Qui era secretària general, Àgueda Micó, ara és diputada al Congrés. Qui era diputat al Congrés, Joan Baldoví, ara és síndic a les Corts. Qui era síndic, Fran Ferri, ara treballa com a enginyer i està fora de la política. I qui era el principal conseller en el Govern valencià, Vicent Marzà, ara és eurodiputat.
El juny de 2021, quan va celebrar-se el darrer congrés del Bloc Nacionalista Valencià —que esdevingué el congrés fundacional de Més Compromís—, ningú no hauria gosat fer un pronòstic com aquest. Micó es dedicava exclusivament a l’àmbit orgànic i ningú no la veia traspassant aquella ratlla, Baldoví era tan indestriable del Congrés com els dos lleons que el presideixen, Ferri no deixava de sonar com a possible conseller i Marzà constituïa el principal valor de la formació. Una formació d’estricta obediència valenciana que tenia en la política valenciana —i no en Brussel·les— el seu principal camp d’actuació.
Però, en efecte, tots aquests canvis són una realitat. I n’hi ha hagut més: Enric Morera no presideix les Corts, sinó que és senador, Papi Robles s’ha erigit la principal referent de Compromís a l’Ajuntament de València després de l’eixida de Joan Ribó i Rafael Climent, feliçment jubilat, sempre podrà dir-li a la seua neta que va viure els vuit anys del Botànic des de l’interior del Consell. Tan sols Ximo Puig i Gabriela Bravo poden presumir d’això.
La pèrdua de la Generalitat Valenciana, ara fa un any, introdueix encara més incertesa al pròxim congrés del partit. I no és poca cosa. El caràcter assembleari de Més propicia que cada quatre anys es produisca un xoc de plaques tectòniques entre els oficialistes i els crítics. Una tònica que no es va trencar amb l’arribada al poder, en 2015, i que amenaça de multiplicar-se ara, amb la pèrdua de tot el poder supramunicipal. De fet, ja hi ha tres aspirants a la secretaria general.
El caràcter assembleari de Més propicia que cada quatre anys es produisca un xoc de plaques tectòniques entre els oficialistes i els crítics.
D’una banda, Amparo Piquer, de Rafelbunyol (Horta), qui exerceix la funció de secretària general des de la renúncia de Micó, ara fa dotze mesos. Ella era la seua mà dreta, la seua responsable d’organització. D’una altra, la diputada a les Corts valencianes Mònica Àlvaro, de Vila-real (Plana Baixa), qui representa el corrent sobiranista Bloc i País, a què estan adscrits prop del 10% dels militants. I, en tercer lloc, David González, exalcalde d’Oliva (Safor) que reclama un gir però no exactament en la mateixa direcció que aquest sector. La nòmina d’aspirants al lideratge de Més podria no quedar-se ací. Sura la possibilitat que fins i tot hi haja una quarta via.
Qualsevol moviment a Més tindrà conseqüències directes al conjunt de Compromís. No debades, estem parlant del seu pal de paller, de la formació que suma més militants que la resta de la coalició. En xifres redones, Més en té 3.700, Iniciativa uns 1.000, Verds-Equo uns 400 i un miler de persones més estan afiliades a la marca Compromís, tot i que gaudeixen de menys drets.
En paral·lel al procés congressual de Més transiten les converses per constituir Compromís com una federació estable. Després de prop de 15 anys de vida en comú, aquest pas es consumarà en passar el congrés de Més, cosa que soterrarà la fórmula actual, més semblant a una UTE electoral. Així doncs, què hi puga dir la militància —sobre la relació que anhelen mantenir amb les formacions germanes— serà determinant.
Mar de fons
El setembre de l’any passat, quan Àgueda Micó ja havia recollit la seua acta de diputada, l’executiva de Més va escollir Amparo Piquer com a nova secretària general. El partit considera incompatibles els màxims càrrecs orgànics amb la política institucional, raó per la qual es va decidir aquest relleu natural.
Piquer havia treballat colze a colze amb Micó i encarnava la línia continuista, però no havia estat triada directament per la militància, sinó en una mena d’abdicació. Un mes i mig després, al novembre, el consell nacional de la formació va validar la seua proposta de celebrar el següent congrés en octubre de 2024, tal com desitjava a fi de guanyar temps i preparar amb calma les eleccions europees del 9 de juny. La política d’aliances de Compromís, un dels aspectes que desperta més rebuig, acostuma a ser procel·losa.
