La cantonada del carrer Gènova s'havia convertit en una autèntica revetlla de primavera. A tocar de la seu del PP, la qual acumula l'ombra d'haver estat suposadament sufragada amb diners procedents de comissions irregulars, desenes i desenes de persones s'havien amuntegat sense quasi distància de seguretat per celebrar la victòria aclaparadora dels conservadors a les eleccions del passat dimarts a la Comunitat de Madrid. Va haver-hi càntics, consignes d'exaltació de la llibertat reivindicada per la candidata dels dretans, Isabel Díaz Ayuso, i, fins i tot, polítics com ara l'exdiputada del Parlament de Catalunya i dirigent popular, Andrea Levy, que van baixar a ballar sense parar quan l'escrutini encara no superava el 50%. Gènova era festa, alegria, excitació, eufòria, i més quan Díaz Ayuso i el líder estatal del PP, Pablo Casado, van comparèixer des del balcó per reivindicar el triomf.
«Han sigut els dos anys més difícils que haguérem pogut imaginar i mai hem estat més vius. Seguirem amb llibertat, amb concòrdia i governant per a tots perquè la hipocresia de la Moncloa té els dies comptats», va expressar de manera triomfal la presidenciable del PP després d'haver aconseguit 65 escons, és a dir, sumant-ne 35 més envers les passades eleccions regionals a la Comunitat de Madrid. Unes xifres folgades, pròpies dels temps daurats del bipartidisme i gens habituals de l'actual etapa marcada pel multipartidisme, que permetien als populars tenir una dependència no massa asfixiant de l'extrema dreta Vox en sumar més parlamentaris que el conjunt de l'esquerra. Els populars havien absorbit l'electorat de Ciutadans, els quals van convertir-se en una formació extraparlamentària a la regió, i, fins i tot, d'un PSOE que va decaure cap a la tercera posició. Más Madrid, amb una campanya centrada a lligar els efectes del model neoliberal del PP a les problemàtiques quotidianes, va erigir-se en referent de l'oposició progressista en obtenir quatre escons més respecte dels anteriors comicis del 2019, això és, 24. L'operació Baron Noir de Pablo Iglesias, és a dir, deixar la vicepresidència segona de l'executiu espanyol per conquerir el bastió conservador madrileny, va fracassar. Va salvar els mobles evitant que Unides Podem poguera quedar-se fóra de l'assemblea, però la seua presència com a cap de llista dels morats no va permetre a l'esquerra desnonar la dreta de la Porta del Sol. La patacada va provocar el seu adéu de la política.
L'hegemonia dels populars, la qual s'havia fonamentat gràcies a factors com ara la promoció d'un urbanisme d'inspiració nord-americana i de conseqüències segregadores, va perllongar-se gràcies a una estratègia política ben engreixada. «Ayuso ha practicat un discurs del qual ni Vox ni Ciutadans se n'han pogut desmarcar massa, facilitant que els robés una part important dels vots. Això li ha permès unificar el vot de dretes d'una forma que feia temps que no es veia. A més, sembla haver pogut entrar amb força en espais no mobilitzats o, fins i tot, en nínxols de votants del PSOE», analitza Berta Barbet, politòloga i investigadora postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. «S'ha apostat per la polarització, per l'emocionalitat, buscant que aquestes eleccions es convertiren en un plebiscit entre dos models confrontats, del qual ha guanyat la dreta. Envers un model difús que proposava l'esquerra, votants moderats que, en condicions normals, s'haurien pogut vist molestos amb la polarització i els discursos histriònics s'han decantat per la dreta», complementa Blanca Nicasio, professora de Ciències Polítiques de la Universitat CEU Cardenal Herrera, ubicada a València.
«La victòria folgada del PP a la Comunitat de Madrid s'ha donat per una sèrie de factors, com ara gràcies a un clima polític polaritzat que li era propici. La regió, la qual ostenta una tradició conservadora, s'ha vist abocada a una confrontació electoral en la qual semblava ser un plebiscit de la gestió del Govern espanyol, amb figures com ara Pedro Sánchez o Pablo Iglesias que aportaven uns efectes negatius. L'entrada en escena d'Iglesias, de fet, semblava reforçar la mobilització del vot de dretes», exposa Aida Vizcaíno, sociòloga i professora de Ciències Polítiques a la Universitat de València, qui agrega: «Els missatges d'Ayuso eren certament populistes, d'un simplisme que recordaven Rita Barberá durant els seus primers anys al capdavant de l'Ajuntament de València».
