Steve Bannon és entrevistat en un pòdcast que es fa a l’estat de Montana i diu que els alemanys ja fa massa temps que es comporten com nens. Diu que ja n’hi ha prou. “Els americans hem entès l’estafa a què hem estat sotmesos”, diu Bannon. “Vosaltres financeu un excel·lent teixit social amb una bona assegurança mèdica i pagueu a la gent perquè es jubili abans. I els treballadors americans us han de pagar la vostra defensa?” Bannon deixa anar una rialla breu, un so gutural. I llavors diu: “Ja no serem els garants de la vostra seguretat.”
Durant una videotrucada per Zoom feta el dilluns de Pasqua, Bannon té l’aspecte com si hi hagués estat sempre, allí. Els cabells grisosos encara li cauen frescos sobre el front, i la seva roba sembla comprada en una botiga de roba de segona mà. Sols al rostre sembla haver-se aprimat una mica si es compara amb l’època en què encara era a la Casa Blanca rere Donald Trump i feia la sensació que ni ell mateix es podia creure on havia anat a parar. Ell? Cap d’estratègia del president dels Estats Units?
Bannon, de setanta anys, sempre ha anat a la seva. La seva carrera ha pres rumbs estranyament caòtics. Quan va acabar l’educació obligatòria, va estar-se set anys a l’armada dels Estats Units i, després, al principi de la trentena, va llicenciar-se a la Harvard Business School. Pel que es veu, va amassar diners perquè havia adquirit participacions de Seinfeld, una sèrie sobre un monologuista còmic jueu i els seus amics a Manhattan. Seinfeld es va convertir en una icona de l’humor a les grans ciutats, i no és pas irònic que continuï vinculat a la vida d’un home que, en el seu camí cap a la dreta, primer es va convertir en cap del polèmic mitjà conservador Breitbart i, després, l’agost del 2016, es va fer càrrec de la campanya presidencial de Donald Trump.
Fou una carrera que probablement només era possible en el moviment Make America Great Again (MAGA) de Trump, i que va acabar tan bruscament com va començar. Al cap de només set mesos, Bannon va volar de la Casa Blanca. Va haver de anar-se’n perquè havia trencat amb gent poderosa, entre altres amb Ivanka, la filla de Trump, i el marit d’aquesta, Jared Kushner. Encara més important hauria pogut ser que Bannon no podia amagar mai la seva opinió sobre Trump, que veu com un útil, sinó un simple, instrument d’una revolució populista mundial.
Si hi ha res que Trump no pot tolerar, això són els col·laboradors que es creuen més llestos que ell.
“No soc un tipus que s’integri en les jerarquies”, diu Bannon quan se li pregunta si s’incorporaria a un segon govern de Trump. “Tinc més poder que mai, i això no ho canviaria pas per un lloc a la Casa Blanca.” Bannon es mostra convençut que guanyarà Trump, però es veu a si mateix com un braç mediàtic del moviment MAGA, que ell veu que amb el temps s’ha tornat més poderós que el mateix Trump. “Nosaltres som molt més a la dreta que Trump.” L’expresident, segons ell, és en realitat un “moderat”, qualificatiu que cal entendre no pas com un compliment. En tot cas, Bannon remarca la constatació que no és un conservador: “Nosaltres estem a l’extrem de la dreta.” Rere seu penja una bandera amb el cap d’una àliga gegant.
Bannon pot ser vist com un Robespierre modern, un home que té cura que el foc de la passió de la seva revolució populista no s’apagui. Si es vol entendre què li espera al món si Trump és elegit de nou, cal escoltar-se’l.
Per a Bannon, la primera línia de la trinxera política no passa per la separació entre esquerres i dretes, entre republicans i demòcrates, sinó entre populistes nacionalistes, com és ell mateix, i el “partit unitari” d’aquells polítics de tot color i partit que assisteixen a la Conferència de Seguretat de Múnic o al Fòrum Econòmic Mundial de Davos: caps de govern, ministres i diputats que són favorables a l’obertura de fronteres, el lliure comerç i un món on els mapes no es canvien amb violència. Són persones per a les quals Bannon sols sent i té menyspreu.
