Montserrat Roig: —Al començament et tractava de vostè, jo a tu.
Maria Aurèlia Capmany: —Tu em tractaves de vostè?
—Al començament. El primer any.
—Però molt poc, eh! Jo tinc un record d'aquella època en què encara em tractaven de vostè els alumnes del Villena, però bé, immediatament que arribaven a l'Adrià Gual passaven al tu, cosa que jo no he fet amb els meus professors. Però jo sempre tinc un record de vosaltres parlant-me de tu, cosa que no trau un cert respecte que pot produir-se en el tractament. Jo et recordo, Montserrat, una noia molt pallanca, molt camallarga i molt inquieta, i molt conflictiva! Eres conflictiva, jo no te'n recordes? Què et sembla?
—Sí... Suposo que sí que era conflictiva, i una mica impertinent, no? Tenia quinze anys, eh!
—Potser tu eres molt criatura, però hi havia gent de tota mena.
—El que recordo és que tu em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que sabia molt i que a més a més fumaves puros, aleshores... Però deies que tu fumaves amb l'esquerra, que no volies fumar amb la dreta... perquè les senyores fumaven amb la dreta. Em feies molt de respecte. I a més, eres –ja t'ho he dit moltes vegades– la primera senyora que vaig conèixer que tenia una opinió pròpia i que, a més a més, la imposava. Era una mica com una revelació... Sortir del col·legi de monges, anar a l'institut on hi havia algunes professores però gairebé tot eren homes, on jo veia per primera vegada homes fent classe!... Em semblava un fet extraordinari.
—Però tu, quan ens vam conèixer anaves ja a la Universitat jo encara no?
—No. Jo feia sisè a l'institut Montserrat quan vaig entrar a l'escola Adrià Gual, i no entenia res del que dèieu. Res.
—Tu vas ser educada a les monges, però en una família de gent lletraferida...
—És clar... Sort en vaig tenir, d'això...
—Però llavors, per què et van enviar a les monges?
—Això és un enigma...
—Explica una mica el teu ambient familiar. Els mallorquins tenen una dita que la trobo molt clara: quan vols conèixer una persona, ha des saber de quines eugues ve.
—Sí. Sóc el número sis de set germans. Sóc de les dues petites; de la segona tanda, a més, a més. Per entendre'ns, la primera tanda són les que van passar l'adolescència a la postguerra, en un món molt més tancat. Jo sóc de la tanda de la ruptura de moltes coses, fins i tot els meus pares també van començar a canviar! No canviaven per nosaltres, sinó que ells ja en tenien ganes. Quan les meves germanes em parlen de la seva infantesa, veig que no té res a veure amb la meva.
El que recordo precisament són les discussions interminables entre el meu pare i la meva mare sobre el col·legi. No vaig sentir mai que el meu pare digués que les nenes havíem d'anar a un col·legi religiós perquè havíem de rebre una formació religiosa, sinó només perquè el col·legi era al davant mateix de casa. Eren unes monges que tenien relació amb ell per qüestions de despatx, o sigui que el meu parc els havia fet favors. Aleshores la meva mare discutia molt perquè ens volia enviar a un col·legi laic, però un dels col·legis laics on podien fer el batxillerat era el Liceu Francès, que era car per a una família nombrosa. Cada any discutien. Crec que la mare odiava les monges, i això em va anar molt bé. Quan arribava a casa, als quatre o cinc anys, i explicava el que m'havien ensenyat les monges, o el que m'havien fet, la mare es clavava a riure, i sempre deia: "ai, aquestes beneites!". Una vegada que em van castigar tota una setmana sense anar al col·legi, jo em pensava que la mare em renyaria, i ho va trobar fantàstic, i em vaig passar tota la setmana a casa amb ella i anant a la plaça i caminant per Barcelona. O sigui que sempre hi havia aquesta oposició, i això va ser molt bo perquè vol dir que, les monges, jo no me les vaig acabar de creure mai. No eren una autoritat moral. D'altra banda la meva àvia, que era una senyora barcelonina molt típica...
—L'àvia materna o paterna?
—La materna. La paterna era mestra: donya Antònia Llop, que, segons la llegenda familiar, va ser la mestra d'en Mercader, de l'assassí de Trotski. Però això és llegenda familiar, no ha estat mai comprovat. Donya Antònia Llop vivia fora de casa, però la que va tenir força a casa és l'àvia materna, que era una senyora a qui li agradaven molt els cuplés, la sarsuela i l'Angel Guimerà.
—A casa meva la influència va ser de tots dos, del pare i de la mare, però el prestigi va ser sempre de la mare. "El pare era un home més acomodatici... Tots dos eren molt contestataris, en aquells temps, anti totes les convencions que es van imposar en la postguerra, però la mare era també la més iconoclasta i la més valenta...
—Pensa que els homes d'aquesta generació, el teu pare i el meu pare, que era amic del teu i que havia vingut a casa a explicar rondalles, eren gent que havien rebut una clatellada molt forta. Jo ara ho veig; no ho veia, aleshores, quan em va conèixer a l'Adrià Gual. Però et poses a la pell d'aquests homes que els anys trenta tenien uns projectes i que de sobte tot això se'ls enfonsa, i a més a més no eren uns exiliats, ni tampoc vivien en uns guetos culturals per a quatre elitistes, sinó que continuaven treballant i estaven entre la gent, i això era el seu mèrit. La por, el fàstic, l'angúnia i el desig de sobreviure de la vostra generació, ja no eren tan forts entre nosaltres. Vam aprendre a sobreviure després.