El pòsit cultural conservador derivat dels 26 anys de governs del PP també n'ha contribuït. «Hi ha una predisposició més gran de l'electorat a escollir una papereta dretana. Es tracta d'una singularitat, d'una població generalment més escorada a la dreta, que s'ha sumat una estratègia en la qual s'ha reivindicat de manera difusa el concepte de llibertat, una paraula que compta amb valoració transversalment positiva. La llibertat s'ha confrontat al comunisme, un binomi conceptual que s'ha vist reforçat amb la presència d'Iglesias. Aquesta llibertat, reivindicada de manera abstracta, ha estat interpretada en diverses direccions per part de l'electorat. D'una banda, els votants amb una fatiga pandèmica més acusada l'han associat a la possibilitat d'esbarjo, a un model en el qual es permet l'oci gràcies a unes restriccions més baixes. D'altra, s'ha associat la llibertat a la possibilitat de treballar, d'obrir els comerços i l'hostaleria, de la qual depenen els sous de sectors rellevants de la població. Tot açò ha sumat per obtenir un triomf folgat, i també la confrontació de models. Recordem que hi ha capes de la població que se'n beneficien de la centralitat de Madrid», desgrana Sílvia Claveria, politòloga i membre del col·lectiu d'anàlisi de polítiques públiques i dinàmiques social-polítiques Politikon, qui puntualitza: «Seríem massa agosarats, tanmateix, si extrapolarem els resultats al tauler espanyol».
«L'únic motiu pel qual donem dimensió estatal a Madrid és perquè els mitjans i el poder s'hi troben a prop. Objectivament, el comportament electoral i el perfil dels partits a Madrid és molt diferent d'aquell que trobem en altres zones d'Espanya. A Madrid, de fet, el govern estatal hi perd unes eleccions que guanya a la resta del territori. Un altre tema és si només per l'impacte que tindrà en el discurs, això pot tenir implicacions estatals, però objectivament aquests resultats no ens diuen molt més del que passarà a Espanya d'allò que ens va indicar els resultats de Galícia, el País Basc o Catalunya», reforça Barbet, qui subratlla: «Les percepcions polítiques es distorsionen molt a Madrid. Crec que els partits estatals s'equivocarien si s'obsessionen a analitzar els resultats de Madrid com si fos equiparable al conjunt de l'Estat». «Crec que la concentració mediàtica a Madrid pot distorsionar les percepcions polítiques. No crec que el PSOE estiga pitjor que quan va guanyar les eleccions a Catalunya, ni que el PP tinga ara més opcions per accedir a La Moncloa. Amb tot, s'està jugant aquesta carta psicològica, com passa al País Valencià amb l'adéu d'Isabel Bonig del lideratge del PP i l'arribada del president de la Diputació d'Alacant, Carlos Mazón. Es contamina el discurs de la dreta, qui després de les eleccions madrilenyes sembla estar-hi o transmetre cert encoratjament», exemplifica Vizcaíno.
La distorsió d'aquestes percepcions polítiques, així com la concentració del debat públic estatal, pot alimentar la bretxa territorial amb la resta de l'Estat espanyol. «Aquesta focalització mediàtica pot ser un factor de reforç del sentiment de desgreuge que existeix a certes províncies espanyoles, com ara Jaén, i que va possibilitar que a Terol, per exemple, donaren la campanada formacions regionalistes com ara Teruel Existe», percep Claveria. «L'única dinàmica que sí sembla consolidada arran de les eleccions madrilenyes són els problemes de Ciutadans per mantenir el seu espai», indica Barbet, qui matisa: «Però els beneficiaris del moviment i els equilibris que això genera són molt diferents a Madrid respecte d'altres territoris».
