Les parets de les aules i dels corredors de la universitat d'Oxford transmeten prestigi, elegància, coneixement, història i saviesa. El campus britànic, localitzat a només 64 milles de Londres, és sinònim de lideratge acadèmic mundial. No hi ha cap rànquing internacional, ni tampoc altra classificació que excloga aquest centre educatiu de les primeres posicions en qualsevol àmbit d'estudi. Haver après a Oxford és garantia de trobar una feina amb una molt bona remuneració.
La visió del periodista i escriptor Simon Kuper, un habitual de les pàgines del Financial Times, sobre la universitat d'Oxford en els anys vuitanta i, inclús, fins ben entrat el nou mil·lenni -tot i que no de l'actual centre acadèmic, s'ha d'apuntar el matís - és absolutament contrària i devastadora. A l'obra Amigocracia. Cómo una pequeña casta de toris de Oxford se apoderó del Reino Unido (Capitán Swing, 2023), retrata aquesta institució educativa com a un reproductor del domini de les elits britàniques, sense exigència acadèmica als alumnes, on només es premiava la retòrica i l'oratòria en detriment de l'esforç, el sacrifici, l'adquisició de coneixements, la recerca científica o les reflexions crítiques amb el poder.
La radiografia càustica d'Oxford serveix per a il·lustrar les raons de l'arribada de líders de la classe alta i allunyats de la meritocràcia acadèmica fins a Downing Street, residència del primer ministre del Regne Unit, com ara David Cameron i, especialment, Boris Johnson. Ara bé, també permet escabussar-se en el perquè una part d'aquesta casta de dirigents, nascuts per a governar l'estat britànic d'ençà que accedeixen de menuts a prestigioses escoles privades, va empentar el Regne Unit, presos d'una certa nostàlgia de l'època imperial britànica, fora de les fronteres del projecte econòmic i polític de la Unió Europea.
Passaport a Dowining Street
L'escola és un distintiu de classe, el segell que marca, de vegades, l'estament social del qual formes part. Al Regne Unit, com també ocorre a l'Estat espanyol, hi ha col·legis exclusius que són sinònims de pertinència a la casta dominant, on haver assegut en aquells pupitres és una mena de clau que obri múltiples portes laborals en un futur. Eton, localitzat a la perifèria de Londres, és l'exemple paradigmàtic. Johnson va escriure en les seues pissarres, però va ser Cameron qui va evidenciar com el seu pas per aquelles aules va servir-li per a teixir xarxes de contacte.
«Va ser en Eton i no en Oxford on va trobar alguns dels seus principals suports i aliats polítics. En concret, el seu secretari d'Estat, Ed Llewellyn; el seu ministre de Polítiques Governamentals, Oliver Letwin; i el director de la Unitat Política del número 10 de Downing Street, el germà de Boris Johnson, Jo», escriu a l'obra Kuper, qui, tanmateix, expressa: «Quan dic que Oxford va ser una variable que va modelar el poder a Anglaterra no em referisc a Cameron, sinó més aviat a Johnson, [Michael] Gove [exsecretari d'Estat tory en diversos moments], [Daniel] Hannan [figura euroescèptica important dintre dels conservadors britànics] i companyia».
Oxford ha actuat, no debades, de passaport perquè l'exprimera ministra britànica, la toryLiz Truss, o l'actual inquilí del número 10 de Downing Street, Rishi Sunak, accedirien a l'elit política del Regne Unit. «Per moderns que paregueren en comparació amb Johnson, tant Truss com Sunak representaven l'oxocràcia. Ambdós reberen els seus carnets de l'elit una vegada van complir la majoria d'edat -sobretot, gràcies als seus orígens -, i ambdós arribaren a la conclusió que Oxford continua sent el camí més ràpid per accedir al poder d'Anglaterra», sosté el periodista i columnista.
La universitat d'Oxford, per sobre d'altres centres acadèmics de referència del Regne Unit com ara Cambridge, s'ha erigit en pedrera de polítics gràcies a albergar entitats dintre que semblaven una còpia per a joves del parlament britànic. O en paraules del mateix Kuper al seu llibre: «La Oxford Union, fundada en 1823 en un pati situat darrere del famós carrer comercial Cornmarket, era una sort de Cambra dels Comuns per a xiquets». «La Unió explica per què Oxford és especialista a generar primers ministres. Des de la seua creació, la societat de debats ha funcionat com a escola bressol dels Comuns, dominada pels etonians», indica.
Amb unes regles basades en les mateixes normatives que regeixen la Cambra dels Comuns d'Anglaterra, la Unió fomenta «la importància de la retòrica sobre les polítiques». «La institució coincidia amb les classes d'Oxford i el llenguatge social de la universitat: el xafardeig irònic. Es perfeccionava la capacitat d'expressió que possibilitava als aspirants a polítics, advocats i columnistes argumentar qualsevol opinió, s'estiguera d'acord o no», explica a l'obra. «La Unió era una de les raons perquè els estudiants interessats en la política, sobretot toris que venien d'escoles privades, es decantaren per Oxford en lloc de per Cambridge», completa.
