El jardí de la plaça del Congrés de Buenos Aires havia estat conquerida per una marea de milers i milers de persones. No era cap celebració vinculada a la selecció de futbol de l’Argentina, habitualment corejada a la famosa plaça de l’Obelisc, sinó una protesta per la motoserra econòmica del president Javier Milei, un trumpista de missatges llibertaris econòmics i socialment ultraconservadors. El jerarca reaccionari només havia tacat en roig quaranta-cinc dies d’ençà que va accedir al càrrec i ja comptava amb la primera vaga general organitzada per les principals centrals sindicals del país. Des de l’any 2019, les organitzacions dels treballadors no havien fet una aturada laboral d’aquestes dimensions.
És cert que Milei encara conserva unes xifres de valoració considerables, les quals s’acosten al 50% en cas de les dones i superen el guarisme de l’aprovat pel que fa als homes, però el seu mandat presidencial ha arrancat amb una conflictivitat social creixent. Els seus primers cent dies, que es compleixen aquesta setmana, han estat profundament agitats, amb estira-i-arronses amb les centrals sindicals, mesures radicals, propaganda ultradretana i un pols amb les cambres parlamentàries argentines del qual ha sortit, de moment, derrotat.
Tanmateix, l’inquilí de la Casa Rosada no s’ha rendit en el seu somni humit de desmantellar l’Estat argentí, de transformar l’Argentina en un paradís per als fantasiosos de l’anarcocapitalisme. La seua utopia llibertària s’ha iniciat amb retallades a la despesa pública que han disparat les desigualtats. El drama social es multiplica en un escenari d’inflació galopant, un dels mals endèmics que arrossega aquest país al llarg de la seua història contemporània.
Milei va guanyar les presidencials argentines prometent que les seues receptes curarien una Argentina malalta per l’encariment insuportable de la vida, però també gràcies a un discurs contra els privilegis de la casta. A pesar de la seua agenda econòmica favorable als interessos de les classes acomodades, el seu missatge va connectar amb el malestar latent que hi havia a la població. “La gent estava farta”, expressa Anna Ayuso, investigadora principal d’Amèrica Llatina al Centre d’Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB).
L’aleshores candidat d’extrema dreta va recollir el descontentament dels ciutadans amb una situació econòmica asfixiant, en una mena de revival reaccionari del crit “que se’n vagen tots”, que caracteritzava el denominat “voto bronca” a l’Argentina. “Milei va erigir-se en el candidat contra la casta, va proclamar-se com a lluitador contra aquesta mena de privilegiats. I ho va fer quan el seu rival peronista, Sergio Massa, havia estat el ministre d’Economia d’un país amb el 140% d’inflació”, explica Joan del Alcàzar, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de València, especialitzat en Amèrica Llatina.
“Sense el pacte amb la dreta que representa l’expresident argentí Mauricio Macri i Patricia Bullrich, Milei no hauria pogut guanyar les eleccions presidencials. La primera volta, amb el triomf de Massa i la segona posició de l’aleshores aspirant d’extrema dreta, va ser una sorpresa. Aquests resultats van propiciar que els sectors conservadors buscaren un pacte que poguera desallotjar el peronisme”, exposa Jesús Maestro, professor associat de ciències polítiques de la Universitat de Barcelona. Milei assoliria el 56% dels sufragis empentat per tots aquells electors que volien evitar un retorn del peronisme d’arrel kirchnerista a la Casa Rosada, seu de la presidència argentina.
L’entesa amb la “casta”
L’ultradretà va accedir a la comandància d’Argentina la segona setmana de desembre després d’una aliança electoral amb els sectors que adès havia considerat com a casta. Encara més, va haver-hi de confeccionar un govern amb l’ombra ben present dels executius de Macri, patriarca de la dreta argentina i esquitxat pels Papers de Panamà.
Milei va escollir com a ministre d’Economia Luis Toto Caputo, que va ocupar la cartera de Finances en els gabinets de Macri, i com a responsable de Seguretat Patricia Bullrich, encarregada d’aquest departament durant la presidència del factòtum dels conservadors argentins. El seu govern, fins i tot, compta amb la presència de persones que van ser properes a l’expresident neoliberal Carlos Menem, com ara Guillermo Francos, nomenat ministre de l’Interior.
