—Vostè ja va estar al capdavant de la Institució Alfons el Magnànim, depenent de la Diputació de València, entre 2015 i 2024. Per què ha decidit aspirar una altra vegada a comandar l'editorial pública?
—Perquè m'ho va recomanar la meua advocada, ja que patisc un procés d'assetjament laboral a la Diputació de València a causa d'haver-hi estat, precisament, director del Magnànim. Atès que soc funcionari de carrera i tinc la possibilitat de presentar-me, opte perquè m'agradaria canviar l'actual línia del Magnànim. M'agradaria que no fora dirigit per criteris polítics, com ocorre actualment amb el naixement de col·leccions en contra de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, les quals van ser presentades pel president de la Diputació [el popular Vicent Mompó]. Voldria que fora un espai de llibertat.
—Afirma que s'està gestionant la institució amb criteris polítics. Per què?
—Tinc entès i contrastat que s'han ordenat llibres per partits polítics, així com algunes col·leccions. N'hi ha una que és dirigida per un acadèmic que vol canviar l'accent de la capital del país.
—Està parlant d'Abelard Saragossà?
—Sí. Aquestes propostes no han eixit dels treballadors del Magnànim. Tot i que a la meua etapa vaig tenir estires-i-arronses amb els responsables polítics, no es va imposar cap llibre, ni se'n va prohibir cap. Tampoc van demanar que es publicaren llibres d'amiguets. Ara sí que ha ocorregut. De fet, veiem que, casualment, es publiquen moltes obres d'Ontinyent i d'aquesta zona.
—S'observa, a més, un perfil baix mentre hi ha obres reeixides, com ara Indignas hijas de su patria, que acumula cinc reedicions, o novetats com ara Hogar, dulce negocio, de la col·lecció de periodisme.
—Dissortadament, veiem una absència de model. És cert que hi ha una continuïtat en determinades col·leccions, però hi ha altres que s'han deixat morir, com ara la d'«Història Contemporània i Sociologia». En els últims dos anys i escaig, de fet, no s'ha publicat cap obra d'aquestes col·leccions. L'actual situació del Magnànim m'entristeix: perquè la institució ha de respondre a la diversitat de conflictes i debats socials que hi ha en l'actualitat. Ho ha de fer des del prisma d'una editorial pública, la qual cosa no és sinònim d'una editorial partidista. Ha de ser una editorial on tots tinguen coses a dir. La creació de les beques de periodisme Josep Torrent, per exemple, fou un encert.
—Per què?
—Es tracta d'unes beques on cap membre del jurat pertanyia al Magnànim. Eren periodistes que triaven la millor proposta. Si el periodisme és contar allò que el poder no vol, seria un error sotmetre-ho a control polític. És un encert que aquesta col·lecció continue basant-se en aquests criteris.
—Vostè ha radiografiat una institució sotmesa als criteris polítics i a l'amiguisme. Més enllà d'acabar amb aquestes pràctiques, quin és el seu model per a la Institució Alfons el Magnànim?
—Crec que durant la meua etapa va haver-hi accions que foren encertades. I considere que caldria intensificar-les, com ara la política d'obres completes d'autors valencians consagrats o el fet d'obrir el Magnànim a les ciències socials i a la divulgació científica. En l'etapa posterior a la meua s'han reduït les línies de contacte amb la universitat, quan la col·laboració i coedició són fonamentals. A més a més, s'hauria d'iniciar una política d'acompanyament d'autors novells a través de beques a la creació literària i assagística. És una de les coses que vam començar, però si fem autocrítica, s'hauria d'haver fet més.
—Com ara?
—Començàrem els Premis Valencià Nova per a menors de trenta-cinc anys. Ara bé, és difícil tenir una veu nova. Potser amb la idea de beques d'acompanyament, amb els tutors aconsellant perquè es forgen llibres més redons, es contribuiria a gaudir de noves veus al País Valencià. Una editorial pública ha d'ajudar els autors consagrats en aspectes com les obres completes, però també ha de fomentar l'aparició de veus menors de trenta-cinc anys.
—Una de les decisions més controvertides de la Institució Alfons el Magnànim ha estat eixir de l'Associació d'Editorials del País Valencià (AEPV). Què ha suposat aquesta mesura?
