La lluita per la cultura i la llengua catalana al territori valencià són indissociables d'Acció Cultural del País Valencià. La resistència contra la censura televisiva a l'emissió de TV3 al País Valencià, l'organització de concerts per promocionar la música en l'idioma propi, les mobilitzacions cada 25 d'abril per aprofundir i consolidar l'autogovern valencià o la tasca persistent de denúncia de la impunitat de l'extrema dreta violenta han convertit l'entitat en un referent del valencianisme civil. Amb cassals de nord a sud de la geografia valenciana, l'organització ha estat capdavantera també en la batalla per vertebrar el conjunt del País Valencià, així com per trenar relacions amb els territoris germans de Catalunya o les Illes Balears, especialment amb la configuració de la Federació Llull.
L'entitat, nascuda oficialment l'any 1978, va comptar amb un embrió durant l'última etapa del franquisme. En 1971, quatre anys abans de la mort del sanguinari general Francisco Franco, va crear-se el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, el qual tenia com a objectiu ensenyar el català a la població valenciana en temps de repressió lingüística per part de la dictadura. Com a impulsors d'aquella entitat semiclandestina, van estar-hi l'assagista Joan Fuster, el promotor cultural Adolf Pizcueta o Eliseu Climent, editor d'aquest setmanari i fundador de 3i4. Amb motiu del 50 aniversari d'Acció Cultural del País Valencià, Climent, expresident i ànima de l'entitat, ha explicat aquest dijous a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, els inicis d'aquell projecte valencianista, així com la plataforma inicialment vinculada al món de l'ensenyament formava part d'un projecte ampli de país, el qual abastava els àmbits de la comunicació, l'economia o la memòria històrica.
«El valencianisme, després de la Guerra Civil, estava profundament dividit. D'una banda, hi havia Lo Rat Penat i Carles Salvador, i de l'altre Xavier Casp i Miquel Adlert», ha rememorat després de la presentació de Tomàs Llopis, directiu d'Acció Cultural del País Valencià, el qual ha llegit unes paraules d'agraïment de l'intel·lectual Joan Francesc Mira sobre la tasca «pel País Valencià» de Climent. «Va formar-se a la Universitat de València un grup de gent. Alguns érem antics alumnes jesuïtes, com ara Rafael Ninyoles, Alfons Cucó o Vicent Aracil. Els jesuïtes valencians, en pertànyer a la mateixa família de Tarragona, eren liberals. A aquell grup, va unir-se Manuel Sanchis Guarner i, de manera posterior, Joan Fuster, qui treballava aleshores en un despatx de tendència carlista-leninista. Com s'avorria, però, acudia a la nostra tertúlia», ha relatat, per apuntar: «En aquell moment, teníem una idea vaga de tot».
La gran politització d'una part d'aquest grup d'intel·lectual va donar-se, segons Climent, gràcies a un viatge a Barcelona, el qual fou organitzat pel posterior conseller català i referent del món cultural Max Cahner. «A Barcelona, s'havien assabentat de l'existència d'un grup amb certes inquietuds, i ens volien conèixer. L'intermediari d'aquella operació fou Fuster, tal com vam saber després per la seua correspondència», ha precisat, per seguir amb la història: «A través de diferents cotxes, els quals conduïen Cahner o el mateix Jordi Pujol, vam acabar al santuari de Montserrat. Allí vam estar durant vuit dies rebent classes de tota mena de disciplines. Pujol n'exercia de professor. Fins i tot, ens va visitar Maria Aurèlia Capmany!». «Aquella experiència va canviar-ho tot», ha reconegut, per assenyalar que d'aquella espurna va néixer el Moviment Social Cristià de Catalunya (MOSCA). «Va fer-ho abans del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN)», ha destacat.
Amb detalls sobre com Joan Fuster va deixar d'escriure a la premsa local fins a la desaparició del franquisme, el naixement de la llibreria 3i4 en març de 1968 o l'assumpció per part del valencianisme de la Muixeranga com a himne del País Valencià, ha lamentat els obstacles que hi havia per construir país al territori valencià. «A Catalunya, sempre hi havia un conegut entre la gent important que era capaç d'arribar personalment al general Franco. A les Illes Balears, els capellans ho desencallaven. Al País Valencià, tanmateix, tot era més complicat», ha assegurat, malgrat elogiar el posicionament antifranquista que van desenvolupar en aquell moment la congregació dels escolapis. «Eren com l'església basca. Podíem deixar allí tots els nostres documents secrets sense cap problema. Tenien una mentalitat antifranquista i a favor del País Valencià», ha subratllat.
El naixement del Secretariat de l'Ensenyament va donar-se, tal com ha explicat Climent, «quan Lo Rat Penat comença a ser insuportable, quan s'inicia una certa deriva cap al blaverisme». «En aquell moment, quan creem el Centre Carles Salvador, teníem problemes per trobar professors. Però Joan Fuster tenia una tesi: allò important no era trobar professors que realment saberen català, ni que aprengueren la llengua de veritat, sinó que la gent eixira dels cursos pensant que s'havia ensenyat. Això permetia reviscolar el català, treure a la llengua de la situació d'arraconament en la qual es trobava», ha narrat, per ressaltar: «S'ha de recordar que des del segle XVIII, només hi havia hagut una escola en català al País Valencià, la qual va existir en temps de la II República. En acabar el franquisme, teníem ja 10.000 mestres en català. Tota aquella activitat docent va ser fonamental per al sorgiment de moviments potents com ara Escola Valenciana».
