PAÍS VALENCIÀ

La mina antipersona d'Arturo Torró

La investigació del presumpte finançament il·legal de les campanyes del PSPV-PSOE i el Bloc en 2007 i 2008 naix a partir del material que obrava en poder d’Arturo Torró, l’exalcalde popular de Gandia. Una mina antipersona que ha explotat a un any de les eleccions amb unes conseqüències imprevisibles. Totes les ofertes de Torró per desactivar-la van ser rebutjades.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era un secret a veus. Un secret que, de tan propagat, gairebé ja no era tal. Únicament calia esbrinar quan explotaria aquella mina antipersona que Arturo Torró acaronava mentre xiuxiuejava “mi tesoooooro”. Se sentia Gollum a El señor de los anillos.

La informació referent a les campanyes electorals de 2007 i 2008 del PSPV-PSOE i el Bloc Nacionalista Valencià —una de les tres formacions que integren Compromís— va caure a les seues mans la nit del 13 de juny de 2015, poques hores després que la socialista Diana Morant, per sorpresa, el rellevara a l’alcaldia de la capital de la Safor. El paquet també incloïa dades del congrés nacional del PSPV de 2008.

L’endemà, diumenge, Torró va contactar urgentment amb dos dirigents locals del Bloc. Va obrir el maleter del seu cotxe per exhibir-los el material de què disposava i tot seguit va amenaçar de publicar aquella informació si no recuperava l’alcaldia de forma immediata. Pretenia detonar la bomba enmig de les converses per conformar el Govern del Botànic, cosa que hauria compromès, i de quina manera, la imatge d’uns partits que clamaven per girar full a la corrupció que havia proliferat amb el PPCV.

Quatre anys abans, en 2011, Torró havia complert el seu somni de fer-se amb la vara de comandament de la capital de la Safor. No obstant això, no va ser capaç d’encadenar un segon mandat. L’erosió de la marca PP —de 16.800 vots a 14.300, de 13 edils a 12— va traduir-se en la pèrdua del regidor que li garantia la majoria absoluta.

Entre el 24 de maig i el 12 de juny de 2015, però, Torró va mostrar-se tranquil. Sabia que disposava del comodí de l’únic regidor de Ciutadans, Ciro Palmer, un home de perfil conservador que havia anunciat la intenció de votar-se a si mateix. En canvi, la vespra de la investidura va produir-se un gir de 180 graus: les causes judicials que Torró tenia obertes van propiciar que la formació d’Albert Rivera acceptara elevar a l’alcaldia la socialista Diana Morant, qui també necessitava el suport de Més Gandia, una plataforma composta per Compromís, Esquerra Unida i Esquerra Republicana del País Valencià. La vesprada del dia 12 l’assemblea local del Bloc va desestimar l’acord, però el matí del 13, in extremis, una nova assemblea va optar per validar-lo. Els socialistes no podien entendre que, un cop havien lligat secretament el vot de Palmer, Més Gandia se’n desmarcara.

Lorena Milvaques (líder de Compromís a la plataforma Més Gandia), l'alcaldessa socialista, Diana Morant, i l'únic regidor de Ciutadans a la capital de la Safor, Ciro Palmer. / Àlex Oltra

Aquell pacte rocambolesc va ser possible pel paper que hi va jugar José Manuel Orengo, alcalde de Gandia de 2003 a 2011 i home de la confiança plena de Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana. Per aquest motiu tot sovint ha estat adscrit a la branca lermista del PSPV, per bé que no forma part d’aquest nucli. De fet, Orengo no va sol·licitar l’alta al Partit Socialista fins 1996, l’any següent que l’alcaldessa Josefa Frau l’incoporara a la llista local. President del Consell dels Joves de Gandia, la seua presència aportava una pàtina de renovació i de transversalitat a la candidatura. Si els socialistes van retenir 28 anys una ciutat tan difícil com Gandia—on el PP venç còmodament les eleccions a les Corts i al Congrés— va ser per fitxatges com aquest, procedents del teixit associatiu.

Al llarg del mes de juny de 2015 Orengo participaria en les reunions exploratòries de l’Acord del Botànic, tancaria desenes de pactes locals, el de la Diputació de València i negociaria també la composició de la Mesa de les Corts, que podia semblar menor però que tindria el seu rebot 75 quilòmetres cap al sud: la bona relació que Orengo va trenar aquells dies amb Emilio Argüeso, el responsable d’organització valencià, va ser la clau de volta del canvi de postura de Ciutadans a Gandia.

