Els carrers i les places de Santiago de Xile, capital del país llatinoamericà, havien estat preses per milers i milers de persones dominades per l'eufòria. Les grans alberedes s'havien vist inundades d'unes masses amb banderes i cartells que volien expressar l'alegria per un canvi històric. Xile, després de dècades com a referent neoliberal d'Amèrica Llatina en conservar una carta magna impulsada durant la dictadura criminal d'Augusto Pinochet, votava a favor d'engegar un procés constituent absolutament inèdit. Una victòria provocada per les grans manifestacions del 2019, en les quals va haver-hi una dura repressió per part del govern del conservador Sebastián Piñera. Xile experimentava un tomb d'aires progressistes que semblava soterrar l'antic domini neoliberal.
Poc més d'un any després d'aquella històrica votació i amb els constituents redactant encara la nounada carta magna, Xile s'enfronta aquest diumenge a una segona volta de les eleccions en les quals la ultradreta pot ocupar el palau presidencial de La Moneda. José Antonio Kast, antic referent de la facció conservadora xilena, de discurs marcadament ultradretà i líder del Partit Republicà, va convertir-se en el guanyador de la primera volta amb el 27,91% dels sufragis en uns comicis marcats per l'elevada abstenció, la qual va superar el 50%. A poca distància, va situar-se Gabriel Boric, representant de l'esquerra que va reunir el 25,83% de les paperetes.
La irrupció de l'ultra Kast a l'escena electoral va contrastar amb el moment d'efervescència progressista que experimenta Xile amb la redacció d'una nova constitució. «L'emergència de Kast ha estat conseqüència de la reconfiguració del sistema xilè. A Xile, hi ha diversos temes que divideixen a la població, coneguts en ciència política com a cleavages, com ara entre els liberals i els conservadors, l'existent a l'eix socioeconòmic i, d'ençà de la dictadura de Pinochet, entre autoritarisme i democràcia. Aquests cleavages havien estat soterrats per una mena de bipartidisme corregit. Amb la configuració d'una llei electoral que suposa l'erosió de l'antic sistema majoritari i l'evolució cap a un, a grans trets, més proporcional, hi ha més partits competitius, els quals solen representar una de les opcions d'aquests debats. Aquests factors institucionals i sociològics han permès la victòria en primera ronda de Kast», dissecciona Ernesto Pascual, docent a la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en relacions internacionals.
El discurs ultradretà del Partit Republicà centrat en la promesa «d'ordre i pau» va combregar amb el sentiment de diferents sectors conservadors de la societat xilena, els quals havien vist amb temor les escenes de violència durant les protestes massives del 2019. «Hi ha sectors, contraris al canvi constitucional, que estaven descontents amb la gestió del president Piñera, per exemple, amb la gestió de les protestes, on reclamaven més autoritarisme, tot i que no només», assenyala Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB). Un missatge de caràcter restaurador, que buscava impugnar la legitimitat del nou canvi constitucional, ancorada en les mobilitzacions del 2019, i d'erigir-se en la dreta forta que no transigeix amb l'esquerra, tal com acusava Piñera per permetre el referèndum.
«Kast, amb la retòrica habitual de l'extrema dreta i dels moviments reaccionaris globals, s'ha presentat com al candidat que garantirà l'ordre. Ha exagerat, per una banda, la violència estructural, a la qual ha sumat reiterades referències al narcotràfic, la delinqüència comuna o als robatoris de cotxes. També ha promès una gran rasa, a imitació del mur que va anunciar Trump entre Mèxic i els Estats Units d'Amèrica, per frenar la immigració provinent de Bolívia i el Perú pel nord de la frontera xilena i una actuació contundent en el conflicte existent al sud amb els maputxes, qui lluiten per conservar les terres ancestrals», radiografia Pascual, qui agrega: «En matèria internacional, ha practicat un discurs aïllacionista, amb el qüestionament de la seua pertinença a organismes internacionals com ara l'Assemblea de Nacions Unides perquè hi són Cuba i Veneçuela». «En l'àmbit econòmic, ha fet uns plantejaments profundament neocons», complementa.
Membre del moviment integrista Schoenstatt i amb uns posicionaments ultracatòlics per voler retirar l'actual llei d'interrupció de l'embaràs per no permetre-ho en cap supòsit, Kast va manifestar durant la primera ronda la seua animadversió contra el feminisme i la seua voluntat d'eliminar el ministeri de la Dona. Uns compromisos ultraconservadors que van combinar-se amb reivindicacions de la gestió econòmica de la dictadura feixista de Pinochet. Favorable en el plebiscit de 1988 a la continuïtat del règim criminal, ha defensat en la seua llarga carrera política a militars condemnats per segrestaments i desaparicions d'opositors, com ara Miguel Krassnoff.
