En política, la calculadora és una arma molt perillosa. Possiblement, la més perillosa de totes. Sumar vots de partits diferents a la recerca d’un resultat màgic, que capgire la realitat present, acostuma a provocar desil·lusions enormes. Quan aquestes esperances adopten la forma de coalició electoral o directament de fusió o d’absorció, la collita final acostuma a quedar massa lluny de les expectatives creades. Hi passa sovint, tot i que no sempre.
A aquest “no sempre” s’aferren PP i Ciutadans mentre especulen sobre els beneficis que els reportaria un matrimoni de conveniència. La desfeta catalana —els primers han passat dels 4 esquifits diputats que tenien a només 3, i els segons, dels llustrosos 36 que lluïen a tan sols 6— se suma a les que ja han patit al Congrés dels Diputats, on l’avanç de Vox sembla imparable. L’extrema dreta els guanya espai a cada convocatòria electoral, amb tot el que això comporta. Perquè incloure Vox a qualsevol equació governamental implica que la dreta ha de disposar, sí o sí, d’una majoria absoluta. Ningú més no vol seure a taula si pel mig hi ha el partit de Santiago Abascal.
Fins i tot abans de l’hecatombe catalana, a Ciutadans ja sorgien veus que proposaven una possible aliança amb el PP per tal de presentar llistes conjuntes en el futur. El vicepresident andalús i líder de Cs en aquella comunitat, Juan Marín, va plantejar-ho quan tot just es complien dos anys dels anteriors comicis a la Junta. És a dir, quan començava el compte enrere pels següents. “Ens presentarem a les eleccions com cadascú de nosaltres considere, sense descartar cap opció”, va afirmar en nom de PP i Cs en unes declaracions que no van agradar gens ni mica Inés Arrimadas i que, per contra, van ser molt ben rebudes per Pablo Casado. I és que els presidents de cada partit mantenen posicions oposades. La diferència de trobar-se en la posició de força o en la posició de feblesa.
No és únicament Andalusia. Els pactes de Ciutadans amb el PP a la ciutat i la comunitat de Madrid, a Castella i Lleó, Múrcia i sis diputacions —entre les quals, la d’Alacant– ha aplanat el camí a la possible fusió. Alguns parlen, fins i tot, d’una absorció, per bé que Arrimadas s’esforce a marcar perfil propi i llançar pilotes fora. No vol sentir a parlar d’una subjugació al PP de la corrupció i el seu discurs més escorat a la dreta en qüestions morals o de drets de ciutadania. Arrimadas branda el “centrisme” i el “liberalisme” del seu partit com a element diferenciador dels populars, però els números, elecció rere elecció, són cada cop més dolorosos. Ells s’han convertit en el seu pitjor enemic.
És rendible un pacte?
Siga com siga, la pregunta és si de debò resultaria interessant un pacte d’aquestes característiques. D’una banda, perquè no pocs dels militants de Cs provenen justament del PP, formació de la qual van eixir-hi escaldats. Són considerats “traïdors” per aquells que van mantenir-se fidels a les sigles en uns moments de dificultat màxima. I d’altra banda, perquè tampoc no es tracta d’electorats bescanviables. Molts dels qui s’inclinen per Cs ho fan, precisament, perquè al seu dia van fugir del partit de la gavina i no hi pretenen tornar. Un vot de caràcter eminentment urbà, professionals liberals d’edats intermèdies i poder adquisitiu mitjà o mitjà-alt que estaven farts de la corrupció del PP.
Els socialistes pensen que, en cas d’un acord preelectoral amb els conservadors, podrien pescar suports en aquests caladors. Encara que a Catalunya s’ha produït un retorn de votants de Ciutadans que en temps pretèrits es decantaven pel PSC, no es tracta d’un fenomen extrapolable a la resta de l’Estat. Fa anys que tot el que passa a Catalunya no hi és extrapolable, però és igualment cert que el terratrèmol del 14 de febrer ha comportat un replantejament de l’estratègia seguida per PP i Cs.
