El manual de resistència de Pedro Sánchez semblava estret d’una sèrie de Netflix. El líder del PSOE havia aconseguit sobreposar-se a les adversitats al llarg de la seua biografia política i renàixer quan tot pareixia estar perdut, però l’últim moviment hauria estat difícilment imaginable, fins i tot, per al guionista més creatiu i atrevit. La realitat de la política espanyola supera en els darrers temps qualsevol intent de ficcionar-la.
Sánchez va enviar fa dues setmanes una carta a la ciutadania a través de les xarxes socials. En aquella missiva anunciava un retir espiritual a la Moncloa per “respondre a la pregunta de si val la pena”, de si havia de continuar al capdavant del Govern espanyol o havia de renunciar-hi. L’origen d’aquesta aturada per reflexionar era una denúncia del grupuscle d’extrema dreta Manos Limpias contra la seua dona, Begoña Gómez, per presumptes irregularitats en la seua activitat professional. L’escrit, on s’acusava la seua muller d’un suposat delicte de tràfic d’influències, era un simple recull de titulars amb algunes informacions acreditades com a falses.
“Arribats a aquest punt, la pregunta que em faig legítimament és: val la pena tot això? Sincerament, no ho sé. Aquest atac no té precedents, és tan greu i tan groller que necessite parar i reflexionar amb la meua dona. Moltes vegades ens oblidem que darrere dels polítics hi ha persones”, meditava a la carta després que els grans coneixements de geografia judicial de Manos Limpias tingueren com a resultat l’obertura de diligències. L’encarregat d’admetre a tràmit la querella fou el togat Juan Carlos Peinado, el qual ja havia donat cobertura en altres ocasions a les accions als tribunals d’aquesta entitat fundada per un exmembre de la ultradretana Fuerza Nueva.
El president del Govern espanyol suspendria la seua agenda i es confinaria a la Moncloa. No dialogaria amb cap membre del gabinet d’espanyol ni tampoc amb integrants de la cúpula del PSOE. Es limitava a despatxar els assumptes inajornables amb el seu cap de gabinet, Óscar López, i responia lacònicament i amb agraïment els missatges que li arribaven demanant-li que continuara. La militància socialista, de fet, convocaria diferents concentracions per exhibir el suport al seu màxim referent. Sense la seua presència, la formació del puny i la rosa hauria entrat en un procés infernal de transició, en un túnel successori del qual no s’albirava la llum de manera ràpida.
“He decidit seguir. Seguir amb més força, si fos possible, al capdavant de la presidència del Govern d’Espanya. Aquesta decisió no és un punt i seguit. És un punt i a part. Per això assumisc el meu compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenitat, per la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l’avenç i la consolidació dels drets i de les llibertats”, comunicava en una al·locució sense preguntes, en una declaració institucional que sobtava perquè les cases d’apostes polítiques ja descomptaven la seua dimissió. La decisió alleujava el conjunt del PSOE i feia respirar al bloc d’investidura, els quals havien protagonitzat — amb matisos depenent de cada formació— un cert tancament de files amb el president de l’executiu espanyol.
El líder del PSOE es reinventava i obria una nova etapa en la qual l’agenda regeneradora hauria de dominar el seu relat i la seua acció de govern. “Sánchez eixirà beneficiat d’aquest moviment si manté la credibilitat del seu relat. Si aconsegueix mantenir-la, la seua figura es veurà reforçada i humanitzada, especialment entre els seus votants”, analitza Antón Losada, professor de ciències polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la. “Hauria quedat estrany si després del que ens va contar, de la seua necessitat de parar per reflexionar perquè havia arribat al seu límit, haguera presentat un pla de mesures perfectament elaborat. La credibilitat del moviment estarà en la coherència de les seues accions en les pròximes setmanes”, arredoneix.
“A curt termini, la jugada permet amalgamar el PSOE de cara a les europees i és possible que n’obtinga rèdits positius. A llarg termini, però, no està gens clar”, observa Aida Vizcaíno, professora de ciències polítiques a la Universitat de València. “Crec que aquest moviment l’ha perjudicat, ja que la percepció és que un assumpte personal s’ha mostrat com un element d’estratègia política. Sánchez ha obert un nou temps sense un full de ruta perquè està creant un producte per tenir contenta la seva gent. No debades, el líder del PSOE és un personatge televisiu, un producte dels temps actuals de política líquida”, reforça l’analista polític Eli Gallardo. “Si no presenta cap mesura en les pròximes setmanes, s’entendrà com una posada en escena electoralista”, subratlla Vizcaíno.
