Córrer i nugar-se els cordons de les sabates va ser l'esport d'aventura que va practicar Compromís durant els seus vuit anys a la Generalitat Valenciana. Els valencianistes havien aconseguit la fita històrica d'accedir a responsabilitats de govern al País Valencià i la gestió va acaparar quasi totes les seues angúnies. És cert que els matrimonis de conveniència a les urnes amb Podem i el dilema shakespearià de què ser de major van agitar llargues discussions internes, però les urgències del dia a dia van ocupar les primeres posicions de qualsevol rànquing de preocupacions.
No hi havia temps per a altres maldecaps. L'enfortiment orgànic i l'elaboració d'una carta nàutica per marcar el rumb del principal vaixell electoral del valencianisme polític va postergar-se com aquella tasca apuntada a la pissarra de la nevera durant mesos, i més amb l'emergència de la covid-19. El congrés de Més-Compromís, el partit més nacionalista de la coalició valencianista, semblava un exercici d'aturar-se, agenollar-se per cordar-se les esportives i pensar cap a quina direcció s'havia d'avançar electoralment. No debades, s'hi va emprendre una refundació ideològica que va estar acompanyada d'un pla estratègic coincident amb altres esquerres nacionals de l'Estat espanyol.
Iniciativa del Poble Valencià, el soci ecosocialista de la cooperativa d'obediència valenciana, va engegar, fins i tot, una actualització política del seu programa per empentar cap a posicions encara més esquerranes durant el seu conclave intern del 2022. Aquella electricitat orgànica, però, va ser curtcircuitada per les estretors de la pandèmia i, especialment, per l'adeu forçat de l'exvicepresidenta Mónica Oltra. Compromís havia perdut la seua gran referent a les portes d'uns comicis de pronòstic ajustat per a revalidar l'estança de l'esquerra a la Generalitat Valenciana.
Amb els cordons de les esportives sense nugar, els valencianistes van ensopegar. La presència de Joan Baldoví com a cap de cartell en les votacions valencianes del 2023 va esmorteir la caiguda i, fins i tot, va permetre consolidar l'espai electoral sense Oltra. Aquella entropessada, però, va deixar com a principal ferida la pèrdua dels governs. Compromís s'havia quedat fora de l'executiu valencià i de l'alcaldia de València, la seua principal plaça municipal. Havien estat desnonats, com el PSPV i Unides Podem, per un tàndem conformat pel PP i la ultradretana Vox.
Sense temps a reaccionar, van haver d'alçar-se per teixir una aliança amb Sumar als comicis espanyols. L'entesa va permetre als valencianistes doblar la representació al Congrés, així com encetar un 2024 marcat per la discussió de com organitzar la coalició –si a través d'una federació o d'un partit únic– i pels congressos d'Iniciativa del Poble Valencià i Més-Compromís. Era el moment d'aturar el ritme i repensar la senda per recuperar un vigor a les urnes que d'ençà del 2019 s'havia perdut progressivament a cada contesa electoral.
El debat sobre la suma a les europees, on concorreran junt amb la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, va paralitzar temporalment les veus que reclamaven una meditació estratègica per engreixar una maquinària requerida de sessions de mecànic i d'una actualització del GPS. «El valencianisme polític necessita teixir més complicitats amb la societat valenciana per guanyar més suports i, en conseqüència, per tenir més possibilitats de retornar al govern», assenyala Vicent Flor, sociòleg, integrant de la coalició valencianista i autor de l'obra Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Editorial Afers, 2011).
«Compromís ha de fer una anàlisi de les seues errades i rearmar-se ideològicament per tornar a ser creïble. Al Govern valencià, vam pecar de gestionar el dia a dia i no vam practicar una política de llums llargues», expressa Ricard Chulià, militant de Més-Compromís que ha publicat l'assaig País Valencià: eixida d'emergència (Editorial Afers, 2024). «Cal enfortir la marca, reconnectar amb les noves demandes socials i ciutadanes, generar nous referents i tornar a xafar més carrer», assenyala Idoia Arreaza, politòloga, assessora al Congrés dels Diputats, responsable demoscòpica a l'àrea d'estratègia de Més-Compromís i membre de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc.