Una hipotètica comunió d’interessos podria provocar, no obstant, pèrdues significatives cap a Vox de part d’ambdós partits. Els uns, perquè no li perdonen a Cs els pactes o els flirtejos amb el PSOE a determinades institucions. I els altres, perquè el rebuig als populars podria impel·lir-los a votar Vox, que és la dreta més autèntica, la que cotitza més alt a les enquestes i la que encarna el vot protesta contra els governs progressistes. Entre un Casado que sembla navegar a la deriva, bastant qüestionat internament, i un Abascal en ascens, que parla sense embuts, la segona via pot resultar més estimulant per alguns dels electors que fins ara s’havien mantingut fidels a Cs. Al capdavall, Ciutadans és tan heterogeni com els seus votants: amb líders com Toni Cantó, capaços de fer discursos incendiaris que signaria qualsevol representant de Vox, i d’altres de molt més moderats, com el mateix Juan Marín o el seu homòleg castellanolleonès, Francisco Igea.
Cal mirar al passat, doncs, i analitzar cas per cas com van funcionar a les urnes coalicions d’aquesta mena. En general, se’n pot fer una lectura pessimista. Amb ben poques excepcions, la suma de 2 més 2 no ha resultat ser 4. A continuació repassem cronològicament —a esquerra i dreta– algunes experiències tant a l’àmbit estatal com a l’àmbit autonòmic.
MARAGALL-RIBÓ, UN ÈXIT A MITGES
Any 1999. Després d’haver abandonat l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall opta per primera vegada a la presidència de la Generalitat. El seu rival és Jordi Pujol, de Convergència i Unió, que ja acumula 19 anys al capdavant del Govern català.
Per tal de rendibilitzar tant com siga possible els vots que anhelen un canvi, el PSC tanca un acord preelectoral amb Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) —llavors comandada per Rafael Ribó, actual síndic de Greuges— pel qual totes dues forces decideixen presentar-se conjuntament a les circumscripcions de Tarragona, Lleida i Girona. A Barcelona, on ICV té garantida la seua representació, socialistes i ecosocialistes hi acudeixen per separat. Esquerra Unida i Alternativa, incòmoda pel pacte amb els socialistes, opta per presentar-se en solitari, amb unes marques, això sí, testimonials.
La jugada ix mitjanament bé: passen a tenir 55 diputats, 10 més dels que havien aconseguit en 1995. En total, 1,26 milions de vots, una mica més dels 1,13 milions que havien sumat per separat quatre anys abans. La baixa participació —que passa del 62,9% al 58,9%— possibilita un increment d’escons significatiu, però insuficient per assolir la majoria absoluta amb l’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira, que n’obté 12. El tripartit “d’esquerres i catalanista”, que serà una realitat una legislatura més tard, en 1999 queda a un escó de poder materialitzar-se.
La coalició PSC-ICV avança posicions a les demarcacions de Barcelona, Lleida i Tarragona, però punxa a Girona, on ni tan sols no iguala els resultats per separat de 1995. A la convocatòria següent, la de 2003, PSC i ICV opten per no reeditar l’acord preelectoral. Hi obtenen 51 escons, 4 menys que units, però en aquesta ocasió sí que sumen majoria absoluta amb Esquerra, que s’enfila als 23.
L'ALIANÇA ALMUNIA-FRUTOS, AMB EFECTE BUMERANG
Any 2000. Després de la primera legislatura de José María Aznar a La Moncloa, el Partit Socialista i Esquerra Unida lliguen un acord per presentar-se units al Senat. L’objectiu declarat és arrabassar-li la majoria al PP a la Cambra Alta, encara que els socialistes —que per primera vegada es presenten sense Felipe González com a candidat— esperen que això porte l’elector progressista a concentrar els vots al Congrés en el PSOE, rendibilitzant-los al màxim a les circumscripcions que n’escullen només tres.
El secretari general socialista, Joaquín Almunia, tanca l’entesa amb el líder d’EU, Francisco Frutos, però l’acota a les circumscripcions en què el PSOE, l’any 1996, havia obtingut menys senadors que el PP. A més, les direccions provincials i autonòmiques de cada formació tindran llibertat plena per adherir-s’hi o no. Finalment, l’acord se circumscriu a 27 de les 52 demarcacions. Resulta impossible tancar-lo a llocs com Galícia, Cantàbria o les illes Canàries, atès que les diferències personals entre els uns i els altres són notòries, així com també a Catalunya, on el PSC decideix presentar-se sota el paraigua de l’Entesa Catalana de Progrés, de què també formen part ERC i ICV.