“Macri ha estat al darrere de l’arquitectura del nou govern de Milei. És el seu gran valedor i el seu principal aliat, al marge d’altres enteses amb moviments reaccionaris”, desgrana Sergio Pascual, membre del consell executiu del Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica. “Milei no és extern a la considerada com a casta argentina, malgrat els seus discursos. Hi ha personalitats d’aquestes elits, vinculades al poder econòmic i amb recursos audiovisuals, que han estat rere el seu ascens polític. No és un outsider que es representa a si mateixa ni tampoc encarna un projecte polític autònom. Està lligat a uns determinats interessos”, sosté.
El Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica va elaborar una anàlisi del nivell de casta del govern dissenyat per Milei a partir de la seua doctrina, és a dir, considerar com a membre d’aquestes elits privilegiades a qualsevol persona que haja ocupat un càrrec en l’anomenada com a vella política. El resultat fou que l’índex de casta d’aquest gabinet era del 70,5%, amb set de cada deu integrants complint amb la definició vessada pel mateix president argentí als seus mítings. Aquest centre de pensament havia disseccionat fins a un total de 78 alts càrrecs.
“Milei va fer una campanya amb una lògica rupturista que prompte va demostrar-se falsa. Va passar de carregar contra la dreta tradicional argentina de Juntos por el Cambio, definint-los com a Juntos por el Cargo, a trenar amb ells una entesa electoral i pactar-ne un govern”, apunta Arantxa Tirado, doctora en Relacions Internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en Estudis Llatinoamericans per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. “Aquestes aliances ens permeten veure com les divisions reals a la societat són les de classe, les quals s’imposen per sobre de qualsevol matís ideològic o dels diferents interessos partidistes”, agrega.
La presència de persones lligades en el seu moment a Menem reforça aquesta contradicció de Milei en la seua configuració del gabinet. “Com a admirador declarat de l’expresident Menem, ha incorporat algunes persones que van estar-hi vinculades a un dels representants del peronisme de dretes”, aporta Ayuso. Milei, del bracet de Martín Menem, nebot de l’expresident argentí, va visitar en 2019 el seu ídol polític, que moriria dos anys després. “Vós teniu talent i sereu president de la nació”, va deixar-li anar Menem a l’actual comandat del país, per repetir-ho amb un xicotet canvi: “Vós teniu talent. He tingut una intuïció”.
Retallades econòmiques, drama social
Amb el vaticini de l’expresident Menem acomplert, l’actual president de l’Argentina sembla haver-hi agafat el seu manual d’instruccions econòmiques i va anunciar un ajust pressupostari bestial, del qual només ha pogut desenvolupar algunes línies en aquests primers cent dies d’inquilí a la Casa Rosada. “Les dues principals mesures econòmiques que ha impulsat Milei han estat el manteniment del pressupost del 2023 sense actualitzar-lo a les xifres d’inflació d’enguany, la qual cosa suposa una retallada important de la despesa, i la devaluació del pes el 50% enfront de la moneda forta, que és el dòlar”, detalla Del Alcàzar.
El reaccionari també ha aixecat els controls que hi havia sobre determinats preus, com ara envers les tarifes del lloguer. “L’Argentina no era una economia controlada, però sí que hi havia mecanismes de limitacions dels preus que s’han suspès amb l’arribada de Milei”, contextualitza Pascual. “S’ha aconseguit el dèficit zero gràcies a unes retallades econòmiques que han comportat un dramàtic impacte social. S’ha estalviat perquè s’ha deixat de gastar. És com si a una casa deixem de dinar i de sopar per comptar amb diners extra”, exemplifica Del Alcàzar.