La connexió Gomar

Una altra persona que Josefa Frau va captar al seu dia per a la causa fou Antoni Gomar, comerciant d’èxit pròxim al valencianisme progressista que esdevindria regidor socialista de 2003 a 2015.

Un dels seus tres fills, Alberto, compartia amb Pepe Crespo —de Dénia (Marina Alta)— l’empresa de màrqueting Crespo Gomar. Amb més d’una vuitantena de treballadors i un edifici imponent al centre de Gandia, Crespo Gomar era sinònim de qualitat. Eren cars, sí, però molt bons.

El PSPV-PSOE, amb Joan Ignasi Pla com a secretari general (2000-2007), va encarregar-li el disseny de la campanya autonòmica de 2007. Fonts consultades per EL TEMPS asseguren que els socialistes de Gandia mai no van actuar com a mediadors, sinó que la direcció nacional va establir-hi contacte directe des de València, fins al punt que Pla va arribar a reunir-se a la capital de la Safor amb Crespo Gomar sense que el PSPV local hi estiguera al cas. Anteriorment, en el congrés de 2004, Pla ja havia deixat fora de l’executiva Ximo Puig i havia circumscrit la quota lermista a Vicent Sarrià i Antoni Such. Aspirava a volar tot sol després d’un primer quadrienni en què s’havia sentit massa tutelat.

Joan Ignasi Pla, José Luis Rodríguez Zapatero, Etelvina Andreu i Alejandro Soler en el prinicipal míting que el PSPV va celebrar a Alacant durant la campaya electoral de 2007. / EFE

En conèixer que Arturo Torró també havia contractat Crespo Gomar per a la campanya municipal del PP de 2007, els socialistes de Gandia van encendre’s d’ira i van instar Toni Gomar a alertar el seu fill de la incongruència que suposava compatibilitzar la campanya autonòmica socialista i la del PP local, en aquest cas contra el seu propi progenitor. Quan faltaven poques setmanes per a l’inici oficial de la campanya, Torró va quedar-se sense empresa de màrqueting i Alberto Gomar sense el seu amic de l’ànima. El resultat electoral del PP —9 regidors— va situar-se molt per baix del que tothom esperava i el candidat va focalitzar les culpes en aquell abandonament sobtat. Va fer-li la creu.

Íntims des de l’etapa estudiantil, fins aleshores tots dos s’havien considerat “germans”. De ben joves ja havien fet tractes. Quan els propietaris de l’òptica on treballava van decidir jubilar-se, Torró va heretar el negoci i va convertir-lo en una cooperativa de compres que importava ulleres i lents de la Xina a un preu rebentat, contra el qual les botigues locals no podien competir. Gomar, que disposava d’una petita empresa de comunicació, va suggerir-li el nom de Más Visión, que esdevindria una franquícia de renom. Torró pressionava els propietaris de les òptiques locals perquè s’hi associaren sota l’amenaça d’obrir-ne una al costat que acabaria arruïnant-los. Sempre s’ha guiat pel mateix lema: “Comprar y vender, nunca producir”.

En una primera època Gomar i Torró van compartir oficines als números 3 i 5 del carrer de Maldonado. Més endavant Gomar s’uniria al sociòleg Crespo, un coach que venia molt bé les idees del seu soci, i Torró saltaria a l’Atlàntic per tal d’expandir el negoci de les òptiques a l’Argentina. Ara bé, quan va transformar la cooperativa Más Visión en una societat anònima i va traspassar la central de compres al fons de capital risc MSC Private Equity, desenes d’òptiques associades van querellar-se en contra seua per estafa. La vista que havia tingut en crear el seu empori va acabar cegada per l’ambició infinita.

I és que, en paral·lel, Torró es dedicava a la compra-venda d’embarcacions, de taüts procedents de la Xina... I va gastar-se 25 milions d’euros en unes accions de Bankia que serien la seua tomba com a empresari. El primer any obtenir uns guanys destacables, però a partir del segon va iniciar una caiguda en picat. A més, va demanar un crèdit d’1,8 milions d’euros a l’Institut Valencià de Finances (IVF), un organisme públic. Malgrat que només n’havia retornat una petita part, va ampliar-lo a 1,5 milions més, una quantitat que tampoc no va reintegrar a les arques públiques. Estava arruïnat. Va declarar suspensió de pagaments, i si va evitar una pena per estafa i delicte societari, fou gràcies a un pacte extrajudicial amb l’exsoci de l’empresa funerària. Amb els querellants de Más Visión també tancaria un acord per a esquivar el judici.