L’estratègia impulsada per Almunia —qui ha accedit a la candidatura després de la renúncia de Josep Borrell, que l’havia derrotat a les primàries internes— esdevé un fracàs sense pal·liatius. El PSOE, que en els anteriors comicis havia aconseguit 80 escons, passa a tenir-ne només 60, mentre que el PP salta de 112 a 127.
El descens severíssim de la participació en aquella jornada electoral —prop de 10 punts en comparació a 1996— facilita una majoria absoluta d’Aznar que sorprén tothom. Els socialistes acabaran atribuint el seu fracàs al pacte amb els de Frutos: segons ells, això ha pogut espantar una part dels seus electors més moderats, fent-los quedar-se a casa.
LA JUGADA MESTRA DEL PNB
Any 2001. El PP governa Espanya amb majoria absoluta i Aznar envia com a candidat a la presidència del País Basc qui havia estat ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja. ETA colpeja fort i el lehendakari del PNB, Juan José Ibarretxe, opta a la reelecció amb el pla que porta el seu nom com a estendard. Els socialistes bascos, dirigits per Nicolás Redondo Terreros, es mostren oberts a investir Mayor Oreja, raó per la qual els jeltzales promouen fusionar la seua candidatura amb la d’Eusko Alkartasuna (EA), formació escindida del PNB els anys 80, de perfil socialdemòcrata i que té com a màxim referent l’exlehendakariCarlos Garaikoetxea.
Ens trobem, possiblement, davant el millor experiment d’una coalició preelectoral que s’ha produït mai en unes eleccions celebrades l’Estat espanyol. El PNB i EA passen de tenir 458.957 vots i 27 escons per separat a tenir 604.222 sufragis i 33 diputats sota una mateixa candidatura. Hi influeix, sens dubte, el descens dels abstencionistes, que passen del 30% al 21%. La coalició funciona tan bé en una conjuntura perillosa per al món abertzale que fins i tot Euskal Herritarrok, hereva d’Herri Batasuna, se’n ressent de manera considerable, en passar de 224.001 vots a 143.139 i de 14 escons a només 7.
Quatre anys més tard, en 2005, quan PNB i EA reediten la llista conjunta, superen novament el resultat que havien aconseguit per separat en 1998. I ho fan amb una participació inferior a la que s’havia produït aquell any. Tanmateix, més endavant els seus camins tornaran a segregar-se. Avui, de fet, EA forma part d’EH Bildu.
EL GERMEN FRACASSAT DE L’HURACÀ OLTRA
Any 2007. Ja en fa 12 que el PP controla la Generalitat Valenciana. Perquè hi puga haver un canvi és fonamental que els vots del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) computen d’una vegada. A les dues convocatòries anteriors a les Corts, les de 1999 i 2003, els valencianistes se n’han quedat a les portes. En tots dos casos, més de 100.000 paperetes han acabat a la paperera per culpa de la llei electoral més restrictiva de l’Estat. Una llei duríssima que encara avui continua intacta.
Esquerra i País i el Bloc d’Esqueres i Sobiranista, els dos corrents principals d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i el BNV, enceten unes converses tendents a teixir un acord preelectoral de cara a 2007. L’acord reïx a espentes i redolons, però reïx, i Glòria Marcos i Enric Morera lideren una candidatura, anomenada Compromís pel País Valencià, que per fi permetrà computar els vots del Bloc.
Un bon resultat del PSPV-PSOE —els socialistes van assolir, en els comicis estatals de 2004, el seu rècord de vots rècord històric en territori valencià— i l’entrada segura del primer Compromís podia foragitar Francisco Camps del Palau de la Generalitat. Però l’economia va com un coet i el cap del Consell —a bord de la Copa de L’Amèrica i la col·laboració inestimable del magnat de la Fórmula 1, Bernie Ecclestone, qui supedita un gran premi anual a València a la victòria del PP— aconsegueix una majoria absoluta també rècord.
