És possible matar en només vuit dies un partit polític sòlidament implantat? La resposta és afirmativa i la demostració fefaent la trobem en Ciutadans, que ara fa poc més d’un any enfilava el camí de la mort de la mà d’una direcció obstinada a pactar amb la dreta i l’extrema dreta. Aquella cúpula, comandada per Albert Rivera, va abjurar els posicionaments centrats que teòricament inspiraven la formació i va posar-ho tot sobre una carta. Una decisió fatal.
Si Carles Porta, el talentós conductor de Crims, haguera de posar llum a la foscor de Cs, pararia atenció, especialment, als successos que van tenir lloc entre el diumenge 10 de febrer i el dilluns 18 de febrer de 2019. En aquells vuit dies Albert Rivera va situar davant el precipici el partit que ell mateix havia parit.
En efecte, el 10 de febrer d’aquell any, Ciutadans i el PP van convocar una concentració a la plaça de Colom de Madrid a la qual va adherir-se Vox, que acabava d’estrenar-se al Parlament andalús per contribuir a descavalcar els socialistes del poder. El motiu de la protesta, amb autobusos arribats de tot Espanya, era la mesa de diàleg amb l’executiu català acceptada pel president Pedro Sánchez. En l’imaginari col·lectiu, aquella jornada va llegar la imatge de “les tres dretes” plegades, amb foto de família inclosa, als peus del monument en homenatge al conqueridor d’Amèrica. Clic-clic.
El 15 de febrer, cinc dies més tard, amb l’estampa en qüestió —més pròpia de la plaça d’Orient— a la retina dels electors, Sánchez anunciava la dissolució del Congrés i la convocatòria de comicis per al 28 d’abril. En conèixer la notícia, entusiasmat per la possibilitat de superar el PP i liderar el Govern amb la col·laboració inestimable de Vox, Rivera va ser taxatiu: “Sánchez i el PSOE han de passar a l’oposició”.
Un vet que l’executiva de Ciutadans —reunida al cap de tres dies, el 18 de febrer— certificaria per unanimitat i que es confirmaria l’endemà de les votacions. Malgrat que PSOE i Cs sumaven 180 diputats i estaven en condicions de segellar un govern estable, Rivera no hi va donar opció. Fins i tot va arribar a negar-se a entrevistar-se amb un Sánchez que fugia, cames ajudeu-me, d’un acord estable amb Unides Podem.
En cas d’haver repensat el seu “no és no” a Sánchez, és probable que Albert Rivera haguera esdevingut el vicepresident d’un gabinet en què Ciutadans, a més, hauria gestionat sis o set ministeris. Un de cada tres. Avui mantindria els 57 escons i la seua marca, beneficiada pel fet de governar, no hauria implosionat de la manera que ho ha fet.
A la deriva
Perquè, efectivament, Cs camina a la deriva. El resultat en les eleccions catalanes —on ha passat de 36 diputats a només sis— i l’eixida de dos dels quatre governs autonòmics en què tenia presència —els de Múrcia i Madrid— han posat el partit contra les cordes. Les baixes cauen amb comptagotes, cada vegada més ràpidament.
Bona part dels militants atribueixen la desfeta a Inés Arrimadas, la qual va rellevar Rivera en la presidència. L’anterior nucli dur de Ciutadans —amb Rivera mateix, José Manuel Villegas, Fernando de Páramo i Fran Hervías— va demanar-li que abandonara Catalunya, on havia guanyat les eleccions i liderava l’oposició, per tal d’actuar com a revulsiu de cara als comicis espanyols del 10 de novembre de 2019. Però Cs no va poder evitar l’hecatombe i va quedar-se amb només 10 diputats. A la demarcació de Barcelona, la llista encapçalada per Arrimadas va quedar en vuitena posició, per darrere de tots els altres partits que van obtenir-hi representació.
“Es pensen que és tan senzill acabar amb Ciutadans? Fa 13 anys que el nacionalisme ho intenta i no se’n surt”, va proclamar en l’acte de tancament d’aquella campanya electoral. “A algú se li ennuegarà el sopar diumenge… Comença per Pedro i acaba per Sánchez!”, va exclamar eufòrica.
