Política

L'operació 'Baron Noir' de Pablo Iglesias

Com si es tractara d'una versió espanyola de la popular i exitosa sèrie d'estratègia política Baron Noir, el líder morat, Pablo Iglesias, ha anunciat aquest dilluns, que abandona l'executiu espanyol per convertir-se en candidat d'Unides Podem a les eleccions madrilenyes. Amb la seua candidatura, pretén unir l'esquerra del PSOE i revolucionar el tauler polític, tot i que la maniobra pot tenir contraindicacions per als interessos de les forces progressistes madrilenyes i beneficiar la trumpista Isabel Díaz Ayuso. La jugada, tanmateix, resol unilateralment i nominalment el dilema successori en assenyalar Yolanda Díaz, ministra de Treball, com a futura vicepresidenta espanyola i referent de l'espai polític d'esquerres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les tendes de campanya, els cartells àcids contra el bipartidisme i les consignes indignades s'havien apoderat de les places de les grans ciutats espanyoles. De manera espontània, com a reacció de generacions empipades amb els excessos financers, d'un malestar agreujat per un règim institucional que semblava imitar els pecats de la restauració borbònica decimonònica, milers de joves – i d'altres amb experiència a les lluites socials- van prendre la Porta del Sol de Madrid. El calendari marcava 15 de maig de 2011, i la població expressava un «prou» hipotèticament transversal políticament, un clam de desesperació motivat per les retallades contràries a l'evidència científica que imposava la Unió Europea i pels efectes dramàtics de la Gran Depressió, la qual s'havia instal·lat a una Espanya incapacitada per canviar un model productiu amb peus de fang.

Amb el preludi de la Primavera Valenciana, la qual havia anticipat l'onada indignada, l'acampada a Sol va convertir-se en el tret de sortida d'un sotrac inesperat al tauler polític estatal. Espanya, com a estat de teoria descentralitzada i pràctiques i dinàmiques sovint centralistes, va observar com irrompia l'any 2014 a Madrid per estendre's com bolets arreu del conjunt del territori estatal una formació de maneres populistes i amb un programa econòmic assimilable a la socialdemocràcia agosarada dels trenta daurats del segle passat a Europa. Podem, amb una retòrica allunyada dels convencionalismes de l'eix dreta-esquerra i ubicada en l'atac permanent a la classe política hegemònica, va erigir-se en l'hereu partidista del 15-M.

Els representants hipotètics d'aquesta onada d'indignació, amb un llarg historial de batalles caïnites i d'errades força simbòliques que han esmicolat el pretès missatge d'honestedat, han transitat en la seua curta i agitada biografia política de l'esperit rupturista -s'ha de trencar amb el règim del 78, expressaven- a l'anhel reformista, el qual s'evidencia amb el seu pacte governamental a l'Estat espanyol amb el PSOE. Una jugada que suposava assumir contradiccions, erosionar encara més una marca assetjada per les clavegueres mediàtiques i la premsa conservadora; però que la direcció estatal morada considerava com a la millor garantia de supervivència. A pesar de la temptació d'explorar un bloc de moderació per part del PSOE, el qual no compta amb la majoria parlamentària suficient. A pesar d'una pandèmia que podia alimentar els discursos a favor dels executius de concentració.

Tot i la recerca dels socialistes d'un pacte amb aquest espai de moderació, el vicepresident segon i líder dels morats, Pablo Iglesias, va imposar-se a la batalla pressupostària gràcies a trenar acords amb EH Bildu i ERC. Com a vicepresident, de fet, ha jugat per contrarestar l'ortodòxia econòmica de la formació del puny i la rosa forçant l'aprovació de l'ingrès mínim vital, la instauració d'una aturada econòmica durant els temps pretèrits de l'actual emergència sanitària de la COVID-19 o lluitant, en aquestes darreres setmanes, per una llei d'habitatge que incloga la regulació dels preus del lloguer. També ha buscat mantenir un discurs crític amb els escàndols de la corona espanyola, així com ha intentat mantenir els ponts amb l'independentisme català amb afirmacions, per exemple, respecte de la condició d'exiliat de Carles Puigdemont. Podem, tanmateix, ha ingerit un gran nombre de gripaus al mateix temps que lamentava com les seues opcions electorals s'estavellaven pel tancament del cicle del canvi i per un desgast de la marca que ha beneficiat les esquerres perifèriques als territoris amb singularitat nacional de l'Estat espanyol.

