Ençà i enllà

Resistència civil contra la censura televisiva

Del tancament d’intel·lectuals a la seu del Ministeri  de Comunicacions a frenar la clausura de repetidors. De les campanyes de solidaritat històriques a la primera iniciativa legislativa popular que el Congrés dels Diputats pren en consideració. La lluita per gaudir de TV3 al País Valencià, encapçalada per Acció Cultural del País Valencià, va ser un exemple de resistència civil contra les interferències dels diferents governs

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Manolo Garcia, tècnic d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i radioaficionat, tenia enveja. A les comarques del nord del territori, les pel·lícules, els informatius i els documentals s’emetien en català. Gràcies a un repetidor ubicat prop de Roquetes (Baix Ebre), una incipient TV3 arribava a les llars valencianes més septentrionals. I Garcia volia gaudir de tota aquesta programació en la seua llengua a Sueca (Ribera Baixa). Per aconseguir-ho, i amb la complicitat de l’Associació de Radioafeccionats, va instal·lar un petit repetidor al terrat de sa casa. El senyal no anava més enllà del carrer on vivia. Però podia veure la primera televisió en la llengua del país. El calendari marcava abril de 1985.

A Eugenio Burriel, governador civil de València i delegat del Govern espanyol socialista, va empipar-lo aquella “televisió clandestina”. L’enuig va provocar que la Guàrdia Civil clausurara el petit repetidor el 21 de maig d’aquell any. El tancament de l’aparell per rebre el senyal de la televisió pública catalana, però, va tenir un efecte contrari. I per partida doble. D’una banda, va engegar-se al cap de poques hores. I de l’altra, un equip d’advocats coordinats per l’expresidentvalencià, Josep Lluís Albinyana, va presentar una querella contra el governador civil. Personalitats com ara Joan Fuster, Vicent Ventura, Andreu Alfaro, Antoni Miró, Doro Balaguer, Joan Francesc Mira, Eliseu Climent o Vicent Andrés Estellés es van sumar a la campanya. La pugna per veure TV3 al País Valencià havia començat.

L'antena que va emprar Manolo García, d'ACPV, per veure TV3 a Sueca (Ribera Baixa)| EL TEMPS

Del ministre dels GAL al ‘censor’ Zaplana

Amb 1.500 antenes particulars per captar el senyal a València, Climent i el senador del PSC, Francesc Ferran, van reunir-se el 21 de setembre de 1985 amb el director general de Mitjans de comunicació de l’Estat, el socialista Francisco Virseda. L’objectiu era aconseguir que TV3 poguera veure’s al País Valencià. L’alt càrrec va donar el seu vistiplau perquè la cadena pública catalana emetera a les comarques del nord perquè “en Castelló, ja se sap”. Això sí, a canvi també de retirar la querella contra Burriel. 

Després d’aquella reunió, van crear-se comissions per veure TV3 arreu de tot el País Valencià. L’embranzida civil va impulsar ACPV a instal·lar diversos repetidors: Bartolo, a Castelló, convertit en èxit total gràcies a retransmetre un FC Barcelona-Juventus en el qual jugava l’estrella bianconera Michael Platini; Perenxisa, a Xiva (Foia de Bunyol), que va aconseguir defugir l’oposició del president de l’associació de veïns, el líder d’Unió Valenciana, Vicente González Lizondo; Carrasqueta, que va aprovar-se gràcies a una jugada de l’alcalde de Xixona (Alacantí), el nacionalista Luis Garrigós Oltra, en contra dels seus socis de govern del PSOE... TV3 era, en aquell moment, una realitat al País Valencià.

José Barrionuevo, aleshores ministre de Transport, Turisme i Comunicacions i després condemnat per la guerra bruta contra ETA, no obstant, va voler emmordassar el senyal. Una amenaça que va consumar quan després d’instar ACPV al tancament dels repetidors, els tècnics del ministeri van precintar-los. Amb les pantalles en negre, diversos noms il·lustres com ara Manuel Vicent, Max Cahner, Núria Feliu o Joan Genovés van tancar-se a la seu ministerial. Les emissions tornarien per una altra freqüència. I el Govern espanyol plantejaria multar l’entitat cívica, que va organitzar una forta campanya de solidaritat.

Tancament a la seu del ministeri de personalitats contra la clausura de les emissions el 1989| Pep Romaní

Tot i l’enfrontament entre ACPV i la Generalitat Valenciana d’Eduardo Zaplana amb comunicats de Canal 9 contra Climent, l’any 1997 va signar-se l’armistici. Una reunió entre les corporacions catalanes i valencianes va assegurar la reciprocitat. Era la fi de les interferències al televisor.