Les seues receptes econòmiques, importades dels decàlegs de Menem, han deixat una profunda ferida social a l’Argentina. Amb la inflació interanual escalant a una taxa del 254,2% el gener, els preus d’alguns productes bàsics s’han disparat: el cafè ha pujat el 70%; la sal, el 60%; els bolquers, el 65%, o la llet, el 37%. La combinació d’inflació pels núvols i de recessió econòmica, induïda per l’executiu amb unes retallades que han ofegat la demanda interna dels sectors populars, ha deixat un panorama dantesc on els treballadors formals han perdut el 25% del seu poder de compra. “Hi ha sectors socials que estan al límit. Es calcula que el 10% de la població està ja a nivells d’indigència”, subratlla Ayuso.
Segons l’Observatori del Deute Social de la Universitat Catòlica Argentina, de tarannà conservador, a l’equador de l’any passat un de cada quatre argentins era pobre. La xifra va evolucionar el mes de gener del 2024 fins a acostar-se al 60%. Les retallades socials coincideixen amb un escenari que ja era d’emergència social. I, com a mostra, les dades de pobresa infantil proporcionades el febrer per Unicef: dos de cada tres xiquets de l’Argentina són pobres per ingressos o estan privats de drets bàsics, com ara l’accés a l’educació, la protecció social, un habitatge, un bany adequat, aigua o un hàbitat segur.
“Encara que les darreres dades d’inflació són una mica menys escandaloses, la desigualtat i la pobresa estan creixent en un país que històricament ha patit problemes d’empobriment. S’està intentant combatre la inflació amb receptes fracassades, fonamentades en la desregulació o la baixada d’impostos”, avisa Maestro. Es tracta, en paraules de l’expert Joan del Alcàzar, d’una mena de remake dels temps de Menem: “Milei afirma que són necessaris aquests ajustos econòmics per a acabar amb la inflació, que tot i la recessió econòmica actual, hi haurà un efecte rebot a mitjà termini. És el mateix que deia Menem de les seues retallades quan parlava de la cirurgia major sense anestèsia”.
Amb el Fons Monetari Internacional pronosticant un retrocés de l’economia en 2024 del 2,8%, l’horitzó per als argentins és d’estagflació, d’una combinació quasi letal d’inflació i de crisi econòmica. Milei, però, fia el seu crèdit a la creença que les destralades en la inversió pública provocaran una reconducció de l’economia a mitjà termini. “Milei afirma que en un any la situació econòmica estarà controlada, però s’ha de veure quina és la capacitat de resistència dels sectors populars de l’Argentina”, avisa Ayuso. “S’està ofegant la demanda interna arran de l’impacte social de les seues mesures neoliberals. Fins i tot, la Cambra de Comerç dels Estats Units d’Amèrica a l’Argentina, partidària de les seues polítiques, ha expressat la seua preocupació”, apunta Tirado.
A pesar de la tisorada a la despesa, el seu gran paquet de polítiques econòmiques ha xocat amb la justícia i la manca de suports a les cambres parlamentàries argentines. A través de l’anomenat Decret de Necessitat d’Urgència i d’una Llei Òmnibus, el mandatari d’extrema dreta pretenia aprovar una llarga llista de mesures que buscaven transformar radicalment l’Argentina, acostar el país cap al seu model anhelat d’anarcocapitalisme, amb un estat arraconat a un paper absolutament menor en l’economia i en la provisió de serveis socials bàsics.
La primera contrareforma de Milei que s’ha topat amb la justícia ha estat la laboral. La Cambra Nacional d’Apel·lacions del Treball va declarar-la inconstitucional a partir d’una sol·licitud presentada pel sindicat CGT. L’òrgan judicial considerava que una modificació de la protecció laboral dels treballadors més desfavorits “requereix un imprescindible debat específic i la decisió del poder legislatiu”. Milei pretenia aprovar aquesta contrareforma, la qual tenia com a objectiu retallar el dret d’indemnització dels treballadors en cas d’acomiadament, per la via ràpida, sense comptar amb la pertinent discussió parlamentària.