—Sí. La nostra generació és una generació molt ofegada, perquè a més la gent de la vostra edat o una mica més joves que nosaltres ens van veure sempre com una mena de relíquia; no sabien ben bé d'on sortíem o què fèiem. Es una generació molt rara, en aquest sentit. A mi em fa molta gràcia cada vegada que es torna a parlar de la generació dels cinquanta com si fos la gran víctima de la postguerra. Jo el que sé segur és que sóc de la lleva del 39, o sigui que l'any 37, la gent que tenia la meva edat se'n va haver d'anar al front. Això és l'única cosa que sé, que els de la lleva del 39, com vam haver d'estar tant de temps callats, i no dèiem res i estàvem tan enrabiats i tan de mal humor, no vam tenir un reconeixement públic...
—No us vau crear, tampoc, un món de fantasia...
—Ah, no! Això no!...
—... que és la diferència amb la meva generació. Nosaltres ja no havíem de sobreviure, vull dir físicament, com vosaltres. I aleshores sí que ens vam crear un món de fantasia, en una universitat, si vols, feixista, però on era molt fàcil buscar els professors que t'agradaven o organitzar manifestacions i assemblees. Me'n recordaré sempre, de l'impacte que em va fer quan, a la Caputxinada, us hi vaig veure, a tots...
—En canvi jo recordo que la Caputxina em va fer una impressió... –i ho he dit sempre, és el meu leitmotiv–, jo vaig retrobar la Universitat que havia deixat l'any 45; havia estat dos o tres anys fent d'ajudant del doctor Font, i em vaig avorrir tant i ho trobava tan horrorós i a més era tan car, perquè no guanyàvem ni un clau i jo havia de guanyar per sobreviure, perquè sí no no sobrevivíem. I tot plegat ho vaig deixar córrer... No havia tornat a veure gens d'Universitat... De tant en tant Antoni Comas m'enviava a buscar per fer una classe, però res. I aleshores allà sí que vaig veure la gent universitària, i em vaig quedar esborronada de dues coses: una, la castellanització de la Universitat. Aquells nois que parlaven entre ells en català, agafaven el micro i deien: "compañeros...". Fins i tot un vespre hi va haver un miniconflicte; alguns deien: "en castellano...", però es va resoldre perquè l'autoritat va prevaldre. L'altra, que les dones eren totes a la cuina. I em va agafar una indignació! Els homes reunits per decidir què havíem de fer i les dones a la cuina. Vaig dir: què s'han cregut...
—És molt curiós perquè jo també vaig descobrir el masclisme a la Universitat; no el vaig descobrir a casa meva. A casa, amb la mare amb opinió pròpia i amb el meu pare que mai, mai no va fer cap judici de valor contra les dones –entre altres coses perquè ell admirava dones escriptores; t'admirava a tu i era molt amic de la Víctor Català. I era un senyor conservador! En canvi, en entrar a la Universitat va ser quan vaig descobrir el masclisme entre els companys. Vaig descobrir dues coses. Primer això que tu deies de les assemblees, que si t'aixecaves i parlaves en català de seguida s'aixecava un altre i et deia: "el catalán es la lengua de la burguesía...". Com si la llengua fos d'una sola classe! I la segona cosa, que la noia que s'aixecava a parlar en públic ja era malmirada pels seus companys. Una altra cosa molt curiosa que canvia, en relació amb la generació dels cinquanta, és que els meus companys d'universitat, molt cridaners, molt d'esquerres i molt filomarxistes, tenien una companya a la qual feien el salt. No feien com els dels anys cinquanta, els quals tenien la nòviai anaven de puta per desfogar-se sinó que ho feien amb noies de la universitat, molt més lliures i honestes que no ells, però que ells menyspreaven per dintre. Ja he escrit, sobre això.
—És cert que a la nostra generació no fantasiejàvem, no imaginàvem, però també ens vam acostumar a viure molt tancats. Era el que ens passava a nosaltres, que ens tancàvem, perquè les coses defora les trobàvem horribles i per altra banda ens reconeixíem, ens visitàvem l'un a casa de l'altre, ens llegíem el que escrivíem, perquè, com que no ho podíem publicar, ens ho llegíem... i érem capaços i tot de llegir-nos una novel·la sencera. Per terminis, agafaves la novel·la i, apa!, la llegies. Jo, quan vaig escriure L'altra ciutat, vaig anar llegint-la capítol per capítol a en Salvador Espriu i la Carme Serrallonga. I ells ben contents i feliços, perquè hi anava amb un capítol nou i els l'endossava. Ara, ningú no ho faria. Teníem temps per a tot, perquè no podíem fer res, i per altra banda vivíem tancats absolutament. Tampoc no teníem sortida..., a on?, com?, de quina manera? Et tancaves i imaginaves que hi havia un món que valia la pena de defensar-lo, de tenir-lo i de viure'l. En canvi, vosaltres vau ser en aquest sentit una gent oberta.