Immersos en aquests temps de política guiada per les emocions, de configuració dels relats i de certes bombolles informatives alimentades per les xarxes socials, la jugada s’ha interpretat amb diferents lògiques depenent del públic. “Aquest moviment l’ha reforçat davant dels seus incondicionals, però en la resta de la gent s’ha accentuat la idea d’un personatge molt fixat en si mateix i amb molta capacitat d’estratègia i de càlcul polític. Per als seus partidaris, aquesta jugada ha mostrat humanitat en un líder que fins al moment s’havia mostrat fred. En canvi, s’ha vist estrany per part d’aquells que no li són proclius”, exposa Toni Aira, professor de comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
“Sánchez no va justificar bé per què no dimitia. És prou estès que va donar una explicació incompleta, que semblava massa tàctica. Sortir per dir que t’ho has repensat perquè part de la militància ha sorgit al carrer i la gent al Govern espanyol t’ha dit que segueixis, és com dir: què t’esperaves?”, argumenta l’expert en comunicació política, el qual defineix el líder de PSOE com “un supervivent amb molt d’olfacte polític que s’ha especialitzat a interpel·lar el vot d’una part de la població jugant emocionalment amb les pors de la gent, amb l’argument que, si no em votes, l’alternativa serà absolutament pitjor”.
Objectiu: concentrar el vot progressista
La transformació de Sánchez en un líder que apel·la a un projecte regenerador de la vida pública enfront de la màquina del fang de la dreta i la ultradreta espanyola compta amb paperetes per seduir l’electorat progressista que fins al moment no havia previst votar al PSOE. La debilitat orgànica i, fins i tot, electoral de Sumar davant del relat emocional del president espanyol podria beneficiar els socialistes, malgrat l’historial acumulat de contradiccions en matèria de renovació democràtica. El nou rostre del comandant de la formació del puny i la rosa s’erigeix en una oportunitat per a concentrar el vot de progrés.
“És un missatge atractiu per a votants situats habitualment a l’esquerra del PSOE i també per als nacionalistes d’esquerres. Aquest discurs connecta amb les preocupacions d’aquest votant i és possible que puga ajudar el PSOE perquè actue com a receptor de vots que abans marxaven cap a un altre costat”, assenyala Losada. “És evident que hi ha un intent per part dels socialistes d’un retorn al bipartidisme electoral per la banda del centreesquerra. Ara bé, no és cap novetat estratègica. El PP també ha jugat aquesta carta al camp del centredreta amb Ciutadans i buscant tant com pot el retorn d’aquells electors que van fugar-se a Vox”, complementa Aira.
L’estratègia emocional, però, compta amb el risc d’un recorregut no massa prolongat en el temps. “El PSOE busca aquesta reacció després del moviment de Sánchez. És possible que un cert votant més procliu a l’emocionalitat i als hiperlideratges puga decantar-se per la papereta socialista, però hi ha un elector tradicional d’esquerres, amb un vot més racional, que no ho farà. L’escenari de la concentració de vot pot donar-se de cara als comicis catalans i a les eleccions europees, però és complicat que perdure més enllà. És molt difícil mantenir el relat de l’emocionalitat durant un llarg període de temps”, reflexiona Vizcaíno.
La giragonsa del president espanyol no sols podria provocar un efecte de reunificació del vot de progrés cap a les sigles del puny i la rosa, sinó que podria lligar en curt els seus socis parlamentaris. La visualització d’un escenari sense Sánchez al capdavant del gabinet estatal hauria deixat tocada la legislatura i als partits que conformen el bloc d’investidura, desproveïts d’una capacitat d’influència inimaginable amb un govern espanyol d’altre signe. “Sánchez és el president que necessiten els partits que van donar suport a la seua investidura, tot i que no tant com necessita el PSOE els vots dels seus socis i del seu lideratge”, apunta Gallardo.