Aquesta interinitat tan llarga, d’un any, ha deixat en suspens el debat necessari i ha disparat el malestar intern. Quan la militància de Més acudisca al congrés ja farà un semestre del congrés extraordinari en què Diana Morant va rellevar Puig al capdavant del PSPV i de la reelecció de Rosa Pérez Garijo com a coordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV).
Una de les grans crítiques és la cooptació de càrrecs per part d’un grup reduït de persones en detriment d’un debat aprofundit sobre què és i què vol ser Més
Piquer, la líder del partit, justifica el tempo i es felicita per les converses que va capitanejar amb vista als comicis europeus: “En aquella negociació vaig notar la pressió de la nostra organització, però, per damunt de tot, vaig defensar el meu país i el meu partit; vam deixar molt clar que o aconseguíem el número 3 de la llista o ens alçàvem de la taula”. Precisament això, la cooptació de càrrecs per part d’un grup reduït de persones en detriment d’un debat aprofundit sobre què és i què vol ser Més, és allò que molts critiquen al si de la formació.
Els acords amb Sumar han proporcionat dos escons en lloc d’un, però, a Madrid, la visibilitat d’Àgueda Micó i Alberto Ibáñez és netament inferior a la de Baldoví. I l’acta d’eurodiputat de Marzà no amaga la sensació pèssima que les europees han deixat a l’òrbita de Sumar, que ha provocat la dimissió de Yolanda Díaz com a coordinadora.
La pròpia Micó va anunciar, 48 hores després de la desfeta, que Compromís “no prendrà part de cap reagrupació de l’esquerra espanyola a l’àmbit estatal”. Un missatge que no va caure gens bé entre els companys del grup parlamentari al Congrés, sobretot perquè Marzà ha obtingut escó a Estrasburg —el tan batallat 3 de la llista— mentre que IU i Més Madrid —que hi ocupaven el 4 i el 5— no en tindran cap.
Significa això que en una hipotètica repetició electoral ja no hi hauria una aliança de Compromís amb Sumar i la resta de forces amb què va anar-hi de la mà el juliol de 2023 i el juny passat?
“Dependria de les expectatives electorals i, en qualsevol cas, seria en base a una negociació bilateral”, subratlla Piquer. “Caldrà fer allò que més convinga Compromís”, afegeix. Ella remarca que la coalició valencianista és “referent” de moltes altres forces progressistes de l’Estat i que, “malgrat l’absència de Mónica Oltra”, van aconseguir 15 diputats sobre un total de 99 a l’hemicicle valencià. Un resultat que atribueix a “la implicació enorme dels i les militants durant la campanya”, però que va ser insuficient per a revalidar el Botànic.
L’escolta a la militància és, justament, un dels aspectes que els crítics troben a faltar més. Per exemple, a l’hora de negociar amb forces com Sumar.
Mònica Àlvaro, de Bloc i País, recorda que van recollir “460 signatures en un cap de setmana” per a plantejar una consulta a la militància sobre les preferències amb vista a les eleccions europees. Una demanda que no fou atesa. “La democràcia interna, a Més, ja és molt escassa”, lamenta.
En el cas de l’aliança europea amb Sumar, els afiliats de les diverses forces que integren Compromís únicament van tenir l’oportunitat de ratificar l’acord en qüestió. “Això és com dir-nos si volem menjar arròs a banda, no si preferim menjar arròs a banda, arròs al forn o la paella de tota la vida”, expressa Àlvaro amb un símil gastronòmic.
La consulta, a més, no va despertar un gran entusiasme. La participació va ser de només el 40%, amb un 72% de vots afirmatius i un 23% de contraris. En general, prima el descontent amb aquests acords.
Àlvaro fou una de la desena de persones que ja van dimitir de la direcció de l’antic Bloc quan l’any 2015, poc després d’arribar a la Generalitat, Compromís va tancar un acord amb Podem per als comicis estatals del 20 de desembre. En el consell nacional del Bloc —màxim òrgan entre congressos— que va ratificar aquella entesa, els vots favorables i els contraris —76 i 66— van anar d’un pèl.
