Divendres al matí, a pocs minuts de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, es feia pública la notícia de la mort del sociolingüista valencià Rafael L. Ninyoles als 76 anys. Tot just pocs dies després que morira, a Barcelona, un altre sociòleg: Salvador Giner, qui va presidir l’Institut d’Estudis Catalans entre 2005 i 2013 i sobre qui parlem a l’interior d’aquest número. Ninyoles, personalment tímid i discret, ha estat un dels més prestigiosos sociòlegs del país i un dels investigadors més seriosos que hem pogut estudiar. Ha estat, sens dubte, una peça clau en la construcció nacional, en el pensament i en l’àmbit acadèmic.
Membre de la fornada dels Jesuïtes, Ninyoles va compartir escola amb molts altres personatges clau en l’esdevenir del País Valencià. En el seu reviscolament, que va ser possible gràcies a un grup de persones que van ser capaços de reconstruir, malgrat les limitacions imposades, un país vençut. Entre ells hi ha l’historiador Alfons Cucó, el sociolingüista Lluís Vicent Aracil, l’editor Eliseu Climent, el filòsof Josep-Lluís Blasco o el també sociòleg Josep-Vicent Marquès. No és casual que tots ells coincidiren als Jesuïtes: les regions religioses de la Companyia de Jesús, inspirades en l’organització de l’antic imperi romà, incloïen el País Valencià dins de l’anomenada regió Tarraconense. Això va fer que alumnes com els anteriorment esmentats no cantaren mai el Cara al Sol a escola en ple franquisme atès que els mestres religiosos, la gran majoria catalans, lluny d’adoctrinar, tingueren un altre tarannà docent i una ambició intel·lectual inèdita en un país sotmès i escombrat pels vencedors de la Guerra Civil. Aquest és el context en què van créixer molts dels qui van reconstruir el país en un context totalment hostil i advers.
Ninyoles fou professor de Sociologia a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. També va ser el sociòleg de la Diputació de València i de la Secretaria Tècnica del Consell que va presidir provisionalment Josep-Lluís Albinyana. Abans, i sempre amb Joan Fuster com a referent intel·lectual, Ninyoles va ser dels qui assistiria a les tertúlies convocades per l’assagista de Sueca al bar Los Pajaritos i a altres cafeteries de València, on es fixarien els punts de partida per assolir la recuperació nacional del país. En una entrevista a EL TEMPS de 1987, Ninyoles definia Fuster com “l’intel·lectual de fora del sistema que més poder fàctic ha arribat a acumular al llarg de les últimes dècades”, i considerava “la infraestructura del fusterianisme la més sòlida i eficaç de l’oposició a l’antic règim”.
La importància de Ninyoles, a més de generacional, és sobretot intel·lectual. Així ho acredita la seua tasca acadèmica i investigadora. També bibliogràfica. El seu primer llibre, Conflicte lingüístic valencià, va ser publicat el 1969 per la llavors recentment creada editorial Tres i Quatre. En ell va analitzar l’abandonament progressiu del català com a llengua d’ús públic al País Valencià i l’assaig va servir, també, com a tret de sortida de posteriors investigacions. Ninyoles, que també va aportar la psicologia social com a element imprescindible en els seus treballs, va publicar molts més llibres. L’últim, el 2017, el va editar la Universitat d’Alacant, que va reeditar l’esmentat Conflicte lingüístic valencià i El País Valencià a l’eix mediterrani, publicat per primera vegada el 1992. Dues obres imprescindibles, de contingut encara ben vigent, que han servit per analitzar i millorar la realitat d’un país que deu bona part de la seua existència a les seues aportacions. Ninyoles deixa un buit ben difícil d’omplir.