Mentre Iglesias ha jugat les batalles mediàtiques i estratègiques que es dirimien a l'interior de l'executiu espanyol de coalició, Yolanda Díaz, d'Esquerda Unida i ministra de Treball, ha destacat per la seua gestió al capdavant d'una cartera complicadíssima en temps de davallada econòmica per la Gran Reclusió. La capacitat per pactar els acords amb els sindicats majoritaris i amb la patronal l'han convertit en un valor fonamental del partit. De manera contraintuïtiva al funcionament de la política espanyola, ha acumulat una valoració positiva per les polítiques públiques desplegades i no per tenir una presència favorable als mitjans de comunicació.

Amb Madrid convertint-se cada vegada més en plaça determinant i condicionant de la política espanyola a conseqüència del procés de concentració econòmica i mediàtica que experimenta Espanya d'ençà de la recentralització que va engegar el neoconservador José María Aznar, l'alt comandament de Podem ha sorprès aquest dilluns amb una jugada inspirada en la sèrie Baron Noir, la qual constitueix una lliçó -evidentment, fictícia- de tàctica i estratègica política. Iglesias, segons ha avançat La Vanguardia i ha anunciat posteriorment a través d'un vídeo a les xarxes socials, deixa l'executiu espanyol per erigir-se en candidat d'Unides Podem a les eleccions madrilenyes convocades per al pròxim 4 de maig. «En política cal tenir valentia per a donar les batalles que s'han de donar. La democràcia està amenaçada per una nova dreta trumpista, ben situada en l'Estat profund i impulsada per enormes poders econòmics i mediàtics», ha afirmat per justificar una decisió presa en plena pandèmia del coronavirus.

L'operació busca evitar el fracàs que pronosticaven algunes enquestes, les quals, fins i tot, dubtaven de si els morats podien accedir-hi a l'Assemblea de Madrid, i aspira a tractar d'aixoplugar el progressisme a l'esquerra del PSOE sota una única candidatura. Una tasca, fa unes setmanes, complicada atès les cicatrius obertes que hi ha entre les diverses famílies de l'esquerra madrilenya, les quals van concórrer plegades l'any 2015 sota la candidatura municipalista d'Ahora Madrid. No debades, Madrid va ser l'escenari del trencament entre Iglesias i Errejón, qui va aconseguir un resultat significatiu a les eleccions madrilenyes del 2019 amb Más Madrid i va estavellar-se amb el seu salt a l'àmbit estatal amb Más País. Aquest projecte, darrerament, ha experimentat el desmembrament dels acòlits de l'exalcaldessa madrilenya Manuela Carmena.

El rebuig a Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta de la Comunitat de Madrid i representant de l'ala trumpista del PP, pot ser el combustible, tanmateix, per forjar la candidatura unitària. «Sóc conscient que no serà fàcil, que hi ha moltes cicatrius, però el que ens estem jugant, la democràcia, la sanitat, l'educació dels nostres fills, és prou important perquè siguem capaços d'estar a l'altura i d'intentar aquesta unitat que ens està demanant tota la gent d'esquerres», ha afirmat Iglesias al seu missatge a través de les xarxes socials. «Segur que ens entenem», ha respost la candidata de Más Madrid, l'activista per la sanitat pública Mónica Garcia, al programa Al Rojo Vivo de la Sexta. La formació madrilenya ha convocat una reunió per explorar els pros i els contres d'unir-se a la llista del dirigent morat.

