Ironies de la vida, una jornada plujosa va posar fi al Botànic. I no perquè la participació fora especialment baixa, que no és el cas. L’oratge tempestuós no va impedir una afluència considerable, homologable a qualsevol altra cita d’aquest tipus. El Botànic, amb una tasca de govern ben valorada per la ciutadania, mor en el seu vuitè any de vida per tres factors aliens a la meteorologia.
D’una banda, per la contaminació de l’agenda política estatal, enormement polaritzada i que ha desplaçat els temes més pròxims, en què el Botànic se sentia més còmode. En segon lloc, per l’esfondrament absolut de l’espai de Podem, que en 2015 va esdevenir clau a l’hora de captivar un tipus de votant no especialment polititzat o que navegava en l’abstenció. I, per acabar, el Botànic mor també per l’absència d’una de les grans protagonistes, Mónica Oltra, artífex indubtable del canvi al País Valencià i sense la qual Compromís s’ha deixat prop de 100.000 paperetes, que aviat és dit.
Comptant els d’Unides Podem i Ciutadans, la dreta ha superat l’esquerra de 75.000 vots: 1.200.000 a 1.125.000
Sumades a les 130.000 que perd pel camí Unides Podem-Esquerra Unida, en són un total de 230.000. I els socialistes, en paral·lel, no han aconseguit treure tot el profit que esperaven de la popularitat i bona valoració del president, Ximo Puig, que a penes incorpora 50.000 vots al cabàs que ja tenien. Per tant, Puig, la primera o setmana segona de juliol, serà rellevat com a cap del Consell pel líder del PPCV, Carlos Mazón, que ja va ocupar dues direccions generals en els governs d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps, i que ara, des de 2019, presidia la Diputació d’Alacant.
Sí. A penes vuit anys després del final d’etapa tan convuls del PP, farcit de casos de corrupció i amb una Generalitat en fallida tècnica, la dreta recupera les regnes de la institució. Ho fa, això sí, de la mà de la formació ultradretana Vox, amb tot el que això significa.
El País Valencià serà, de la mà de Balears, la primera autonomia bilingüe governada pels deixebles de Santiago Abascal. Un grup que en la seua primera legislatura ha exhibit un menyspreu absolut envers la llengua pròpia, que ha abanderat discursos d’odi contra alguns col·lectius socials i que fins i tot ha qüestionat el canvi climàtic, codirigirà el rumb d’un país de cinc milions de persones.
La dreta i l’extrema dreta ni tan sols han hagut de mobilitzar tots els votants de 2019, quan ja van quedar-se a 40.000 sufragis de l’esquerra. Si aleshores entre les tres formacions en va recollir 1.260.000, en aquest cas n’ha tingut prou amb poc més d’1.150.000.
En xifres redones, comptant els vots dels ja extraparlamentaris Unides Podem i Ciutadans, la dreta ha superat l’esquerra de 75.000 vots: 1.200.000 a 1.125.000. Un marge estret, però, alhora, suficientment ample per alterar el color de la Generalitat Valenciana. El roig, el taronja i el morat deixen pas al blau i el verd.
Un colp que durarà anys
Un colp que durarà anys i del qual l’esquerra no es refarà fàcilment. Després de perdre el poder, en 1995, el PSPV-PSOE va submergir-se en una successió de lluites fratricides que ara podrien reobrir-se, amb nous protagonistes.
Pel que fa a Compromís, l’equilibri entre totes les forces que preservava Oltra corre el risc d’implosionar per una pèrdua de poder ingent —no sols la Generalitat, sinó també l’Ajuntament de València i alguns altres— que obre molts enigmes de futur.
En el cas d’Unides Podem-Esquerra Unida, la desfeta ja és absoluta. I sense cap possibilitat de retocar la barrera d’accés a l’hemicicle, que continuarà fixada en el 5% que ara han estat incapaços de superar, costa de creure que aquest espai puga recuperar la força necessària per accedir a l’hemicicle.
Però, més enllà dels núvols negríssims que s’intueixen a l’horitzó, hi ha una sensació encara pitjor: la d’haver abandonat la Generalitat amb una gestió òptima, amb tots els indicadors a favor i l’aprovació de la ciutadania. Si amb una valoració “bona” o “molt bona” netament superior a la “dolenta” o “molt dolenta” l’esquerra no ha consolidat la seua posició, què ha de fer per afermar-se al País Valencià?
“No existeix pulsió de canvi”, s’han fet un fart de repetir, els darrers mesos, des de l’entorn presidencial. I, certament, no surava en l’ambient la sensació de cicle esgotat que sí que es respirava en 2015.
