En temps d'incertesa, d'encavalcament d'emergències, d'inexistència de seguretats, d'exaltació de l'individualisme mentre, paradoxalment, es produeix una recerca d'identificació amb una comunitat, la presidenciable del PP a la Comunitat de Madrid i representant de l'ala trumpista dels conservadors, Isabel Díaz Ayuso, ha cultivat el sentit de pertinença. La campanya de les eleccions madrilenyes, les quals se celebren aquest dimarts, ha estat marcada per l'estratègia d'Ayuso de reivindicar de manera barroera i artificiosa una identitat regional. Al més pur estil de l'expresident dels Estats Units, el republicà Donald Trump, ha contaminat la cursa cap a la Porta del Sol amb apel·lacions a l'inexistent fet diferencial madrileny, expressant afirmacions altisonants que desvien els debats de les polítiques públiques i legitimant els acords amb la ultradreta Vox.
Aquesta melodia inspirada en la dreta radical nord-americana, la qual ha estat adaptada per l'assessor aznarista Miguel Ángel Rodríguez, ha estat confeccionada amb l'objectiu de conservar l'hegemonia conservadora de l'autonomia. Un domini consolidat l'any 2019 amb la recuperació de la capital espanyola per al PP, convertint-se Madrid en una rara avis a escala europea, atès els governs progressistes existents a grans urbs del vell continent com ara París, Berlín o Londres. «La Comunitat de Madrid no sols és un bastió electoral de la dreta. També és el seu principal laboratori i aparador de gestió pública, el qual suscita suport entre les noves classes mitjanes suburbanes, grans i xicotets rendistes (en un país en què el 77% de les llars té un habitatge en propietat: set punts per damunt de la mitjana europea), l'hostaleria, els pobles conservadors de la perifèria madrilenya i un entramat empresarial –educatiu, sanitari, de residències de tercera edat– que es beneficia de xarxes clientelars», radiografia Jorge Tamames, investigador en Economia Política, qui agrega: «La puixança d'aquest bloc social, així com la desmobilització dels districtes de menor renda, els quals tradicionalment han optat per les paperetes de l'esquerra, expliquen la fortalesa electoral del PP».
L'urbanisme, tanmateix, jugaria un paper determinant en la configuració de l'hegemonia electoral dels conservadors. «La població de Madrid i la seua àrea metropolitana és majoritàriament de dretes perquè durant més de dues dècades s'ha planificat i construït un model social i econòmic que genera unes lògiques de comportament liberal-conservadores. Per a crear una hegemonia de pensament individualista, la dreta ha utilitzat quatre eines fonamentals. Dues d'elles ben conegudes pels ciutadans: la sanitat i l'educació concertada i altres dues que quasi sempre es mantenen en un segon pla, l'urbanisme i la política d'habitatge», exposava l'arquitecte i urbanista Fernando Caballero en un article en El Confidencial l'any 2019. «Fora del focus mediàtic, els seus quasi set milions d'habitants fa anys que veuen amb total naturalitat com amb les lleis del PP es construïen barris i ciutats de poca densitat, mesclant zones amb blocs tancats amb piscina i fileres de xalets. Ciutats segures, amb molta presència policial i amb moderns hospitals. Barris amb poques botigues i bars a peu de carrer, amb voreres netes, parterres amb flors i carrils bici. Zones ben comunicades, amb estacions de metro, bescanviadors, rotondes i circumval·lacions perquè els cotxes arriben ràpidament als centres comercials, universitats i col·legis concertats», complementava.
La dreta, com assenyalava l'urbanista, «ha construït una àrea metropolitana per a una forma de vida burgesa, una sort de somni americà, en què pràcticament qualsevol madrileny independentment de la seua classe social hi podia accedir». L'instrument urbanístic escollit per construir aquests enclavaments residencials propicis a escollir paperetes dretanes era els programes d'actuació urbanística, més coneguts pel seu acrònim PAU. «Aquest tipus d'actuacions urbanístiques van néixer durant l'etapa del PSOE, amb l'objectiu d'arredonir les parts per consolidar el Madrid d'aleshores. Amb l'arribada del PP al govern regional, però, aquest sistema s'hi va estendre sota la premissa de fer créixer la ciutat i l'àrea metropolitana. Es tracta d'un model que, independentment de construir-se en bloc o amb cases unifamiliars, genera un estil de vida vinculat al cotxe i gens heterogeni des de les capes socials, on aquesta disposició urbanística genera menys relacions socials», contextualitza Miguel Álvarez, urbanista, enginyer de camins i membre del col·lectiu Nación Rotonda, qui remarca: «Es tracta de models poc sostenibles mediambientalment, amb densitats baixíssimes i que s'han estès, especialment a l'arc oest de Madrid».
