El posicionament contrari al sistema autonòmic emanat de la Constitució Espanyola era una pesada llosa per a l'Aliança Popular de Manuel Fraga, qui encara mantenia en públic soflames d'aroma i sabor franquista. La supremacia de la Unió de Centre Democràtic havia condemnat la formació antecessora del PP a un tercer lloc en la terra del seu màxim dirigent a les eleccions generals de 1977 i de 1979. Aquests resultats provocaren una reflexió a la delegació gallega d'Aliança Popular.
Amb dels democratacristians oposant-se a l'entrada de Galícia per la via ràpida a l'autonomia, el nacionalisme gallec mantenint posicions rupturistes i els socialistes sense definir el seu projecte autonòmic, els conservadors optaren per abanderar l'autonomia, virant des d'un missatge clarament contrari al model territorial de la carta magna fins a abraçar un regionalisme que connectava amb l'aleshores pensament majoritari dels gallecs. Un gir de 180 graus que va propiciar la victòria d'Aliança Popular a les primeres eleccions gallegues, les quals van celebrar-se 1980. Encara més, va consolidar una hegemonia política només trencada l'any 2005 per una aliança entre el Partit Socialista de Galícia (PSdG) i el BNG. Fins aleshores, Fraga havia acumulat quatre majories absolutes.
El seu successor al capdavant del PP de Galícia (PPdG) ha aconseguit aquest diumenge igualar les xifres de l'expresident de la Xunta de Galícia i exministre franquista. El popular Alberto Núñez Feijóo ha aconseguit la seua quarta majoria absoluta amb 41 escons i un 47,98% dels sufragis. Tot i no superar els registres estratosfèrics en percentatge de vot i diputats de Fraga, ha millorat lleugerament els seus resultats respecte de les anteriors eleccions gallegues del 2016. No debades, i amb el 99,96% del vot escrutat, ha passat d'obtenir el 47,53% de les paperetes a un 47,98% dels sufragis. Ho ha fet en uns comicis que, malgrat la pandèmia del coronavirus, han registrat un augment de la participació. Si durant la crida a les urnes del 2016 va haver-hi una mobilització del 53,63%, aquest diumenge s'ha incrementat fins a un 58,88%.
D'aquesta manera, i beneficiat per un ecosistema mediàtic totalment escorat a la dreta i una forta capil·laritat territorial, Feijóo ha sortit reforçat. Ni la pèrdua de la indústria que ha caracteritzat històricament el territori, ni les crítiques a les profundes retallades sanitàries han afectat electoralment l'actual president de la Xunta. Encara més, la pandèmia del coronavirus ha propulsat un candidat que havia contingut la respiració amb la publicació de l'enquesta a peu d'urna de la televisió pública de Galícia, la qual apuntava a una possible pèrdua de la presidència a favor del bloc progressista. Una possibilitat, tanmateix, que s'ha evidenciat com a una il·lusió purament òptica amb una altra victòria aclaparadora.
El triomf inapel·lable del candidat conservador pot provocar, al seu torn, un terratrèmol intern al PP estatal. Feijóo s'ha imposat amb una campanya en la qual les sigles populars han estat deliberadament ocultades i amb un discurs regionalista força allunyat del nacionalisme espanyol que practica el líder estatal del PP, Pablo Casado. Mentre el dirigent gallec ha repetit una majoria absoluta incontestable i fent cas omís a l'aposta de Casado d'aliar-se amb Ciutadans, la coalició entre ambdues forces dretanes al País Basc s'ha estampat electoralment. Un fracàs electoral que podria forçar Casado a virar cap a plantejaments menys radicals, els quals s'havien iniciat amb l'absència electoral de Cayetana Álvarez de Toledo, representant de l'ala aznarista del PP. De fet, la victòria electoral de les tesis de Feijóo sobre les de l'actual secretari general dels populars podria provocar el salt del gallec a l'arena estatal.
Marea nacionalista del BNG
Tot i la decepció per no poder desnonar Feijóo de la Xunta de Galícia, les cares dels dirigents del BNG són d'autèntica eufòria. Els nacionalistes gallecs s'han situat com a segona força amb 19 diputats i un 23,8% dels sufragis, quan en les anteriors eleccions s'havien quedat amb sis parlamentaris i amb el 8,36% dels vots. El lideratge carismàtic d'Ana Pontón ha conduït l'esquerra sobiranista gallega als seus millors resultats en termes d'escons, ja que supera els 18 parlamentaris obtinguts per Xosé Manuel Beiras l'any 1997. En aquell any, el venerat dirigent va aconseguir el 25,11% de les paperetes, mentre que Pontón s'ha quedat a dos punts d'igualar la marca històrica dels galleguistes. Amb aquests resultats, el BNG s'erigeix com a la primera força de l'oposició i del camp progressista. No debades, ha avançat els socialistes en totes les circumscripcions gallegues. «Gràcies a qui sense ser nacionalista ha escollit la nostra papereta», ha expressat Pontón, amb un missatge que evidència la clau de l'èxit als comicis d'aquest diumenge: prioritzar l'eix social per sobre del nacional.
El PSdG, en canvi, s'ha quedat en la tercera posició. Aixó sí, ha sumat un diputat més -obté 15 escons- respecte de la passada convocatòria electoral gallega i ha millorat lleugerament en percentatge de vot, en passar del 17,88% de 2016 al 19,38% d'aquesta nit electoral. Una suau pujada, però, que no contenta els socialistes, ja que queden lluny dels seus objectius: desbancar al PP de la Xunta de Galícia i col·locar-se com a la primera força de l'esquerra. En 2016, de fet, el PSdG va experimentar la mateixa sensació quan En Marea va apartar-los per poc de la primera posició del camp progressista. En aquesta ocasió, la distància amb un ressuscitat BNG és de quasi quatre punts percentuals.
Si a la caserna general dels socialistes les cares eren de decepció, els rostres de la candidatura de Galícia en Comú, la qual aixoplugava Podem, Esquerda Unida i alguns sectors de les antigues marees, són d'autèntic poema. La marca de Pablo Iglesias a Galícia s'ha quedat fora del parlament després d'obtenir el 3,93% dels vots, i de quedar-se a les portes d'entrar en circumscripcions com ara Pontevedra i La Corunya. Una desfeta espectacular que suposa la fi del moviment rupturista de les marees, el qual va emergir d'una revolta interna al BNG que va comandar Xosé Manuel Beiras. En els anteriors comicis, no debades, la coalició En Marea va aconseguir 14 diputats i va situar-se com a primera força de l'esquerra.
Quatre anys més tard, però, les lluites internes i l'ascens imparable del BNG ha deixat sense representació l'espai d'Unides Podem, qui observa a poc a poc com les forces de l'esquerra perifèrica perforen amb força la seua bossa d'electors. Un avís preocupant per als morats, ja que Galícia va ser el laboratori per a la seua posterior irrupció al tauler polític estatal amb Alternativa Galega d'Esquerda, qui va aconseguir nou escons l'any 2012. Aquella il·lusió de canvi ara està en les sigles del BNG, un dels grans triomfadors junt amb Feijóo, qui demostra que Galícia és territori conservador.