-El títol del llibre té un missatge molt nítid: contra la igualtat d'oportunitats. Per què la defensa de la igualtat d'oportunitats és un obstacle per a un projecte igualitarista?
La igualtat d'oportunitats està associada a una concepció meritocràtica, és un ideal que va irrompre quan va renunciar-se als autèntics projectes de caràcter igualitarista. La igualtat d'oportunitats és un sistema que proposa una mena de control antidopatge perquè tot el món puga començar amb les mateixes oportunitats, perquè puga competir amb igualtat de condicions respecte de la resta de persones amb l'objectiu de justificar uns resultats desiguals futurs. La igualtat d'oportunitats és la derrota dels projectes igualitaristes.
-Aquesta derrota, tal com vostè descriu, va forjar-se amb la revolució neoliberal dels anys 80, la qual va estar protagonitzada per Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units. Un dels triomfs d'aquella revolta conservadora van ser els fracassos sindicals registrats en ambdós països anglosaxons. Quina errada van cometre aleshores les organitzacions sindicals?
No crec que els sindicats cometeren cap error, ni cap equivocació. Simplement, van ser derrotats. No es pot interferir en termes d'errors o equivocacions un canvi històric de caràcter mercantilista, el qual va forjar-se als Estats Units o al Regne Unit a través de campanyes polítiques o com en països llatinoamericans com ara Xile mitjançant colps d'estat militars. Ara bé, si que podem analitzar si els sindicats, en tots cas, van fer una bona gestió d'aquelles derrotes que van exemplificar el canvi d'una era amb l'entrada d'un capitalisme neoliberal, és a dir, si van caure en una mena de derrotisme fatalista a partir d'aquell moment. En Espanya, almenys, els sindicats ho van intentar, però els reglaments laborals dificulten en excés la mateixa tasca sindical.
-La desfeta sindical, així com la contrareforma neoliberal que va comportar l'adopció de nous models laborals fonamentats en la precarització del treball, van erosionar amb força els vincles entre els treballadors. Atès que vostè argumenta al llibre la necessitat de recuperar l'esperit col·lectiu per bastir els futurs projectes igualitaristes, com s'hi pot aconseguir amb aquest mercat de treball precari?
Generalment, s'ha plantejat que els vincles de solidaritat entre els treballadors són una qüestió electiva i que el problema radica en el nostre comportament individualista, el qual es dóna per raons de caràcter psicològic. Podria ser un factor d'explicació, però és cert que els vincles de solidaritat, d'identificació amb un col·lectiu i amb els teus mateixos també és causat per les condicions institucionals. Un dels exemples més paradigmàtics és com la invasió dels Estats Units al Japó i la intenció nord-americana de posar fi al règim polític dels emperadors va proporcionar la creació d'un mercat de treball que va disparar en pocs anys la taxa d'afiliació sindical. Per enfortir els vincles entre els treballadors, no necessitem mesures complexes, ni polítiques considerades utòpiques. Ho podem fer a través de decisions senzilles i fàcils, com ara implementar mecanismes de cogestió a les empreses, tal com succeeix als països escandinaus o en Alemanya. També es pot apostar per lligar les millores laborals a la pertinença a un sindicat, és a dir, si no estàs afiliat, no participes dels avanços que puga comportar la negociació de les centrals sindicals. Hi ha diferents fórmules.
-Aquesta contrareforma neoliberal, segons diversos estudis, han comportat una concentració de la riquesa preocupant. A l'Estat espanyol, per exemple, el 10% més ric acumula un part del pastís més gran que el 90% restant de la població.
Sí, és el resultat d'un procés complex, en la qual s'han ensorrat els dics socials que hi havia per limitar el creixement de les desigualtats i fomentar unes societats més igualitàries. Entre els diversos factors que hi han influït de manera determinant, cal destacar, d'una banda, la financerització de l'economia, amb l'eliminació de les barreres per a la lliure circulació del capital i, per tant, l'alimentació dels processos especulatius. També ha estat motivat per una contrareforma fiscal, la qual ha facilitat l'elusió fiscal i que les grans empreses no paguen pràcticament impostos, i pel debilitament del poder de negociació dels treballadors arran de la introducció de mecanismes de precarització laboral.
-L'actual desigualtat profunda i creixent s'ha justificat a través de la meritocràcia, de l'anomenada cultura de l'esforç. Com ha aconseguit penetrar aquesta ideologia? A l'Estat espanyol, no debades, bona part de les grans fortunes són heretades. Encara més, el 70% de la desigualtat espanyola en la riquesa està associada a les herències, la qual augmenta al 75% en el cas de la riquesa no financera.
L'ideal meritocràtic ha comptat amb tanta difusió i predicament perquè és una mena de premi de consolació quan s'assumeix que la igualtat real és impossible, així com evitar els grans privilegis és una utopia. La gent concep la meritocràcia com a necessària i n'associa determinades característiques positives, les quals comporten una mobilitat social horitzontal. El sistema meritocràtic ven una expectativa raonable, però que no es correspon a la realitat, així com s'empra per justificar les actuals desigualtats. La meritocràcia no recompensa l'esforç, ja que podem preveure el rendiment acadèmic d'un alumne amb bastant encert d'acord amb el codi postal. La idea que la gent no triomfa per manca d'esforç és completament ofensiva. El sistema meritocràtic bloqueja la mobilitat social, la qual es dóna amb més intensitat en els països més igualitaris. Des de posicions dretanes i conservadores, tanmateix, dirien que el sistema de recompenses és necessari d'acord amb les responsabilitats que s'adopten. Bé, podem considerar raonable aquesta argumentació, com també la preocupació de la dreta per l'esforç i les obligacions, les quals són, de vegades, descuidades per part de l'esquerra. Ara bé, quin nivell de recompensa establim? És encertat recompensar un directiu amb un sou 500 vegades major que el dels seus treballadors? Al remat, les posicions, fins i tot les conservadores, estan més prop de l'igualitarisme que la seua creença inicial.