—Més oberta perquè era una altra època. Però potser un altre somni que van tenir va ser pensar que aquesta minoria tancada, que crec que només érem quatre gats, podia convertir-se en majoria. En aquells temps de la Universitat també érem quatre gats, com vosaltres. Quatre gats que ens agradava llegir, que ens agradava pensar, que si ens seguia en aquell moment la majoria era perquè eren unes circumstàncies en què donava prestigi ser segons quines coses. A més estàvem vivint els darrers espetecs del franquisme, que va durar bastant, però sense prestigi, ni intel·lectualment ni culturalment. Cap un. I no teníem tanta força. Va esclatar el Sindicat Democràtic perquè no hi havia res més. En Xavier Serrahima va dir: "el SEU ha muerto", i és que el SEU ja no existia. Vam enterrar un cadàver que feia temps que pudia. Potser llavors nosaltres ens vam pensar que érem molts. En el fons no és veritat. Sempre som quatre gats.
—I després sempre us vau pensar, Montserrat, una cosa que jo sempre la veia molt clara, que està imprès en un llibre meu que es diu La joventut és una nova classe? Vosaltres us vau sentir molt més protagonistes, potser, del que éreu.
—Això, no ho sé. Depèn de qui.
—Però vosaltres us en sentíeu...
—Les dones teníem un avantatge. Jo ara observo companys meus de generació i veig que les dones ens en sortim millor. I és que com que ells ens marginaven... No deien la beneiteria de "les dones a la cuina", però Déu n'hi do! Les dones no eren gaire ben mirades si parlaven en públic, si exigien escriure manifestos. Un company teu socialista, que tu coneixes molt, no va voler que una dona fos delegada de la Facultat de Filosofia i Lletres; només perquè era una dona! Aquesta marginació ens ha ajudat, en certa manera. No és que jo pensi que la marginació és bona, però ajuda a aprendre a sobreviure... les dificultats van venir després, quan ens vam trobar soles, en el món del treball, i que ningú no ens donava cap premi pel fet de ser dones. Per això, la meva condició de dona, la vaig descobrir a la Universitat, amb els companys. I en canvi, ells, es volien preparar per al poder, es pensaven que serien la generació del canvi, com els ha agradat de dir. No tots, és clar. I molt d'ells que no ho han aconseguit, en aquest moment no poden viure la realitat. Aquests companys meus... els uns amb depressions, alguns s'han suïcidat, d'altres han mort de càncer, com en Josep Elies, el poeta... I d'altres que no se'n surten, perquè no accepten que les coses no han canviat al seu gust. Nosaltres, en el fons, érem resistents d'una guerra que no era una guerra. Era com si l'haguéssim feta, una guerra, però no la vam fer. Hi havia unes ganes tremendes de viure d'una altra manera, de viure més lliurement, perquè hi havia unes condicions que semblava que ho possibilitaven... Però no érem sinó uns cadells. Temem una cosa molt important a favor nostre que no tenen els joves avui, i és que, en sortir de la Universitat, travàvem feina; feines molt mal pagades, molt explotades, el que volguessis, però trobàvem feina.
—No crec pas que tothom..., eh, Montserrat...
—A la meva Facultat sí.
—A la teva Facultat vau ser especialment mimats, però no era tan fàcil. No hi havia el drama que hi ha avui, però és que avui la joventut no espera acabar la universitat per buscar feina...
—El que passa és que avui allarguen els anys d'adolescència perquè els joves no s'hagin de plantejar segons quines coses. Jo, als vint anys estava casada i ja em mantenia. Anar-se'n de casa, en aquell moment et donava un cert prestigi dintre de l'ambient en què et movies, on també érem quatre gats. Per exemple, de totes les teories de l'alliberament sexual, a mi, algun dia, també m'agradaria fer-ne una revisió. Hi ha qui pensa que en aquella època tots érem superalliberats sexualment, i que ens la passàvem bomba..., i tampoc no va anar així. L'alliberament sexual va ser l'estàndard que van portar uns quants, i sobretot mascles, per al seu propi. Com ara, en què alguns senyors grans s'aprofiten del divorci per casar-se amb noietes joves. I si tu li deies que no a un noi perquè no et venia de gust d'anarte'n al Llit amb ell, o perquè no t'agradava aleshores immediatament eres qualificada d'estreta.
—A mi m'havien anomenat encara amb un nom més agressiu que aquest, que una vegada el vaig dir entre una colla amb veu alta i se'm van tornar vermells i tot: a mi em deien "escalfabraguetes".
—Escalfabraguetes...!
—A mi m'agradava que m'anessin al darrere, que em fessin carícies i tot això, però anar-me'n al llit, jo no ho veia tan clar... això té fama de ser una dona escalfabraguetes...
—Bé, això també ho va dir un senyor que escriu en un setmanari, fa cosa de tres o quatre anys, de la Mercè Rodoreda.
—Déu, n'hi do, també!
—Va dir que era una escalfabraguetes perquè devia ser una noia jove i maca, i alegre, no com la vam conèixer després. I suposo que li agradava coquetejar, perquè el coqueteig està molt bé.
—Clar, està bé.
—Però això no vol dir que te'n vagis al llit a cada moment. És molt cansat!
—Un escriptor català molt famós, bé, en realitat mallorquí, que ha fet molta forrolla en aquesta terra, va anar a París feliç i content perquè deia que les franceses es fiquen al llit amb tothom, i li van dir que no dues o tres vegades, i l'home no se'n sabia avenir; estava indignat. Li dèiem: és molt possible que no els agradis. Com s'entén! No entrava en el seu programa, això. Nosaltres teníem una criada que ens va venir desesperada i ens va dir: senyora, senyora, l'escombriaire m'ha dit que se m'emportarà perquè ara ja hi ha l'amor lliure... Sí que serà lliure, aquesta dona!... Com que hi havia l'amor lliure la dona havia de dir que sí.