«El català a l'escola valenciana no entra de la mà de Ciprià Ciscar, qui, malgrat tot, va fer una bona tasca», ha precisat. «Va venir del bracet de Josep Lluís Barceló, un il·licità que tenia obsessió per la llengua. Fuster i jo ens vam assabentar del seu nomenament en una trobada amb l'aleshores president del Consell Preautonòmic Josep Lluís Albinyana al monestir del Puig. A Barceló, de fet, vaig trobar-me'l una vegada a la porta del local d'Acció Cultural del País Valencià. Vaig preguntar-li què feia allí assegut, i em va contestar si podia ajudar-lo a crear una conselleria», ha contat, per complementar: «Van suggerir que incorporaren [el lingüista] Vicent Pitarch, així com la conselleria va aconseguir de Madrid recursos per desenvolupar un pla experimental amb 40 persones alliberades que treballaven a favor del català al País Valencià».
En una etapa de mordasses de 500.000 pessetes per cantar els Segadors i la Internacional en un acte de celebració dels Premis Octubre, d'atemptats freqüents contra 3i4 i de solidaritat amb aquells atacs feixistes i de repressió institucional del conjunt de les plataformes democràtiques d'arreu dels territoris catalanoparlants, «fins i tot, amb el concurs del PSOE», va redactar-se l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia Valencià, el qual va confeccionar-se a Elx (Baix Vinalopó). «Els valencians no teníem tradició en l'elaboració d'estatuts en contraposició als catalans, els bascos i els gallecs. D'aquesta manera, Fuster junt amb Cahner, l'actual síndic de greuges català Rafael Ribó i altres personalitats van tancar-se per dissenyar un estatut molt avançat des del punt de vista nacional, amb referències a decidir del destí del País Valencià i amb una clara idiosincràsia confederal».
Aquest estatut, de fet, contemplava que «quedant sempre salvada la personalitat política-administrativa del País Valencià, podrà aquest mancomunar-se amb el Principat de Catalunya i les Illes Balears per a l'exercici d'una o més competències estatutàries». «Podrà també arribar a federar-s'hi si el parlament valencià ho aprova i el poble ho ratifica en plebiscit per majoria absoluta», agregava. Editat gràcies a la col·laboració del PSAN, la seua simple distribució, fins i tot, amb un desconeixement de l'ambició competencial, va provocar el trencament de l'advocat Manuel Broseta Pont amb el valencianisme. «Estàvem en Alcoi, concretament a la plaça Espanya de la ciutat, recollint diners per a la llengua. I quan li ho vaig comentar, sense voler saber res del contingut d'aquest, va dir-me que fins ací, que ja n'hi havia prou», ha indicat, abans d'elogiar el compromís civil de l'advocat i home de negocis de tarannà democratacristià, Joaquín Maldonado.
Al full de ruta de l'ànima d'Acció Cultural del País Valencià, no constava sols la configuració d'una entitat que donara la batalla per la llengua, la cultura i l'ensenyament. Hi havia tot un projecte de país per fer camí als àmbits de l'economia, la comunicació, la universitat, les organitzacions professionals, el món jurídic o la memòria democràtica. En aquest espai, de fet, Climent ha destacat la creació de l'Institut Internacional d'Estudis Borgians, el qual va estar constantment boicotejat per Rita Barberá i Eduardo Zaplana, tot i el cert interès per part de l'exvicealcalde de València Alfonso Grau. Per desenvolupar aquest projecte d'abast internacional, l'editor ha narrat els seus contactes amb el Vaticà, l'acte celebrat a la Catedral del Mar de Barcelona amb presència de la Santa Seu o d'autoritats com l'expresident català Pasqual Maragall, així com va descobrir a un descendent de la nissaga papal valenciana que va ocupar el càrrec de president de l'Equador. Es tracta de Rodrigo Borja Cevallos, qui va dirigir l'estat llatinoamericà entre 1988 i 1992.
Amb una reivindicació de la feina de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa a favor de l'eix mediterrani i de l'activitat de la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster, ha contat diverses anècdotes del camí per frenar la censura de TV3 al País Valencià. «Quan vam intentar aturar la clausura del repetidor de la Carrasquesta, a Xixona, un Guàrdia Civil em va dir preocupat si no tornaria a veure la sèrie de la canal pública catalana Ventdelplà. Aquell comentari mostrava la penetració que havia aconseguit TV3 al País Valencià», ha expressat, així com ha criticat l'actual Govern valencià «per no executar una reciprocitat audiovisual entre À Punt i TV3 que va estar aprovada pel PP amb unes Corts Valencianes de majoria popular». «Sempre s'excusen amb problemes tècnics per no executar una decisió que és de voluntat política», ha denunciat.
«L'Octubre Centre de Cultura Contemporània és un dels grans triomfs del valencianisme, del nacionalisme valencià. En una etapa en què la imatge és el missatge, tenir un centre com aquest al centre de València, el qual és referència per a la gent del País Valencià que ve de les comarques, ha estat un triomf absolut», ha reivindicat. I ha rememorat les conseqüències per a la salut de Manuel Sanchis Guarner per la derrota judicial enfront l'aleshores president del Grup d'Acció Valencianista, Pasqual Martín Villalba, qui havia estat denunciat per insinuar que l'atemptat contra l'intel·lectual era autofabricat: «Va comunicar-me la notícia amb un rostre decrèpit. Unes hores més tard van comunicar-me la seua mort. Confiava força en la justícia espanyola». Memòria pura dels moments en els quals va revitalitzar-se el valencianisme civil.