Tanmateix, la dreta és summament competitiva al País Valencià i ho continuarà sent. Entre 2015 i 2019, després dels primers quatre anys del Botànic, la dreta ja va passar d’1 milió de vots a 1.260.000, mentre les formacions d’esquerres en perdien 50.000. Llavors ja es van quedar a les portes del Palau.
De Bonig a Mazón
El president serà Carlos Mazón, però ens podríem haver trobat amb la primera presidenta valenciana, Isabel Bonig, si la caiguda de Pablo Casado s’hi haguera avançat un any. Fou Casado qui va moure fitxa en el tauler valencià per sacrificar-la a ella en benefici d’ell. Curiosament, un any després era defenestrat com a líder del PP i en el seu lloc entrava Alberto Núñez Feijóo, amb qui Bonig sempre va tenir una bona sintonia. Amb el gallec, la continuïtat de la Dama de ferro de la Vall d’Uixó hauria estat garantida i el resultat d’aquest 28 de maig no hauria diferit gaire.
Però Bonig va caure i Mazón va posar-se les piles des del minut zero. Amb una ajuda enorme des de la seu estatal del partit, que de seguida va llançar una campanya de promoció del candidat, seguida d’una altra en què es podia llegir “Sonríe, ya se van”, amb les cares de Pedro Sánchez, Puig i Oltra, i d’una tercera sota el lema “En 2023 sonríe, ya viene el cambio”, que enllaçava amb la de la campanya presidida pel lema “El cambio que mereces”. Tot, sempre, en castellà exclusivament.
A més, el PP ha celebrat dos actes multitudinaris a la plaça de bous de València. L’un, la tardor de 2021, i l’altre, en aquesta campanya, que han injectat ànim a la tropa popular. L’últim és possible que haja servit per convèncer alguns indecisos, ja que cap enquesta no augurava un escenari com el que s’ha produït finalment, amb el PP en la xifra de 40 diputats.
Ben al contrari, el PSPV ha buscat una campanya de perfil baix, sense entrar en el cos a cos amb Mazón pel seu desig de no proporcionar-li més notorietat. La campanya electoral ha permès que els populars guanyen més escons dels previstos, mentre els socialistes quedaven massa distanciats, a set punts percentuals.
El PSPV va preferir una campanya de perfil baix, sense entrar en el cos a cos amb Mazón per no promocionar-lo
Des de Presidència asseguraven que fins i tot estaven en condicions de competir amb el PPCV per la primera plaça, per bé que al remat els han separat 170.000 vots. D’ací l’intent de no esvalotar el galliner i de jugar a la defensiva, sense arriscar en els dos únics debats i amb un cartell electoral –“El President”, a seques– que en recordava un altre, de 2009, que va acabar resultant fatal: el del president socialista gallec Emilio Pérez Touriño, que també duia dos úniques paraules: “O Presidente”. En aquells comicis, els primers als quals es presentava, Núñez Feijóo va fer-se amb la Xunta.
A banda de la campanya de gran format, el PPCV n’ha desplegat unes altres. A vegades sense el logotip del partit, abocant titulars que qüestionaven l’honradesa dels governants actuals. També, gràcies a campanyes de desprestigi dirigides des de mitjans estatals que buscaven generar soroll i erosionar la imatge de Puig. Sobretot a través de l’empresa de comunicació participada pel seu germà Francis.
La factura de Sánchez
Així, no hi ha hagut un sol acte públic, a qualsevol poble del país, on Mazón no haja responsabilitzat Puig i Sánchez, alhora, de tots els mals del municipi en qüestió. “Puig i Sánchez no han donat resposta a les necessitats d’Alaquàs”, “Puig i Sánchez no fan cas als veïns de Requena”, “Puig i Sánchez són responsables dels problemes d’Ibi”…
Mazón ha anat més enllà i ha acusat Puig de ser el “delegat del sanchisme en la Comunitat Valenciana”. Una tàctica que ha donat els seus fruits, ja que ha mobilitzat un electorat que no connectava de feia temps amb el PPCV.
Debats com la llei del “només sí és sí” o la polèmica per la inclusió en les llistes municipals d’EH Bildu de candidats que van formar part d’ETA han centrat més la campanya valenciana que la gestió de la pandèmia, els bons indicadors econòmics o l’atracció d’empreses com Volkswagen.
Per si no n’hi havia prou, la lluita d’egos entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias ha acabat minant la banda esquerra del tauler, empetitint aquest espai a la mínima expressió. Del 17% que va arribar a sumar en les eleccions valencianes de 2015 al 3,5% actual.
