“Tothom ho està passant malament”, sents dir aquests dies, amb una reiteració sospitosa, quasi sempre en referència als difícils equilibris per tancar l'hemorràgia de la pandèmia, en resposta als arguments sobre els morts i infectats, sobre el col·lapse sanitari. Com a dic de contenció contra les temptacions restrictives.
És la manera de posar en un mateix plànol la tragèdia sanitària amb les incerteses econòmiques, amb els problemes psicològics, amb la sensació de pèrdua d'una vida sense les petites compensacions de l'esbarjo i la disbauxa, tan necessaris. Tothom ho està passant malament, sí. I si és així, si l'angoixa és global, llavors cal cercar els equilibris, posar moltes coses i molt diverses en els platerets de la balança. El problema és què hi ha equilibris que són impossibles, funanbulisme en un cable trencat.
En la mesura que el cercle de la malaltia s'estreta, et van arribant les casuístiques d'amics, familiars i coneguts. La de qui ha vist morir des de la distància, en molts pocs dies, un germà i una mare. La del cap de família que deixa els seus a la intempèrie. Qui ha de lluitar contra un càncer enmig de la tempesta perfecta. L'embarassada a qui li falten uns dies tan sols per eixir de comptes i acarona la seua panxa per espantar el terror. El positiu a qui el cor se li para quan comença a tenir problemes per trobar l'alè i ja es veu intubat i en els llindars del precipici. La sanitària que plora en arribar a casa perquè no pot abraçar els fills i perquè ja no pot més.
Una societat ben armada i amb els valors clars tindria aquest front com a prioritat absoluta.
I és cert que a l'altre costat hi ha la por al futur, la incertesa de milions de persones que porten anys vivint al dia, perquè els seus minsos ingressos no permeten una altra cosa, que no saben com podran alimentar i vestir els seus, donar una educació als fills. Assalariats en precari, autònoms de pedra picada que paguen com els altres. Petits empresaris que tanquen el negoci i envien un grapat de famílies a l'atur. La seua preocupació és comprensible. Podríem entendre fins i tot la seua ira. També hem vist el professorat irat per haver d'acudir a les aules en pics màxims de contagi. Però el drama més immediat, el que hi ha als hospitals, és absolutament insuportable.
És normal que cadascú mire pel que li afecta més directament. Però l'empatia ha saltat pels aires, feta miques, després d'un declivi imparable. Conseqüències directes del tipus de societat que hem anat construint.
El neoliberalisme, que és molt més que una doctrina econòmica, ha guanyat la guerra cultural. Tot i els focus de resistència ideològica i les correccions cosmètiques del mateix sistema -tot allò que té a veure amb l'economia friendly-, els valors dominants són el consumisme, l'hedonisme i l'individualisme. Un campe qui puga necessari per sostenir un model econòmic basat en un fictici creixement infinit, el qual és incompatible amb els límits biofísics del planeta. Un procés que ha anat en paral·lel al descrèdit d'allò públic com a requisit necessari per al saqueig sostingut i insostenible. La noció dels recursos públics com a injecció en el sistema privat i no com a element de redistribució, fins i tot en parcel·les clau com l'educació, la sanitat i el sistema de pensions.
Buidatge necessari també per imposar una determinada filosofia fiscal, amb esmenes a la totalitat que fins i tot la població més desafavorida ha comprat pensant que eixirien beneficiats de les engrunes de les rebaixes fiscals. Pagar impostos mai no ha estat popular, requereix molta pedagogia, cura amb els recursos públics i transparència. Pel contrari, unes elits balafiadores i corruptes han posat en safata el pretext perfecte per als defraudadors i els evasors.
Què té a veure això amb la pandèmia i amb la fi de l'empatia? Les animetes càndides pensàvem que la crisi sanitària seria un punt d'inflexió, motor d'un moviment solidari i de revalorització d'allò públic i de bens comuns com la sanitat. Durant les setmanes del confinament i els aplaudiments, això és el que semblava. Un consens sols trencat des de sectors molt localitzats i previsibles.
La corba es va véncer. La por va desaparèixer. I la resta de la història és coneguda. La prudència es va arraconar per la nostra irrefrenable pulsió hedonista i en benefici de la maquinària econòmica. Tot havia de posar-se en marxa a l'aixopluc d'aquesta obra mestra del pensament màgic que va ser “la nova normalitat”. Prèviament, l'Estat va fer el que havia de fer protegint l'ocupació i l'activitat econòmica aturada amb els expedients temporals. Es va cantar victòria massa aviat.
Perquè ara, quan més necessitàvem models socials, veiem una política posseïda pels interessos de partit i les ambicions personals, com si la pitjor crisi de les nostres vides no existira. Assistim a l'esgarrifós espectacle del tràfic d'influències i el campe qui puga en les vacunes
Mesos després, les xifres de contagis i morts són terribles. I l'economia està arrasada perquè la política de prova i error ha estat un fracàs i perquè un Estat endeutat fins les celles com aquest i que pateix l'esport nacional del frau fiscal és impossible que puga fer front al tancament de sectors tan expansionats com l'hostaleria i el turisme. El mateix empresariat que ha fet campanya constant contra taxes i polítiques fiscals més justes i equilibrades, brama ara perquè no hi ha ajudes “com les alemanyes”. Més pensament màgic a dojo.
Un panorama de famílies devastades i una societat fracturada en bambolles socials, dividida, que ha perdut l'empatia i el sentit col·lectiu. Cegada per la ràbia i la frustració, temptada per un individualisme atroç. Sense espills positius en els quals mirar-se. Perquè ara, quan més necessitàvem models socials, veiem una política posseïda pels interessos de partit i les ambicions personals, com si la pitjor crisi de les nostres vides no existira. Assistim a l'esgarrifós espectacle del tràfic d'influències i el campe qui puga en les vacunes. De regidors, consellers, alcaldes, bisbes, militars o fiscals. Com si el descrèdit de la política i les elits no fora ja una llosa suficientment preocupant. Camí expedit per a l'extrema dreta.
Un despropòsit amb la cirereta del pastís d'uns youtubers milionaris que, tret d'alguna honorable excepció, han sembrat amb la fugida massiva a Andorra la sospita en tota una generació que els impostos són una estafa. En el pitjor moment possible. A qui pot estranyar que milions de joves amb el futur hipotecat, sense perspectives, caiguen en mans de l'hedonisme i tinguen com a referents uns poca-soltes i uns indigents intel·lectuals? La llavor d'un individualisme insolidari i, això sembla, irresoluble. Un brou tòxic que no augura res bo.