El “partit de Davos”, com l’anomena Bannon, aproxima els EUA a una guerra contra una Rússia “que en la Segona Guerra Mundial va frenar l’exèrcit nazi sota un enorme cost de víctimes humanes i que, d’aquesta manera, va salvar la vida de milions de soldats americans”. Segons Bannon, Moscou no és un enemic, sinó un aliat potencial, i aconsella als europeus arribar ràpidament a un acord de pau amb Vladímir Putin. Si se li objecta que un acord d’aquestes característiques només seria possible si el cap del Kremlin s’apropiés grans parts d’Ucraïna, Bannon replica: “Ens importa una merda.”
Com qualsevol fanàtic, Bannon divideix el món en bons i dolents, en aliats i traïdors. En una banda, hi ha els camarades fidels que van fer costat a Trump en les seves hores més fosques, quan l’expresident va abandonar ignominiosament la Casa Blanca després de l’assalt al Capitoli: Richard Grenell, l’exambaixador dels EUA a Alemanya, Michael Flynn, exassessor de seguretat de Trump, o Marjorie Taylor Greene, diputada republicana per Geòrgia. Totes aquestes veus adverteixen estridents als pòdcasts de Bannon de les forces que suposadament volen destruir els Estats Units: el Partit Comunista de la Xina, persones sense senderi de l’esquerra que creuen en el canvi climàtic i acomodats europeus que descansen a l’hamaca social a costa de l’homenet d’Amèrica.
Els traïdors, naturalment, són al govern de Joe Biden, però al grup dels rivals també hi ha republicans com el governador de Florida Ron DeSantis o Nikki Haley, és a dir, polítics que han desafiat Trump i que Bannon considera lacais d’una elit global que imposa els seus interessos amb els seus milers de milions en patrimoni. Bannon es veu a si mateix en una batalla que no permet cap mena d’indulgència i, encara menys, cap mena de cortesia. Haley, durant molt de temps la rival més forta de Trump, qualifica Bannon en una trucada de Zoom de “poca-solta com una pedra i perillós”. Fins i tot a Trump se’l mira amb recel. Se sent compromès amb la seva missió, no amb una sola persona. Què passa si Trump decideix fer d’un republicà semimoderat com Tim Scott, el senador de Carolina del Sud, el seu candidat per ocupar la vicepresidència? O encara pitjor: Nikki Haley?. “Jo sempre dic: no ho descartis”, diu Bannon. “Les opcions no són pas nul·les.”
El que li va donar esperances és la “institucionalització” del moviment MAGA. Diu que l’Heritage Foundation de Washington ha creat una xarxa de fàbriques d’idees conservadores per preparar el terreny per a un segon mandat de Trump. Si es vol, és l’intent de donar un rumb i un horitzó a la revolució de dretes. La dificultat real no rau a guanyar les eleccions presidencials del novembre, creu Bannon, sinó a depurar l’estat profund, és a dir, tot aquest aparell enorme de milers de funcionaris de carrera, sobre els quals Bannon opina que durant el primer mandat de Trump haurien intentat bloquejar l’agenda del president. “Si Trump s’hi posa realment, a desmantellar l’Administració de l’Estat, cada dia serà un nou Stalingrad.”