Sánchez va perdre tres escons, tot passant de 123 a 120, però va ser capaç de retenir la presidència del Govern. En canvi, Rivera va veure’s obligat a dimitir i tant Villegas com De Páramo van optar per seguir les seues passes. Qui era portaveu al Congrés, Juan Carlos Girauta, també va tocar el dos. Arrimadas va ser designada successora per aclamació ara fa un any, quan la salut de la formació ja estava molt malmesa.
El gir que hi ha imprès ha generat rebuig entre l’aristocràcia del partit. La negociació amb Sánchez de les pròrrogues de l’estat d’alarma o els pressupostos de l’Estat van significar el creuament d’una línia roja, i el fracàs electoral a Catalunya —sumat als de Galícia i el País Basc del mes de juliol— va ser un bany de realitat. El fracàs de l’intent de moció de censura a Múrcia i la convocatòria immediata d’eleccions a Madrid per part de la presidenta, Isabel Díaz Ayuso, ha sigut el detonant definitiu. La majoria va tenir notícia de la moció a través de la premsa, el PP va reconduir la situació amb el vot de tres diputats de Ciutadans i el descontentament generalitzat va traduir-se en indignació i crítiques sense embuts.
Des d’aleshores, la cascada de baixes no ha fet sinó començar. Qui va ser el secretari d’Organització de Rivera i responsable de l’expansió territorial, Fran Hervías, ha anunciat la marxa al PP, com Toni Cantó, que ha renunciat a l’acta de diputat a les Corts valencianes i tots els càrrecs que ocupava a la formació, entre els quals el de coordinador autonòmic per anar a Madrid amb la candidatura d'Isabel Díaz Ayuso. Marta Martín, diputada alacantina al Congrés, també ha demanat la baixa, mentre que el seu company de grup Pablo Cambronero —diputat per Sevilla— ha preferit emigrar al grup mixt. Per si no n’hi havia prou, la direcció estatal decidia obrir un expedient d’expulsió contra Emilio Argüeso, que a continuació comunicava el seu adéu del partit. L’acusaven de dissenyar una estratègia coordinada amb Hervías i el secretari general del PP, Teodoro García Egea, per tal d’afavorir el desembarcament de militants destacats de Cs a les files populars.
Entre la dissolució i l’instint de supervivència
El fiasco a les catalanes va obrir el debat sobre la conveniència d’una coalició PP+Cs a totes les eleccions que se celebraren des d’aquell moment. La teoria de l’optimització de vots [vegeu EL TEMPS núm. 1917] no és ni de bon tros exacta, però la divisió del vot del centredreta i l’extrema dreta en tres candidatures complica massa la possibilitat de fer-se amb La Moncloa, la gran meta compartida.
Arrimadas s’avenia a conversar sobre fusions futures de llistes, però temia una absorció com la que secretament cobejava la direcció del PP amb la connivència —tal com s’ha pogut comprovar— d’excàrrecs de Ciutadans coneixedors de cada racó de l’organització. Recelosa d’aquests moviments, Arrimadas va voler remarcar el viratge al centre amb la moció murciana, finalment fracassada. Un avís a navegants que se li ha girat en contra com si es tractara d’un bumerang. La moció ha funcionat com un accelerador de partícules trànsfugues.
Ateses les circumstàncies, si Ciutadans ha de morir, Arrimadas i el seu entorn volen que siga amb les botes posades. Algunes persones que coneixen les interioritats del partit asseguren que ha optat per l’extinció a foc lent que Rosa Díez va cuinar a UPyD quan es va negar a tancar una aliança amb Ciutadans i mantenir la marca davant totes les adversitats. L’ofensiva total d’Hervías —i Argüeso, a escala valenciana— no fa sinó afermar-los en les seues conviccions. Cada fitxatge del PP és una raó més per lluitar pel partit. Instint de supervivència, se’n diu.
La desapareguda UPyD compta amb un web digital, El Asterisco, en què escriuen clàssics de la resistència del partit com ara Carlos Martínez Gorriarán. Això sí, el pes que va tenir aquell partit al seu dia —eren molt més curosos amb les altes que no ho va ser Cs i no disposaven de tants recursos econòmics— no té res a veure amb el que encara conserva Ciutadans. En el seu moment d’esplendor màxim, el partit magenta va comptar 150 regidors, mentre que la formació taronja, després dels comicis municipals de 2019, en té prop de 2.800. A més, UPyD no va arribar a formar part de cap govern autonòmic, ben al contrari que Ciutadans, que ocupa les vicepresidències d’Andalusia i Castella i Lleó, així com l’alcaldia de Granada o les vicealcaldies de Madrid i Alacant.