Si la justícia va aturar l’intent de contrareforma laboral, la cambra parlamentària argentina va frustrar la seua Llei Òmnibus, que incloïa les seues aspiracions de privatització del patrimoni públic. “Per a dur endavant aquestes mesures de privatitzacions, necessita uns suports al Congrés que no té. Per aquesta raó, s’ha centrat a aprovar mesures concretes i s’ha allunyat de la idea inicial d’un macropaquet de mesures”, il·lustra Ayuso. “La seua meta era vendre part del patrimoni públic que atresora l’Estat argentí, com ara les joies industrials d’Aerolíneas Argentinas i la petroliera YPF”, complementa Pascual. La redacció de la Llei Òmnibus s’atribueix a Federico Sturzenegger, expresident del Banc Central de la República d’Argentina amb Macri i exalt càrrec del gabinet de Fernando de la Rúa.
Sense el vistiplau del legislatiu per implementar la seua política de privatitzacions i havent acumulat una derrota parlamentària que entrebanca el seu full de ruta econòmic, Milei ha prosseguit desenfundant la tisora amb decisions com ara el tancament de Télam, una agència de notícies amb vuit dècades de trajectòria, una plantilla de 760 treballadors i referència al conjunt de l’Amèrica Llatina. Tanmateix, no s’ha quedat de braços plegats i ha buscat com seduir el Parlament i els governadors provincials que s’han oposat a les seues polítiques a través del denominat pacte del 25 de maig, on anhela consensuar una agenda econòmica de reducció bestial de la inversió pública i de contrareformes laborals i en el sistema de jubilació.
Quan ‘llibertarisme’ era ‘autoritarisme’
La retòrica llibertària de Milei contrastava amb la maniobra autoritària que sospirava executar a través de la Llei Òmnibus. Aquesta normativa, no debades, atorgava una mena de superpoders al president argentí perquè prenga decisions sense que passaren pel Congrés, ni tampoc pels canals administratius habituals. “Milei ambicionava aconseguir uns poders especials per instaurar una mena d’estat d’excepció amb el qual aprovar sense problemes la seua política de retallades i privatitzacions. El Congrés, però, va aturar aquesta jugada perquè significava fer-se l’harakiri”, analitza Pascual.
“Més que un llibertari es creu una mena de messies que té la facultat de derogar a través d’un decret i d’una sola llei l’actual model d’estat de l’Argentina. Atesa la seua debilitat parlamentària, ja que només atresora el 10% dels senadors i el 15% dels diputats, pretenia obtenir plens poders per implementar les seues reformes. Ara està intentant assolir-ho amb l’anomenat pacte del 25 de maig”, incorpora Ernesto Pascual, docent a la Universitat Oberta de Catalunya i especialista en relacions internacionals. “No en té prou amb el suport de la dreta de Macri. Necessita més aliances per tirar endavant els seus projectes. El seu govern ha nascut amb debilitat parlamentària”, complementa Ayuso.
El moviment va encendre les alarmes democràtiques. “Volia tancar de facto el Parlament i el govern per decret, com si es tractara d’un cònsol romà. Ha demostrat, encara que ja n’érem conscients des d’abans de la seua arribada a la Casa Rosada, la seua manca de creença en la democràcia liberal”, raona Maestro. “L’aprovació d’aquesta llei i l’assignació d’aquestes facultats a Milei haurien suposat la desaparició de la divisió de poders. L’Argentina s’hauria convertit, com a mínim, en un país autoritari”, remarca Del Alcàzar.
La seua vena més autoritària s’ha evidenciat amb la criminalització de la protesta. Milei ha endurit la repressió contra els manifestants amb mesures com ara la imposició de penes de fins a sis anys de presó per als organitzadors de mobilitzacions sense cap mena d’avís o l’assumpció del cost de les intervencions policials, així com la prohibició de bloquejar els carrers. “S’ha anunciat, fins i tot, que retiraria els ajuts socials a les persones que siguen detingudes per alterar la lliure circulació”, afegeix Ayuso. “Aquestes mesures són molt sensibles a l’Argentina, perquè remeten a la dictadura i a unes forces policials implicades en l’assassinat de lluitadors socials”, contextualitza Tirado.
