A la vida, hi ha classes a tots els àmbits i el crim no és una excepció. Hi ha qui roba a punta de pistola, qui assassina després d'haver gastat un carregador sencer, però també hi ha qui efectua l'art criminal amb elegància, refinament i delicadesa. Són aquells que usen esmòquing, una camisa impecable, una corbata senyorial, sabatilles de xarol i guants blancs. Són aquells que executen la seua feina amb un silenciador a la pistola i sense tacar-se ni amb sola gota de sang.
A la Ciutat de la Justícia de València, en una nova sessió aquest dimarts del judici a l'expresident valencià Eduardo Zaplana per encapçalar suposadament una trama de suborns i contractes públics manipulats, no s'ha produït cap afusellament. Ara bé, la nissaga Cotino i Juan Francisco Garcia, excap de gabinet de Zaplana, han ajusticiat la imatge i quasi totes les vides judicials de salvació l'exministre del PP. A l'anomenat com al Campió, tanmateix, sempre cal concedir-li el benefici del dubte d'un as a la mànega.
L'ajusticiament dels Cotino i de l'emprenedor -com s'ha definit en la seua mateixa declaració- Garcia ha estat cavallerós i gentil, allunyat de la cruesa que en certs moments va marcar la confessió del seu suposat testaferro i amic de l'íntima, Joaquín Barceló, més conegut com a Pachano. La cordialitat no s'ha perdut ni quan ha tocat acomiadar-se, amb un «fins després» de Cotino a Zaplana que ha estat acompanyat d'un somriure de killer judicial d'aquells que ni suen, ni esternuden. Si s'haguera tractat d'una escena de Francis Ford Coppola, el cineasta hauria hagut de rebuscar en la fonoteca del zaplanisme musical i escollir la mítica «Soy un truhán, soy un señor» de Julio Iglesias.
Tota la culpa era de Juan Cotino (i de Zaplana)
Vicente Cotino era el motor terrenal dels negocis de la seua família. Si el seu oncle, l'exdirector de la policia espanyola i expresident de les Corts Valencianes, el desaparegut Juan Cotino, era l'ànima de la nissaga, el seu nebot s'encarregava d'administrar les seues empreses i d'executar amb discreció els encàrrecs de l'autèntic patriarca. Ambdós, de fet, eren una mena de julivert que acompanya quasi de manera innegociable les diferents trames de suposada corrupció que van créixer durant els anys fèrtils del boom immobiliari i l'hegemonia electoral del PP al País Valencià.
El nebot del rostre de la dreta valenciana de creu i rosari apareix a les gravacions de la trama Brugal pels seus negocis a sector de les residències amb el constructor Enrique Ortiz, un promotor amb passaport VIP als tribunals que va exercir d'alcalde urbanístic d'Alacant durant lustres; va reconèixer haver finançat il·legalment el PPCV mentre el grup empresarial que encapçalava va rebre més de 500 milions d'euros en adjudicacions durant els governs de Francisco Camps, i va ser condemnat pels delictes de falsedat documental i contra la hisenda pública del bracet de l'expresident de la Generalitat Valenciana, José Luis Olivas. Sí, un altre dels protagonistes del judici a Zaplana.
L'administrador empresarial de la nissaga ha contestat afirmativament a totes les preguntes del fiscal, corroborant fil per randa l'escrit d'acusació presentat pel representant del Ministeri Públic. Vicente Cotino ha confirmat que el seu oncle, quan estava al capdavant de la direcció general de la policia espanyola dintre de l'executiu de José María Aznar, va dur personalment al territori offshore de Luxemburg 600.000 euros que havien de servir per a la creació de dues societats amb les quals camuflar les presumptes comissions de la xarxa que hauria capitanejat Zaplana.
Les mercantils nascudes al Gran Ducat eren Imision Internacional, la qual quedaria a nom del testaferro confés Barceló, i Fenix, on figuraria l'excap de gabinet de Zaplana. La constitució d'ambdues firmes era part de l'arquitectura per a vehicular els suposats suborns. «En 2001 es constitueix Imison Internacional i em va dir que això era d'un acord de 1997 per les ITV», ha expressat en referència al secret dels diners que va transmetre-li el seu oncle. L'artesania societària, segons ha assenyalat, tenia el segell de Beatriz García Paesa, hereva familiar de les facultats financeres del seu oncle, l'espia Francisco Paesa.
