9 d'Octubre

La desvertebració valenciana

Com a animal polític, el País Valencià sempre s'ha emmarcat dintre de la família d'espècies invertebrades. A Identitats(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials (Editorial Afers, 2019), impulsat per la Fundació Nexe, diverses veus del valencianisme mediten envers les causes i les hipotètiques mesures de fons per revertir la particularitat fracturada del País Valencià, especialment arrelada al sud. EL TEMPS aprofita la celebració del 9 d'Octubre, diada nacional valenciana, per topografiar la desvertebració valenciana a partir d'algunes de les reflexions d'aquesta obra coral.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les casernes generals de l'esquerra valenciana, regnava l'optimisme. Les urnes havien avalat, tot i que per la mínima, la continuïtat de les forces progressistes al capdavant de la Generalitat Valenciana. Mentre a la seu del PSPV s'havia instal·lat el triomfalisme pel considerable creixement en escons respecte dels comicis del 2015, a la sala de màquines d'Unides Podem respiraven una vegada havien salvat els mobles. Diferents, però, eren les sensacions a la tercera branca del Botànic. A Compromís, hi havia un sentiment agredolç, de certa preocupació futura. Després de quatre anys de govern de progrès, no s'havia aconseguit penetrar amb més força a les comarques del sud.

D'aquesta manera, la denominada línia Biar-Busot seguia erigint-se com a un mur complicat de superar amb contundència per l'esquerra i, singularment, pel valencianisme. Una franja política que responia a les fractures territorials d'un País Valencià invertebrat dècades ençà. I que malgrat la maduració política i electoral de la força política majoritària del valencianisme, no s'havia pogut erosionar. El mapa electoral era tot un símptoma d'aquesta esquerda: el monopoli colorístic del sud contrastava amb l'àmplia gamma de tonalitats que tenyien la resta del territori valencià.

Per capgirar-lo, diverses veus del valencianisme s'han reunit a Identitats(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials (Editorial Afers, 2019), una obra impulsada per la Fundació Nexe, coordinada pel tècnic lingüístic Antoni Martínez i prologada pel conseller d'Educació i Cultura Vicent Marzà (Compromís), amb l'objectiu de meditar envers les causes i els remeis per cosir el País Valencià. A partir d'aquestes reflexions, EL TEMPS topografia la desvertebració valenciana coincidint amb la celebració del 9 d'Octubre, diada nacional del País Valencià.

Didal i agulla al sud

Com si es tractara d'un vestit amb diferents mànegues profundament esgarrades i només sostingudes pels fils administratius autonòmics, el territori valencià sofreix multitud d'esquerdes. «Les dues principals fractures territorials que pateix el país, a parer meu, són les que podríem anomenar fractura vertical i l'horitzontal. La primera. La vertical és la que s'ha denominat com a dualitat interior-costa. I la segona, l'horitzontal, respon a les fractures provincials i, en concret, a la d'Alacant», apunta el sociòleg Vicent Flor.

Aquesta fractura entre les comarques del sud i la resta del territori compta, fins i tot, amb efectes en el nivell de renda. «Les comarques del sud solen presentar els pitjors indicadors socioeconòmics del país, i d'una manera moderadament significativa», remarca, qui també subratlla una major concentració de gent envellida a les poblacions meridionals del País Valencià. Una dualitat, però, que té més vessants: «La fractura horitzontal és social però també política, almenys en part política, politicoidentitària. De fet, un dels problemes més importants del projecte nacional valencià és la gran concentració de població a Alacant que pensa que la seua identitat no és valenciana. El País Valencià pateix un greu problema d'integració territorial».

A parer de Flor, «una part de la llunyania identitària d'Alacant respecte de la resta del País Valencià potser s'hauria de buscar, precisament, en el període del desenvolupament del centralisme estatal». «Amb la modernització espanyola, Alacant i València restaren connectades directament amb Madrid i desconnectades (o si més no, mal connectades) entre elles», exposa. La desunió encara segueix: «La connexió ferroviària entre València i Alacant, a una distància en línia recta de poc més de 125 quilòmetres és, en el trajecte més ràpid de més d'una hora i mitja. Contràriament, la distància entre València i Madrid, a més de 300 quilòmetres, més del doble, es pot recórrer en AVE pràcticament el mateix temps. Entre Dénia i Gandia, hi ha un buit ferroviari».