Proximitat, arrel municipal i nous lideratges
El capficament en les urgències de la gestió quotidiana va deixar les estructures internes sense les cures necessàries. O, si més no, així ho apunta Amadeu Mezquida, autor de l'obra El valencianisme enfront d'Espanya. Una anàlisi estratègica (Riurau Editors, 2015), politòleg i cervell de les campanyes de Compromís a València: «Compromís pateix d'estancament orgànic. Sent una coalició estable durant anys, s'ha quedat com a una estructura obsoleta de cara a la militància. No existeixen mecanismes àgils per solucionar els problemes que sorgeixen als col·lectius locals, els quals s'acaben enquistant i provoquen, de vegades, que un col·lectiu decaiga».
«La base de Compromís és municipalista i, per tant, l'existència d'aquesta problemàtica orgànica és preocupant. Cal una direcció que elabore una estratègia d'implantació municipal. Estar a l'oposició ens dona més temps per analitzar en quins municipis tenim més vots, en quins comptem amb més marge de creixement, en quins va quedar-se l'esquerra a casa i en quins no tenim un col·lectiu. És fonamental. Molt més important que el debat entre federació o partit únic. Mentre l'estructura siga eficient, no importa la fórmula. Cal deixar de pensar en si ets d'un partit o l'altre de Compromís i actuar tots a una», planteja, qui va dimitir temps enrere de les seues responsabilitats a l'executiva nacional de Més-Compromís per diferències amb la direcció.
Un dels dèficits de la coalició valenciana seria el seu rendiment electoral a ciutats mitjanes. «El valencianisme havia patit històricament per entrar a les grans ciutats. És paradoxal que després d'assolir bons resultats en aquestes places experimentem problemes a les ciutats mitjanes del País Valencià», indica Flor, el qual detecta «un repte en el relleu d'una generació que tenia molt de prestigi als pobles i que ha deixat de fer política per una qüestió biogràfica». «Hem de ser conscients de la nostra essència municipalista, que en molts municipis partim de les associacions veïnals, de les bandes de música, d'espais de festes i culturals, etc. Crec que s'ha de tornar a explotar aquesta via. Ens hem d'aproximar a l'espai de l'associacionisme i de l'activisme», ressalta Arreaza.
«Per aconseguir un creixement en la militància i expandir la nostra implantació, s'ha de recuperar la flexibilitat i l'autonomia que teníem els col·lectius locals, així com obrir, de nou, el partit a la participació. Hem passat d'una discussió molt horitzontal, com ara al reglament de primàries que va elaborar-se abans del 2015, a una direcció que s'ha blindat de les bases», incorpora Chulià. «Compromís ha de tornar a l'origen, a ser la força de proximitat de la gent, aquella que li parla de tu a tu», incideix Mezquida. «Tampoc s'ha d'ignorar l'actual context de poca politització després de quasi dues dècades d'una forta saturació social amb la política», apunta Arreaza.
Aquesta circumstància seria un fre als temors de diferents sectors de la força valencianista d'una possible implantació territorial de Sumar al País Valencià. «Compromís ocupa l'espai valencià de progrés que van apuntar determinats sociòlegs i que va batejar així Enric Morera [expresident de les Corts Valencianes]. L'espai ha estat amenaçat pels successius projectes de l'esquerra espanyola, però mai ha estat real, perquè són creacions de dalt cap a baix. Per aquest motiu, s'han de cuidar els col·lectius locals. Em preocupa més Ens Uneix que Sumar», reflexiona Mezquida.
«Calen estratègies diferenciades per a créixer a cada comarca i municipi del País Valencià. I un projecte com Compromís ofereix aquesta possibilitat, ja que les seues variables, és a dir, el valencianisme, l'esquerranisme, el feminisme i l'ecologisme, són molt interseccionals. Aquests factors ens ajuden per adaptar-nos a cada realitat i potenciar la variable que més interesse estratègicament. Això facilita que puguem integrar a poc a poc electors i, fins i tot, antics militants de Podem i EUPV», argumenta Arreaza. «No podem aspirar a ser un partit nacionalista valencià, sinó que hem de ser l'esquerra nacional valenciana, un partit catch-all com ho són ERC, EH Bildu o el BNG», exemplifica Mezquida.
La construcció de lideratges és una altra de les claus de volta electorals. «A Compromís, tenim un problema molt gros de lideratges. No s'ha preparat cap relleu per a la generació d'Oltra, Morera, Baldoví i [Joan] Ribó [exalcalde de València]», subratlla Chulià. «S'han de tenir referents que apel·len diferents públics, però la construcció de líders mediàtics només és possible en la televisió i la ràdio estatal, que són el que consumeix massivament la gent. En aquest cas, Àgueda Micó té una oportunitat d'or com a diputada al Congrés», complementa Mezquida, que destaca «el talent del grup de les Corts Valencianes» i «la necessitat de la formació interna» per forjar nous referents.