“Jo les crítiques les focalitze, sobretot, en la poca obertura i autocrítica que se n’ha fet”, exposa David González, qui milita al partit des dels 23 anys i qui en la segona legislatura botànica amb el Botànic va comandar l’Institut Valencià d’Estadística (IVE).
El ben cert és que l’anterior congrés de Més —l’últim del Bloc amb aquesta denominació— propugnava una gran obertura que permetera l’aterratge de persones pròximes a projectes en decliu, com ara Podem o EUPV. El lema era “la revolució valencianista”, però molts no l’han percebuda del tot.
El tràmit de l’abdicació de Micó en favor de Piquer pot concloure amb una veritable revolució, com ho seria la victòria dels crítics
“Estem perdent vots des de 2015 i la resposta a la pèrdua de la Generalitat i la renúncia d’Àgueda a la secretaria general va ser dilatar el congrés més d’un any, cosa que em sembla una gran anomalia democràtica”, diu González. Comptat i debatut, el tràmit de l’abdicació de Micó en favor de Piquer pot concloure amb una veritable revolució, com ho seria la victòria dels crítics. En el seu cas, González representa un col·lectiu divers, amb implantació a cada comarca. “He detectat que a moltes agrupacions hi ha un cansament i una manca de renovació notable, cosa que repercuteix en els nostres resultats”, apunta.
Un exemple d’això són les primàries obertes a la ciutadania per a dissenyar les llistes, que ell reformularia en profunditat, perquè, segons alerta, fomenten “l’excés d’individualisme”. Al seu parer, les primàries “s’han desvirtuat, o més ben dit, les hem desvirtuades amb inscripcions massives d’amics i coneguts que les adulteren per complet”. El seu equip proposa avançar-ne la inscripció a més mesos i que el participant pague una quota simbòlica a fi de mostrar una adhesió real al projecte.
Fusió de candidatures?
De cara al congrés del cap de setmana del 19 i 20 d’octubre, Àlvaro i González comparteixen les esmenes a la ponència de l’altre. Ara bé, les seues opcions de guanyar el conclave passa per la fusió d’ambdues candidatures. En el congrés anterior, Àlex Ruiz, amb tot l’aparell en contra i en un moment bastant més dolç del partit, va aconseguir el 37% dels vots, i el canvi de nom va concentrar un 40% de rebuig.
Atenció, doncs, perquè el malestar, hi és. I ha crescut amb el pas del temps. Piquer és ben conscient que la seua reelecció —la primera en un congrés— no serà plàcida. S’ho haurà de treballar.
“Ens cal un congrés d’unitat, tenim temps de parlar-ne”, argumenta ella. Opina que la política de pactes ha de marcar-la la direcció i que no pot sotmetre’s a una deliberació prèvia a través d’una consulta. “Quan escollim una direcció, és perquè prenga decisions com aquesta”, continua.
Piquer valora la penetració del corrent sobiranista Bloc i País a les comarques centrals, però emfasitza que Més té la missió d’adreçar-se “a un país molt divers”. “Això no justifica que, en la nostra comunicació pública, optem pel castellà en alguns llocs”, li rebat Mònica Àlvaro.
“Qui de Més pot dir que és nacionalista i que jo no ho soc? No, no són més nacionalistes que jo”, afirma Amparo Piquer
L’actual secretària general —al consell nacional del setembre de 2023 fou elegida amb 100 vots a favor, 7 en contra i 5 abstencions— confirma que Compromís esdevindrà una federació properament, i que el model d’EH Bildu s’hi assemblarà prou. “Ells, per cert, també estan immersos en un procés d’obertura, ja no s’hi veuen banderes dels presos als seus mítings”, diu Piquer. “A mi em molesta molt quan ens diuen que hem pervertit el nostre discurs, que ja no som nacionalistes... Qui de Més pot dir que és nacionalista i que jo no ho soc? No, no són més nacionalistes que jo. El rumb d’un partit el marca la ponència aprovada al congrés anterior, i la de 2021 va obtenir un suport del 80%”, raona Piquer.
“Parlen de Bildu, però a les últimes eleccions gallegues no ens vam posicionar obertament del costat del BNG perquè també s’hi presentava Sumar”, replica Mònica Àlvaro, que veu factible un Més “sobiranista” i un Compromís que també ho siga. “De fet, érem més nacionalistes el 2015 que no ara”, es plany. Àlvaro, d’altra banda, és més partidària d’un partit únic que no de federar-se amb Iniciativa i els Verds.