—Fou una errada que només responia a l'odi al terme País Valencià, present al preàmbul de l'Estatut d'autonomia valencià i erigit en la forma moderna d'anomenar el nostre territori. Aquella decisió va estar allunyada de tota lògica, perquè recordem que l'AEPV és una organització patronal, on hi ha empreses que editen en valencià i d'altres que ho fan en castellà. S'oposaran a l'AEPV per usar el valencià normatiu, però cada editorial utilitza els seus criteris lingüístics. Per què no ha d'estar el Magnànim si hi són les editorials de la Universitat de València, la Universitat d'Alacant o de la Universitat Politècnica de València? Estar present a l'AEPV és necessari, així com fomentar la col·laboració publicoprivada per acompanyar editorials privades sense tanta capacitat financera per a emprendre determinats projectes. És la feina que ha de fer una editorial pública.
—Vostè ha mencionat l'odi al terme País Valencià com a causant d'aquesta eixida de l'AEPV. Aquesta al·lèrgia a la denominació País Valencià ha tingut incidència en l'elecció de llibres o en la promoció de determinades obres del catàleg de la institució?
—En el període 2015-2023, no els dèiem als autors quina havia de ser la denominació del territori. Van publicar llibres que tenien en el títol o en el subtítol País Valencià i van editar llibres que tenien en el títol o en el subtítol Comunitat Valenciana. En aquesta nova etapa, però, sembla que hi ha hagut una absència de difusió en alguns llibres que tenien el terme País Valencià o País Valenciano en la coberta o en el subtítol.
—La direcció de la institució, per tant, ha donat més suport als llibres que coincidien amb els seus criteris polítics?
—S'ha actuat amb un sectarisme inacceptable. L'important és el contingut del llibre en independència de la denominació que fa servir cada autor. Com a ciutadà, use el terme País Valencià, però com a director d'una institució pública crec que cada escriptor pot fer servir el que considere sempre que siga un terme raonable. El Magnànim ha de ser una editorial que acull a tota mena d'autors i de totes les ideologies. No pot ser el think tank d'un partit polític.
—No només es presenta a la direcció del Magnànim, sinó que també aspira a la comandància del MuVIM. Per què?
—Soc treballador del MuVIM i compte amb més de divuit anys d'experiència com a conservador de museus. De fet, tinc una certa curiositat per veure com justifiquen el nomenament de dos directors —si fem cas a les travesses— que no són treballadors de la casa. Entre els cent cinquanta empleats que hi ha a l'àrea de cultura, hi ha gent capacitada per a dirigir el museu. No només es tracta de mi. Postular-me és fer una crida d'atenció per intentar mantenir un projecte museístic que volen eliminar. Abans ja s'havien carregat iniciatives com ara la Sala Parpalló o el Magnànim, i ara pretenen acabar amb el model instaurat per un president de la Diputació de València del PP, Manuel Tarancón.
—Quin és el model del MuVIM que es voldria erosionar pel bipartit del PP i Ens Uneix?
—A Tarancón se'l podria criticar per moltes qüestions, però tenia una certa estima pels llibres i el pensament. De fet, va convertir el MuVIM en un museu amb crítica social. El MuVIM va néixer com a un museu de les idees. I s'han fet exposicions en aquesta línia, com ara sobre la Revolució Francesa, els caricaturistes d'Adolf Hitler o la crítica al discurs del franquisme de vint-i-cinc anys de pau. S'hauria d'intensificar aquesta política. Un bon model per al MuVIM seria el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Hi ha hagut un cap d'exposicions que ha confós als visitants: no sabies si el MuVIM era d'etnologia o d'art. La idea original del MuVIM s'ha de defensar, la qual s'ha d'acompanyar d'una política de publicacions, congressos, conferències i cicles de debat.
—Es tractaria, per tant, de continuar amb el model d'espai de pensament crític del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
—En efecte. Si s'ha aconseguit a Barcelona, per què no es pot fer a València? Al Magnànim, crec que vam aconseguir caminar cap aquesta direcció. Considere que aquesta ciutat i la seua àrea metropolitana arrossega problemàtiques que s'han de tractar. Malauradament, el model del PP i Ens Uneix és un altre.
—Quin model, segons vostè, defensa l'equip de govern provincial de Mompó?