—Això és el que passava una mica en aquell temps a la Universitat. Però va durar molt poc. Crec que nosaltres no vam ser fills de maig francès, ni de bon tros. Nosaltres érem fills de la República i dels ideals vostres. Els que ens semblava que manteníeu.
—Jo tinc un record de l'institut i de l'ambient de casa... D'una gran llibertat... mental, d'una gran llibertat de caràcter, d'una gran llibertat d'emprendre, però no precisament d'una fàcil promiscuïtat, en absolut...
—Hi havia una moral puritana.
—Hi havia una barrera molt grossa que decidia la relació sexual..., perquè era una barrera feta de moral..., i de moral d'esquerra: perquè es considerava que, en fi, freqüentar sense mesura el sexe no era una bona cosa; la gent s'havia de comprometre. La relació sexual comprometia del tot la persona; per tant, era una cosa per pensar-s'ho. També hi havia en les dones una trava molt clara, que després ha desaparegut, afortunadament, que és la por al fill il·legítim, al fill no desitjat. La immensa majoria de dones virtuoses han estat per això: "ui, ui, ui, quina complicació!". Posteriorment, per allò que tres o quatre ho anàveu aconseguint, això es va anar allunyat de la mentalitat.
—Ens vèiem, però, també una micaforçats per aquests mites. No és que jo veiés o visqués moltes disbauxes. Potser tot venia una mica imposat de fora, i no responia a les nostres necessitats reals... Nosaltres, aquests quatre gats, en el fons suposo que teníem molta set de coneixement, set de tenir bons professors –que no sovintejaven–, que vosaltres estiguéssiu al lloc que us pertocava. Éreu fora de la Universitat i havíeu d'haver estat els nostres mestres. Recordo el que va dir Fraga Iribarne durant la Caputxinada, allò del "contubernio i matrimonios espúreos", i que jo vaig haver de mirar el diccionari per saber què era un contubernio. Aquest era l'aspecte superficial. En el fons, hi havia una gran set de coneixement perquè ens sabíem molt pobres culturalment i us miràvem a vosaltres com a gent que havíeu tingut, encara que fos molt curta, una època en què el pensament era molt més ric, en què tot semblava bellugar. Però també aquesta idea ens ha fet mal. També vam idealitzar aquest passat vostre. La idea que, a la República, les taronges eren més grosses...!
—La fórmula: "ui!, aquests tomàquets són d'abans de la guerra...!", tot el d'abans de la guerra era millor, cosa que en certa mesura era certa perquè la postguerra ens va tirar enrere un centenar d'anys en moltes coses. I ara quan llegia el drama que estan passant a Algèria les dones amb tota aquesta pressió dels fonamentalismes, em fa gràcia perquè a les algerianes els estan fent sermons que semblen els de donya Pilar Primo de Rivera. Imagina't, la història es repeteix d'una manera beneita... No tan dur, perquè en aquells anys quaranta no hi havia una repressió tan forta, les dones no van abandonar la universitat, ni van deixar d'anar a la platja, ni van abandonar moltes coses... però en canvi van haver renunciar molt, homes i dones.
—Això que has dit que ens veies molt lliures per un cantó, però que per l'altre et semblàvem les vostres àvies, potser sí. Però has de tenir en compte que, als anys decisius de la nostra formació, vam estar educades per dones que no eren ni les que anaven a la universitat ni les que anaven a la platja, sinó que eren dones víctimes, i que, al mateix temps feien de botxí. Ens van interioritzar la resignació femenina, quedar-te a casa, casar-te com a única sortida. Jo vaig rebre una educació cent anys endarrere de la que tu vas rebre. I exercia una pressió en nosaltres quan arribàvem a l'adolescència. Jo vaig sortir amb tretze anys del col·legi de monges i aleshores el món em feia molta por, i a més, creia que el món estava ple d'homes dolents. Els homes eren dolents, només eren bons els capellans. Si anàvem amb tramvia els havíem de deixar seure perquè, segons una de les monges, "un cura es como una hòstia que anda".
—Pobre!
—Tu vas anar a l'Institut-Escola, a la teva adolescència vas ser respectada... Nosaltres, a la nostra adolescència, a la nostra infantesa, no vam ser respectades. La manca de respecte, la trèiem tot vomitant-la, o amb mal humor, perquè la teníem interioritzada.
—Jo em temo que sí. Hi ha una pregunta d'aquestes que es fa sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. Tu quan vas començar a escriure? Quan t'engegues? Quan imagines una història?
—Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l'Escola Adrià Gual i anava a la Universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre de la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me'ls tornava corregits. Hi ha una anècdota molt divertida. Vaig enviar tres contes -que eren molt dolents- a l'Associació Comtal, on donaven uns premis de narració breu. Al jurat, hi havia un escriptor que ara és molt famós perquè escriu cartes a tot arreu. Va veure que jo era la filla del senyor Roig i Llop i em va citar amb els contes al davant. Llavors em va dir que no podia ser que una senyoreta com jo escrivís aquells contes, perquè un dels contes era sobre una dona adúltera, que vivia en un poble i a qui el marit no satisfeia sexualment, i que al final se n'anava amb el beneit del poble, que la satisfeia més, sexualment. Clar, això, aquell senyor considerava que era totalment immoral i que una noia tan jove com jo, i què en sabia, de l'adulteri, i què en sabia, de la infidelitat!