-Aquesta desigualtat està ben present a l'àmbit de la salut i l'esperança de vida. Segons un informe de l'Observatori Valencià de la Salut, els habitants dels barris pobres viuen sis anys menys de mitjana respecte d'altres zones residencials amb més renda. A Barcelona, els habitants d'ubicacions riques com ara Nou Barris tenen una esperança de vida deu anys més gran que a barris empobrits com ara Corts. Per què aquestes xifres no generaren indignació?
Crec que sí que causen enrenou, però tenen poca capacitat de mobilització, al contrari que altres problemes socials més propers que mostren la desigualtat material relativa.
-La pandèmia del coronavirus, especialment durant l'etapa del confinament domiciliari estricte, va evidenciar la fallida del sistema meritocràtic. No debades, va mostrar les precàries condicions laborals dels treballadors essencials, com ara les persones d'àmbits de la neteja o dels caixers de supermercats, en comparació als sous milionaris dels directius empresarials, els quals no desenvolupaven feines essencials dintre d'una emergència sanitària.
La crisi del coronavirus ha exemplificat les falles del sistema meritocràtic per atorgar recompenses, ja que s'ha premiat feines que tenen uns efectes negatius sobre la societat.
-En la legitimació i acceptació del sistema meritocràtic, quin paper ha jugat la consideració pròpia d'àmplies capes de la població com a classe mitjana?
La consideració de classe mitjana va donar-se, en un principi, a les capes de la població que gaudien d'una vida decent i allunyada de les penúries i mancances del proletariat, així com s'allunyaven del luxe i la vida ostentosa de les classes altes. Amb la irrupció del sistema meritocràtic, la classe mitjana s'ha convertit en un ideal d'aspiració, d'emular el nivell de vida de les classes altes. En aquest model amb aspiracions, la proposta meritocràtica compta amb un rol fonamental. No debades, permet a la classe mitjana somiar a convertir-se en classe alta i separar-se de les classes baixes.
-L'educació, tal com explica al seu llibre, és el camp de joc paradigmàtic en el qual s'exemplifica l'actual model meritocràtic.
En el sistema meritocràtic, arran de la precarització de les condicions laborals i la menor capacitat de negociació dels sindicats, s'intenta imputar al sistema educatiu la tasca que no desenvolupa el mercat de treball. És a dir, s'adjudica al sistema educatiu la capacitat exclusiva de corregir les desigualtats a través de la igualtat d'oportunitats. Aquesta concepció, però, xoca amb l'evidència de la sociologia de l'ensenyament, la qual mostra que el sistema educatiu no compleix amb aquest paper. Encara més, reprodueix les desigualtats heretades. En el cas d'Espanya, i d'una manera bastant anòmala, hi ha un mecanisme que de manera efectiva reprodueix aquestes desigualtats: el sistema dual amb la concertació de col·legis privats. L'existència d'aquesta doble xarxa atorga a les classes mitjanes, les quals matriculen de manera majoritària als seus fills a la concertada, un avantatge dintre de la cursa meritocràtica. Amb la seua matriculació a centres privats i concertats, estan comprant capital relacional, aquell que permet accedir a privilegis socials i laborals dintre de l'actual sistema meritocràtic.
-Vostè a la seua obra, tanmateix, sí que confereix una tasca a l'educació com a element per reduir les desigualtats: la socialització a les escoles entre persones de diferents classes socials. Atès l'actual segregació escolar per l'existència de centres públics, concertats i privats, s'hauria d'avançar cap a una xarxa únicament pública?
Demanar que l'ensenyament siga la pedra angular d'un projecte igualitarista és massa, però sí que és cert que l'habitatge, la sanitat o l'educació han jugat un paper importantíssim en la socialització entre diferents classes i, per tant, a l'hora de trencar barreres socials. L'existència dels col·legis concertats i privats té una missió clara: la reproducció de les desigualtats socials. Darrerament, fins i tot, l'escola pública s'ha contaminat d'aquestes pràctiques, amb centres públics de zones benestants que han adoptat mecanismes d'exclusió similars a la concertada. El model educatiu espanyol compta amb efectes molt perniciosos perquè evita el rol d'institució de socialització de l'escola pública arran del manteniment dels concerts.
-Al llibre assenyala que «només per revertir els efectes de la revolució neoliberal i tornar al punt de partida dels anys 60, necessitaríem mesures econòmiques igualitaristes que avui ens semblen gairebé utòpiques». En pot esmentar exemples?
Es tracta de les mesures que tots coneixem, les quals formen part d'un segle de lluites acumulades. Per exemple, la implementació d'una reforma fiscal amb la qual les grans empreses paguen impostos, o la derogació de les actuals contrareformes laborals que redueixen el poder de negociació dels sindicats, així com la reversió de les mesures que s'ha adoptat durant els darrers anys en matèria de flexibilitat laboral. També coneguem els efectes positius de la Renda Bàsica Universal o de propostes com ara el Treball Garantit, que demostren les virtuts de la intervenció de l'esfera pública en l'economia. Fins i tot d'una mesura que s'està debatent durant els darrers dies, com ara la reducció de la jornada laboral a quatre dies. En una bona estona, podríem fer un catàleg ampli de mesures que contribuirien a caminar cap a societats igualitaristes, les quals no només són positives en termes de justícia social. Els països amb societats més igualitàries ostenten menys problemàtiques socials, taxes menors de delinqüència o menys problemes sanitaris, com ara l'alcoholisme.