Documental de l'associació El Tempir sobre la frontera sud del País Valencià

A la manca d'articulació entre les comarques establides al sud del País Valencià i la resta de la geografia valenciana, s'hi sumen les conseqüències de la divisió provincial, instaurada pel centralisme liberal espanyol en 1833. «Des d'aquell any, ser valencià adquirí una nova significació mutilada, la de pertànyer a la província de València, que no incloïa el nord i el sud del país», argumenta. «Som un únic cas a l'Estat espanyol on els polítics i buròcrates, que des de la Meseta dissenyaren el mapa provincial decimonònic, van posar a una de les seues províncies el nom d'un dels territoris històrics inclosos en l'Estat, amb l'exclusió de la resta d'aquest mateix territori històric», critiquen Amadeu Mezquida, un dels cervells electorals i polítics de Compromís, i el mateix Martínez.

«Aquest parany onomàstic ajuda a entendre com és que el País Valencià és una de les comunitats autònomes on es mostra una de les identificacions més baixes de la ciutadania amb la identitat autonòmica», afirmen. I proposen: «Des del valencianisme, caldria evitar escrupolosament qualsevol ús del terme 'valencià' que no incloga tot el territori del nostre país». «Quan els nostres rivals en parlen així [en referència a alacantins, castellonencs i valencians], des del nord i el sud del nostre país hauríem de denunciar-ho com a un intent d'arrabassar-nos la nostra identitat històrica», defensen.

Josep Escribano, president de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir, la qual actua a les comarques del Vinalopó i el Baix Segura, afegeix una altra causa de la desconnexió del sud: el centralisme de València. «Hi ha una València que és tremendament autista respecte els reclams que hi arriben des de tots dos extrems del país i, molt especialment, des del sud», denuncia. Fins i tot, apunta que entre els valencians hi ha «un desconeixement territorial i demogràfic», el qual ho il·lustra recordant: «Sovint s'oblida no sols que Alacant i Elx són la segona i la tercera ciutat del país, sinó que Torrevella i Oriola en són la cinquena i la setena».

L'activista il·licità cita com a repte territorial per vertebrar el País Valencià la dualitat lingüística entre el castellà i el català, la qual és més accentuada a les comarques meridionals. «La zonificació del país en territoris de predomini lingüístic valencianoparlant i territoris de predomini lingüístic castellanoparlant ha estat un gran error perquè ha impedit un programa únic d'ensenyament en valencià per a tot el país», censura. «Ha posat pals a les rodes de l'oficialitat plena del valencià», insisteix, en al·lusió a una part del País Valencià en la qual hi ha una major hostilitat cap al català, atiada, sovint, per la dreta espanyola.

Amb l'objectiu de recuperar la llengua al sud, i d'extirpar l'animadversió a l'idioma propi, Escribano advoca, a banda d'eliminar l'exempció lingüística a diferents territoris castellanoparlants, per «una voluntat política ferma, unes polítiques lingüístiques eficaces i modulables segons les realitats sociolingüístiques actuals i la força de la pressió d'una societat civil organitzada que empenya per fer avançar l'estatus de la llengua». «València ha d'acompanyar en la solució, ha de facilitar la magnífica feina que la societat civil meridional fa a favor de la llengua i la cultura», indica. I remarca: «Vertebrar-se civilment amb la creació d'espais que aglutinen minories és tan imprescindible com que la Generalitat Valenciana prenga totes les mesures per impulsar fermament el prestigi i la dignificació del valencià».

«Cal caminar cap a un model de valencianitat que, compartida des de Vinaròs fins a Oriola, s'estructure des de la unitat de l'heterogeneïtat identitària lingüística i cultural, també comarcal, en què tothom estiga disposat a integrar-s'hi per continuar sent subjecte polític que pren les seues decisions», planteja per vertebrar les comarques del sud amb la resta del territori. A més, afirma que per evitar l'actual emmirallament del Baix Segura amb Múrcia «com a referent d'urbanitat moderna, de ciutat pròxima i amb la qual es comparteixen problemes més o menys comuns», la Generalitat Valenciana «ha d'encarnar un projecte modern que responga a les seues necessitats». «Si milloren les seues expectatives i condicions de vida, entraran a formar part d'una valencianitat atractiva i compartida», assegura.