Agenda ultraconservadora
La motoserra econòmica i la restricció dels drets de manifestació s’ha combinat amb el desplegament d’una guerra contra qualsevol expressió feminista. Milei ha mostrat la seua predisposició a desmantellar la coneguda com a llei Micaela contra la violència masclista en un escenari de creixement dels feminicidis a l’Argentina i ha adoptat mesures simbòliques, com ara la instauració d’un veto a la utilització del llenguatge inclusiu a l’Administració pública argentina. Tanmateix, i malgrat els seus posicionaments obertament antiavortistes, no s’ha atrevit amb el dret a la lliure interrupció de l’embaràs.
“Milei, amb un suport més ampli entre els electors masculins que no pas entre les votants femenines, no ha abordat, de moment, el dret a l’avortament. Fer-ho hauria significat obrir un altre focus de conflictivitat social que se sumaria a les actuals protestes pel malestar econòmic. Promoure una legislació contra aquest dret seria mobilitzar altres sectors que no es mouen gaire tant per les retallades”, dissecciona Tirado. I recorda: “No s’ha d’oblidar que la lluita del moviment feminista per l’avortament a l’Argentina ha estat molt potent i ha sigut un dels temes centrals de la política del país en els darrers anys”. “És el primer president que ha tingut una vaga general al cap de pocs dies de mandat. Sumar les protestes socials per l’avortament al malestar econòmic suposaria un caos al carrer”, reforça Ernesto Pascual.
Les diatribes del president també han tingut com a diana diferents sectors culturals, com ara l’editorial. “No només ha promogut les receptes de l’extrema dreta contra la igualtat de les dones, les opcions de família no convencionals, la llibertat sexual o la lliure adscripció afectiva, sinó també està atacant amb molta duresa els centres de producció i transmissió de coneixement i de cultura”, incorpora Del Alcàzar. Amb un acostament al papa Francesc, del qual havia malparlat àmpliament, s’ha situat al costat dels negacionistes de la dictadura criminal de Jorge Rafael Videla. “Un exemple ha estat el nomenament de Victoria Villarruel com a vicepresidenta”, assenyala Tirado.
Macri i l’abraçada de l’os trumpista
El mandat de Milei estarà marcat pel rumb econòmic de l’Argentina, especialment si les seues receptes d’orientació radicalment neoliberal poden apaivagar l’escenari diabòlic d’inflació i caiguda de l’activitat econòmica, però també per les eleccions legislatives. Sense una majoria assegurada a les cambres parlamentàries, serà l’oportunitat perquè el president reaccionari puga augmentar la seua presència al Congrés i al Senat. Ara bé, de moment no té un partit amb massa penetració, ja que bona part dels quadres del seu executiu són prestats de la dreta tradicional.
Les legislatives serviran per a testar les constants vitals de Milei a les urnes, així com per examinar la viabilitat del seu projecte a mitjà termini. Així mateix, seran una prova de foc per al conservadorisme macrista. “La dreta va pactar amb Milei perquè era la seua única alternativa per tornar al poder i desallotjar el peronisme kirchnerista de la Casa Rosada. Macri, però, ha de tenir molta cura. No pot fiar el seu futur a Milei, perquè, a pesar que aquest no compta amb una àmplia estructura orgànica, podria ser devorat com li va ocórrer al Partit Republicà amb Trump. Això sí, Milei no ho tindrà fàcil, perquè no té una base captiva com tenia Trump. Les diferències entre els sistemes de partits fan que siga més difícil en el cas argentí”, reflexiona Ernesto Pascual.
“Les probabilitats que Milei se’n puga sortir amb aquestes receptes econòmiques és molt limitada. Amb aquestes mesures, l’Argentina està condemnada a la fallida i a la inestabilitat social. El desmantellament de l’Estat, com es va comprovar a Xile, comporta la destrucció de facto del país. Un dels salvavides que espera Milei és la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials nord-americanes”, cavil·la Maestro. “Milei està avançant amb la seua agenda, però d’una manera erràtica i sense l’ambició que ell desitjaria”, remata Tirado. És el resum de cent dies de motoserra reaccionària a l’Argentina. •