Redreçar el rumb
Al repte de l'engreixament orgànic, se suma la definició de la senda estratègica de Compromís, especialment en les seues aliances electorals. «S'ha de fugir de l'actual inèrcia i establir una direcció estratègica coherent, que permeta explicar els acords amb Sumar. Compromís no té una fórmula reeixida per a presentar-se a les eleccions estatals i europees, i sovint ha d'escollir entre jugar a quedar-se sense representació si concorre en solitari o en candidatures més àmplies on l'encaix és difícil per la visió madrilenya de com s'articulen les coalicions i perquè no conceben que apostem per una agenda pròpia. S'hauria de treballar per trobar fórmules a les estatals que impliquen aliances territorials», raona.
«No s'ha d'oblidar que el valencianisme és influent, però minoritari a la societat valenciana i víctima d'un vot dual a les eleccions espanyoles. El valencianisme ha de ser pragmàtic. És millor assumir contradiccions que ser extraparlamentari. Una altra cosa seria que s'entrara en un procés de dissolució en una opció espanyola, però això no ha ocorregut», esgrimeix Flor. «No és contradictori estar a un grup parlamentari amb altres forces i mantenir l'estricta obediència valenciana. S'ha de ser pragmàtic. De moment, la relació amb Sumar és positiva per als interessos estratègics i polítics de Compromís», valora Arreaza.
L'aliança amb Sumar, però, no sols genera opinions positives. «És cert que tenim un vot dual com també li ocorre al BNG, però no s'ha de menystenir que tenim un sol electoral que no ens fa patir per la representació a Madrid quan concorrem en solitari. És un terreny fèrtil que s'hauria de llaurar perquè donaria molts fruits a les eleccions valencianes», al·lega Chulià. «Compromís és una fórmula reeixida amb la qual creiem menys que ho fan els votants. La relació amb Sumar hauria de ser la que tenim amb el PSOE», puntualitza.
«L'homologació amb l'esquerra espanyola ens ha fet perdre la transversalitat que teníem en 2015, quan vam captar una bossa gens menyspreable d'electors del PP. Si apostem per la nostra marca i confrontem l'actual model econòmic fonamentat en el turisme que defensen les elits del PP, però no els seus votants, podem créixer electoralment. És una aposta estratègica que ens faria guanyar votants de moltes bandes, com ara procedents del PSOE», argüeix. «Compromís ha de definir i exhibir quines són les seues propostes polítiques per resoldre problemes com ara l'accés a l'habitatge», arredoneix Flor.
Reconnectar socialment
La coalició d'estricta obediència valenciana també precisa de tornar a fer match amb la seua base social, de la qual, de vegades, pot haver-hi distanciament quan s'assumeixen tasques governamentals. «Compromís ha de ser la veu política del valencianisme social. S'ha d'imbricar molt amb la societat civil i no tancar-se. La base social s'ha de tenir molt en compte i evitar situacions com les ocorregudes durant aquests vuit anys de govern on va haver-hi molts peròs de l'associacionisme pel valencià amb la política lingüística que s'hi va desplegar. Ha de tornar a teixir complicitats, com quan va néixer com a coalició», analitza Flor.
Amb la vigent ponència política de Més-Compromís oferint eines per teixir enteses amb els moviments socials, el nou text que s'està elaborant aposta «per una reconnexió amb diferents àmbits econòmics, socials, polítics, cívics i culturals del país», segons desgrana Arreaza. «No ens podem blindar davant les crítiques dels moviments socials. La millor aliança de l'esquerra transformadora al govern són aquells col·lectius que et critiquen per anar-hi més enllà. Hem de ser la corretja de transmissió dels sindicats, de les entitats per la llengua o dels col·lectius en defensa del territori», advoca Chulià.
«El valencianisme és un moviment que va més enllà d'un parit polític i no pot ser que els diferents agents actuen per separat. S'ha de tenir mentalitat abertzale, treballar de manera coordinada i crear sinergies amb els grans sindicats de país, les associacions cíviques, els centres de pensament, etc. S'ha de generar un sentiment de pertinença a un moviment, com quan es diu que ets del rotllo», exposa Mezquida. «S'ha d'aconseguir que hi haja aquesta identificació a l'empresa, als mitjans, a la política, a tots els àmbits», referma. Tota una apel·lació a un activisme valencianista per enfortir la musculatura de Compromís.