Vaig començar a escriure en aquella època. Sobretot a la Universitat, vaig aprendre a desdoblar-me. Jo vivia tot aquell batibull universitari però, al mateix temps, m'interessava veure'l des de lluny, o sigui, veure com ens comportàvem, el material humà que hi havia. Escrivia al bar de la Facultat de Lletres. Un bar que feia molta pudor de salsitxes de frankfurt. Aquell era el lloc meravellós de les nostres reunions.
—Sí, dona, i de les nostres també!
—Com que pràcticament no anàvem a classe, perquè només anàvem a les classes d'en Riquer, de l'Antoni Vilanova, d'en Blecua, d'en Rico, etc., em passava moltes hores sense anar a classe, moltíssimes hores. Jo seia al bar i escrivia el que senda. Llavors va nàixer un dels primers contes que surt a Molta roba i poc sabó. En aquell moment ja tenia moltes ganes d'escriure.
—Em fan molta gràcia totes aquestes coses que em dius, perquè la primera cosa que escrius és el que sents d'immediat. Hi ha en tu una necessitat de captar el que tens d'immediat. Jo no sóc mai protagonista, o ho sóc malgrat la meva decisió. Però en canvi en fa molta gràcia, perquè tu pares l'orella.
—No és que jo em veiés com a protagonista. No. Suposo que la realitat, per a mi, era tan incomprensible, en aquell moment, que necessitava convertir-la en un altra cosa. I posar-hi ordre. Ara ja no em passa. És un procés diferent al teu.
—És a la inversa. Tu, no dic que fossis protagonista, però eres molt receptora del que s'esdevenia al teu voltant, no fabulaves fora del teu temps.
—No és ben bé així; a Molta roba... hi ha contes situats en èpoques anteriors a la meva. A Ramona, adéu, hi ha una part que passa a començaments de segle i un altra durant la República. El mateix s'esdevé a El temps de les cireres i L'hora violeta. La meva era una realitat sense herois, sense mites, perquè els grans líders universitaris que jo veia, que eren molt valents i molt coratjosos, al mateix temps eren éssers bastant...
—...pusil·lànimes...
—Pensa, a més, que jo partia d'una base literària bastant pobra. Però llegia molt, i al mateix temps, necessitava escriure i convertir en paraules tot allò que veia. Això al començament. Però a mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m'interessi menys, com que ja veig que no l'entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio.
—El primer que vaig llegir de tu va ser el Molta roba i poc sabó, i em va interessar moltíssim i em va agradar. Però en la novella teva que es diu La veu melodiosa, allà fas gairebé la mitificació de la realitat i en fas una rondalla. Això a mi em va agradar molt, moltíssim... I aquell protagonista, una persona tancada, separada de tot i per acabar-ho d'adobar lletja, em va impressionar molt. És la primera vegada que tu t'allunyes del reflex directe de les coses per inventar-te una història?
—No, perquè a Molta roba... hi ha moltes històries inventades. Com a El temps de les cireres i a L'òpera quotidiana. Són personatges i situacions inventats. Però, com diu Faulkner, escrivim sobre allò que coneixem. Amb els anys, la realitat esdevé més simbòlica. Una de les coses que m'ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d'escriure has de tenir el cor com si fos marbre. Distanciar-se és un aprenentatge. L'escissió vida-literatura és difícil de viure-la. Poder viure per un cantó i escriure per l'altre. Suposo que calen anys d'aprenentatge per saber una mica què és la creació... I molt d'ofici.
—Ho matisaria, això de la fredor posterior, quan ja t'has alliberat, i que per explicar has de sentir-te lliure... De vegades escrius amb una tensió terrible...
—Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l'altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de saber si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols, i apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influència de Salvador Espriu...
—I tant! D'una manera extraordinària!... Però, és clar, de professor no en tens ni un, per escriure... Però tu tenies algun mirall, m'imagino...
—Jo sí, tenia diversos miralls, és clar. En primer lloc et tenia a tu, però era un mirall complet, com a persona i com a escriptora. No sé si tu recordaràs un famós viatge a Paris, en què vam estar tota una nit xerrant...
—Jo també me'n recordo; va ser molt maco, aquell viatge. Hi vam anar afer la Ronda de l'Espriu i l'Adefesio de l'Alberti i jo feia de Gorgo... Imagina't, quin atreviment! Amb gran satisfacció del Rafael Alberti mateix, que sempre va trobar que ho feia molt bé, jo... Ho devia fer amb una accent de Barcelona que feia feredat, i ell em va fer uns elogis molt divertits, i em va dir: "Margarita Xirgu nunca olvidó el acento catalàn". Ens ho vam passar molt bé...
—... i la nit, que dormien en lliteres. Tu em vas dedicar La dona a Catalunya, i, per primera vegada, em vas teoritzar la condició de la dona...
—D'aquell viatge jo em recordo d'una altra cosa que ningú no se'n deu recordar. Vam trobar a París en Raimon, i tu te li vas encarar indignadíssima, que ell es va quedar molt parat, perquè cantava una cançó que deia: "treballaré el teu cos com si fos la terra...", i li vas dir: "escolta, masclista, què és això de "treballaré el teu cos"?, que una senyora és com la terra, passiva, que ha d'aguantar la rella tant si vol com si no vol...?". Es va quedar molt parat, perquè no li ho havia dit ningú, allò.
