Abolir les presons no és una quimera. Amb aquest punt de partida, l’activista nord-americana Angela Davis etziba una contundent coça al sentit comú d’aquells que han estat educats al si d’una democràcia liberal. El sistema penitenciari és considerat, majoritàriament, al món occidental, com a quelcom inherent a les nostres societats. Com una pota més del nostre estat de dret. El lloc que el sistema judicial té disposat per a aquells que burlen la llei.
Contra aquest “sentit comú” es rebel·la Davis al seu llibre Are prisons obsolete?, traduït recentment al català per Aurora Ballester com Podem abolir les presons? i publicat en ple confinament per Tigre de Paper. “La pràctica d’encarceraments massius durant aquell període [era Reagan] va tenir un efecte escàs o nul en els índexs de criminalitat. De fet, la conclusió més òbvia era que unes poblacions carceràries més grans no generaven comunitats més segures, sinó, simplement, poblacions carceràries més grans”, diu l’activista antiracista, marxista i feminista a la introducció.
Un debat al qual ens convida en el pròleg, de presó estant, el pres polític independentista Jordi Cuixart: “el sistema és incapaç de garantir els drets de tothom i s’acarnissa amb qui més pateix les desigualtats [...] no ens podem distreure del gran repte col·lectiu que tenim: construir societats més justes, on no calguin presons”. I que conclou David Fernández, exdiputat de la CUP, amb un epíleg on qüestiona que, més enllà del moviment llibertari, l’esquerra catalana no ha sabut posar sobre la taula la necessitat d’abolir les presons.
Coincideix amb això Iñaki Rivera, el director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, que reconeix a Davis com a referent. Autor del llibre Descarcelación: principios para una política pública de reducción de la cárcel (desde un garantismo radical), exposa a EL TEMPS que les funcions socials de la presó es poden distingir entre les directes o materials i les simbòliques. Pel que fa al primer grup, la seva tasca és la “pura segregació de les persones que queden absolutament al marge del sistema. Un contenidor de la desferra que queda al marge de la societat”. Detalla que, en les visites a presó que fa el SIRECOVI (Sistema de Registre i Comunicació de Violència Institucional), cada vegada troben més persones amb problemes mentals “amb una biografia molt deteriorada i que segurament haurien de ser a un altre lloc, en institucions de tractament de la salut”.
Pel que fa al segon àmbit, Rivera argumenta que les presons “tenen un missatge simbòlic, polític, d’acatament a l’ordre establert. Ho veiem en el tema català, tenen un missatge d’avís, d’alerta, dissuasiu de la ràbia”.
Aquest professor de dret penal obvia deliberadament la funció de castigar o reformar criminals. A parer seu, es tracta d’una versió oficial que si fos la real “seria la demostració que la presó no funciona, perquè no evita la reincidència, al contrari. Seria la prova evident del seu fracàs”.
El fil amb Davis és evident quan aquesta, al seu llibre, exposa que “la presó, per tant, funciona ideològicament com un espai abstracte on es dipositen els indesitjables, i això ens deslliura de la responsabilitat de pensar en els problemes reals que afecten les comunitats d’on provenen els presos en un nombre tan desproporcionat. L’activista i professora d’història de la consciència a la Universitat de Califòrnia (Santa Cruz) assenyala amb això, també el caràcter “industrial” del sistema penitenciari. El considera una peça clau en una “època de corporacions migratòries” en què les empreses es desplacen pel món cercant mà d’obra barata i aboquen “al desastre comunitats senceres”, que es converteixen en “candidates perfectes a entrar a la presó”. A la vegada, argumenta que hi ha indústries que treuen beneficis de la gestió d’aquest sistema penitenciari al qual defineix com a “complex industrial carcerari”. “La presó ha esdevingut un forat negre on es dipositen els detritus del capitalisme contemporani”, rebla Davis.