«Aquest model urbanístic sol estar conformat per enormes extensions de terreny amb xarxes reticulars de carrers, esguitades per alguna rotonda per unir el barri amb alguna via de gestió de fluxos perquè la grandària és inabastable per al transport públic. En tots els nous desenvolupaments es repeteixen les mateixes formes: xalets unifamiliars de dues plantes o urbanitzacions d'un màxim de cinc altures amb zones comunes, que solen incloure jardí, gronxadors, piscina i pistes esportives. A prop sol haver-hi un centre comercial, ja que la baixa densitat fa que siga poc rendible el comerç de proximitat, excepte perruqueries, centres de fisioteràpia o clíniques veterinàries», detalla Jorge Dioni, periodista madrileny que prompte publicarà un treball sobre la incidència d'aquestes actuacions urbanístiques arreu de l'Estat espanyol, qui traça un perfil dels habitants d'aquestes zones residencials: «Es tracta de parelles de professionals d'origen espanyol d'uns quaranta i tants anys amb dos fills menors d'edat. El retrat robot es completa amb altres trets: col·legi concertat, assegurança mèdica privada, alarma, cotxe, gimnàs, oci en el centre comercial».
Les urbanitzacions d'aquesta tipologia, segons adverteix el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid i especialista en urbanisme, Daniel Sorando, «creen una població homogènia». «Aquest model urbanístic dispers, d'inspiració nord-americana sense arribar a l'extrem dels Estats Units, amb baixa intensitat i atomització de les llars, és segregador. No debades, Madrid és una de les urbs més segregadores dintre de les capitals europees. Es tracta d'uns models que fomenten l'individualisme, no afavoreixen les relacions socials, creen la il·lusió d'un estatus, d'atribució a la teua capacitat individual d'esforç els teus èxits i que suposa un distanciament respecte de les capes socials. En aquestes zones residencials, és complicat trenar relacions socials i, especialment, compartir problemes col·lectius. No s'observa la pobresa i es crea una mena de bambolla analògica de caràcter social amb estils de vida que enquadren millor amb els valors i els discursos de la formacions dretanes», analitza.
Amb aquestes planificacions, d'acord amb el periodista Jorge Dioni, «es crea un grup la identitat del qual ja no s'estableix pel treball o els vincles personals, sinó pels símbols d'estatus, com el barri, el cotxe, el col·legi dels fills o l'assegurança mèdica, que actuen com a simulacres d'ascensor social i provoquen una percepció distorsionada que es mostra, per exemple, en debats com la fiscalitat». «Amplis grups socials donen suport a polítiques que beneficien a percentatges ínfims de població perquè sentir-se concernit per uns certs impostos és una mostra de distinció. L'ascens de l'educació no pública és una cosa que crea ideologia, més enllà de si el centre és religiós o no», indica, per insistir: «L'important és que siga diferent». «L'aïllament de les seues llars reforça aquesta visió de justificació de la desigualtat, de lligar els èxits vitals a la denominada cultura de l'esforç individual i desvincular-lo dels innumerables factors pels quals està condicionat», consolida Sorando.
«Durant quasi trenta anys la dreta ha creat una àrea metropolitana a imatge i semblança seua i ja són molts centenars de milers els propietaris de classe mitjana i treballadora que, gràcies al crèdit, de forma individualista, a la nord-americana i molt a gust. Un estil de vida del qual no escapen ni els que s'erigeixen en líders progressistes, que també gaudeixen en barris on l'esperit comunitari es dissol en un model social d'urbanitzacions amb piscina i plaça de garatge. Fins i tot, quan moltes d'elles, com en el cas de l'expropietari Ramón Espinar, són edificis d'habitatges protegits. Però també els que viuen en xalets amb jardí, siga a Pozuelo, Galapagar o altres urbanitzacions de l'extraradi, on ja bona part dels seus habitants compraran a centres comercials, duen els seus fills a col·legis concertats i treballaran al centre de Madrid amb cotxe privat. Gent la forma de vida de la qual ja està molt allunyada de la qual en teoria defensa l'esquerra», lamentava l'arquitecte i urbanista Fernando Caballero en aquella peça a El Confidencial. «Si algú compta amb un projecte renovador per als pròxims anys, no ha de disputar banderes, ho ha de fer en els plans d'urbanisme», subscriu a manera de conclusió Dinoi. Una qüestió, tanmateix, sense presència a un debat electoral contaminat per l'estratègia de l'exasperació trumpista.