—D'això sí que no me'n recordava. Saps, aquesta cançó és bonica, però no sé per què, em recordava allò de "la terra per a qui la treballa". I vaja, ja em veia la dona com a possessió pròpia.
—I allà aguantant el tipus mentre l’home treballa que treballa...
—Passant l’arada per sobre... Per a mi, tu vas ser la referència important des de tots els punts de vista. Com a escriptora, com a personalitat pública, per la teva extraordinària capacitat de treball...
—La nostra vida autèntica venia després de l’hora de sopar; llavors era quan ens reuníem. Arribàvem a l’Adrià Gual a les set o les vuit de la tarda, sopàvem més o menys, i després, apa, ja hi som, les classes, els assajos, les reunions clandestines... Tot es feia a partir d’aquelles hores. I l’endemà t’havies de llevar a les vuit, i anaves acumulant una son que t’adormies a tot arreu.
—Recordo que un dia, en què érem al teu àtic de la Rambla de Catalunya, vam estar xerrant fins a les sis de la matinada. Bé, xerràveu vosaltres, els grans. Recordo que tenies tot de collarets penjats, i això em semblava extraordinari, fascinant, i que una senyora tingués tot de collarets penjats! A les vuit del matí havíem d'anar no sé on i ens van passar a buscar, i estaves amb unes lleganyes als ulls! Vas dir: "Un moment, un moment, que em desperto", i et vas prendre tot un termos de cafè. Era divertit...
—Era el preu en aquell moment. Això no es tornarà a repetir. Era igual. Em deien: com és que feu tant teatre? Quan fèiem una obra de teatre cinc dies ja trobàvem que era un èxit, una meravella, ja érem feliços. Després ningú no cobrava, naturalment, però no sols ningú cobrava les representacions; tampoc ningú no cobrava mentre ho havíem estat preparant. Era tot un altre món, que no es tomarà a reproduir.
—Ara tot val, tot es ven. Tot semblava molt vital, però l'entrega havia de ser total i absoluta. Quan explico de vegades a amigues meves el que va ser l’Escola Adrià Gual, no s’ho acaben de creure. Els dic que l’any 61 em parlàveu d’uns autors que ara molts descobreixen. Érem quatre gats en un oasi. Parlàvem de les tècniques d’Stanislavski i Brecht, d’Artaud i de Jean Genet. Això és l’extraordinari d’aquella època.
—Però et vull fer una altra pregunta. Montserrat, tu deies que m’admiraves molt, però jo a la gent de la vostra generació us admiro per una altra cosa, que de seguida vau decidir convertir-vos en mares, tenir fills. Perquè, el teu primer fill: quants anys tenies quan el vas posar al món?
—Gairebé vint-i-quatre. Després n’he tingut un altre. En tinc dos.
—Tu vas veure’t de seguida en el paper de mare?
—És que per a mi no era un paper.
—Però no era una necessitat que senties?
—Era una necessitat, sí.
—Ho senties des de dintre?
—Era una necessitat. I no volia haver d’escollir entre ser mare o ser escriptora. Volia ser totes dues coses.
—Això sí que és característic de la teva generació de dones, veus?
—Jo no volia elegir. En aquella època em vaig enrabiar amb la Simone de Beauvoir quan, en un moment de les seves memòries, diu: "Jo vull ser escriptora i els meus fills són les meves obres". Jo no veia aquesta separació. Jo crec que una cosa són els fills i l’altra cosa són les obres. I hi ha una diferència molt important: una obra, la pots llançar a les escombraries i un fill no. Si no t’agrada un fill, l'has d'aguantar tota la vida. Jo no volia elegir, doncs, entre una cosa i l'altra, sinó que creia que ho podia fer tot. Evidentment, pagues un preu. Es molt més difícil tot. Però no ho vaig dubtar. Hi ha dues o tres qüestions en què no he tingut mai dubtes. Una és aquesta. Una altra és la qüestió de la llengua. Hi ha de companys de generació que van haver de dubtar entre una llengua i l'altra... per a mi, escriure en català era natural. No vaig haver d'elegir entre una llengua i l'altra; la meva llengua literària era la catalana.
—Estic completament d'acord. Avui he escrit un article que es titula: "Jo no sóc bilingüe".
—Ja m'agrada que diguis això, perquè jo tampoc no me'n considero. Són els altres, els que ens fan bilingües. Sempre hi ha una diferència de registre entre les llengües que dominem, o creiem dominar. I és una sort quan la teva llengua materna és, alhora, la teva llengua literària.
—Admeto el bilingüisme com una solució, evidentment, i aquest país és bilingüe, és clar, perquè hi ha una llengua oficial, que és la catalana, i una llengua oficial, que és la castellana. Ara, jo no sóc bilingüe, i escric en català per una raó tan senzilla com aquesta, que no en sé d'altra. L'altra la puc utilitzar, evidentment. Ara acabo d'escriure un llibre en llengua castellana. La meva editora castellana em va dir: "Está muy bien escrito", i li vaig dir: "No, no dona; bé, en fi, s'entén". Això és claríssim... Però insisteixo en el tema de la maternitat i l'emancipació de la dona. Crec que vosaltres heu fet una opció molt clara... Per a mi va ser molt clar en un moment determinat que decideixo que no tindré mai cap fill; trenco aquesta possibilitat...
—Perquè tu veies que no era possible...
—Perquè jo veia que no era possible, però en fi, potser també tu vas trobar un amor convincent i et vas casar i les coses et van anar per un camí normal; però jo com que això no ho veia possible...