Amb l'entramat enllestit, la canalització dels diners va produir-se en 2005, quan els Cotino va pegar una autèntica pilotada econòmica en vendre la concessió de les ITV. Dels 43 milions d'euros que va obtenir de beneficis per aquella operació Sedesa, la firma de la nissaga de l'exdirigent del PP, «un 30%» havia de viatjar rumb a Luxemburg per haver-se manipulat el concurs a favor seu, segons ha detallat Vicente Cotino. O en les seues paraules: «per la contractació pública pactada per al seu grup» de l'adjudicació del servei de les ITV.
En 2005, i per ordre del seu oncle, va concretar amb l'excap de gabinet de Zaplana com s'havia de desenvolupar el pagament. «Em va comentar [en referència a Garcia] que calia transferir els diners a dues societats. Una, Imison, que es posaria a nom de Barceló; una altra, Fenix, al seu propi nom. Tot això li ho indiquem verbalment a García Paesa», ha desgranat. «L'abonament es produeix quan en 2005 transferim les societats amb les seues plusvàlues ja internament», ha agregat, per arredonir la seua confessió amb l'admissió que va fabricar factures falses i defensar la innocència del seu germà, José Cotino, qui s'ha desvinculat de qualsevol responsabilitat.
Si Vicente Cotino s'ha presentat com a l'executor de guant blanc dels negocis aparaulats pel seu oncle Juan Cotino, en una mena de reedició judicial de la dita «al mort, terra amb ell, i al viu, aliment», l'excap de gabinet també ha apuntat contra l'expresident de les Corts Valencianes per incriminar Zaplana sense aixecar polseguera, ni fer cap escarafall. «Juan Cotino em va transmetre l'especial interès de presentar-se i ser adjudicatari. M'ho va traslladar en gener de 1997», ha iniciat la seua particular mascletada judicial. Això sí, de tempos relaxats i sonoritats suaus.
Amic de Zaplana d'ençà que van coincidir a les joventuts de la UCD, ha detallat com va preparar-se el concurs de les ITV perquè Sedesa fora la beneficiària: «A partir d'aleshores, mantinc una sèrie de reunions fins a maig d'aquell any amb José Vicente Álvarez, director financer de Sedesa, per a revisar possibilitats, l'organització dels plecs i les condicions del concurs per evitar qualsevol circumstància que impossibilitara la presentació del grup Sedesa al concurs». «S'elaboren els plecs perquè Sedesa estiguera en una situació d'avantatge», ha indicat de manera nítida.
El fiscal, tanmateix, ha volgut deixat clar la manipulació de l'adjudicació. «Es va predeterminar l'adjudicació a favor d'una firma de la família Cotino?», ha preguntat per què Garcia responguera rotundament. «Sí», ha contestat nítidament per esvair qualsevol interpretació alternativa. «Quan Juan Cotino em va transmetre l'interès per ser adjudicatari, fou en presència de Zaplana i després va parlar amb ell d'aquesta qüestió», ha expressat de manera lapidària, per assenyalar cap al seu antic cap amb elegància.
«De 1997 a 2004 no va haver-hi quasi converses. Ja a finals del 2004, quan Sedesa va vendre Valenciana de Revisions [és a dir, la firma creada pels Cotino per obtenir el concurs], Vicente Cotino, amb qui vaig passar a tindre la interlocució, em va comunicar que per indicació del seu oncle els fons corresponents al 30% de les plusvàlues obtingudes en l'operació es vehicularien a través d'Imison, a nom de Joaquín Barceló, i Fenix, al meu nom, com a últims beneficiaris», ha confirmat el relat de Vicente Cotino. El fiscal, però, ha preguntat per què ambdues societats tenien aquells propietaris. «Algú li diria a Cotino que havíem de ser beneficiaris», ha imaginat.
