Però la diferència principal en l’evolució del panorama musical en català dels últims anys és la consolidació de l’escena valenciana. Quan els quatre asos del rock català van omplir el Sant Jordi el 1991, al País Valencià sobrevivien contra tot pronòstic Bajoqueta Rock, Dropo (Borja Penalba) o Situació Extrema. Un nom molt adient.
Els Sant Gatxo s’ajunten el 1994 ,però no editen fins al 1998. A mitjan noranta naixen també Munlogs i Tinc Ladilles; els Obrint Pas, que es van presentar al Festival Tirant de Rock el 1994, no van editar el primer disc fins al 2000. La Gossa Sorda va començar el 1997, però no va gravar cap àlbum fins al 2003. Orxata Sound System naixia el 2003 i els grans Aspencat, el 2005.
Per tant, l’efervescència dels anys noranta no va esclatar fins a la dècada del 2000, quan els treballs d’Obrint Pas, La Gossa, Aspencat i Sant Gatxo donen resultats profitosos i escampen la llavor, especialment per festivals atípics, lluny dels circuits urbans que tradicionalment ha fet servir el rock (i que quedaven monopolitzats per grups en castellà): el Feslloch (Benlloc, Plana Alta), l’Aplec dels Ports, l’Almadrava Rock (Els Poblets, Marina Alta) i pocs més van ser els reservoris on les espècies musicals valencianes van anar creixent i creuant-se amb els grups de Catalunya i les Balears, guanyant ressò i sumant públic disposat a contagiar-se. Els ajuntaments, sobretot els del PP, vetaven la majoria d’aquests grups per contenir la pandèmia. Però era qüestió de temps.
A la resta de territoris de parla catalana, els anys 2000 van ser més fèrtils, perquè no hi havia una hostilitat institucional organitzada contra la música en la llengua pròpia. Coincidint amb una gradual transformació de la indústria discogràfica, l’aparició de noves xarxes socials per divulgar la música, el creixement de festivals, etc., la creativitat dels grups es va disparar. Antònia Font i les seues propostes úniques, originals, sòlides i accessibles des de Mallorca van demostrar que no calia cenyir-se a estils molt definits, sinó esprémer la creativitat. Al mateix temps que sortien bandes sorprenents i canviants, com Mishima (des del 2005 en català), Els Amics de les Arts (2005) o Manel (2008), fructificaven projectes molt personals i diversos com els crescuts al jardí de Bankrobber, la discogràfica de la Bisbal d’Empordà (Mazoni, Sanjosex i El petit de Ca l’Eril, entre molts) amb espècies que s’han extingit (lamentablement els Surfing Sirles van desaparèixer) o inexplicablement han caigut en un oblit injust: Le Petit Ramon, El fill del mestre (que ara torna), Conxita (Helena Casas), Anna Roig i L’ombre de ton chien i un etcètera més llarg que no sembla.
Aquella efervescència creativa que vivia el Principat i Mallorca en els 2000 s’assembla molt a la flamerada d’originalitat que ara fa bullir el País Valencià.
Els grups de més ressò a Catalunya en la dècada passada eren, curiosament, deutors hiperfestius de la proposta festivoreivindicativa d’Obrint Pas amb diferents nivells de qualitat i compromís, des de Catarres a Txarango passant per La Pegatina, Búhos, Doctor Prats, etc.
En canvi, al País Valencià, en aquells mateixos anys, es tancava una etapa trencadora amb la retirada d’Obrint Pas (2014), Orxata Sound System (2014), La Gossa Sorda (2016) i Aspencat (2017), molts d’ells en el seu millor moment de creació i amb més seguidors que mai. I començava una altra era sorprenentment enlluernadora. Les bandes que en van prendre el relleu eren grups que estaven naixent o creixent en aquell moment i que, de sobte, demostraven una increïble diversitat d’opcions estilístiques. Zoo és el grup amb més èxit, però la llista és llarga i coincideix també amb nova saba al Principat i les Balears.
Músiques urbanes
El grup de Gandia és el principal exponent d’una música urbana que es fonamenta en el hip-hop, el rap i l’electrònica, però que beu, com els seus membres, d’altres estils, uns de tradicionals a casa nostra i d’altres rabiosament nous en el panorama internacional. Segons la cançó, en fan servir uns o uns altres. Els Zoo no són únics en aquest camp.
També fa rap, i molt bó, la valenciana Jazzwoman —una de les convidades per Zoo al seu últim disc—, que pot fer des de dramàtics i sentits crits d’angoixa proletària (“Allí en la fabriqueta”) a reivindicacions de la gent propera (“Amor i amistat”), sempre amb una llengua tan descarada com fluida i àgil. La també valenciana Tesa aposta cada vegada més pel català (“Rebesnéts del Tio Canya”, “Dones”). Pupil·les són dues cantants i un DJ, també valencians, amb un estil de rap més greu. Les versions més lúdiques d’aquest estil, convertides en el pop més comercial, les representen Cactus i La Fúmiga.
