-Tot allò que està ocorrent aquests dies resulta familiar: una entitat financera no massa coneguda entra en crisis; les autoritats criden a la calma; els bancs centrals es mobilitzen; els inversos busquen refugi; les borses cauen; els bons pugen; i l'or també. L'olor, en definitiva, és de crisi financera. Estem a l'inici d'un problema que es pot contenir o d'alguna cosa de molt més gran dimensió?
La situació que vivim no té res a veure amb la Gran Recessió. Crec que el cas del Silicon Valley Bank es pot contenir, si bé revela errors greus de supervisió. Resulta inacceptable que després de 2008 hi haja entitats de rellevància, com el Silicon Valley Bank, que queden fora del perímetre regulador de la Reserva Federal.
Després de 2008 es van implantar mesures de control i supervisió estrictes per evitar un altre episodi com la Gran Recessió, però l'administració Trump, amb el suport del Partit Demòcrata, va debilitar l'activitat reguladora, en establir que els bancs mitjans i xicotets no havien d'estar sotmesos als stress tests.
En el cas del Silicon Valley Bank hi havia problemes de balanç molt perceptibles, que es podrien haver abordat molt abans i ens haurien evitat els problemes de pànic que s'han donat. Perquè ni per mida, ni per la interacció amb altres entitats, hi ha cap element que justifique el pànic. El problema és que en el món actual qualsevol petita circumstància es magnifica molt ràpidament.
-Tanmateix, Larry Fink, president, CEO i fundador de BlackRock, la gestora més gran d'actius del planeta, amb 8,6 bilions de dòlars sota gestió, afirma que la crisi bancària iniciada pel col·lapse del Silicon Valley Bank pot ser encara pitjor que la crisi financera de 2008.
És veritat que hi ha hagut altres bancs regionals en situació d'aparent debilitat, però molts han rebotat en borsa a partir del segon dia perquè l'actuació de les autoritats ha estat ràpida i s'han garantit tots els dipòsits. La caiguda de Silicon Valley Bank és una qüestió estrictament estatunidenca i no sembla que el contagi més enllà estiga en l'horitzó més immediat.
"No hi ha motius per al pànic. Els bancs tenen una supervisió més estricta"
S'ha de tenir en compte que el pànic genera diners. En general, la gent retira els diners perquè li entra por de perdre'l, però sempre hi ha qui aprofita per vendre i quan ha caigut un 20% el valor, compra. No acuso Black Rock de fer-ho, però tampoc no m'estranyaria que ho fera. No hi ha moment en què es guanye més diners que amb els pànics. En els mercats financers, els qui es mouen amb més rapidesa i tenen suficient liquiditat, en aquestes fluctuacions guanyen molts diners. No són, però, els minoristes.
Jo no crec que hi haja motius per al pànic, perquè a hores d'ara els grans bancs tenen una supervisió més estricta. El que no és acceptable és que bancs d'aquests tipus hagen pogut cometre aquests errors de gestió impropis. Qualsevol gestor mitjà d'Espanya et diria que els erros que han comès són incomprensibles.
-Quina ha estat la causa de la seua fallida?
La causa cal buscar-la en l'impacte que té, sobre el balanç dels bancs, una pujada de tipus d'interès dràstica, tant als Estats Units com a Europa. Tot el món s'ha estat fixant en el fet que amb la pujada dels tipus d'interès, els bancs han incrementat la seua rendibilitat i els seus beneficis. Però no s'ha d'oblidar que els bancs tenen un balanç amb les seues pròpies inversions i que, en molts casos -com ha passat en el Silicon Valley Bank-, són bons públics, del Tresor Americà o el del govern espanyol o del govern alemany. Aquests bons estan comprats a preus molt alts. Quan pugen els tipus, baixa el tipus dels bons. Si has comprat bons a preus molt alts i els has de vendre quan els preus són baixos, incorres en pèrdues molt considerables, com ha passat en el Silicon. Si no tens capital de suport, aquestes pèrdues et porten a la fallida: a la gent li entra la por i retiren els dipòsits.
Quina és la diferència ací? Si tu mantens els bons i no els vens, són poc rendibles. Aleshores, bancs que tenen diversificats els seus actius i els seus dipòsits no tenen per què incórrer en vendes a la desesperada.
En segon lloc, la regulació sobre els bancs més grans dels EUA i de la UE és molt més estricta i estan sotmesos a stress tests. Aquest tipus de situacions ja s'haurien detectat i se'ls haguera obligat a tenir dotacions de capitals i reserves més elevades. Ara bé, és veritat -i per a mi és la clau- que aquesta pujada de tipus i l'impacte sobre el balanç dels bancs, als EUA només, podria generar 600.000 milions de pèrdues.