Quatre contractes sota sospita

En 2011, poc després que Torró s’estrenara a l’alcaldia, on va estar fins 2015, els Faus, uns amics comuns, van organitzar-li una festa sorpresa que el reconciliaria amb Alberto Gomar. Tots dos van acabar la nit abraçats i plorant de l’emoció.

Crespo Gomar també havia entrat en procés de liquidació i Alberto estava parint una nova empresa, Ossido Comunicación, que facturaria 1,4 milions d’euros en els tres últims anys de Torró al capdavant del consistori. Quan aquest perd el poder en benefici de socialistes i Més Gandia, la informació sensible del PSPV i del Bloc passa a obrar en poder de l’exalcalde popular.

Segons ha publicat el diari El Mundo, Crespo Gomar hauria cobrat bona part de les despeses de les campanyes de 2007 i 2008 —així com del congrés del PSPV de 2008— a través de factures falses de diverses empreses. En especial, de la constructora Blauverd, arrelada a Alzira (Ribera Alta), que tot i no ser contractista d’obra pública a Gandia, hauria efectuat almenys tres pagaments al PSPV —de 60.000, 69.600 i 29.000 euros— i un altre de 60.000 euros al Bloc.

La denúncia presentada el 22 de desembre de 2016 pel diputat popular José Ciscar s’ha substanciat en quatre causes repartides en dos jutjats de Madrid, un de Benidorm i un altre de Gandia.La magistrada del jutjat d’instrucció número 21 de València, Nieves Molina, va dictar el gener passat una interlocutòria —coneguda la setmana passada— que declara prescrit el possible delicte electoral i centra les investigacions en la possible comissió de prevaricació i malversació de fons públics.

En aquest sentit, dos jutjats madrilenys s’ocuparan de sengles campanyes del Ministeri de Vivenda i del Ministeri de Sanitat adjudicades a Crespo Gomar per un import respectiu de 126.000 euros i 184.000 euros. El de Benidorm estudiarà la implantació d’uns “opinòmetres” que van costar 193.000 euros i el de Gandia l’adquisició, per part de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana (FFCV), d’un local de la família Gomar pel qual es van pagar 525.000 euros. En virtut d’una convocatòria d’ajudes a l’associacionisme de l’Ajuntament de Gandia, el 49% d’aquella transacció —257.000 euros— fou subvencionada amb diners públics. El tresorer de la FFCV era i és Cayetano Gomar, germà d’Alberto. Amb tot, aquell local fou taxat en 722.206,24 euros.

Segons El Mundo, l’empresa estatal Acuamed també va contractar Publicaciones Miracasa SL, situada a l’òrbita de Crespo Gomar, per a dues campanyes sobre les dessaladores de Torrevella i Dénia que globalment van costar 405.000 euros, però el possible delicte hauria prescrit.

En els últims vora tres anys, Arturo Torró ha insistit a pressionar els socialistes amb tots aquests documents. Primer, amb la missió de “recuperar” l’alcaldia. En veure que no se’n sortia, va sol·licitar que l’Ajuntament abandonara la seua personació a la causa que investiga el tancament de la televisió pública local i la subvenció posterior d’1,5 milions a Tele 7, de l’entramat comunicatiu del constructor José Luis Ulibarri, implicat en el cas Gürtel a través del conglomerat Mediamed. Aquella cadena acabaria en mans de Radio Gandia SER a canvi de 2,65 milions que quedarien compensats per la subvenció de 3 milions que Torró va atorgar a l’emissora.

Encara que la denúncia del PPCV ja transitava pels tribunals, l’oferta de xantatge s’ha prolongat fins fa poques setmanes. El nou equip municipal, però, sempre s’ha negat a retirar la seua personació a la causa i Torró s’enfrontarà a una pena de set a nou anys de presó. La mina antipersona amb què volia pressionar el PSPV li ha explotat a les mans. Aquesta vegada no ha reeixit a comprar la seua absolució.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.