Els comicis madrilenys, com van ser les votacions a Catalunya o la moció fallida a Múrcia, han accelerat els tocs de corneta envers la reunificació de la dreta espanyola, concretament la integració de les restes de Ciutadans a les files del PP. «La reunificació del centredreta crec que es força evident i, fins i tot, m'atreviria a dir que inevitable en aquest moment», assenyala la investigadora postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. «Ciutadans conservara la seua representació institucional fins a tancar-se el nou cicle electoral. Segons com vagen celebrant-se els diferents comicis, la formació taronja perdrà la seua presència als diferents parlaments i ajuntaments. La tendència, de fet, és a integrar-se a poc a poc al PP. A la Comunitat Valenciana, per exemple, s'albira una finestra d'oportunitat per a la dreta en forma de reunificació amb l'arribada d'un perfil moderat com Mazón al capdavant del partit i la desintegració del grup parlamentari a les Corts Valencianes», raona Nicasio. «Les eleccions madrilenyes, simplement, han consolidat la crisi de Ciutadans, la qual ve arrossegant-se des de la patacada a les darreres eleccions generals del 2019. El PP, que compta amb matisos depenent del territori, encara no ha resolt el seu dilema amb Vox», apunta Vizcaíno.
«Crec que és molt més complicat, però, la unificació dels espais de PP i Vox. A Madrid, Ayuso té un perfil concret, i el vot de Vox també era especialment de classe alta. Fora de Madrid, en canvi, hi ha moltes zones on els espais del PP i Vox estan molt allunyats. Hi ha espai per a dos partits de dretes a Espanya», incorpora Barbet, qui menciona una altra de les conseqüències dels comicis madrilenys: la marxa d'Iglesias de la política i, per tant, l'obertura d'un procés incert al capdavant d'Unides Podem. Iglesias ha designat digitalment com a successora de l'espai a la ministra de Treball i vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, així com s'està promocionat a la ministra de Drets Socials i Agenda 2030, Ione Belarra, com a secretaria general de Podem. «S'ha de veure com queda definida aquesta possible bicefàlia, així com l'equilibri de poder entre les diferents branques i formacions que conformen la coalició d'Unides Podem. Atès els matisos ideològics, hi haurà una certa discussió en la reconfiguració d'aquest espai a l'esquerra del PSOE», radiografia Claveria.
Amb un registre llarg de patacades electorals, a excepció de les eleccions catalanes en les quals va salvar-se els mobles amb una marca que ostenta certes singularitats, Unides Podem afronta el repte d'aconseguir un arrelament més gran al territori que assegure la supervivència, i que reforce l'estructura municipal i autonòmica d'Izquierda Unida. «Podem hauria d'engegar una certa descentralització de la formació, amb la qual poder guanyar implantació als diferents territoris. Sense aquesta presència orgànica i essent massa dependents de Madrid, s'hi pot veure abocat a repetir patacades com l'ocorreguda a Galícia, on són una força extraparlamentària. Ja no està Iglesias per salvar els mobles, com ha fet a Madrid. Venen temps de redefinició i reconfiguració d'aquest espai polític», vaticina Nicasio.
«L'emergència de Mas Madrid pot ser, al seu torn, un factor a tenir en compte dintre de la reconfiguració de l'esquerra de matriu madrilenya. Mas Madrid s'ha consolidat com a un espai a la Comunitat de Madrid, però ja està mirant de trenar aliances en altres territoris per aconseguir reflotar un projecte que a l'àmbit estatal va tenir uns resultats bastant discrets. En aquest moment, i amb Unides Podem havent de decidir com resol la bicefàlia conformada per Yolanda Díaz com a referent governamental i Ione Belarra com a líder a orgànica, Mas Madrid compta amb una certa finestra d'oportunitat per seduir un cert votant d'esquerres que no ha retornat al PSOE. Crec que hi ha un relatiu nínxol electoral a explotar», interpreta Vizcaíno, qui, tanmateix, insisteix a tall de tancament: «Les eleccions madrilenyes han sigut un element distorsionant. Té implicacions psicològiques de les percepcions electorals, però els resultats no són extrapolables. Les lectures que s'extreuen han de ser curoses i prudents, i més en una etapa política de canvis sobtats».