—Vostè acaba de publicar Això no és un western, una novel·la negra, farcida d’intriga i amb una trama d’assassinats i policies que crea addicció des del principi fins al final. És un canvi gran envers les coordinades narratives de Ja estem morts, amor.
—Sí, és un canvi molt gran, però era necessari. Feia una dècada que no publicava a la col·lecció de Crims.cat ni havia fet gènere negre. En aquests deu anys, havia fet una sèrie de novel·les amb molta densitat dramàtica, l’escriptura de les quals l’havia gaudit, però també l’havia patit. A més, s’hi sumava una altra qüestió: Ja estem morts, amor ha tingut una recepció inesperada, i em situava en el dilema de continuar en aquesta línia. El llistó s’havia posat a un nivell que em convidava a fer altres coses. Els editors de Crims.cat feia temps que m’hi insistien i jo ja tenia al cap una història, a més que tenia ganes de fer un thriller, d’entrar en altres terrenys, amb molts més diàlegs i de fer una novel·la negra més violenta, que fora més rodona de les que havia escrit fins ara.
—De fet, se li nota molt alliberat en l’escriptura, com si escriure fora una diversió. Ha gaudit més escrivint aquesta novel·la que no altres?
—En el procés creatiu de Ja estem morts, amor també vaig gaudir molt. Crec que la paraula alliberat és la correcta. Sense perdre l’autoexigència, ho he passat molt bé a l’hora de fer els diàlegs, de desenvolupar els personatges. A més, la tasca documental és agraïda per a un periodista, perquè suposa conèixer mons com l’espionatge o les màfies, els quals m’interessen prou. Ha estat molt divertit jugar amb els gèneres. De fet, el títol Això no és un western ja és una xicoteta broma sobre aquesta mena de joc amb els gèneres. És cert, però, que en els últims quatre mesos, quan has d’encaixar totes les peces i has de retocar alguns desajustos, el procés ha estat més tortuós. Ara bé, la resta ha sigut goig màxim.
—La seua narració és molt ‘gamberra’, fins i tot amb tocs que podrien qualificar de punks. No segueix massa els cànons habituals. No debades, avisa de l’adveniment del nus i del desenllaç.
—Plantege la literatura com un joc. Siga quin siga el gènere, m’agrada fugir de les convencions i fer coses que trobe divertides per a mi. Fer un narrador una mica bandarra, que és invasiu i una mica desconsiderat, amb notes a peu de pàgina amb digressions, ho trobava un joc molt divertit. L’editor en tenia reserves, però quan va veure com avançava, va assumir-ho. Sé que aquesta mena de fórmules poden agradar més a uns lectors que a uns altres. En soc conscient. Ara bé, escric primer per a mi. M’he de sentir representat i divertir-me en els meus textos com a escriptor i com a lector. Perquè si això passa, hi ha possibilitats que els lectors també ho passen bé.
—És una fórmula per mantenir una relació més estreta i de confiança amb el lector?
—És un trencament de la quarta paret. I quan fas això, sí que busques una connexió directa amb el lector. Ara, que el lector connecte o no, depèn dels gustos. Volia fer una novel·la que no renunciara als lectors de Ja estem morts, amor. És evident que són dos mons diferents i soc conscient que no tindré tots els seus lectors, però sí que volia que en aquesta obra reconegueren a l’autor que en va escriure l’altra.
—Fa uns anys, va publicar Dos metres quadrats de sang jove, una novel·la emmarcada en coordenades similars, amb personatges que es repeteixen, però que és molt diferent de la publicada darrerament. Si l’escriptura de l’anterior destacava per les frases llargues i ben connectades, aquesta és més directa.
—L’estil d’escriptura connecta molt amb Ja estem morts, amor. Dos metres quadrats de sang jove és una novel·la que no està massa separada en el temps de Vides desafinades i compta amb aquesta mena de sintaxi i escriptura. Amb el temps, he anat a un estil més directe, més tallant. Les dues maneres d’escriure són vàlides mentre que siguen expressives, tot i que pense que aquesta darrera ho és més. A mi m’agrada molt, per exemple, com explota aquesta mena d’escriptura Núria Cadenes. Hi ha una mica d’inspiració amb la seua escriptura. També hi ha una mica de Carlos Zanón, així com en l’elaboració dels diàlegs estan presents els esperits de Ferran Torrent i de Raymond Chandler. Fins i tot, hi ha una certa influència de la nova escriptura audiovisual. Si has vist una sèrie com Succession i t’agrada escriure, no pots continuar escrivint els diàlegs de la mateixa manera.
—El contingut de l’obra, però, deixa una sensació contradictòria. És cert que aquesta novel·la està farcida d’assassinats escabrosos, hi ha més sang i més violència que a les altres que ha escrit del gènere. Ara bé, hi ha moltes més reflexions existencials que a Dos metres quadrats de sang jove, la qual, crec, era més agressiva.
—De vegades, creus que has fet una cosa molt més crua i algú com vostè té la percepció que hi ha més reflexió sobre l’existència que en les altres novel·les del gènere. Podrien ser veritat ambdues coses. Jo tractava de fer una obra més crua, tot i que possiblement per influència de tota la narrativa posterior hi ha també l’altra manera d’enfrontar les històries. Sí que volia fer el meu primer thriller, que estiguera molt incardinat en les novel·les i els continguts audiovisuals que es fan ara, però, evidentment, el segell de l’escriptor està present. La manera de treballar els personatges, l’evolució dels protagonistes, fa que vages cap a un terreny que el meu lector d’altres novel·les em puga reconèixer.