El ‘Curita’ anticatalanista

L’arribada de Francisco Camps a la Generalitat Valenciana, però, va malbaratar-ho tot. Un cop Camps va guardar en un calaix el seu pòsit valencianista, ràpidament va enfundar-se el vestit anticatalanista. Temorós d’un bon resultat de la ultradretana Coalició Valenciana de l’exfalangista Juan Garcia Sentandreu, va aprofitar l’embolic a les freqüències causat per l’impuls de la televisió digital terrestre (TDT) —La Sexta estava ocupant l’espai de la cadena catalana— per carregar contra les emissions de TV3 al País Valencià. Al gener de 2007, el Curita, com l’anomenaven en la trama Gürtel, va decidir tallar les emissions i imposar una multa d’entre 60.000 i un milió d’euros a ACPV.

La resposta de l’entitat cívica i de la Generalitat de Catalunya no va tardar gens. Tampoc la resistència del valencianisme polític, sindical i civil quan va aturar la clausura del repetidor de la Carrasqueta. Malgrat la pluja intensíssima, 300 persones van evitar l’entrada d’una Guàrdia Civil que no coneixia els motius de l’operació. “Per què protesteu?”, va preguntar a Climent el comandament policial. “Perquè volen censurar TV3 al País Valencià”, va contestar el llavors president d’ACPV. “Aleshores, no podré veure Ventdelplà?”, va respondre preocupat l’agent en castellà en referència a una telenovel·la del moment. La conversa mostrava el grau de penetració de la programació del canal català.

La batalla de la societat civil al País Valencià per veure TV3 ha estat una cursa plena d’obstacles. A la imatge, el segrest de les emissions que va escenificar a la televisió ACPV per criticar la censura del Consell d'Eduardo Zaplana durant els seus primers anys de president| Rafa Gil.

L’èpica d’aquella jornada, tanmateix, va convertir-se en tragèdia quan sense avisar i amb nocturnitat van precintar-se els repetidors un 9 de desembre de 2007. Mentre ACPV encapçalava amb la complicitat ciutadana i d’un bon grapat d’organitzacions la campanya “10 euros per la llibertat” —en la qual cada donant rebia una còpia d’un obra cedida per Antoni Tàpies—, Camps va aprovar nous expedients i multes contra l’entitat cívica. Unes sancions contra les quals es va recórrer davant dels tribunals sense èxit.

Ara bé, el Govern català, conformat aleshores per PSC, ERC i Iniciativa, no es va quedar quiet davant la persecució del Consell. El republicà Joan Manuel Tresserras va incloure Canal 9 al múltiplex que feia servir la corporació catalana. Un gest beneït pel vicepresident valencià Vicent Rambla, i que mostrava una possible via per a la reciprocitat.

Alhora, però, va néixer la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió Sense Fronteres, que reclamava la legalització de l’espai lingüístic de comunicació comú i la reciprocitat entre els diversos territoris. Després d’una mobilització sense precedents amb més de mig milió de signatures, el Congrés va prendre-la en consideració. Un fet que va succeir mentre el Consell donava el darrer ultimàtum a ACPV amb amenaces de multes que podien ofegar-la econòmicament. L’entitat va tancar les emissions de TV3 al febrer de 2011.

La ILP Televisió Sense Fronteres fou història en ser la primera en gaudir de la presa en consideració del Congrés dels Diputats. Amb tot, va ser rebutjada amb els vots de PP i UPyD| Prats i Camps. 

Al cap d’un any, el Parlament espanyol va congelar les esperances per la recuperació del senyal. La ILP fou rebutjada amb el vot de PP i UPyD. Amb tot, al desembre de 2012, el Tribunal Suprem va anul·lar el tancament dels repetidors i una part de les sancions contra ACPV. L’accés d’Alberto Fabra, exalcalde de Castelló que va criticar la clausura de les emissions de TV3, a la presidència de la Generalitat Valenciana i la resolució judicial van aplanar el camí. Un full de ruta que va iniciar-se amb l’inèdit acord de reciprocitat entre ambdós territoris amb Fabra de cap del Consell l’any 2013. Era la base d’una recuperació del senyal encara pendent. I per la qual la societat civil valenciana, tot i els obstacles, ha lluitat durant dècades. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.