—De primeres, ja han dit de canviar el nom a Museu d'Art de la Diputació. A València, ja tenim un museu potent, com ara el Museu de Belles Arts i, fins i tot, hi ha l'IVAM. Aspirar a convertir-se en el tercer museu per importància de València és emprendre un rumb equivocat. La Diputació de València ja té tres museus: el Museu de Prehistòria, amb un paper ben delimitat i important; el Museu d'Etnologia, que ha virat, amb bon criteri, a un espai de la cultura popular valenciana, i tenia un museu de pensament. Quin sentit té canviar-ho? Continuar amb la línia del MuVIM com un museu de pensament no significa arraconar el patrimoni artístic de la Diputació, el qual s'haurà de catalogar abans. Si volen canviar el model del MuVIM, ho haurien d'explicar públicament.
—Al marge del canvi de nom, hi ha símptomes d'aquest viratge al MuVIM?
—De moment, han fet dues exposicions al MuVIM: una exposició d'escultures i una altra de rellotges a les quals no ha vingut el president ni s'ha fet una roda de premsa. No hi ha cap model. Fer un nou museu implica molt de cost, i si el fan, no ha de ser en detriment del MuVIM. A pesar dels ets i els uts, el MuVIM ha tingut períodes d'un gran prestigi, com ara l'època de Román de la Calle. És un model pel qual s'ha d'apostar, perquè és exitós. En aquell temps, es van fer mostres de fotografia, d'avantguarda, es va tractar el paper de la caricatura en el periodisme o, fins i tot, una revisió crítica a la riuada del 1957. L'actual equip de govern provincial no vol aquest model. Per a mostrar que n'hi ha diversos, la meua advocada m'ha aconsellat presentar-m'hi.
—Ho fa també per a denunciar l'assetjament laboral que pateix a la Diputació de València.
—En efecte. Fa mesos que estic sense que m'encarreguen feina i soc l'únic conservador de museus que se'l trau d'aquest àmbit a la Diputació de València per a col·locar-me en una nova secció de logística i recerca de recursos culturals, la qual no té funcions de museus. Si no em donen funcions de conservadors de museus, els denunciaré.
—Per què considera que s'ha donat aquesta situació que vostè defineix com a mòbing laboral?
—La Diputació de València té més de vint conservadors de museus i només n'hi ha un que voluntàriament està en el Magnànim en una negociació. El fet que jo siga l'únic apartat a unes altres funcions sense cap mena de negociació fa pensar que té molta relació amb la meua implicació en l'anterior govern de la Diputació de València, conformat pel PSOE i Compromís. Vull recordar, però, que jo estic des del 1998 en l'Àrea de Cultura i he treballat com a gestor cultural en executius provincials de tota mena. Per tant, no s'hauria d'actuar amb aquest sectarisme.
—Diria que ha patit una mena de purga política a la Diputació de València?
—Sí, no trobe una altra explicació. Ja seria massa casualitat i, en política, rarament hi existeixen. Entenc que arriben i rescindisquen el meu contracte al capdavant del Magnànim, però no comprenc aquest sectarisme. Ara bé, no ho han fet només amb mi: s'ha actuat d'aquesta manera amb periodistes d'À Punt o amb treballadors de l'Ajuntament de València, com ara Josep Lluís Marín o Gil Manuel Hernández. Fa pensar que és una estratègia contra determinants funcionaris.
—Es buscaria penalitzar diferents comportaments?
—Volen llençar un missatge: si t'hi impliques, hi haurà represàlies. Forma part de la seua concepció de cultura blanca, la qual està allunyada de les preocupacions de la ciutadania quan la cultura, precisament, és donar eines a la població perquè es facen les seues composicions de lloc de la realitat des d'un prisma crític.
—Per tant, considera que la política del PP i Ens Uneix a la Diputació de València està guiada per aquests paràmetres?
—La política cultural del PP és, d'entrada, molt mediocre. És cert que Ens Uneix ha mantingut una certa línia en memòria democràtica, amb exposicions sobre les fosses. Ara bé, no és la tendència habitual. Em sembla molt cridaner que el president de la Diputació només haja acudit a dues exposicions: d'un artista de Gavarda, del poble en el qual és alcalde, i una segona sobre el Sant Calze, on va dir que aquest peça representava la identitat valenciana. Veiem una política cultura d'aparador i amb molta poca substància.