de l’àmbit polític com des del judicial. Tenim moltes proves en altres comunitats autònomes, com per exemple en la nostra comunitat germana de Catalunya, que els polítics també estem per desafiar els reptes que se’ns imposen. Hem de ser molt més valents. El nostre lema ha sigut, durant molts anys, «amb valentia». Doncs és exactament això. Valentia. Per això deia que moltes voltes, la frustració de governar ens porta a la renúncia. Però aquest no és l’esperit d’una ponència política: ha de ser aspirar al màxim amb els nostres plantejaments. I quan governem, la realitat ens portarà allà on puguem arribar, però no hem de ser nosaltres els qui ens autoimposem les limitacions.
-De tots els consellers de Compromís, quin és, segons vostè, el que millor feina ha fet fins ara des de la Generalitat?
-Tots han fet coses bones. Evidentment, s’ha fet una política econòmica interessant. Crec que el conseller d’Economia, Rafa Climent, ha sabut portar un perfil de caràcter moderat, però ha tingut resultats molt importants. L’economia valenciana s’està recuperant en tots els seus àmbits, i la Conselleria d’Economia ha sabut interlocutar amb tots els sectors. Aquesta és, precisament, una de les mancances de la ponència política: nosaltres hem de ser un partit obert a la societat valenciana, no podem tancar la porta a ningú. Tornant a la pregunta dels consellers, crec que hi ha moltes polítiques desenvolupades per Vicent Marzà que estan molt bé, però no precisament aquelles que marquen la qüestió nacionalista. D’altra banda, crec que les polítiques socials que ha fet la vicepresidenta Mónica Oltra han sigut molt interessants i modernitzadores en matèria de cohesió social. I quant a la Conselleria de Medi Ambient i Agricultura, crec que els resultats són molt modestos.
-Parla de la gestió de la consellera anterior, Elena Cebrián; o de l’actual consellera, Mireia Mollà?
-Amb la Conselleria liderada per Elena Cebrián no em vaig trobar gens a gust. Ara veig que l’actual Conselleria de Medi Ambient no sap transmetre una política de proximitat i de suport a un món tan important com l’agrari. I en termes mediambientals, encara queda molta feina per fer.
-En aquesta dècada de convivència entre Bloc i Iniciativa, quin partit pensa que s’ha assimilat més a l’altre?
-Crec que Iniciativa del Poble Valencià és un partit modest i reduït, però és molt eficient en la seua rendibilitat política. I el Bloc ha demostrat molta generositat: és el partit majoritari al si de Compromís, però ha d’actuar així. No pot intentar suplantar a Compromís. En canvi, aquesta ponència política plantejada per l’executiva del Bloc intenta ser la ponència de Compromís. Com a ponència de Compromís, per cert, estaria bé. Però no com a ponència del Bloc.
-Per anar acabant, quin és el paper que ha de jugar el Bloc en política estatal?
-Joan Baldoví fa un gran paper: ha sabut situar-se en el Congrés dels diputats, té un discurs pròxim, fa propostes sensates i ha generat molta simpatia. Evidentment, tot això és positiu. I a més a més, s’han aconseguit coses. Però la resposta del Govern espanyol al model de finançament evidencia que no ens respecten. Els podem caure simpàtics, ens poden tractar amb certa condescendència, però evidentment no tenim força d’interlocució suficient com per marcar una agenda política al servei dels valencians, que és del que es tracta. Baldoví ho fa molt bé, però només tenim un diputat. I caldria marcar distància, ensenyar les dents i dir-li a Pedro Sánchez que els valencians no podem suportar durant més temps el maltractament que patim, perquè afecta a tots els àmbits de la nostra vida. Perquè no només som la comunitat pitjor finançada d’Espanya: som la comunitat pitjor finançada d’Europa, si tenim en compte els països que tenen comunitats, regions, lands, etc. És una vergonya, i tot fa pensar que es perpetuarà. Això ens ha de fer replantejar-nos la nostra estratègia amb el govern espanyol, i jo crec aquesta que passa per un distanciament clar amb el PSOE. Cal deixar clar al PSOE que no estem disposats a continuar donant-li suport si no demostra, amb fets i no amb paraules, que canviarà la seua actitud de menyspreu cap als valencians.
-D’altra banda, Joan Baldoví va participar en la campanya de Más Madrid a les eleccions a la Comunitat de Madrid, però no hi ha hagut més suports explícits del Bloc a altres partits arreu de l’Estat.
-A mi no m’agrada que Compromís, i menys encara el Bloc, participe en eixes campanyes. És una manera de desdibuixar el nostre espai polític. Ara que tenim una representació, no podem col·laborar amb forces que no ens aporten res.
-Ni a Madrid, ni a Catalunya, ni a Euskadi, ni a Galícia ni a cap lloc?
-En aquells espais on tenim relacions, com ara Catalunya, Euskadi o Galícia, sí. Tal com sempre hem fet. Si fora així, si es considerara que es fa en clau plurinacional, sí. Però participar només en una campanya vinculada a Madrid no té sentit. Fixe’s, també, en la involució política de l’Estat espanyol, on tot es recentralitza, tot passa per Madrid, i sembla que nosaltres anem allà a demanar alguna cosa. El que hem de fer és exigir, no demanar.
-Per acabar, deixe’m que li faça dues preguntes més. Primer, vostè és independentista?
-La independència és la resposta a les agressions de l’Estat. I per tant, els nacionalistes valencians som independentistes en el sentit que estem maltractats. Crec que no s’hauria d’obligar a ningú a conviure amb el seu maltractador. En el Bloc, crec, tots fem la mateixa anàlisi. Sentim que el nostre poble està maltractat per l’Estat espanyol. I no ho deixarà d’estar, perquè l’Estat ha demostrat la seua contumàcia. Fins i tot en sectors que no són nacionalistes, com ara l’empresariat, la gent entén això i molts diuen que quina sort tenen els catalans i els bascos de comptar amb partits nacionalistes i independentistes, perquè és l’única manera que siguen respectats. Aquesta és la realitat. I l’única manera que tenim els valencians per ser respectats és parlar de tu a tu. Si no hi ha respecte, sinó maltracte, jo no tinc perquè estar amb el maltractador. I si això és independentisme, jo soc independentista. Amb les polítiques de diàleg o col·laboració no hem aconseguit res. Estem pitjor que fa quaranta anys.
-I per últim, si Àgueda Micó és la candidata guanyadora en el vuitè congrés del Bloc, tal com sembla que ocorrerà, com imagina el seu partit d’ací a uns anys?
-És difícil de dir. La ponència, tal com està plantejada, tindrà esmenes importants que evitaran una deriva cap a posicions molt allunyades dels principis del nacionalisme. Jo calcule que si finalment tenim uns resultats que acaben estant equilibrats, la direcció del Bloc haurà de pensar cap a on vol anar. Si no és així, es podria generar una desafecció molt gran en les bases.