El combustible imperial del 'Brexit'
La nostàlgia dels temps de grandesa imperial del Regne Unit estaven presents en bona part dels sentiments polítics dels fills de la casta dominant que va estudiar a Oxford. «L'imperi era una història personal dels senyorets britànics. I no és d'estranyar, ja que els col·legis privats, Oxford i Cambridge, havien educat homes que, en paraules de l'escriptor catòlic Ronald Knox, 'quan es cansen de jugar [...] marxaran a governar l'imperi com a bons xicots'», afirma. «Per a adolescents com ara [Jacob] Rees-Mogg [dirigent del Partit Conservador] o Boris Johnson, les històries dels grans senyorets britànics eren atractives i es convertirien en la versió de la història que recordarien», complementa.
«Tenint en compte tots els assoliments [de la casta britànica, dels senyorets del Regne Unit entre 1860 i 1960], per algú nascut en els seixanta o en els setanta en la classe dominant [anglesa], la modernitat no podia ser sinó la decadència de la societat. Els seus pares i els seus avis havien dominat el món, i, en canvi, ells estaven creixent en un lloc fronterer amb l'aigua al coll de mida mitjana de la Comunitat Econòmica Europea. La reencarnació domesticada, vegetariana, de baix risc, postimperial i fonamentada en la Brussel·les del Regne Unit que no tenia res de gloriosa, més enllà de la guerra de les Maldives», dissecciona els sentiments dels cabdells de la classe dirigent.
L'euroescepticisme va endinsar-se dintre de les seues ments polítiques arran de l'històric discurs de l'aleshores primera ministra britànica, Margaret Thatcher, qui va carregar en setembre de 1988 contra la Unió Europea, considerant-la «un superestat europeu que volia exercir una nova dominació des de Brussel·les». «El seu discurs va espantar els toris d'Oxford. Una Anglaterra dominant era la prerrogativa de la casta. No volien intrusos de Brussel·les fent-los la competència», analitza a l'obra. Un estudiant d'Oxford, Patrick Robertson, va ser un dels primers a impulsar un centre de pensament contra la Comunitat Econòmica Europea.
«El Brexit era el gran esdeveniment que els faltava a Johnson i a Gove en les seues carreres polítiques: l'oportunitat de viure en temps interessats, com van fer-ho els seus ancestres. Pensaven que el Brexit els donaria un poc d'interès a la tediosa política britànica. Seria un acte gloriosament romàntic [...]. Els toris d'Oxford reclamarien la sobirania parlamentària, el dret de naixement de la seua casta, als intrusos belgues», desgrana com veien l'aposta per sortir de la Unió Europea, encara que «en privat reconeixien que hi havia moltes possibilitats que el Brexit no isquera bé, però Anglaterra no tenia depredadors naturals i segur que sobreviuria a una altra errada més».
A les ambicions personals de Johnson, qui va concebre el Brexit també com una finestra d'oportunitat per derrocar Cameron, l'eixida de la Unió Europea «va ser anunciada com a una revolta antielitista encapçalada per una elit». «Era un cop d'estat d'una facció d'Oxford educada en escoles privades contra l'altra, i amb el suport d'un altre membre d'Oxford australià d'escola privada i magnat dels mitjans de comunicació disfressat d'antielitista. De fet, molts votants confiaren el futur del país als responsables del Brexit, precisament, perquè eren membres de l'elit», sosté l'habitual de les pàgines del Financial Times.
Johnson, paradigma d'una «casta incompetent»
L'aposta d'una part de la classe dominant britànica pel Brexit estava fonamentada en la seua visió que cap decisió política canviaria l'estabilitat i la seguretat de les seues vides. O si més no així ho afirma l'autor del llibre: «Els polítics a favor del Brexit d'Oxford estaven segurs que la seua classe estaria bé passara el que passara». «No s'ha ni de comentar que els polítics toris d'Oxford no eren els únics que pensaven així. També ho feien la major part de la meua casta de periodistes, acadèmics i còmics d'Oxford i Cambridge que narren els esdeveniments del país. En el fons, sabem que passe el que passe estarem bé. Nosaltres no acabarem amb contractes de zero hores o fent cua en un menjador social», reconeix amb acidesa crítica.
La gestió que va fer de la pandèmia l'exprimer ministre Johnson mostra, d'acord amb el relat del periodista Simon Kuper, les conseqüències d'una elit dirigent a la qual se li ha permès tot durant la seua vida i que ha estat educada només en l'art de la retòrica. De fet, fa seua l'afirmació de l'exministre australià Malcom Turnbull: «La gestió de la COVID-19 en el Regne Unit és un exemple d'allò que passa quan no es gestiona l'administració de forma competent i eficaç. Governar igual que es debat, tractant els assumptes de passada i de manera superficial, serveix per a tirar endavant a curt termini, però pot suposar conseqüències molt greus».
«Mira que és complicat sabotejar la classe dominant probablement més antiga del món, però Johnson va aconseguir-ho. Com a primer ministre, va personificar fins al punt de la paròdia totes les tares dels graduats en escoles privades i d'Oxford que he intentat descriure en aquest llibre: era un gentleman amateur irresponsable que es prenia la política com a un joc, que repudiava el treball dur i que improvisava els seus discursos. Encara més, pot haver-hi arruïnat les perspectives d'èxit de les següents generacions de senyorets d'Oxford», afirma. De fet, identifica tant a Truss com a Sunak com d'una classe mitjana-alta, d'un escalafó per sota de Johnson, del representant més famós dels atributs d'una determinada fornada de la casta dirigent britànica