Bannon està il·lusionat, en tot cas ho sembla. Trump és bo per als negocis, prou que ho sap Bannon. Si ha de ser president de nou, Bannon no només vol parlar de política, sinó també fer-la. El seu espectacle War Room està farcit de metàfores bèl·liques i és un dels pòdcasts de temàtica política de més èxit dels EUA. A War Room la vacuna de la covid és una droga endimoniada que conté teixit fetal i Bill Gates, un home que vol injectar a la població una moneda digital. Bannon hi alliçona els seus oients una vegada i una altra sobre el fet que les eleccions van ser-li robades a Trump i que Biden és un president il·legítim. Si se li contesta a Bannon dient que això és una ximpleria perquè el Tribunal Suprem no va pensar ni un segon a qüestionar la presidència de Biden, desenvolupa una teoria tan complicada que va trigar hores a refutar. En una entrevista amb el periodista Michael Lewis el 2018, Bannon va dir que els mitjans de l’establishment són el veritable enemic en la lluita pel poder. “Se’ls combat inundant tota la terra de merda.” La seva cita “Flood the zone with shit” (‘Inunda la zona amb merda’) es va fer famosa perquè palesa la lògica interna de l’ascens de Trump.
Trump va aparèixer en la gran escena política quan el 2011 va començar a dir que Barack Obama no era nascut als EUA i que, per tant, era un president il·legítim. Una mentida que es podia rebatre fàcilment i que aviat es va creure prop de la meitat de l’electorat més conservador. Simplement, perquè Trump i els seus la van repetir fins a l'avorriment. Ara, tretze anys després, Trump és el primer president de la història dels Estats Units que ha de respondre davant de quatre tribunals penals diferents.
Això, fins ara, no l’ha perjudicat, perquè Trump ha fet creure als seus seguidors que aquests procediments són una campanya de l’esquerra. Bannon creu que pot exportar aquesta recepta d’èxit a altres països. Les enquestes de l’AfD a Alemanya s’han pogut elevar al 50%, potser al 60%, diu Bannon. “Faré el War Room en llengua alemanya.” El pòdcast es dirà War Room Berlin. Encara està buscant un presentador, però la línia política està decidida. Les elits d’Alemanya van pel camí de la “destrucció econòmica, cultural i social”. Així és com sonarà.
Tanmateix, ja ha anunciat en un parell d’ocasions que pretén crear una mena d’internacional populista de dretes. De moment, una iniciativa així no ha reeixit mai. I ell té un problema que ja ha estat la perdició de molts seguidors: qui cregui en la revolució gairebé no és capaç d’acceptar un compromís. La tardor passada, Bannon va ajudar a fer fora Kevin McCarthy, el portaveu republicà a la Cambra de Representants dels Estats Units. McCarthy era massa tou per al moviment MAGA, motiu pel qual Matt Gaetz, diputat d’ultradreta, va presentar una sol·licitud per inhabilitar-lo, cosa que finalment va aconseguir.
Després de moltes disputes, els republicans van acordar nomenar Mike Johnson com a substitut seu, un cristià evangelista ultraconservador de Louisiana. El moviment MAGA celebrà el cop. Per un moment, semblà que el nou cap del grup parlamentari del govern Biden volia tancar l’aixeta dels diners. Però Johnson, com gairebé tots els seus predecessors, es va comprometre amb els demòcrates perquè no volia enviar el país al caos. Ara està pensant a concedir nous ajuts financers a Ucraïna. Per a Bannon, una pura traïció. “Johnson se n’anirà al carrer perquè ens ha fotut.”
Però: qui l’hauria de substituir? Matt Gaetz, que va escampar la teoria que eren els antifeixistes els qui eren darrere de l’assalt al Capitoli i no pas els seguidors de Trump? O Marjorie Taylor Greene, que va seguir el discurs de Biden sobre l’estat de la nació al congrés amb una gorra del moviment MAGA? “Les revolucions són sempre caòtiques”, diu, sospirant, Bannon.
Robespierre va ser acusat per antics companys de lluita i el 28 de juliol del 1794 va ser decapitat a la plaça de la Concòrdia de París. Si es pregunta a Bannon si no tem que l’espiral radicalitzadora pugui destruir la democràcia dels Estats Units, respon: “Nosaltres no destruïm el nostre país. Nosaltres el salvem.”