Folk i folk rock
Entre Tarta Relena i Marala, cada grup a la seua manera, han capgirat la manera que han tingut els nostres artistes d’encarar-se al folk. Les dones d’aquests dos grups —de vegades, també en solitari— no tenen por a la modernitat, a barrejar estils, a experimentar. I ho fan amb unes veus educades per a encarar-s’hi. Si Bob Dylan va ensenyar al món que no calia una gran veu, ni tan sols ser un gran cantant, per ser cantautor i enlluernar-nos, Tarta Relena i Marala recorden la versatilitat de les veus femenines i la seua inesgotable capacitat de sorprendre. Tarta Relena ho han demostrat versionant cançons tradicionals i esprement-ne tot el suc amb sonoritats contemporànies. Marala, màgica alineació d’una estrella de Sant Cugat (Selma Bruna), una de Pedreguer (Sandra Monfort) i una de Palma (Clara Fiol) que recuperen a l’últim disc, Jota de morir, cançons relacionades amb la mort. Zoo va aprofitar la personalitat de Marala per a la cançó que donava nom al disc, “Llepolies”, i dues d’elles seran al seu concert del Sant Jordi.
D’una manera més festiva, el folk forma part també de l’ADN de diverses bandes d’un pop prenyat de música d’arrels, i gairebé sempre festiu. La influència del folk és present en algunes cançons dels mateixos Oques Grasses, precisament perquè fan un pop sense regles ni barreres, que beu de molts estils per sonar contínuament fresc.
Però són molts els grups que filtren músiques, ritmes o sons tradicionals en cançons que segueixen els tòpics del pop i el rock: melodies simples amb guitarres o teclats, secció rítmica amb baix i bateria (o nous substituts), lletres amb una tornada que es repeteix, i damunt d’això tot el que s’hi pugui posar (teclats, vents i qualsevol cosa que avui dia un ordinador pugui replicar). Els més avançats en aquest estil són Roba Estesa, que reforcen aquesta sonoritat amb acordió diatònic, violí i violoncel per explorar els ritmes de la rumba, la cúmbia i d’altres. La veu, i la dicció, de Gemma Polo permet trepidants cançons de folk progressiu.
Els valencians El Diluvi plouen sobre mullat: amb una fórmula molt reeixida per explorar també ritmes folklòrics d’ací i d’allà, alcen cançons energètiques (“Alegria”) i combatives (“I tu, sols tu”), també amb acordió i violí.
També els Fetus fan servir sovint alguns dels elements folkies per fonamentar el seu rock amb lletres històriques (“El rebombori del pa”), pseudohistòriques i actuals (“Goigs de Sant Martí”) i aconseguir tonades i tornades alegres com cançons de taverna irlandesa.
La Ludwig Band fa una proposta totalment diferent, però amb arrels semblants. La personalitat de les lletres, d’una excentricitat molt alt-empordanesa, li dona un caràcter únic. “S’ha mort l’home més vell d’Espolla” és el hit que Dylan hauria volgut escriure si hagués visitat la comarca.
Pop roquer
L’herència pop d’Antònia Font —per sort retornats— sembla tenir renovació des de la mateixa Mallorca amb Da Souza, a través d’una sonoritat que recorda més els primers discos del grup liderat per Joan Miquel Oliver.
No és l’única sorpresa musical de les Balears, on Maria Jaume fa una proposta tan inclassificable com ho han estat en els últims anys les de Renaldo & Clara (Lleida) o Alérgicas al Polen (barri de Gràcia). A recer de la xiuxiuejant Billie Eilish, també han crescut al Principat projectes com el de Ven’nus i d’altres.
L’exponent més reeixit d’un rock dur, entre heavy i punk rock, està representat per Crim, un grup de Tarragona amb tots els ets i uts de l’estil més hard: guitarres fortes i lletres irreverents (“Pare nostre que esteu a l’infern”).
El rock més clàssic ha reduït la seua porció de pastís musical, però està ben representat pels valencians Smoking Souls, que exploten l’estil sense complexos amb una formació clàssica de guitarres incisives, baix i bateria, sobretot en l’últim disc, La cura, que retorna als orígens d’aquesta banda nascuda el 2010. En l’estil més explotat del planeta, Smoking Souls se’n surten sense tòpics i a diferents ritmes, amb lletres de quotidianitat. Cada cançó, un món. I el rock és també la base d’Ebri Knight, que segueix la petjada de grups com Brams, amb caràcter i to festiu com Obrint Pas. Energia combativa. Una espècie desprotegida, però lluny de l’extinció. Per sort. •