Alacant era important
Si en 2019 la dreta ja va avantatjar l’esquerra a la circumscripció d’Alacant, ara ho ha fet amb més claredat encara. La suma de vot de PP, Vox i Ciutadans se situa ja en el 52,5%, clarament per sobre del 42,5% de l’esquerra.
Un desequilibri que no és tan acusat a les demarcacions de Castelló —49,5% a 46%— ni de València, on l’esquerra ha mantingut la seua posició de força, imposant-se per 48,5% a 46%.
Aquest fenomen i el del vot dual —alcaldes que obtenen grans resultats, però que no projecten aquest vot a l’urna autonòmica— han llastat l’esquerra, especialment els socialistes.
De casos, n’hi ha molts, i Gandia n’és un. L’alcalde, José Manuel Prieto, ha aconseguit prop de 14.500 vots municipals, mentre Puig a penes en retenia 11.000. O Paterna, on l’alcalde, Juan Antonio Sagredo, s’ha anotat més de 16.500 vots, mentre Puig només n’aconseguia 10.000.
Alacant no ha suposat, en canvi, una erosió superior per a Compromís. Joan Baldoví es deixa un de cada cinc vots que va recol·lectar-hi Oltra en 2019, una proporció pràcticament calcada a la de Castelló i fins i tot inferior a la de la circumscripció de València, on Compromís ha passat de tenir 300.000 vots a comptar-ne 230.000.
A la demarcació alacantina hi ha un escó que balla per menys de 300 vots. Vox podria perdre’l en benefici del PSPV.
I ara?
No serà fàcil que l’esquerra es refaça de la tràgica nit del 28 de maig de 2023. Per davant hi pot haver una travessa pel desert important. El cicle polític que obrin aquestes eleccions probablement tindrà continuïtat als comicis estatals que s’hauran de celebrar el novembre o desembre, i amb aquest panorama de conjunt, la dreta ho tindrà bé per afermar-s’hi.
Resta, no obstant, el dubte de Vox. Quin paper tindrà a la política valenciana ara que en serà un actor clau. Fins ara no passava de ser una nota pintoresca a la darrera filera de l’hemicicle.
Carlos Flores Juberías, catedràtic de Dret Constitucional que en els anys vuitanta va ser membre de Fuerza Nueva i que a començaments dels 2000 va ser condemnat a un any de presó per haver practicat violència psíquica contra la seua exdona, podria ser investit vicepresident del Consell. Sempre va advertir que Vox no investiria Mazón si aquest no accedia a integrar la seua formació a la Generalitat.
L’alternativa per evitar-ho implicaria una abstenció del PSPV o de Compromís que difícilment veurem. La constitució de les Corts, el 26 de juny, donarà pistes sobre què passarà en el futur. En aquella data, PP i Vox ja haurien d’haver pactat les línies mestres del seu acord de governabilitat, que podria incloure un diputat o diputada de la ultradreta com a president o presidenta de la cambra.
Siga com siga, la correlació de vots —860.000 a 300.000— i diputats —40 a 13— ha acabat sent tan i tan favorable als populars que aquests podran contenir els efectes de la seua entesa amb Vox. En un Consell de nou carteres, com el que tenia pensat Mazón, podrien quedar-se amb una vicepresidència eminentment política i dues àrees com Agricultura i Benestar Social —o Família, si rebera aquest nom.
La constitució de les Corts serà el 26 de juny; aquell dia ja hi podria haver un acord en ferm entre PP i Vox
En la nit electoral, Puig, després de felicitar públicament Mazón, va assegurar que se’n va “amb el cap ben alt, les mans ben netes i l’ànim de continuar treballant pels valencians”. I va voler imprimir un bri d’optimisme, tot pronosticant que “més prompte que tard, hi haurà un altre govern progressista”. “Com deia Machado, todo pasa y todo queda. I el fruit del nostre treball, quedarà”, sentenciava. “Haver presidit la Generalitat és el major honor de la meua vida, sempre ho portaré en el meu cor”.
Enrere queda un projecte polític que ha capgirat la imatge exterior del País Valencià, el qual ha redreçat la seua economia i ha regenerat la vida pública.
Un govern, el del Botànic, que ha estat desallotjat del poder sent víctima d’un context complex, després d’haver-se enfrontat a totes les adversitats possibles en els darrers quatre anys.
Una fórmula exitosa que, probablement, els sectors progressistes del País Valencià també evocaran de manera agradable —més agradable que no ara— així que passe el temps i l’esquerra acumule triennis a l’oposició.
No podran evitar recordar aquella primavera de 2015 en què el Jardí Botànic va veure florir un acord que, d’una manera o una altra, va millorar la vida de tots els valencians.