L’aliança EUPV-BNV, a la qual se sumen Els Verds, Esquerra Ecologista i la formació històrica Izquierda Republicana (IR), queda molt lluny de les expectatives. Obté un escó més que Esquerra Unida en solitari, però gràcies al creixement de les Corts, que passen de tenir-ne 89 a tenir-ne 99. En vots, el Compromís se situa per baix dels 200.000 sufragis, quan la suma d’EUPV i BNV, en 2003, n’havia superat els 265.000.
El trencament posterior del grup, això sí, permetrà la irrupció com un huracà de Mónica Oltra, que durà el segon Compromís —Bloc, Esquerra Ecologista i Iniciativa del Poble Valencià, l’escissió d’EUPV liderada per ella— molt per damunt del 5%. Avui cogoverna la Generalitat, la Diputació de València i és al capdavant de desenes d’ajuntaments, entre els quals el del cap i casal.
JUNTS PEL SÍ, PERÒ NO MOLT
Any 2015. Artur Mas convoca unes eleccions “plebiscitàries” sobre la independència de Catalunya. Atesa l’excepcionalitat del moment, promou una candidatura conjunta amb ERC que qualla i busca la integració amb un número 1 procedent d’ICV, Raül Romeva, que després no ha de ser el candidat efectiu a la presidència. El republicà Oriol Junqueras accepta l’oferiment i Junts pel Sí, que acudeix a les eleccions amb el referèndum sobiranista com a reclam, obté un resultat inferior al que s’esperava.
Guanya 14.331 vots en comparació a la suma de CiU i ERC de 2012, sí, però alhora se’n deixa 9 diputats: dels 50 i 21 per separat, respectivament, als 62 de Junts pel Sí. El gran beneficiat passa a ser la CUP, que creixerà de 3 a 10 escons. L’increment sensible de la participació, del 67,8% al 75%, penalitza la coalició convergent-republicana, que a penes millora el seu cabal de suports.
A més, Artur Mas no aconseguirà la investidura, que finalment recaurà en la persona de Carles Puigdemont, fins llavors alcalde de Girona. La CUP, que hi juga un paper decisiu, decideix llençar Mas “a la paperera de la història”.
Les propostes que han vingut més tard d’una candidatura unitària de l’independentisme català, o si més no entre el món postconvergent i Esquerra, han caigut en sac foradat. Els recels mutus i la sensació dels republicans d’haver perdut una ocasió d’or d’ocupar la presidència a partir de 2015, hi han estat els dos motius principals. ERC insisteix a dir que ambdues candidatures sumen més per separat que no de bracet.
COM PERDRE 1 MILIÓ DE VOTS EN 6 MESOS
Any 2016. La repetició de les eleccions estatals porta Pablo Iglesias, el secretari general de Podem, a eixamplar la política de confluències que l’ha dut a obtenir més de 5 milions de vots en la primera volta. Ara ja no sols es tracta de repetir l’aliança amb Compromís, els Comuns o les Marees gallegues, sinó que vol incorporar-hi Esquerra Unida.
No debades, a les eleccions del 20 de desembre de 2015, la formació encapçalada per Alberto Garzón ha obtingut a penes dos diputats malgrat haver-hi reunit més de 920.000 vots. Iglesias, que confia a fer-li el sorpasso al PSOE, ignora les recomanacions que li fa una part del partit —sobretot Íñigo Errejón— i embarca el partit en una estratègia mancomunada amb Esquerra Unida.
El “pacto de los botellines” —com és conegut perquè Iglesias i Garzón l’anuncien bevent cervesa en ple centre de Madrid— que dona lloc a Unides Podem esdevé un fracàs. Sí, són capaços de retenir els 71 diputats que ja disposaven per separat, però pel camí perden més d’1 milió de vots. Des d’aquell moment, Podem és percebuda com una força menys transversal, més escorada a l’esquerra clàssica.
Els socialistes, que també perden al voltant de 100.000 vots, aconsegueixen avantatjar-los novament, en aquest cas per unes 350.000 paperetes. En escons, la diferència és una mica més còmoda: 85 a 71.
Iglesias va emprendre aleshores una via que ha dut Podem a una posició semblant a la que al seu dia va ocupar EU amb Julio Anguita: mig milió i una quinzena de diputats de vots més, en bona mesura procedents de la confluència catalana amb els Comuns.