—Però, que et sap greu?
—No i sí, totes dues coses, no i sí. No em sap greu en la mesura que crec que no m'he equivocat per a la meva vida... Però sí que de vegades penso, mira, tinc enveja de la Montserrat Roig, ara té dos pimpollos, que ja deuen ser unes personetes grans.
—Sí, a més ara és la plenitud. Però no mitifico la maternitat. De vegades és feixuga. He estat una mare bastant destralera. Al matí se'm cremaven les torrades. Però he procurat no ser una mare protectora, encara que, als fills els voldries evitar tantes coses! Però, ara, me la passo bé, amb ells: em descobreixen les meves contradiccions, perquè em veuen tal com sóc. Veuen els meus dubtes, els meus neguits... i aleshores també es canvien una mica els papers. Es molt divertit, ja no sóc la mare, m'entens... Ells també han hagut de fer un procés, sobretot el gran: va assassinar la mare d'una manera ferotge, però perquè era necessari que ho fes. Això no ho he explicat mai, però cada dia jo me n'anava a dormir plorant perquè em pensava que havia estat un desastre com a mare i que era una fracassada... I era necessària, aquesta ruptura perquè es convertís en una altra relació... I la veritat és que a mi em satisfà molt. No crec que hagi estat una bona mare des del punt de vista físic però és que tampoc ho va ser la meva mare. Ella tampoc no es llevava per preparar-nos l'esmorzar...
—Escolta, la meva mare tampoc; la meva mare vivia per nosaltres però no vivia excessivament per a nosaltres. Les bones mares li fan la vida impossible als fills, molt sovint. Però jo el que veig és que tu i altra gent coneguda meva heu assumit aquesta cosa de dir: "jo vull ser una dona completa. I, per tant, tenir un fill forma part d'aquesta realització plena". Aquesta és una cosa que a mi m'admira.
—M'hauria sabut molt de greu no tenir-ne. M'hagués trobat que em faltava una part de mi mateixa. En canvi, no té res a veure amb el fel d'escriure. Ara bé, ingènuament creiem que som capaces de ferho tot. I no és així. Tot va amb pinces. La necessitat de ser mare, però, es difícil d'explicar. No podria tenir, per exemple, un fill amb un desconegut, sinó que la necessitat provenia d'una relació que funcionava. Suposo que és molt instintiu.
—No ho sé, fins a quin punt és instintiu o no... Una altra cosa que també forma part de la imatge que tu dones a la gent -de vegades, ja t'ho he comentat-: tu tens una fama malèvola de trencadora de cors...
—Suposo que a tota dona que viu una mica com li dóna la gana, que va vestida com li dóna la gana, que no té cap vergonya d'anar curta si t'hi trobes bé anant curta i, a més a més, que no està disposada a complaure tothom que vol, .doncs evidentment, li'n pengen la fama. I, aquesta fama, ni te la pots traure ni, tampoc, en tens ganes de traure-la. M'és igual. De mi s'han explicat històries que no són reals, i què? Si això alimenta les fantasies d'una certa gent, doncs mira, que els vagi de gust. La veritat és que "hem estimat poques vegades i molt profundament".
—Em fa molta gràcia, perquè alguna vegada... com va anar? No me'n recordo:.. Això, algú del nostre món va explicar que la Montserrat Roig tenia un cul meravellós, o no sé què deia, i es van enfadar li van contestar i hi va haver tota una polèmica...
—Aquests personatges necessiten fabricar- se fantasies per amagar les mancances pròpies. És allò que dèiem de la Mercè Rodoreda, d'aquell senyor que la titllava d'escalfabraguetes. Són fantasies, en aquest cas masculines. I tu has hagut de pagar un preu. Totes les dones, en aquest país i en qualsevol país, que han intentat viure la seva pròpia vida i tenir opinió pròpia, l'han hagut de pagar. I tu ho has pagat d'una manera i jo ho he pagat d'una altra. Això es un fet. Però tampoc jo estava disposada a anar de casta diva per la vida...
—Evidentment que no...
—Suposo que, en el fons, a aquests senyors, els queden reductes del puritanisme que hi ha en aquest país, que és un país molt purità, no?
—No sé ben bé si és purità...
—Suposo que la fixació del cul els ve que no han superat una certa manera de fer el coit, suposo. Recordo aquella història de l'antropòleg que era a la Polinèsia, em sembla, i a qui les noies van explicar allò de "la tècnica del missioner". Éll va preguntar quina era la tècnica del missioner. Van dir: és una tècnica que només la el missioner, que és el senyor que es posa al damunt nostre. Elles estaven acostumades a fer-ho de totes les maneres possibles, menys aquesta. Potser el que els passa, a aquests senyors, és que no han pogut fer-ho de totes les maneres possibles i no han après tampoc a mirar els ulls de l'altra. És el que tu deies: jo no m'enamoro d'una cosa que els penja, m'enamore de la persona. De la persona completa.
—Una altra cosa, Montserrat, per anar més a la literatura. Tu has fet al llarg de la teva vida molts llibres d'encàrrec. En això ens assemblem, perquè jo també n'he escrits molts. Explica'ns què són per a tu aquests llibres..., alguns molt emocionants, com tot el teu treball en els camps nazis... També em va agradar moltíssim el treball de la teva estada a Leningrad, potser perquè jo en venia i em va agradar molt aquella teva passejada per la ciutat... Què signifiquen per a tu respecte a la teva pròpia obra?