La jugada d'Iglesias, no debades, ha estat un míssil a l'estratègia de Más Madrid, qui a les enquestes albirava una consolidació del seu espai parlamentari. Si concorren per separat, s'hi poden veure eclipsats pel lideratge mediàtic d'Iglesias. I, en cas de fer-ho plegats, els obliga, d'entrada, a cedir el lideratge de la candidatura i arraconar la capacitat de creixement del projecte a mitjà i llarg termini. Tot i que l'existència d'una circumscripció única no penalitza que s'hi presenten tres llistes electorals de tarannà progressista, la idea d'una reconciliació de les dues ànimes de l'esquerra transformadora pot ser-hi un actiu de mobilització electoral. És cert que les coalicions electorals, i particularment les candidatures úniques d'esquerres, poden erigir-se en un joc de suma zero, però en aquest context el factor d'il·lusionar el votant progressista pot ser-hi determinant. La maniobra del líder morat, de fet, també ha encès les alarmes d'un PSOE que repeteix amb Ángel Gabilondo, un candidat amb un balanç de legislatura pobre i amb manca d'impacte per emergir com a alternativa a la dreta assilvestrada d'Ayuso. Només el seu temple podria ser una bassa per pescar antics votants de Ciutadans, tot i que la previsible polarització dels comicis hi juga a la contra.

Aquesta polarització, precisament, és una arma de doble fil per a Iglesias. La seua candidatura, i, especialment, si s'escenifica una reconciliació amb Errejón justificada per la necessitat d'aturar al trumpisme d'Ayuso i l'extrema dreta de Vox, podria auspiciar la mobilització dels votants d'esquerres, quan la convocatòria electoral es produeix en una jornada laborable. Tanmateix, podria arrencar del sofà a més votants conservadors. Iglesias, arran de les campanyes mediàtiques de la premsa dretana, és identificat com a l'anticrist per a una part de la població en una autonomia de tarannà marcadament conservador. El missatge de «comunisme o llibertat» d'Ayuso anticipa la tàctica d'una hereva d'Esperanza Aguirre assessorada per l'entorn d'Aznar i que veu l'oportunitat per col·locar-se com a la referent absoluta del PP.

En aquest enfrontament entre dues persones nascudes el 17 d'octubre de 1978, Iglesias juga amb l'elevat risc de sentenciar la seua carrera a la primera plana política atès que les seues probabilitats d'encapçalar un govern madrileny de caràcter progressista són profundament limitades. Convertir-se en vicepresident autonòmic o, encara pitjor, en líder opositor a l'Assemblea de Madrid una vegada ha exercit de vicepresident segon són les opcions, no debades, més factibles.

Yolanda Díaz, hereva morada

L'operació Baron Noir d'Iglesias ha comportat, al seu torn, una acceleració de les dinàmiques successòries que s'albiraven a Unides Podem. El líder morat ha assenyalat Yolanda Díaz com a futura vicepresidenta segona una vegada abandone l'executiu espanyol, així com ha nominat la dirigent gallega com a la seua hereva al capdavant d'Unides Podem. «Crec que dic alguna cosa que senten milions de persones d'esquerres a Espanya si dic que Yolanda Díaz pot ser la pròxima presidenta del Govern», ha expressat en una designació unilateral que suposa una erosió a la imatge dels mecanismes interns de participació dels quals presumien els morats. No debades, Podem va llençar-se a la palestra política després que IU es negara a celebrar unes primàries per als comicis europeus del 2014.

L'elecció nominal de Díaz, al marge de les formes orgàniques, suposa l'acceptació per part d'Iglesias de la necessitat d'un relleu al capdavant de la formació morada i un colp per il·lusionar a un votant que progressivament s'ha desencantat. Les fugues experimentades en els territoris amb singularitat nacional de l'Estat espanyol, com ara Galícia o País Basc, era un símptoma alarmant, atès que havien estat els seus feus electorals. L'operació Baron Noir d'Iglesias concebuda amb un doble efecte de procurar la supervivència de Podem: evitar una desfeta catastròfica a Madrid similar a l'experimentada a les eleccions gallegues, quan van quedar-se fóra del parlament, i tractar de reconnectar amb un electorat cansat i desmotivat. La moneda a l'aire. La batalla per Madrid només ha fet que començar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.