La bona sintonia que l’andalús Juan Marín i el castellanolleonès Francisco Igea mantenen amb els respectius presidents del PP, Juanma Moreno i Alfonso Fernández Mañueco, són dos al·licients que farien pensar en una candidatura unitària com la que ja va existir —amb un resultat magre, tot siga dit— al País Basc. Ara bé, els darrers esdeveniments, la captació massiva de càrrecs i les desercions promogudes pel PP, allunyen l’escenari de candidatures conjuntes. En aquests casos, és més plausible una incorporació de noms concrets a les llistes populars.
Els socialistes no perdran l’oportunitat de pescar-hi algun nom. Sánchez ja va reclutar en el passat l’ex-UPyD Irene Lozano, actual secretària d’Estat per a l’Esport, i Ximo Puig va fer igual amb Carolina Punset, que va passar de ser aspirant a la Generalitat i eurodiputada per Ciutadans a assessora d’afers europeus del cap del Consell.
Les eleccions madrilenyes del 4 de maig marcaran un punt d’inflexió. Si Cs no entra a l’Assemblea —la tanca electoral és del 5%— el colp serà duríssim. Significaria passar de tenir els 26 diputats actuals —a només quatre del PP— a quedar-se fora de l’hemicicle en a penes dos anys. Una fita inèdita. I algunes enquestes [vegeu gràfic de la pàgina 35] ja assenyalen que no és tan improbable. Unides Podem corria un risc semblant i ha decidit enviar-hi Pablo Iglesias.
“Inés no té la capacitat de lideratge i l’oratòria d’Albert”, comenta una persona que ha participat activament a Cs i que ha tingut contacte estret amb tots dos. “Ell sempre va sentir-se més còmode per la dreta, i ella, pel centre, per això explora ara acostaments puntuals al PSOE”, afegeix. “El problema del partit és que ha perdut la seua utilitat: érem l’únic refugi possible dels fastiguejats per la corrupció del PP, però vam extremar tant el discurs identitari, espanyolista, que en irrompre Vox la gent va optar pel producte original”, opina. I és que Vox parla obertament de la desaparició de les autonomies i articula un discurs populista que —encara més en temps de crisi— resulta més seductor per capes de la població escorades a la dreta.
Val a dir que, entre els comicis del 28-A i el 10-N, Cs va perdre 2,5 milions de vots, que majoritàriament no van anar a parar al PP —va guanyar-ne 650.000— sinó a Vox —1 milió més— i a l’abstenció. A Catalunya, la majoria de votants de 2017 també s’han inclinat ara per l’abstenció, tan sols una petita part ha optat pel PSC: Cs s’ha deixat 950.000 paperetes i el PSC només n’ha guanyades 50.000 en relació amb els comicis anteriors. Pel que fa a Madrid, les enquestes auguren una succió de vots més que considerable per part del PP.
Noms importants de Ciutadans distanciats de la direcció actual desitgen que el procés d’absorció massiva de votants es concrete el 4 de maig. Com diu la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, “Madrid és Espanya dins d’Espanya”, i la renúncia a la vicepresidència del Govern estatal d’Iglesias va en aquest sentit. La desfeta de PP a Catalunya—3 escons de 135— quedarà tapada pel resultat espectacular que preveu anotar-se Ayuso.
Un PP al llindar de la majoria absoluta, que puga permetre’s el luxe de governar en solitari, sense haver d’incloure consellers de Vox, serà la millor catapulta del partit en la seua missió d’atreure càrrecs valuosos de Ciutadans.
El paper d’Hervías, nou militant del PP, és com el de l’anfós que menja sípies per allà on passa. No importa que en temps pretèrits censurara la corrupció insuportable del partit de la gavina. Coneix cada pam del territori, sap molt bé quines sípies són comestibles i quines no. Poble a poble, militant a militant, comprarà i vendrà voluntats en un procés de fagocitació que serà antològic. Hervías, de fet, ja compta amb experiència en la matèria del seu pas per UPyD. Així com Ciutadans va engolir-se UPyD, ara el PP aspira a engolir-se Ciutadans.