Més comarques, menys províncies

La frontera sud, i la resta del territori meridional, no és l'únic repte territorial que afronta el valencianisme. També l'eclosió d'un cert fenomen d'imitació alacantinista al nord del País Valencià. «No hem de creure que el malèvol mecanisme [del parany onomàstic] s'ha afeblit amb la recuperació de l'autogovern les darreres dècades; ans al contrari, si Fuster l'any 1962 en parlava de connexió només amb el provincialisme alacantí, i descartava explícitament que a Castelló poguera donar-se un fenomen equivalent, hui ja no podria dir el mateix», alerten Mezquida i Martínez. «L'alacantinisme n'és el cas més paradigmàtic, però cal no oblidar tampoc el discurs promogut per la Diputació de Castelló amb el seu lema '135 identitats, una província única'».

«L'esquema és senzill, i potent. Les diputacions provincials gestionen recursos econòmics i presten serveis a la ciutadania, i els ajuntaments, justament, són l'administració més propera a la ciutadania; així, a través d'aquesta xarxa territorial, les diputacions i els marcs polítics i territorials que representen accedeixen directament a la proximitat del dia a dia, fins a arribar a l'últim racó del territori», explica Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València per Compromís. «La institució supramunicipal que es presenta com a més propera, i que sovint és percebuda com a tal, especialment en el cas de Castelló i Alacant, és la diputació, la qual es contraposa a una administració autonòmica que és allà, a València, llunyana, sota l'acusació més o menys vetlada d'indiferència o bé, directament, de confrontació amb els legítims interessos de la província», agrega.

Un discurs desvertebrador del País Valencià que s'hi veu reforçat pels privilegis financers que gaudeixen les diputacions. «Amb uns recursos estables, les diputacions representen, de vegades, aquesta fiabilitat en el pagament de la qual la Generalitat, en fallida després de la pèssima gestió de dècades i ofegada per l'infrafinançament, no pot fer gala. Dit d'una altra manera, la diputació paga; la Generalitat, ja veurem», assenyala. D'aquesta manera, a parer d'Amigó, «n'ix reforçat el marc provincial». «Són les diputacions les que són al costat del poble», remarca. Per desmuntar aquesta xarxa diabòlica per al projecte valencianista, proposa buidar les diputacions a favor dels municipis i trencar les barreres provincials a través de les comarques.

«Sembla raonable i factible que es poguera aprovar una llei de coordinació de les diputacions avançada, que limitara les competències i funcions d'aquestes institucions a la mínima expressió i evitara les temptacions de fer de les diputacions una mena de comunitats autònomes de dimensions menudes», planteja Vicenta Tasa, doctora en Dret Constitucional, respecte de com buidar les institucions provincials. Amb tot, avisa que en cas de desenvolupar-se, no desapareixerien. La seua permanència obligaria a «establir mecanismes de cooperació estables i institucionalitzats entre la Generalitat i les diputacions», assenyala.

La comarcalització que complementaria el buidatge provincial hauria de tenir com a «factor primordial» la diversitat territorial. O si més no, així ho afirma Joan Carles Membrado, geògraf especialitzat en comarques: «Cal cercar un equilibri entre consideracions funcionals i identitàries, que solen ser complexes i insegures, i que fan quasi impossible satisfer tothom». «Per a donar una resposta, doncs, a les realitats territorials heterogènies i canviants, creiem que caldria partir d'una administració local flexible quan als tipus d'ens, però també quan a la delimitació d'aquests», indica.

A la classe de fils per cosir el País Valencià, se li sumaria la cohesió del vestit sencer. Dit d'una altra manera: quin missatge llençar per aconseguir aquesta vertebració. Segons Anselm Bodoque, doctor en Ciència Política, «caldria una anàlisi de la identitat valenciana des d'una perspectiva diferent, tenint en compte dos elements constitutius bàsics de les comunitats polítiques: el territori i la gent». «Això, en termes polítics, comporta tenir en compte com es configura la comunitat política que forma la gent que viu al territori i quin ús fa, del territori; significa tenir mecanismes de cohesió interna, solidaritats cíviques, sistemes de valors compartits i unes garanties fortes dels drets civils, polítics, socials i lingüístics dels habitants del país; i tenir sempre present la voluntat hegemònica de la gent i les seues demandes democràtiques», detalla.

«Com veiem, la mateixa tasca cívica, política i social esdevé així un element central en la configuració històrica de la identitat del país», coincideixen Martínez i Mezquida. Ambdós, de fet, sintetitzen la tasca – i, al seu torn, oportunitat de creixement electoral- del valencianisme per vertebrar el País Valencià: «Més que una cosa que 'és', un país és una cosa que 'es fa', que es va fent, i això implica oportunitats de transformació que el valencianisme ha de saber aprofitar». És el joc polític que han de practicar els seus representants.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.