La família d'aquest dirigent ultradretà, no debades, ha estat lligada a la dictadura de Pinochet. El seu germà, Miguel Kast, va estar ministre de Treball i Previsió Social durant el règim criminal, així com va ocupar aleshores el càrrec de president del Banc Central de Xile. Adscrit als denominats Chicago Boys, és a dir, al grup d'economistes devots del credo econòmic de l'Escola de Chicago i de l'economista Milton Friedman, fou deixeble d'un altre dels arquitectes jurídics del pinochetisme, Jaime Guzmán. La identificació de la nissaga amb l'extrema dreta abasta el seu progenitor, Michael Kast. Segons va desvelar Associated Press, el seu pare va afiliar-se al partit nazi abans de complir els 18 anys. «Quan hi ha una guerra i s'efectua un reclutament obligatori, un jove de 17 o 18 anys no té cap opció de dir que no hi va, perquè aleshores el jutgen per la via militar i l'afusellen l'endemà», va defensar-se abans de sorgir el document que provava la militància nazi.
A pesar d'haver accedit a la segona ronda amb protestes nítidament d'extrema dreta, Kast és una figura política tradicional, que va militar durant anys a la Unió Demòcrata Independent, formació integrada a la coalició de la dreta tradicional de Xile. En 2019, però, va marxar per fundar el Partit Republicà. L'argument ideològic fou que el seu antic partit pertanyia a una dreta tova. «Aquella decisió va estar acompanyada de la seua derrota per liderar la Unió Demòcrata Independent», recorda Ayuso, qui subratlla: «Kast no és un desconegut. Ha estat dirigent durant molts anys de la Unió Demòcrata Independent. Fins i tot, hi va ser portaveu». «Es tracta d'un fenomen diferent de l'existent a Brasil amb Jair Bolsonaro o amb Trump. Té més semblances amb Vox, qui també va sorgir arran d'una escissió del PP. És cert que compta amb unes idees força conservadores, però aquest discurs l'ha efectuat per mobilitzar una part de l'electorat, per guanyar-se l'adhesió d'un sector descontent amb la dreta tradicional xilena», analitza.
Atès el rebuig que pogueren generar les seues propostes més radicals i per apropar-se a les bosses de votants més centrades, Kast ha moderat el seu programa electoral. «Ha renunciat a la derogació de la llei de l'avortament, ha tirat enrere amb la seua promesa d'excloure de les ajudes a les famílies de pares i mares homosexuals i, fins i tot, l'OCDE ha fet que s'oblide de la baixada de l'impost de societats del 27% al 17%», detalla Pascual, qui també recorda que «ha acceptat els nou compromisos que va exigir-li Sebastian Sichel, el candidat del partit de Piñera, per donar-li suport». «Tot i això, hi ha diversos votants moderats del sector dretà que desconfien de Kast per les seues declaracions envers la dictadura. El Partit Republicà és percebut al 10 de l'escala ideològica, a l'extrem màxim de la dreta», afirma sobre un partit connectat internacionalment amb Vox.
El rival de Kast, el progressista Gabriel Boric, també ha iniciat un viratge cap al centre polític. «Boric ha comptat amb el suport de la Unió Patriòtica, denominació del partit comunista de Xile, el qual és percebut al 0 de l'escala ideològica, just a l'altre extrem que la formació de Kast. Això perjudicava les seues opcions fins que els socialistes, amb l'expresidenta Michelle Bachelet, s'ha decantat. També ha sumat el suport de la denominada concertació, és a dir, l'aliança de centreesquerra, com ara a la gent de l'expresident Ricardo Lagos, entre altres», interpreta Pascual. El suport de la democràcia cristiana, segons l'especialista en política internacional, «reforça la imatge de moderació de Boric i amplia la seua penetració electoral en altres espais. Ara bé, no implica que tots els votants de la democràcia cristiana escullen la papereta de Boric, com tampoc és segur que el conjunt dels electors de Piñera es decanten per Kast».
«Els antics blocs semblen reconfigurar-se amb altres partits com a referents d'aquestes coalicions i amb nous líders, però, en certa manera, reprodueixen els espais que hi havia anteriorment», indica Ayuso, qui apunta: «Si sumem els vots de la dreta i de l'esquerra al congrés i al senat, veiem un empat al 50%. Això és un reflex de l'actual competició política a la segona volta i de la certa igualtat que han marcat les enquestes». «Una de les claus serà la mobilització del vot. Si hi ha més participació, podria ser un símptoma de victòria del bloc progressista. Cal saber a qui aniran els vots del tercer a la primera volta, de l'outsider Franco Parisi, amb un electorat antisistema que és complicat d'ubicar-lo en un espai o un altre», afegeix, per rememorar que a Xile «hi ha un 25% de la població que no considera tan dolenta la dictadura de Pinochet». «No sabem com afectarà, si poc o molt, la corrupció i els vincles amb la dictadura de Kast. Actualment, hi ha un 47% del vot no decidit. La seua elecció pot marcar el futur del país austral», tanca Pascual. Xile, no debades, escull aquest diumenge entre caure en la temptació ultra de Kast o el projecte progressista de Boric.