UNITS PODEM MENYS
Any 2016. En paral·lel al fracàs d’Unides Podem transita el de la marca balear, Units Podem Més. Entre les eleccions de 2015 i les de 2016, les tres forces sindiquen esforços per rendibilitzar al màxim cada vot. Podem, amb 111.000 vots, havia obtingut 2 dels 8 diputats en disputa, mentre Més —amb prop de 34.000— i Esquerra Unida —amb més d’11.000— se n’havien quedat sense.
A la repetició electoral, tots tres fan pinya de manera infructuosa. Dels vora 157.000 vots per separat passen a obtenir-ne poc més de 118.000, una quantitat que se situa molt a prop del resultat anterior de Podem en solitari. La participació cau de dos punts i mig, però el descens en nombre de vots d’aquesta candidatura que esperava optimitzar al màxim cada sufragi està molt per damunt d’aquest descens d’afluència a les urnes.
ENDARRERE ANDALUSIA
Any 2018. Eleccions a la Junta d’Andalusia. Podem i Esquerra Unida opten per seguir l’estela estatal i tanquen un acord per concórrer plegats als comicis andalusos. L’anticapitalista gaditana Teresa Rodríguez i el comunista cordovès Antonio Maíllo presenten el fruit de l’acord, batejat amb el nom d’Adelante Andalucía.
Però, més que endavant, la coalició fa diverses passes enrere en la convocatòria del 2 de desembre de 2018. Dels més de 865.000 vots que havien obtingut per separat en 2015, passen a quedar-se en 585.000. En escons, dels 20 que tenien per separat als 17 que s’anoten en parella. En aquest cas, el descens de la participació —del 62,6% al 56,6%, sis punts menys– tampoc no explica una pèrdua tan acusada de suports —un de cada tres— a les urnes.
El sotrac és enorme i redunda en la relació del grup des del minut zero. Rodríguez, de fet, optarà per trencar amb Iglesias i crear una formació nova d’inspiració andalusista, Andalucía No Se Rinde, amb què pretén renovar l’escó quan es convoquen les següents eleccions a la Junta.
VOX ES MENJA LA RESTA
Anys 2015, 2016 i 2019. A la Navarra governada per Uxue Barkos, de Geroa Bai, els diversos partits de dreta hi contraposen diversos models de competició. Després del trauma que suposa l’entrada del nacionalisme basc a la presidència foral —UPN, PP i Cs compareixen separadament, a aquells comicis—, els populars recuperen la seua aliança històrica amb UPN, que havien soterrat en el passat per les ajudes puntuals del navarresos al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero.
L'aparició de Ciutadans, però, els impedeix aconseguir el tercer escó dels cinc que escull Navarra al Congrés. UPN i PP no l’obtenen a la primera volta ni tampoc a la segona, en què Ciutadans els cedeix 4.000 vots que els serveixen de ben poc.
Ateses les circumstàncies, totes tres formacions creen Navarra Suma, una aliança que tampoc no obté els èxits esperats. El trio en qüestió aconsegueix calcar, pràcticament, el resultat d’UPN i PP, però Vox se’n menja l’altra part. A les eleccions forals recuperen terreny, encara que de manera poc efectiva, perquè Javier Esparza, el candidat a la presidència, queda lluny de fer-se amb ella. En aquest cas, la nova presidenta serà la socialista María Chivite, que rep el suport de Geroa Bai, Podem i l’abstenció tàcita d’EH Bildu.
A les últimes eleccions estatals, Navarra Suma tampoc no va fer honor al seu nom. No va sumar prou. Va sumar menys que mai, quedant-se per sota de les 100.000 paperetes, mentre que Vox en vorejava les 20.000. Un possible missatge, amb vista al futur, del que podria succeir en cas d’una unió de PP i Cs al conjunt de l’Estat.
EL GRAN FIASCO
Any 2020. Si les dades de Navarra havien sigut pot encoratjadores, encara ho seran més les del País Basc. PP i Cs convenen una candidatura unitària que constituirà un nyap considerable. Si el PP havia aconseguit 107.771 vots i 9 escons en 2016, i Ciutadans 21.477 escons i cap escó ni un, conjuntament reben 60.650 vots i tan sols s’anoten 6 diputats: 4 el PP i un parell Cs. Els d’Arrimadas s’estrenen per fi a uns comicis que sempre els havien estat adversos, però ho fan a costa d’un PP que es queda esquifit com mai. Per si no hi havia prou, Vox, en la seua primera aparició en uns comicis bascos, obté 17.569 vots i un diputat.