Aquesta dimensió sistèmica i ideològica de la presó l’assenyala també Paz Francés, doctora en dret penal i professora de la Universitat de Navarra. Ella destaca el component disciplinari dels cossos i les ments de les persones que són a dins de la presó, en tant que aquesta “marca la frontera entre allò prohibit i allò que no ho està. No només al Codi penal, també sobre el tipus de vida que és acceptable i el que no. Que siguin persones empobrides les que entren a la presó, suma molt a la cultura capitalista i meritocràtica que vivim”.
Dins d’aquest esquema, Davis, que va passar setze mesos a presó el 1972 per haver defensat un grup de presos polítics, ressalta al llibre la situació de les dones (en especial les de “color”). “A la presó també s’enfronten a formes de violència que ja havien patit a casa i en les seves relacions íntimes. La criminalització de les dones negres i llatinoamericanes conté imatges persistents que serveixen per justificar les agressions sexuals en contra d’elles tant dins com fora de la presó”.
Autora del llibre ¿Se puede terminar con la prisión? Críticas y alternativas al sistema de justicia penal (Los Libros de la Catarata, 2019), Francés remarca un element que per a ella és clau en la legitimació social de la presó, la “cultura del càstig”. Es tracta d’un concepte que exposa Vincenzo Guagliardo al seu llibre Dei dolori e delle pene (Sensibili alle Foglie, 1997) i que la professora navarresa concreta com una “forma de mirar basada en la necessitat d’infligir dolor a les persones quan incompleixen una norma o no segueixen els codis establerts”. Una cultura, diu, que impregna “totes les construccions socials que la humanitat ha fet al món occidental”, sobretot arran de la concepció del càstig en la tradició judeocristiana.
Per a ella, i per a Guagliardo, l’única manera de posar fi a la presó és abolir aquesta cultura del càstig. “Si no repensem la lògica del càstig, no serem capaços d’abordar la qüestió del delicte de formes diferents de les que estan dipositades al sistema penal”, afirma.
Rivera insisteix encara amb un element més, i és que, partint d’aquesta base sistèmica, es demana o s’espera que la presó exerceixi unes funcions que s’haurien de dur a terme a través d’altres institucions. “A la Facultat de Dret sempre diem que no s’ha d’esperar que el sistema penal i la presó eduquin. Això ho fa la política educativa. Tampoc s’ha d’esperar que la presó curi les persones, per fer això calen hospitals. La política penal només edifica presons, però no escoles ni universitats. Una pena de presó, evidentment, no és un premi”, desgrana el professor. Insisteix, a més, en la idea que “mantenir la gent en llibertat no és sinònim d’impunitat”.
Tancar les presons?
Si la presó no acompleix la seva funció, quina és la solució? Per a Davis, la resposta és clara, cap reforma és suficient, el que cal és abolir-les. “És cert que si ens fixem amb una mirada miop en el sistema existent —i potser aquest és el problema que aboca a l’acceptació que l’empresonament és l’única alternativa a la pena de mort—, és molt difícil imaginar un sistema estructuralment similar capaç d’encarregar-se d’una població tan nombrosa de violadors de la llei [...] El primer pas, doncs, seria deixar estar el desig de descobrir un sol sistema alternatiu de càstig que ocupés el mateix espai que el sistema penitenciari”, detalla l’autora al darrer capítol del llibre.
“Algú va pensar que quan es plantejava l’abolició de l’esclavitud que l’havia de substituir alguna cosa? No. És l’abolició d’una cosa injusta. Com la presó. De fet, als EUA el que substitueix l’esclavitud és la privació de llibertat”, afegeix Francés. Al seu entendre, però, sí que cal “replantejar la manera d’abordar la criminalitat, començant a pensar què s’està criminalitzant i quins són els delictes inclosos al Codi penal. També si són útils les penes i quina mena de conseqüència jurídica volem per a l’incompliment de les normes”.