—L’exemple paradigmàtic és l’inspector Oyono, el personatge estrella de l’obra i heretat de l’anterior novel·la negra. Oyono ja no és aquell jove obsessionat amb el sexe. Ara, la soledat i veure passar les pàgines del calendari li pesa. I malda per no haver cuidat algunes relacions.
—És un homenatge als lectors de tota la sèrie, a aquells que van descobrir Feliu Oyono en Els neons de Sodoma i han llegit tota la resta d’històries. És un homenatge perquè seran els lectors que més profit li traguen a l’arc vital de Feliu Oyono. Ell és un inspector jove, atractiu i obsessionat en el sexe que a Dos metres quadrats de sang jove ja experimenta una crisi de l’edat adulta i a Això no és un western entra en la maduresa.
—Aquest personatge, a més, serveix per a mostrar reflexions polítiques, per a deixar píndoles de l’actualitat sense que siga forçat pel narrador.
—És la manera en què Oyono sempre trasllada aquesta mena de reflexions. És una persona travessada per l’escepticisme, el cinisme, que contempla l’actualitat com un observador que no es veu arrossegat per la polarització. Potser pels seus orígens afroguineans, perquè és una persona d’idees progressistes, tot i que no, especialment, esquerranosa. Les seues reflexions estan complementades moltes vegades pel narrador i, altres colps, pels diàlegs de l’agent Marga Pitarch, que té una visió diferent perquè pertany a una altra generació.
—En la construcció d’escenaris i ambients diferents a la vostra novel·la, destaca l’aparició d’una relació lèsbica. No hi havia referència a les realitats LGTBI en la resta d’obres que ha escrit del gènere.
—No ha estat premeditat. Va sorgir d’aquesta manera i vaig veure que funcionava. En tot cas, mostra com les relacions LGTBI són una realitat molt més visible perquè sense adonar-nos-en, impregnen els nostres pensaments i, per tant, de manera natural et sorgeixen personatges amb aquesta orientació sexual. De fet, a Ja estem morts, amor també apareixia un personatge amb aquesta identitat sexual. Introduir-los de manera no conscient, sense que estiga premeditat, mostra el viatge positiu i a millor que una gran part de la societat estem fent sobre aquest tema.
—Aquest personatge fa que el periodisme continue a la vostra sèrie de novel·les negres.
—És una altra qüestió que no estava prevista, però és que a la novel·la negra et va molt bé que hi haja un personatge que és periodista. És tòpic, però estic content del personatge. Crec que ha funcionat. De fet, tenia una importància relativa a la història i ha acabat tenint una rellevància molt més gran.
—Com a la resta de la sèrie d’obres del gènere que ha escrit, el sexe té prou presència. Ara bé, apareix de manera diferent. Ja no està tan marcat pels instints, sinó que està lligat a una visió més madura i, si m’apura, més sentimental.
—A la novel·la, només hi ha una escena de sexe que puga recordar a les presents en les altres obres, i és un flashback. En les escenes noves, el tractament és diferent; té a veure amb l’edat del personatge principal i també amb la meua evolució com a escriptor. Aquest canvi sí que parteix d’un procés de reflexió. Volia presentar Oyono en una etapa existencial diferent i això té implicacions que ho abasten absolutament tot. Oyono passa de ser un depredador sexual a veure el sexe d’una manera diferent, per acostar-se a la seixantena. Crec que era una modificació convenient del caràcter del personatge.
—Empresaris, màfies, connexions ultradretanes... el focus deixa d’estar a la classe política, com ho estava a Dos metres quadrats de sang jove, i es trasllada a un altre estil de personatges.
—Sí, perquè l’altre marc ja estava contat. Hi ha política, és cert, però està molt de fons, i m’abellia entrar en un altre terreny i bastir una trama d’espionatge vinculada amb les màfies i les xarxes feixistes.
—La trama, tot i escapades a Rússia o altres indrets d’Europa, ocorre a cavall entre València, la Marina i, fins i tot, Alacant. De fons, també s’observa un retrat àcid del model econòmic fonamentat amb el totxo i el turisme.
—M’interessava fer-ne una pinzellada. Aquesta novel·la ha coincidit amb la publicació d’Estiu, de Josep Vicent Miralles, que m’ha ajudat en la construcció de la meua nova obra. A Estiu, aquest tema és central i, a més, està abordat des de dins, perquè Josep Vicent Miralles és un escriptor de Xàbia. No tenia sentit que m’endinsara en la meua novel·la una vegada ho havia radiografiat Miralles, però sí fer una pinzellada, la qual crec que era necessària. Si m’haguera centrat en aquesta temàtica, hauria hagut de fer una altra novel·la. No ho descarte per al futur, però no és el que volia fer en aquesta ocasió.
—Acabem. Veurem més novel·les com Això no és un western?
—És una bona pregunta. He tardat deu anys a tornar a fer aquesta mena de novel·la i, al final, ha estat motivat pels editors i pels lectors. Dependrà de les ganes i de tenir una bona història. Sí que tenia pendent fer un thriller i una novel·la negra més rodona, en la qual em sentira més satisfet. Em fa la sensació que Dos metres quadrats de sang jove té coses bones, però no sé si vaig arredonir-la com calia. Això no és un western ha estat més ben treballada, com si es tractara d’un guió que entregava per blocs de capítols a l’editor Àlex Martín. Els comentàvem i redefiníem el que fos necessari. També ajuda que deu anys després tens més ofici, més consciència del fet de l’escriptura. De moment, he complit amb l’assignatura que tenia pendent. A partir d’ara, no sé què passarà. Ara bé, el lector que siga intel·ligent sí que sabrà detectar un fil de continuïtat.