Són unes eleccions celebrades en plena pandèmia, cosa que fa minvar la participació, però a ningú no se li escapa que la candidatura PP+Cs és un autèntic fiasco. Casado i Arrimadas fan actes conjunts de campanya en suport al candidat consensuat, el popular Carlos Iturgaiz, però la rendibilitat d’aquest acord és nul·la. Els dos partits perden conjuntament 68.000 vots, més de la meitat dels que havien aconseguit per separat en 2016.
Això esvaeix per complet la possibilitat de repetir l’aliança als comicis que aleshores hi ha pendents a Catalunya. De fet, Cs només gosa de plantejar un acord impossible a tres bandes, amb socialistes i populars, que els uns i els altres rebutgen des del minut zero.
Catalunya serà, en tot cas, la gota que farà vessar el got de la paciència de Casado, amb el retrocés d’un escó, de 4 a 3, mentre Ciutadans s’ensorra encara més, en passar dels 36 que tenia a únicament 6. Per contra, Vox se’n fa amb 11 i supera, de dos diputats, la suma de les dues formacions amb què competeix per la dreta.
UN PACTE ESTÈRIL
Efectivament, la suma de PP i Cs en una mena d’Espanya Suma tampoc no hauria resultat decisiva en les últimes dues cites al Congrés. A les eleccions del 28 d’abril de 2019, per exemple, hauria aconseguit 140 escons, 17 per damunt dels 66 que el PP i els 57 que Cs van obtenir per separat aquell dia, als quals encara caldria afegir els 2 de Navarra Suma.
Els n’haurien robat 7 al PSOE, 4 a Unides Podem, 2 a Vox, 1 a ERC i 1 al PNB. 140 escons que, sumats als 22 que hauria obtingut Vox en aquest cas, n’haurien totalitzat 162 i encara haurien quedat a 14 dels 176 que marquen la majoria absoluta. I de partits per arredonir-la, tenien, com a molt, Coalició Canària (CC) i el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC).
Un escenari molt semblant al que van deixar les eleccions del 10 de novembre de 2019, quan AlbertRivera va topar-se amb la realitat més crua, en passar de 57 diputats a només 10. En aquest cas, PP i Cs haurien aconseguit plegats 115 escons, 25 menys que el 28-A. Afegits als 46 de Vox —en lloc dels 52 que va obtenir realment— s’haurien situat encara més lluny de la majoria absoluta que el 28 d’abril: 161 escons, als quals caldria afegir, novament, els dos de Navarra Suma i, si de cas, els de CC i el PRC. Amb tot, a molta distància dels 176 i sense possibilitats materials d’arribar-hi.
És útil, així doncs, un pacte PP-Vox? Queda clar que no es tracta d’una suma perfecta com sí que van ser-ho, a Catalunya o el País Basc, les de Maragall, Ibarretxe o Junts pel Sí. Provoca un efecte rebuig entre algunes capes del PP que veuen Cs com un partit del qual no se’n poden refiar, i entre gent de Cs que fuig del PP com del dimoni. Vox podria ser-ne el gran beneficiat, com ja ha succeït a Navarra, però també els socialistes, que somiarien arrapar-li algun votant a un Cs dels que es mostren reacis a arribar a acords amb PP i Vox.
Al capdavall, no és tan estrany que Alberto Núñez-Feijóo refusara de ple un acord d’aquestes característiques als comicis gallecs que se celebraven el mateix dia que els bascos. Aquell dia, tant Ciutadans com Vox van quedar-se fora del Parlament, mentre ell aconseguia revalidar la seua majoria absoluta. I ja en porta quatre.
Aquella jornada funesta per a Ciutadans a Galícia i molt dura pel PP i per Cs al País Basc va completar-se el 14 de febrer amb la debàcle catalana. Que la unió de forces siga la solució, però, no està gens clar. Les dades així ho indiquen.