En aquesta línia d’imaginar alternatives, Davis proposa una estratègia de descarceració que, tal com recull al seu escrit, provi “d’imaginar un contínuum d’alternatives a l’empresonament —desmilitarització de les escoles, revitalització de l’educació a tots els nivells, un sistema sanitari que doni atenció física i mental a tothom, i un sistema judicial basat en la reparació i la reconciliació en comptes de la retribució i la venjança”. Cal, doncs, bastir una xarxa d’alternatives que ajudin a “a desfer el vincle conceptual entre crim i càstig”.
Un procés de descarceració sobre el qual Rivera, en el seu llibre homònim, reflexiona profundament. Hi detalla un programa progressiu de buidatge de les presons, a partir d’un marc jurídic garantista que hi doni cobertura i una anàlisi exhaustiu de la realitat, que es fixa en qüestions diverses com la cura de la salut física i mental dels reus, el replantejament de l’arquitectura penitenciària i els sistemes de reintegració, o, durant el procés, la priorització del compliment de penes a través de règims que evitin al màxim la privació de llibertat.
Francés afirma que cal revisar els delictes inclosos al Codi penal perquè “el 1995, en l’anomenat Codi penal de la democràcia, no hi teníem ni la meitat de delictes que avui”. I afegeix que en una societat de dret “no podem tenir persones tancades perquè ens semblen perilloses. L’Estat ha de tenir unes limitacions en l’exercici del poder. Si no, passa el que està passant, que cada vegada més delictes ens semblen inassumibles. A Catalunya en teniu un exemple clar. Bona part de la societat espanyola veu inassumible que es volgués organitzar un referèndum”.
En aquest sentit, el llibre de Davis proposa dos espais on començar a reduir els delictes tipificats que van estretament vinculats als debats de l’actualitat, les drogues i la prostitució. Delictes, diu, que acaben acarnissant-se en la població més pobra o migrant i la derogació dels quals permetria reduir les persones dins el sistema penitenciari —encara que caldria acompanyar-ho de programes de tractament i suport públics per a les persones més pobres immerses en el món de la droga. Una altra via per “buidar presons” seria la “descriminalització dels immigrants indocumentats”. És a dir, adreçar la descriminalització a “poblacions i comunitats criminalitzades”.
Rivera reclama també una política d’atenció integral a les persones que surten de la presó. I amb paraules del jutge argentí Eugenio Raúl Zaffaroni argumenta que “correspon a un inquietant panorama fatídic definit per la desprotecció de l’expenat davant una societat hostil i un aparell repressiu sovint ultrareactiu amb ells que tendeix a accelerar la producció de l’anomenada desviació secundària”, és a dir, la reincidència. Escurçar la distància entre la presó i la societat és també una de les necessitats que, a través de diferents mecanismes, planteja Rivera en el seu projecte de descarceració; així com el registre, documentació i difusió de les violacions de drets fonamentals als complexos penitenciaris.
Un dels contraarguments que se solen utilitzar per reforçar la legitimitat de la presó és la qüestió sobre què es faria amb els casos d’assassins i violadors. Davis, Rivera i Francés coincideixen que no es pot pensar una resposta al sistema penitenciari des de casos que són l’excepció. “Entre el 2% i el 3%”, destaca Rivera. Amb tot, Francés indica que, fins fa pocs anys, no “teníem la presó permanent revisable, o penes de fins a quaranta anys o de més de vint anys. Es pot dir que amb elles han baixat els delictes de sang i aquestes persones surten millor de la presó? No. Al revés, a partir dels quinze anys les persones es deterioren físicament i psíquicament. Hem de pensar què fem amb aquestes persones, però més presó no ho redueix això”. Per a ella, seria més eficient intentar revertir “les estructures violentes de la societat perquè es redueixin els delictes de sang”. Amb tot, Rivera adverteix que cal evitar crear un nou procés de reforma penitenciària “que acabi per millorar la presó contribuint a la seva perpetuïtat. L’objectiu ha de quedar clar: no té sentit millorar una institució com aquesta”.
En conjunt, mesures per, en paraules del jurista italià Mauro Palma, “alliberar-se de la necessitat de la presó”. •