“Un dels resultats inesperats ha estat el desmuntatge del relat del PP sobre un Sánchez disposat a tot per la seua ambició personal. S’ha evidenciat que no és només Sánchez i el PSOE qui necessita aquest govern, sinó que també és una necessitat per als seus socis. Aquest moviment ha obligat els seus aliats parlamentaris a posicionar-se i a expressar amb certa claredat que volien la continuïtat del president. Sumar s’hi va pronunciar en aquesta direcció, i ERC, el BNG i els partits bascos també ho han fet. Fins i tot, Junts per Catalunya s’ha manifestat en aquest sentit”, argumenta Losada. “Aquest succés condicionarà la legislatura, i crec que s’han creat els fonaments perquè hi haja pressupostos l’any vinent”, indica.
L’impacte de la maniobra del líder del PSOE sobre el constant exercici de geometria variable que han practicat els socialistes d’ençà del 23J té altres lectures. “El PNB i Junts per Catalunya no van ser tan contemporitzadors en les seves manifestacions, com Sumar, ERC o EH Bildu, els quals no tenen alternativa a una aliança parlamentària amb Sánchez”, puntualitza Aira, que esgrimeix que “a partir del 23J i de la irrupció de Carles Puigdemont al joc parlamentari, va escenificar-se una nova modalitat de relació amb Sánchez”.
“A l’anterior legislatura, el PNB, ERC o EH Bildu es queixaven del PSOE, però sempre hi votaven a favor. Junts per Catalunya, amb els seus vots decisius, ha canviat el panorama. S’oposen a determinades mesures i pressionen al PSOE anunciant el seu vot negatiu. Aquesta estratègia ha escardat l’anterior mètode que empraven els socialistes amb els seus aliats parlamentaris. S’ha visualitzat que si es pressiona, Sánchez cedeix”, esgrimeix. “Amb el moviment que ha fet, Sánchez buscarà que se li aprovi un paquet de mesures determinat amb el relat de la regeneració democràtica, on és possible que inclogui altres normatives. Veurem quina serà l’actitud dels partits que van votar a favor de la seva investidura”, agrega.
Un elefant a l’habitació socialista
El retir espiritual de Sánchez va exhibir l’escenari d’un PSOE absolutament escapçat i sense cap lideratge potent que heretara el comandament de la nau socialista. La jugada del president espanyol va mostrar a la direcció i a la militància socialista l’elefant a l’habitació de lasuccessió de l’actual secretari general. “Com hauria actuat el PSOE si Sánchez haguera decidit dimitir i abandonar la primera línia política? És la pregunta que va irrompre durant aquells cinc dies de reflexió sobre la seva continuïtat. Sánchez s’ha afanyat a afirmar que esgotarà la legislatura i es tornarà a presentar, però aquest interrogant ja ha aflorat”, desgrana Gallardo.
“Quan hi ha hiperlideratges com el representat per Sánchez, és molt difícil que a la seva ombra pugui sortir un altre lideratge, llevat que, com es diu metafòricament, mate el pare. Sánchez hauria d’aprofitar aquest cop sobre la taula i d’autoritat al conjunt del PSOE per apadrinar un altre lideratge per a quan ell se’n vagi o els socialistes es vegin abocats a una derrota electoral”, aprecia. I completa: “Sánchez ha aconseguit crear un partit a la seva mida, sense una oposició interna rellevant, on s’ha imposat al conjunt dels lideratges forts que emergien. Encara més, ha mostrat la seva autoritat quan ocorria al seu gabinet. Ara bé, la pregunta queda en l’aire: quin PSOE quedava si ell abandonava la presidència i el lideratge del partit? Quina era l’alternativa?”.
La maniobra, de fet, ha provocat un tancament de files quasi generalitzat al voltant del seu líder. “S’han quedat tots a fila d’un. L’important serà comprovar com aprofita Sánchez aquest control generalitzat del partit, és a dir, si és per ampliar el seu lideratge o per generar les condicions perquè el PSOE recupere múscul i apareguen referents de futur. Si ho utilitza per augmentar el culte al líder, els socialistes tenen un problema enorme, un drama majúscul, ja que s’ha visualitzat la seua debilitat”, dissecciona Losada. És el repte orgànic del PSOE després de l’enèsima reinvenció de Sánchez, d’un líder amb un manual de resistència inesgotable.