—Suposo que és una mena d'esquizofrènia que tinc entre el que tu deies abans de l'ànsia d'investigar sobre la realitat, que va molt més lligada a la feina periodística i que m'agrada molt, i l'altra, que és més de ficció i purament literària. Tots els llibres d'encàrrec que he fet m'ha agradat de fer-los, perquè me l'he passada molt bé i perquè m'han despertat alguna passió. Concretament, el llibre d'Els catalans als camps nazis va nàixer perquè m'ho va dir en Josep Benet. En va tenir la idea després de llegir un reportatge meu a Triunfo. Precisament vaig començar a escriure a Triunfo gràcies a tu. Et vaig dir: "Tinc un reportatge sobre uns deportats que he trobat catalans. Qué et sembla? Puc trucar a Triunfo?I em vas aconsellar que hi telefonés de part teva. I així vaig començar. Aquest llibre, a mi, em va desvetllar tot un món. Va ser un llibre d'encàrrec, però em va donar molt. Potser perquè, per primera vegada a la vida, descobria el sofriment, el de debò. I a més, el sentiment d'impotència. Perquè el dolor víctima dels nazis ja no tenia retorn. Aquesta gent havia patit, havia arribat fins als límits i res del present, és dir, del "després", els ajudava a tornar altra vegada a això que anomenem realitat, tret d'algun cas escadusser. Després, en vaig fer un en què també m'ho vaig passar molt bé, que va lligat al descobriment de la pròpia ciutat, Barcelona a vol d'ocell, que em va fer pujar en un helicòpter – a mi em fa pànic volar! Vaig pujar dues vegades i vaig dir: ja en tinc prou. Aquest em va divertir perquè vaig haver de llegir moltes coses sobre Barcelona, i descobreixes que és una ciutat molt misteriosa –que t'he de dir, a tu. Sempre m'havia considerat molt barcelonina però amb aquest llibre vaig saber per què estava contenta de ser barcelonina. Tens l'empelt de segles al darrer, de moltes veus que potser no han estat escrites però que hi són. Un altre llibre d'encàrrec és el que he fet ara darrerament amb el Cesc, l’Autèntica història de Catalunya. En Cesc em va demanar que posés text als seus dibuixos de quaranta anys de professió. Explicar als japonesos una història que sembla tan inversemblant com és la postguerra i la retòrica franquista... Pensava: com un japonès podia arribar a entendre frases com "la llei de l'embut"? Com que en Cesc fa tants dibuixos de personatges amb un embut a sobre, imagina't... Em va divertir perquè em feia la idea que tenia un japonès al davant i jo intentava explicar-li una cosa tan estranya com eren els discursos retòrics, repatanis, i estrambòtics, i que ara semblen divertits de Franco. Ens deia unes coses! Ens tractava com a criatures, aquell senyor. L'agulla daurada no és exactament un llibre d'encàrrec. Sí que ho era el primer llibre que vaig fer sobre Leningrad, Mi viaje al bloqueo, en castellà, el qual me'l van encarregar les Edicions Progrés, de Moscou. Em van pagar el viatge a la Unió Soviètica i em van dir que escrivís el que em donés la gana. Aleshores a mi m'intrigava molt la història del setge de Leningrad, pensant en una ciutat com Barcelona, que creix a la vora del mar –una mica el que tu expliques en el llibre sobre el port–, que naix i creix sota el designi d'un tsar, i que, al cap de dos-cent anys pateix un setge terrible per part dels nazis... i els vaig fer un llibre que va passar per la censura soviètica d'aquell moment. Però a mi, em va quedar el cuc dintre que en aquell llibre jo no havia dit el que realment volia: explicar la història del meu viatge iniciàtic en una societat, tan semblant i tan diferent a la nostra, i tan apassionant al mateix temps. I aleshores vaig fer L'agulla daurada, per a la gent d'aquí. Jo crec que teníem un problema, no sé si et passa a tu, però a mi cada vegada em passa més: a vegades se'ns demana, als que escrivim, que opinem de tot. La gent es pensa que els que escrivim tenim opinió per a tot. Aquesta setmana m'han demanat de participar en cinc debats diferents, i cap relacionat amb la meva feina. I jo no tinc opinió per a tot. Suposo que també et passa, no? A mi personalment m'agradaria molt dedicar-me només a la literatura. I al periodisme.
—A mi els llibres d'encàrrec també sempre m'han agradat. De vegades m'han vingut d'una manera molt sorprenent, no pensava que me'ls poguessin encarregar, i que fins i tot he dubtat un moment, però després he dit que sí, perquè ja he trobat un motiu per fer-ho. Jo sempre dic que m'agradaria que m'encarreguessin una novel·la i no me l’encarrega ningú.
—És que, les novel·les, no ens les demanaran mai...
—No, no ens les demanen i em sap un greu horrorós. M'agradaria que em diguessin: faci un novel·la sobre... la bella Chelito. Primer diria: "què diu, ara!". I després: "imagina't les coses que podria dir de la bella Chelito, potser descobriria tot un món".
—Suposo que la novel·la és un acte innecessari...
—Sí, afortunadament.
—Cap societat exigeix novel·les, i també afortunadament! I això vol dir que escrius la novel·la quan vols, quan et dóna la gana, quan pots, quan tens les teves hores... I és realment el teu producte, perquè l'has fet amb una llibertat total.