Mònica Àlvaro: “Treballarem a fons per una llista conjunta amb el grup de David, per part nostra no quedarà”
“La candidatura de David constata que el malestar és molt estès”, continua ella. “Hi ha moltes sectorials de Compromís que no funcionen, el consell general de la coalició s’ha reunit dues o tres vegades en 12 anys... Són coses que no ens semblen normals”. Per això anuncia que, des del Bloc i País, “treballarem a fons per una llista conjunta amb el seu grup, per part nostra no quedarà”.
Àlvaro no vol ni sentir parlar de més acords amb l’esquerra espanyola i limitaria les converses “a les forces sobiranistes”: BNG, EH Bildu, ERC, Més per Mallorca... “Allò que ens havien venut com a plurinacional, no ho era”, diu en relació als acords de Compromís amb Podem, en 2015 i 2016, i amb Sumar, en 2023 i 2024.
Així com Bloc i País funciona de fa temps, el grup de González va engegar a rodar el setembre passat. “Som gent que no se sent totalment identificada amb el projecte actual de Més”, indica. Les converses entre ells s’han prolongat en el temps i han derivat en la presentació de 45 esmenes a la ponència política i 11 a la d’estatuts. “No és una qüestió de David González, sinó d’un grup de gent que ha decidit que siga jo qui done la cara”, matisa.
“En passar a l’oposició, hem aprofitat molt poc l’experiència de govern assolida al llarg de vuit anys”, lamenta González. “Hem de demostrar que som un partit de govern fent oposició”. A ell sí que li fa el pes la fórmula de la federació. Però urgeix a “revalencianitzar” Més Compromís. Com?
David González: “Les nostres aliances amb l’esquerra espanyola han fet que el nostre electorat més fidel perceba una pèrdua del pes del valencianisme”
“No dic que l’actual direcció no siga valencianista, però a causa de les nostres aliances amb l’esquerra espanyola, el nostre electorat més fidel ha percebut una pèrdua important del pes del valencianisme... Hem d’esforçar-nos molt més per tal de no tenir aquesta dependència de l’esquerra espanyola”, rebla González, qui és conscient, no obstant això, de la necessitat de tenir un altaveu al Congrés dels Diputats, encara que això comporte pagar algun peatge. “No podem dir que, des d’ara, no arribarem mai més a acords preelectorals amb l’esquerra espanyola, però hem de ser capaços de lligar millor els acords i obtenir-ne els màxims rèdits possibles”, sentencia.
González no se n’oposa, a l’obertura de Més. “Aquesta voluntat figura al nostre ADN, hi milite des dels 23 anys i sempre he vist el Bloc, i ara Més, tractant d’eixamplar el seu espai”, comenta. Per això, amb vista a les eleccions valencianes de 2027, no renuncia a un possible acord amb les forces situades a l’esquerra del PSPV. En especial, és clar, EUPV i Podem: “No sé si hi haurà o no un acord amb l’esquerra transformadora, però, en cas que n’hi haguera, tinc molt clar que Compromís hauria de liderar-lo amb nitidesa”.
Un escenari que, de moment, Piquer ni tan sols no es planteja. “L’obertura sempre és positiva, però queda tant de temps per saber què pot passar... Caldria seure a parlar amb cada partit i veure en quina situació es troba cadascú. Un partit ha de ser útil a la societat, però de cap manera no acceptaríem una sopa de sigles. Aspirem a presentar la millor proposta electoral, però de cap manera no dissoldrem el nostre missatge”.
Molt abans serà el congrés de Més. Ella s’ha marcat el repte d’eixir-ne “units, molt units”, i avança que buscarà acords amb tothom. “No pot repetir-se el congrés de 2016”, expressa, amb la funesta bicefàlia d’Àgueda Micó i Rafa Carbonell en la memòria. El problema és que, de mala maror, n’hi ha molta.
Abans no arribe el congrés, Piquer ja haurà acabat de llegir Ni fet ni desfet, el llibre de Natxo Escandell que porta entre mans. No ha fet una ullada encara, però, a El valencianisme líquid, d’Antoni Rubio, ni a País Valencià, eixida d’emergència, del membre de Bloc i País Ricard Chulià, dos bons manuals per a entendre el perquè del desencant que batega al si del partit.