És més, els bancs centrals perdran centenars de milions d'euros perquè han comprat més deute públic que ningú per sostenir la política fiscal expansiva. La clau és que un banc central no pot fer fallida, per tant, és un escenari completament distint.
El 2008 parlàvem d'opacitat, de falta d'informació, d'avarícia... En el cas del Silicon Valley Bank es tracta d'un episodi d'incompetència extrema. I siga per incompetència o siga per avarícia, el regulador ha d'impedir-ho.
- La bancarrota del Silicon Valley Bank s'ha produit només uns dies abans que Credit Suisse fera evidents els seus greus problemes interns. Un i altres fet no tenen connexió, però, ¿no creu que que la coincidència en el temps justifica la preocupació de l'opinió pública sobre la salut del sistema financer?
-La coincidència evidencia que quan es centra l'atenció en un sector, ixen tots els càdavers de l'armari. I Credit Suisse té uns quants, la qual cosa és una circumstància ben coneguda de fa temps. Són, però, dos casos molt distints de gestió deficient.
-Creu que l'episodi del Silicon Valley Bank durà el regulador a replantejar-se la seua laxitud supervisora?
El que demostra aquest episodi és que és imprescindible fer a les entitats mitjanes i sectorials també tests d'estrés. La Llei Dodd-Frank (de Reforma de Wall Street i Protecció al Consumidor) precisament estenia una major exigència reguladora a tots. Però sota l'argument que els bancs regionals i sectorials
"És imprescindible fer test d'estrés als bancs mitjans i sectorials"
presten un servei especial a la comunitat, es van eliminar els stress test i això va ser un gran error. Perquè potser a voltes no hi ha avarícia o opacitat, però pot haver-hi incompetència. I en aquests casos el regulador ha d'estar a sobre, no per protegir al banc, sinó als seus clients. No pot ser que una gestió penosa atropelle tot un sector.
-La setmana passada també van caure Silvergate, un xicotet banc lligat a les criptodivises, i el Signatura Bank, una entitat novaiorquesa propera al món cripto, que també es va veure arrossegada el cap de setmana. Què està passant?
Els tipus d'interès a zero durant tant de temps tenen repercussions negatives. A tot el món li agraden en el curt termini els diners fàcils, però això té greus repercussions. Ara assistim a una normalització del tipus d'interès. El problema és que la gent s'ha acostumat tant a tipus zero que ocorren errors com aquest.
Amb els tipus d'interès a zero la gent busca rendibilitat on pot i aleshores es fomenta el desenvolupament d'esquemes de Ponzi. Les criptomonedes no són una altra cosa que això: quelcom que no té cap valor en si mateixa, però genera rendibilitat mentre la gent crega que anirà cap amunt. Aleshores, entren diners i com més diners entren, més puja. Aleshores, en el moment en què els tipus es normalitzen i la gent percep que pot haver-hi rendibilitat -encara que siga modesta- en coses més tradicionals, els diners es retiren, la piràmide s'afona i acaba perjudicant els inversors.
L'ensorrament del cripto-món era quelcom que havia de passar, tant sí com no. Alguns ja fa temps que ho advertíem. Alguna gent ha guanyat diners durant aquests anys i una altra n'ha perdut. Era un desastre que tots sabíem que acabaria arribant.
-La crisi de Silicon Valley Bank, unida a la de Credit Suisse ha obert el dilema sobre què haurien de fer les autoritats europees i nord-americanes en relació amb la pujada dels tipus d'interès. Avui el Banc Central Europeu es reuneix per decidir la dimensió de la pujada. Què n'opina?
Les pujades del tipus d'interès no s'haurien de prolongar molt en el temps. Jo sempre he estat un falcó en aquest àmbit i, per tant, opino que els tipus han pujat tard i amb massa lentitud. Ara hem arribat a un punt en què ni l'economia europea ni la nord-americana estan per pujades de tipus addicionals molt significatives. Crec que hauria d'anar tancant-se el cicle i, després, mantenir els tipus en aqueix nivell durant un temps.
La perspectiva que hi havia a Europa era que hi haguera una pujada de 50 punts. Jo crec que aquesta crisi provocarà que impere la prudència. El cicle de pujades de tipus continuarà, però jo crec que es reduirà el ritme de les pujades, de moment a 25 punts bàsics i potser es faja més curta perquè si a una economia que ja flirteja amb la recessió (com l'europea) li sumes dubtes en el món financer, pots tindre problemes.
I això és important, perquè al contrari de 2008, tot el que ha succeït amb la pandèmia, la invasió d'Ucraïna... han esdevingut amb un món financer en calma. Ara mateixa no interessa a ningú que hi haja turbulències financeres. Dit això, amb les xifres d'inflació que hi ha, no es poden baixar els tipus. Però les pujades seran més moderades pel que fa a dimensió i probablement s'acurten en el temps. I crec que això, ara mateixa, és una bona notícia.