L'excap de gabinet de Zaplana ha relatat que l'exministre d'Aznar estava al corrent d'aquella operativa, però ha negat la versió oferida per Barceló, qui va assenyalar que els 2,5 milions d'euros que estaven en la societat del presumpte testaferro eren fruit d'un negoci seu. També que els fons pogueren ser de l'expresident de la Generalitat Valenciana, qui es dedueix que era coneixedor dels diners per les paraules de l'autobatejat com a «emprenedor». «Mai vaig tindre coneixement que aquests fons tingueren un origen il·lícit. Els vaig dur a Espanya acollint-me a la regularització fiscal», ha indicat sobre els diners que estaven a Fenix i que va llavar amb l'amnistia fiscal del PP.
«La meua intervenció en la gestió de Fenix era mínima. Els fons estaven a Luxemburg i jo havia de signar cada any l'acta de la junta general d'accionistes que em facilitaven els despatxos. No va haver-hi cap moviment financer fins que es va dissoldre per a regularitzar la situació fiscal establida pel Govern d'Espanya», ha disseccionat després d'una confessió que, com els Cotino, busca la reducció de la pena sol·licitada per Anticorrupció i, especialment, evitar viure uns anys entre reixes. «Estic absolutament penedit de tot allò», ha estat la seua redempció particular.
La secretària fidel i un banquer 'negacionista'
Mitsouko Henríquez era l'ombra de Zaplana. La persona de contacte amb l'expresident valencià. La guardiana dels seus secrets i la mà executora de les gestions que assumia l'excap del Consell, amb una agenda de contactes que mostrava la seua voracitat pels negocis, amb la política com a l'instrument per teixir les seues xarxes d'influències que facilitaren aquella voluntat «de fer-se ric» que va confessar en els enregistraments del cas Naseiro, la primera ombra de dopatge electoral dels populars. «Feia moltíssimes gestions per a molta gent per ordre de Zaplana», ha manifestat.
Fidel al seu cap, a la persona que ha servit a la Generalitat Valenciana, el ministeri de Treball i, fins i tot, a Telefònica, amb uns emoluments mensuals gens menyspreables, ha sostingut la tesi de Zaplana sobre que l'expresident valencià era un home que es dedicava a fer favors a tothom. «Ajudava a Barceló per la seua amistat amb Zaplana, com també ho feia amb altres persones», ha assegurat sobre les seues gestions per al testaferro confés de l'exdirigent del PP.
«Vaig fer la gestió i vaig ordenar la transferència de pagament, d'uns 23.000 euros, però després Zaplana me'ls va tornar en dues transferències», ha incorporat Francisco Pérez, conegut com a Paco Gasofa pels seus negocis de provisió de benzina que encara funcionen a ple rendiment gràcies als encàrrecs de consistoris valencians governants per la formació la gavina. Pérez ha negat que sufragara un creuer a Zaplana, però ha estat incapaç de demostrar el retorn dels diners per part de l'exministre enfront de les preguntes d'Anticorrupció.
El campionat de negació de les acusacions de la Fiscalia ha estat per a Olivas. L'expresident de la Generalitat Valenciana s'ha desvinculat de qualsevol acció per manipular el concurs del Pla Eòlic, del qual va ser beneficiari la família Cotino: «No coneixia de res a les empreses preseleccionades. No sabia qui s'havia presentat, ni tampoc qui s'havia seleccionat». «Venia tot predeterminat per una resolució», ha expressat en una tàctica de negació que s'ha perllongat fins a al·legar contra la sentència que va condemnar-lo per una facturació falsa entre els Cotino i la seua empresa particular, «quasi inactiva d'ençà que vaig estar al capdavant d'entitats financeres».
En una narració que incloïa tota mena d'activitats lúdiques de luxe, de fer escapades en iots com si fora la normalitat del conjunt de la ciutadania, l'empresa Carlos Gutiérrez ha aplicat el mateix llibret negacionista sobre la seua presumpta participació en el llavat de les comissions que hauria percebut la xarxa de Zaplana. Han estat els testimonis fidels que encara atresora l'expresident, aquells que encara guarden lleialtat al profeta d'una religió zaplanista que va tenir creients als àmbits més insospitats.
García i Cotino n'eren devots, però l'amenaça dels barrots els ha convertit al paganisme i, com si es tractara del filòsof alemanys Friedrich Nietzsche als seus assaigs i reflexions teòriques, han ajusticiat a l'antiga divinitat del PPCV. Això sí, sense perdre les formes i de manera refinada. O en vocabulari zaplanista: sent uns autèntics truans, com cantaria Julio Iglesias.